Sant Jordi, realizat per Hans Tramer el 1417

Sant Jordi
Introducció


Les escasses notícies biogràfiques escrites de Sant Jordi que ens han pervingut contrasten amb les nombroses llegendes i representacions iconogràfiques sobre el tema, no només a Catalunya, sinó també a la resta del món.

Pel que fa a la seva vida, i a falta de l’acta martyrum, sabem que va néixer a la fi del segle III a Capadòcia (Militine ?), que va exercir de soldat tribú de l’exèrcit romà i que va morir decapitat als vint anys, per haver-se mantingut fidel a la seva fe cristiana, el 23 d’abril de l’any 303.

Ben aviat alguns països el van adoptar com a sant protector i encara avui són sota la seva advocació: Grècia, Geòrgia, Rússia, Lituània, Àustria, Anglaterra, Portugal i Armènia, entre d’altres.

La vinculació del Sant amb Catalunya es remunta als seus orígens, fet que constaten nombrosos documents. L’any 1032, l’abat Oliba ja li va dedicar un altar al monestir de Ripoll; al segle XIII, el rei Jaume I considerava la seva ajuda indispensable per guanyar les batalles, i el 1456 les Corts del Principat reunides a Barcelona el van declarar patró de Catalunya, alhora que decretaven el 23 d’abril jornada festiva. Actualment, malgrat que és un dia lectiu, s’intercanvien roses i llibres i se celebren diferents actes culturals.


La llegenda de Sant Jordi i el drac

N’existeixen diferents versions, però la més acceptada i coneguda és la que ens va relatar Iacobus de Voràgine a la Llegenda àuria, en la qual narra la lluita del Sant contra el drac per salvar la jove princesa.

Diu la llegenda que el monstre vivia al llac de Silene (Líbia) i que tenia atemorida la població. La gent, per tal de calmar-ne la seva fúria, li oferia cada dia dues ovelles, però poc temps després van haver de substituir-ne una per un jove escollit a l’atzar. La mala sort recaigué sobre la filla del rei, qui demanà al poble que la indultés. Emperò, les seves súpliques no foren ateses i la jove va haver d’emprendre, sola i desconsolada, el camí del llac. La sort l’afavorí i el valent Jordi, a qui la jove va demanar que fugís i li deixés seguir el seu destí, fent gala de valor, muntà en el corser, s’armà amb una creu i amb la llança al rest, ferí greument el drac. Després demanà a la princesa que nués el seu cinturó al coll de la bèstia i l’arrossegà fins a la ciutat. Allí instà els habitants a convertir-se al cristianisme i en presència de tots va decapitar el drac.

El rei recompensà la seva gesta amb una gran quantitat d’argent, que el Sant, abans de prosseguir el camí, va repartir entre els pobres.


Descripció de la peça

La peça té com a model el Segell major de l’Ofici de la Diputació del General de Catalunya que Hans Tramer va realitzar el 1417.

En un marc circular envoltat de petites perles i amb un fons de retícula, hi trobem un genet amb arnès i de perfil, muntat sobre un fogós corser i vestit amb cota de malla. El cap és cobert amb una celada amb bacinet de dues ranures, aixecat. Al tronc observem el gorjal i la pansera, a més de la colzera, la genollera i la gambera a les extremitats. Cobreix el pit amb un escut triangular curvilini que conté una crux quadrata. El braç dret, mig alçat, sosté amb la mà una llança metàl·lica que introdueix en la boca oberta de l’animal, mentre amb l’altra, amagada sota el blasó, sosté les regnes del cavall.

El quadrúpede, amb arnès, immobilitza amb les potes de darrere el drac, que amb la llarga cua de panxa enlaire i amb la boca entreoberta, per la qual emergeix una llarga llengua ondulant i ullals esmolats, sucumbeix sota el cavaller.


Iconografia

La llegenda ens recorda els grans herois de la mitologia en la seva condició de lluitadors i vencedors contra el mal. Un heroi decidit amb el coratge i l’esperit de generositat que es requereix per fer el bé i superar el mal. Així Horus, a Egipte, lluita contra el cocodril Seth; a Grècia, Perseu, fill de Zeus i de Dànae, amb l’ajuda d’Atena i d’Hermes, s’enfronta al drac marí per alliberar Andròmeda, filla del rei d’Etiòpia; o el combat de Teseu i Ariadna contra el minotaure. A Roma, Apol·lo lluita contra la serpent Pitó. Cal recordar també, en la mitologia nòrdica, Sigfrid, qui va occir el drac i va esdevenir invulnerable per haver-se banyat en la sang de la bèstia; després va despertar Brunilda del seu somni màgic.

Nombrosos exemples d’herois, en el decurs de la història, amb un denominador comú: dominar i vèncer el mal per proporcionar pau i benestar als seus compatriotes.

M Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls

Sant Jordi de la casa "Ametller" de Barcelona

Localització del grup escultòric
Entre els anys 1860 i 1925, el passeig de Gràcia de Barcelona va ser el centre residencial de la burgesia més acabalada de la ciutat. Entre els carrers de Consell de Cent i d’Aragó, a l’esquerra, s’hi troba la famosa “illa de la discòrdia”, anomenada així pel contrast de l’arquitectura dels seus edificis, tots del primer decenni del segle XX. El del xamfrà inferior és la casa Lleó Morera, obra de Domènech i Montaner, a l’estil floral modernista. En segueixen d’altres de tipus Lluís XVI modernitzat d’Enric Sagnier; la casa Amatller, de Puig i Cadafalch, un edifici neogòtic amb ornamentació de ceràmica policromada al tester esglaonat; i la curiosa casa Batlló, amb façana de mosaic i coberta de ceràmica, d’Antoni Gaudí.

L’autor: Eusebi Arnau i Mascort
Eusebi Arnau i Mascort va néixer a Barcelona l’any 1864 i traspassà setanta anys més tard. Fou escultor i medallista. Com a escultor, s’inicià, el 1888, en el taller creat pels arquitectes Ll. Domènech i Montaner i A. M. Gallissà en l’obra del Castell dels Tres Dragons a Barcelona. Féu treballs d’escultura per a la casa Amatller (1900); per a la majestuosa xemeneia de la Fonda Espanya (1903), de Domènech i Montaner; i el fris en relleu, a la Casa de Lactància (1910) de l’arquitecte Falguera. Realitzà altres obres per al Parc de la Ciutadella, el Palau de Justícia i el cimbori de la catedral. És, amb Josep Llimona, un dels escultors més representatius del Modernisme i el creador d’un tipus de dona sentimental (Bes de la Mare, Bust de la dona, L’onada). Atent a les angulositats del cos i als plecs de les robes, creà un món escultòric fet de moviments i quasi transparències.
L’escultura que presentem fou realitzada l’any 1901 i és emplaçada en una mènsula de la la façana de la casa Amatller de Barcelona. Respon a una de les nombroses comandes que l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que sempre va voler un sant Jordi a tots els seus edificis, féu a Eusebi Arnau per a la seva aclaparadora obra barcelonina. Això fa que ell sigui l’escultor que més vegades ha representat Sant Jordi. La ciutat de Barcelona, en reconeixement a la seva obra, li ha dedicat una escultura de bronze de Josep Llimona, a la plaça de Sant Jordi, a Montjuïc. El monument és una de les millors interpretacions del personatge.

Sant Jordi i el drac
El grup escultòric, de notables proporcions, reproduït per l’artista Jaume Satorras, representa Sant Jordi guerrer que lluita a peu amb el drac maligne en el moment del combat en què travessa el cap de l’animal amb una llança manesca. La testa amenaçant de la víbria amb la boca oberta contrasta amb la del Sant, protegida amb l’elm, que sembla així més plàcid i serè davant del rostre ferotge i trasbalsat del representant del mal.
La tècnica, perfecta, que es tradueix en un gran detallisme i en el joc plàstic de les línies sinuoses i ondulants, aconsegueix un Sant Jordi formalment simbolista, capaç de representar la il·lusió i l’ideal. Així mateix, aquesta s’oposa a l’esfumat del component zoomòrfic, més simplista, tot i que rellevat per les articulacions i el rostre devorador de mirada ferotge accentuat pel moviment.
Sant Jordi, abillat per a la lluita, és representat ajupit i en una posició forçada a fi d’adaptar-se a l’espai. Les cames, cobertes per genolleres, gamberes, sabatons metàl·lics i cuixeres de malla, presenten diferent postura: la dreta és estirada i es recolza en una columneta embeguda i l’esquerra, per contra, es doblega sobre si mateixa. Aquesta posició atorga major realisme a l’escomesa empresa contra el drac. El Sant, a més de portar un casc amb clatellera, mostra la gorguera i l’ausberg de malles per sota del cenyit jaquès amb mànigues obertes que dibuixa acuradament el modelat dels volums representant els violents moviments de la lluita. Sosté, amb la mà esquerra, el pavès de camper llis quadrilong apuntat amb una concavitat superior i amb la silueta d’una àliga que té les ales esteses alçades als costats i la testa de perfil mirant cap al flanc destre de l’escut. Hi descobrim, també, una rodella en el centre i l’extrem inferior cobert per un devessall de fulles de roure centrades per dos glans. Amb l’altra mà subjecta per sota del braç dret una llança manesca que sosté amb el puny per l’asta i travessa, amb la contera, el coll del drac.
El drac ajagut és representat amb cara de rèptil i trets exageradament grotescs: orelles petites, ulls sortints i trepants protegits per celles espesses, grans narius foradats i una boca exageradament oberta que mostra els plecs palatins transversals, quatre dents prènsils -repartits equitativament en els maxil·lars-, i una llengua bífida amb la punta cargolada cap amunt. Les dues extremitats anteriors, amb quatre dits proveïts de membranes interdigitals i acabats amb fortes urpes, es troben en diferent posició: amb l’esquerra, doblegada, intenta arrencar la llança que li entra per la boca fins a travessar-li el coll, mentre que la dreta, que eixampla desmesuradament els dits, mostra el dolor que experimenta. Descobrim, també a la part ventral, les ales plegades, que no dibuixen plomes, i un llarg metasoma, proveït de rastell inferior, que es cargola sobre si mateix deixant endevinar les vèrtebres. A l’extrem, un agulló verinós gros i fort, similar al dels escorpins, es dirigeix vers la testa.

M. Joana Virgili i Gasol i Josep Serra Valls
Santes Creus, 6 de setembre de 2001.