Introducció
El claustre gòtic del reial monestir cistercenc de Santes Creus, iniciat el 1313, va ser sufragat, juntament amb el refetó, per la reina Blanca d’Anjou que hi destinà cinquanta mil sous i, uns anys després el rei Jaume II el Just, n’afegí cinquanta més. Hi intervingueren el mestre d’obres Bernat de Pallars, des del 1325 i, a partir del 1332, el lapicida anglès Reinard des Fonoll – contractat per l’abat Pere Alegre i el monjo obrer Guillem Lillet-, amb l’ajut de P. Riera, F. Malet, B. Manresa i B. Casesnoves. El 1331, Pere d’Arters, bisbe de Santa Justa de Sardenya beneí una part del claustre, que s’enllestí i beneí el 1341 per l’abat santescreuí, Pau Miró. Tanmateix, ens consta que, el 1502, treballaven en els calats ponentins M. Borrell, G. Moreu i J. Ternats
D’esquema rectangular, posseeix nou trams per deu, limitats per finestrals tripartits, llevats dels vuit angulars d’un sol mainells. En l’amplia varietat iconogràfica esculpida en els capitells, hi podem diferenciar com a mínim tres estils. El primer correspondria a figures de gran format realitzades per Reinard des Fonoll. Un altre que seria deixeble d’aquest, el qual realitzà composicions amb més d’una figura amb complements de fullatges. Un tercer, l’autor del cicle del Gènesis, més arrelat a la tradició romànica esculpí, en relleus més baixos, escenes amb al·lusions paisatgístiques.
Descripció
A l’ala meridional del claustre, en el mainell del segon finestral occidental, localitzem el capitellet perfilat a la part superior del tambor per l’àbac, compost per un càvec de perímetre poligonal sobremuntat per un bordó, i limitat per un collarí sense ornamentació.
La cistella és ocupada en la seva part frontal per l’escut de Jaume II el Just, rei de Catalunya i Aragó (1296-1327) a més d’ornamentació floral distribuïda en dos nivells. El blasó, quadrilong apuntat, llueix en el camper la càrrega de nou ratlles o sia quatre pals de gules, i s’acompanya de fulles d’heure sobreposades, quadrilobulades i nervades acabades amb llargs pecíols i petits grups de tres baies, agrupades en triangle, a la intersecció dels nervis.
Simbologia
Quatre pals figuren a l’escut més insigne i més conegut de l’heràldica catalana que ostenta el privilegi de ser un dels més antics d’Europa, com ens ho testimonia un segell de Ramon Berenguer IV (1131-1162). Malgrat això comptem distints nombre de pals o barres fins arribar al segle XIV, així Jaume I adopta tres pals de gules sobre camper d’or, Pere el Gran i Alfons el Liberal usen un segell amb vuit ratlles verticals, o sia quatre pals, Jaume II el Just, que escartellà amb un àguila mentre també fou rei de Sicília, quan només és rei de Catalunya i Aragó reprèn els quatre pals plens. Pere el Cerimoniós, al començament del seu regnat i almenys fins a l’any 1338, usà un segell amb dos pals com el seu pare -Alfons el Benigne-, però des de la incorporació del regne de Mallorca, el maig de 1343, s’imposà definitivament l’ús dels quatre pals a l’escut reial. A Santes Creus, localitzem l’emblema de Jaume II el Just -alternant amb el de la reina Blanca-, a les claus de volta de les galeries del claustre gòtic, a excepció de la nau llevantina; a la clau de volta del sisè tram de la nau principal de l’església major i en diferents capitellets de la tomba reial del monarca.
Llegenda
L’explicació de l’origen de l’escut de Catalunya fou escrita per primera vegada -no tots els historiadors hi són d’acord- l’any 1420, pel rector de Blanes Bernat Boades en el Llibre dels feyts d’armes de Catalunya.
El comte Guifre el Pelós (870-897), acompanyat de nobles i guerrers catalans, ajudà a l’emperador franc, Carles el Calb, en la guerra contra els normands. El seu excel·lent comportament els hi donà la victòria, a canvi de moltes vides i gran quantitat de ferits, entre els que s’hi comptà el comte Guifre. L’emperador que el tenia en gran estima, el visità i el trobà vessant sang per les ferides obertes. Feu grans elogis del coratge del comte, i li digué que en recompensa del triomf que acabava d’aconseguir li donaria, amb la seva pròpia mà, les armes o divisa nobiliària que tantes vegades Guifre li havia demanat. Així, mullà repetidament els quatre dits de la mà dreta en la sang de les ferides del comte i els fregà per l’escut de Guifre, que era tot daurat i llis. L’escut restà senyalat del capdamunt al capdavall amb quatre ratlles vermelles. Fet això, Carles digué al comte de Barcelona que aquelles serien, d’aleshores endavant, les armes seves i les dels seus descendents.
El claustre gòtic del reial monestir cistercenc de Santes Creus, iniciat el 1313, va ser sufragat, juntament amb el refetó, per la reina Blanca d’Anjou que hi destinà cinquanta mil sous i, uns anys després el rei Jaume II el Just, n’afegí cinquanta més. Hi intervingueren el mestre d’obres Bernat de Pallars, des del 1325 i, a partir del 1332, el lapicida anglès Reinard des Fonoll – contractat per l’abat Pere Alegre i el monjo obrer Guillem Lillet-, amb l’ajut de P. Riera, F. Malet, B. Manresa i B. Casesnoves. El 1331, Pere d’Arters, bisbe de Santa Justa de Sardenya beneí una part del claustre, que s’enllestí i beneí el 1341 per l’abat santescreuí, Pau Miró. Tanmateix, ens consta que, el 1502, treballaven en els calats ponentins M. Borrell, G. Moreu i J. Ternats
D’esquema rectangular, posseeix nou trams per deu, limitats per finestrals tripartits, llevats dels vuit angulars d’un sol mainells. En l’amplia varietat iconogràfica esculpida en els capitells, hi podem diferenciar com a mínim tres estils. El primer correspondria a figures de gran format realitzades per Reinard des Fonoll. Un altre que seria deixeble d’aquest, el qual realitzà composicions amb més d’una figura amb complements de fullatges. Un tercer, l’autor del cicle del Gènesis, més arrelat a la tradició romànica esculpí, en relleus més baixos, escenes amb al·lusions paisatgístiques.
Descripció
A l’ala meridional del claustre, en el mainell del segon finestral occidental, localitzem el capitellet perfilat a la part superior del tambor per l’àbac, compost per un càvec de perímetre poligonal sobremuntat per un bordó, i limitat per un collarí sense ornamentació.
La cistella és ocupada en la seva part frontal per l’escut de Jaume II el Just, rei de Catalunya i Aragó (1296-1327) a més d’ornamentació floral distribuïda en dos nivells. El blasó, quadrilong apuntat, llueix en el camper la càrrega de nou ratlles o sia quatre pals de gules, i s’acompanya de fulles d’heure sobreposades, quadrilobulades i nervades acabades amb llargs pecíols i petits grups de tres baies, agrupades en triangle, a la intersecció dels nervis.
Simbologia
Quatre pals figuren a l’escut més insigne i més conegut de l’heràldica catalana que ostenta el privilegi de ser un dels més antics d’Europa, com ens ho testimonia un segell de Ramon Berenguer IV (1131-1162). Malgrat això comptem distints nombre de pals o barres fins arribar al segle XIV, així Jaume I adopta tres pals de gules sobre camper d’or, Pere el Gran i Alfons el Liberal usen un segell amb vuit ratlles verticals, o sia quatre pals, Jaume II el Just, que escartellà amb un àguila mentre també fou rei de Sicília, quan només és rei de Catalunya i Aragó reprèn els quatre pals plens. Pere el Cerimoniós, al començament del seu regnat i almenys fins a l’any 1338, usà un segell amb dos pals com el seu pare -Alfons el Benigne-, però des de la incorporació del regne de Mallorca, el maig de 1343, s’imposà definitivament l’ús dels quatre pals a l’escut reial. A Santes Creus, localitzem l’emblema de Jaume II el Just -alternant amb el de la reina Blanca-, a les claus de volta de les galeries del claustre gòtic, a excepció de la nau llevantina; a la clau de volta del sisè tram de la nau principal de l’església major i en diferents capitellets de la tomba reial del monarca.
Llegenda
L’explicació de l’origen de l’escut de Catalunya fou escrita per primera vegada -no tots els historiadors hi són d’acord- l’any 1420, pel rector de Blanes Bernat Boades en el Llibre dels feyts d’armes de Catalunya.
El comte Guifre el Pelós (870-897), acompanyat de nobles i guerrers catalans, ajudà a l’emperador franc, Carles el Calb, en la guerra contra els normands. El seu excel·lent comportament els hi donà la victòria, a canvi de moltes vides i gran quantitat de ferits, entre els que s’hi comptà el comte Guifre. L’emperador que el tenia en gran estima, el visità i el trobà vessant sang per les ferides obertes. Feu grans elogis del coratge del comte, i li digué que en recompensa del triomf que acabava d’aconseguir li donaria, amb la seva pròpia mà, les armes o divisa nobiliària que tantes vegades Guifre li havia demanat. Així, mullà repetidament els quatre dits de la mà dreta en la sang de les ferides del comte i els fregà per l’escut de Guifre, que era tot daurat i llis. L’escut restà senyalat del capdamunt al capdavall amb quatre ratlles vermelles. Fet això, Carles digué al comte de Barcelona que aquelles serien, d’aleshores endavant, les armes seves i les dels seus descendents.
M Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls
Tarragona, 27 de setembre de 2007
1 comentario:
Considero que habeis hecho un buen trabajo. Ánimo!
Rita
Publicar un comentario