Rosassa major de la catedral de Tarragona

Introducció

El cos central de la façana de la catedral és de marbre flanquejat pels murs corresponents de les naus laterals de pedra del país. El portal major amb el seu rosetó d’àmplies proporcions, és d’estil netament ogival, construït a darreries del s. XIII i fou concebut independentment del projecte general. Un cos sortit d’ampla arquivolta forma el portal emmarcat en la part superior per una cornisa angular. Sobre la llinda de marbre hi ha l’escena del Juí Final, amb relleus realitzats per Jordi de Déu i un vitrall triangular actua de nimbe a la figura de Crist Jutge, acompanyat d’àngels amb instruments de la Passió. A sota descobrim la resurrecció dels morts i escenes de l’infern.
En el mainell una bonica imatge de la Verge amb l’Infant Jesús resta damunt d’un pedestal, amb animals fantàstics i escenes de la creació d’Adam i Eva. Completen l’ornamentació de la façana figures d’apòstols i profetes, nou d’elles realitzades pel mestre Bartomeu i les restants per l’escultor Jaume Cascalls. Les portes, amb revestiments metàl·lics i de ferro forjat són de finals dels segle XV, realitzades per l’artesà Vergonyós, de La Selva del Camp i costejades per l’arquebisbe Gonzalo Fernández de Heredia.

Descripció

L’obra s’atribueix al mestre gironí, Bartomeu, el qual el 15 de juny de 1277, rebé l’encàrrec de l’arquebisbe Bernat d’Olivella (1272-1287) i del Capítol de la Catedral tarragonina, d’obrar el portal major i la rosassa (finestra de la “O”) al seu damunt, tot per 20 sous setmanals. Tanmateix hi ha alguns dubtes de la seva auditoria per quant el comensal Marí, afirmà que fou el prelat Roderic Tello (1285-1308) qui enllestí la nau central, pagant del seu pecuni particular la penúltima volta vers la façana. Tot i així hem de posar en relació els calats del rosetó i del timpà de la façana, amb els del tabernacle del sepulcre del rei Pere el Gran, a Santes Creus, que realitzà el dit mestre Bartomeu, entre els anys 1291 i 1295, on hi veiem, com a Tarragona, flors de lis a les puntes dels lòbuls.
L’esquema geomètric de la rosassa, d’onze metres de diàmetre exterior, és de dotze raigs, formats per un cercle quadrilobat, de vuitanta-vuit centímetres de diàmetre extern, que supera a dos lòbuls allargats limitats per un pentàgon curvilini, entorn d’un centre hexalobat, de cent seixanta centímetres de diàmetre, i voltada per doble nombre de triangles curvilinis, de cent set centímetres d’alçària, amb trilobats interiors centrats per un cercle vermell. L’esquema es repeteix al monestir de Sant Cugat del Vallès, i a les esglésies barcelonines de Santa Maria del Pi i la desapareguda de Santa Caterina.
De la vidriera cap al parament es disposen set línies circulars motllurades amb un gruix de 1,30 m i cadascuna es composta d’un fris llis, un quart de canya, un altre fris llis, un quart de bocell i novament un fris llis. Al zenit hi descobrim el cap de Crist.
La decoració vítria reprodueix el cosmos, centrat per un gran sol, en vidre lilòs i cara perfilada en grisalla de color sèpia, d’on sorgeixen sis raigs, cargolats, en vermell, que s’introdueixen en els lòbuls del hexalobat. El volten estrelles de quatre puntes, també en vidre vermell, que ocupen cadascun dels lòbuls, dels pentagons curvilinis i dels quadrilobats, com si d’un veritable univers es tractés. La resta de vidres són, majoritàriament, transparents, grans, gruixuts i de ciba, en els quals hi descobrim marques de crow.

Iconografia

Hi seia algú que resplendia amb un esclat semblant al del jaspi i la cornalina, i el tron era nimbat per un cercle de llum que brillava com la maragda i al seu voltant hi havia vint-i-quatre trons, on seient vint-i-quatre ancians, vestits de blanc i coronats amb corones d’or.(Sant Joan, Apocalipsis,5)

La rosassa sembla desenvolupar, en el seu conjunt, aquest passatge apocalíptic de Sant Joan. Estem, doncs, en la presència d’una grandiosa litúrgia celestial, que alaba al Creador i Senyor de l’univers, essent el punt central de la “O” el focus de la visió, entorn del qual gira tot. Aquest fet neix de l’admiració davant l’objecte de contemplació que ens sobrepassa, i simbolitza el cel en oposició a l’infern. Es comporta com una espècie d’ull astronòmic, que rep només la llum a últimes hores de la tarda quan ja no hi ha funcions litúrgiques.
Els dotze raigs ens recorden les dotze tribus d’Israel -símbol de tots els pobles del món- o els dotze apòstols, i els vint-i-quatre triangles curvilinis, els ancians, anomenats per Sant Joan.


M. Joana Virgili i Gasol i Josep Serra Valls

Tarragona, 1 de febrer del 2000

LA PROCESSÓ DEL GAT I LES RATES

LA PROCESSÓ DEL GAT I LES RATES
Introducció

El relleu esculpit en un àbac de la galeria nord-est del claustre de la catedral de Tarragona, conegut com La processó de les rates, data de mitjans del segle XIII. L'exemplar per la seva originalitat i pel seu tractament narratiu i anecdòtic, s'ha catalogat d'excepcional i és el més popular de tota la catedral.

Descripció

La processó de rates que porten a enterrar un gat és interrompuda quan el felí, que fingia ésser mort, hi salta al damunt. L'escena apareix diferenciada en dues parts. La primera a l'esquerra, mostra quatre rates que porten una llitera amb un gat de panxa per amunt, amb els ulls i la boca oberts, ensenyant les dents i les potes rígides; a sota i caminant, una altra rata amb una aixadeta sobre l’espatlla; al davant, tres rates més que porten un asperge a manera d’escombreta, una caldereta i un estandart. La segona, a la dreta és centrada pel gat, que inesperadament salta del jaç i atrapa una rata mentre les altres fugen esverades en direccions oposades i, abandonen el objectes que portaven: l’escombreta, la caldereta o cistell i la banderola.

El tema representat no presenta antecedents o paral·lels similars perquè es pugui considerar normal, així doncs és un dels temes més interessants i alhora problemàtics de l’obra escultòrica de la catedral. Els historiadors no sempre han coincidit en la seva interpretació i en podem trobar algunes de ben diferents. Nosaltres us reproduïm les dues més significatives, que coneixem.

Versió 1:

La lluita del gat o mustela i els ratolins la trobem des de ben antic, però no hem localitzat cap autor que descrigui fidelment aquestes escenes representades al claustre. Esop, en una de les seves faules, ens relata l'astúcia de la mustela que es penja d'un clau d'una biga per enganyar les víctimes:

En una casa hi havia moltes rates. Una mustela ho va saber, va entrar-hi i caçant una rata darrera l'altra, se les anava menjant. Les rates, en veure's tan ferotgement assetjades es van amagar en diferents forats. La mustela, com que ja no podia agafar-les, va pensar que havia de trobar una idea que li permetés arribar a elles. Per aquest motiu va pujar a una biga i penjant-se d'un clau que hi havia es va fer la morta. Quan una de les rates, la va veure, va dir: Ei, tu!; tot i que et fessis un sac de pell, no m'acostaria a tu!.

Esop clou la faula dient-nos que els homes prudents, quan tenen molta experiència de la maldat d'alguns, no es deixen enganyar fàcilment.

Versió 2:

Conta una antiga llegenda medieval, que en la tarragonina mansió d’un noble i gran senyor, les rates campaven pels seus dominis, fent destrosses en els graners i rebostos sense que ni els seus criats ni els seus vigilants poguessin acabar amb elles.

Tan greu era la situació que, en un àpat celebrat en honor del rei, aparegueren un gran nombre de rates sense haver-les convidat. Varen espantar a les dames i, després de devorar totes les viandes que hi havia sobre la ben parada taula, una d’elles va tenir la gosadia de dedicar una graciosa reverència al monarca, el qui, justament indignat, prometé no posar més els peus en aquella casa mentre restés en ella un sol rosegador .

Consternat per l’enuig del rei, el pobre noble no va trobar altre solució que manar que el busqués el millor gat rater de la comarca, al qual va fer tancar amb només una gerra d’aigua. AI cap d’uns dies el varen deixar sortir... a l’intentar acabar, a degolla, amb la nombrosa població de rates, i solament aconseguí quedar rendit i esbufegant, veient com les rates li feien befa dels seus caus.

Va decidir, en conseqüència, apel·lar a l’astúcia fingint-se mort. Al cap d’una estona els rosegadors començaren a treure el cap. El més gosat va atansar-se al gat, que aguantava la respiració potes enlaire, i després d‘uns moments de cautelosa exploració, constatà que el gat era difunt.

Anaren sortint les rates i ratolins dels seus forats i es convenceren de què el felí havia perdut la darrera de les seves set vides. La rata més vella proposà celebrar un funeral pel gat, a la fi del qual se’l ruixaria amb aiguardent i se li posaria foc. Amb gran expectació, entre totes les rates, varen col·locar al felí en una llitera, iniciant una processó, al temps que un graciós entonava el ''Gori-Gori''. Iniciaren així el recorregut pel soterrani de la casa sense que el suposat difunt donés cap senyal de vida.

De cop i volta, en el moment en què els rosegadors, estaven confiats, els gat s’incorporà d’un salt esgarrapant a tort i a dret fins el punt de fer una gran destrossa entre elles. Les poques rates que aconseguiren salvar la pell fugiren d’aquell lloc, com ànimes que porten el diable, per a no tornar-hi mai més. Famosa fou la gesta de l’astut felí. Conta la llegenda que el rei, en visitar de nou la casa, va asseure el gat a la seva taula, i que el seu amo, en morir l’intel·ligent animal, va manar perpetuar en pedra la seva gesta, de manera que des de llavors la podem trobar esculpida en un dels formosos àbacs del claustre de la nostra Catedral per a coneixement i admiració dels qui la visiten.

No tenim per tant una font literària exacta que ens permeti definir amb exactitud la seva narració. Creiem però que el tema segueix la línia de les faules, moralitzant, i pensem que així cal considerar-la.

Maria Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls

Àbac trifacial a la catedral de Tarragona

Cap trifacial amb motius vegetals

Introducció

El claustre de la catedral de Tarragona, excepcionalment emplaçat a l’angle nord-est del temple, entre el transsepte i els absis, sembla ser, per l’estil, de finals del segle XII o de principis del XIII. La presència d’elements heràldics dels arquebisbes Ramon de Castelltersol (1194-1198) i Ramon de Rocabertí (1199-1215), que va deixar 1000 sous del seu testament destinats a aquesta obra, ho confirma.
El claustre posseeix un esquema gairebé quadrangular de 47 per 46 metres. En cada galeria, comptem sis trams coberts amb voltes de creueria centrades per senzilles però interessants claus de volta. Cada finestral és compost per un arc apuntat, un timpà que conté dos òculs -ornats amb motius geomètrics- i altres tres arcs de mig punt que descansen sobre columnes bessones de marbre adossades.
La decoració escultòrica del claustre s’escampa pels capitells, les mènsules, les claus de volta i els permòdols que presenten un dels aspectes més emblemàtics de tot el conjunt catedralici de Tarragona: els arquets heptalobulats de clara filiació islàmica. El conjunt constitueix un dels grups més destacats de la plàstica catalana del segles XII-XIII per la riquesa del seu contingut i ocupa un lloc prioritari dins la sèrie de claustres conservats a Catalunya per la varietat de repertoris que el caracteritza i també per l’elevada quantitat de capitells, cimacis i altres suports en què es desenvolupa. Els elements figurats a través de temes historiats o d’escenes on intervenen éssers humans, animals i monstres ocupen un paper molt destacat. Així mateix, no podem obviar el repertori fitomòrfic que constitueix un bloc determinant i especialment representatiu de les influències que manifesta l’obra esculpida del claustre.

Descripció de la peça

Localitzem el cap trifacial esculpit en un cimaci díedre del pilar de l’angle sud-occidental del claustre tarragoní. Fet de marbre blanc, l’àbac presenta perfil de cavet i dues petites faixes, una de rasa i una altra composta per una sanefa de fulles llises de tres foliols amb contorn lobulat i puntes arrodonides.
Les tres testes demoníaques de trets monstruosos posseeixen una llarga barba comuna a més de flames per cabells. La central, amb trets facials angulosos i boca oberta i burlesca, pren els ulls dels dos rostres adjacents. La de la dreta, de perfil, mostra una gran boca ensenyant totes les dents alhora que mossega un fruit del carràs de raïm que té al costat. Acompanya la baia amb el polze i l’índex de la mà esquerra i doblega la resta de dits sobre el palmell. La testa de l’esquerra, similar a l’anterior, no mostra les dents i els tres dits de la mà dreta són estirats. Hi contemplem també dos braços que porten el raïm a les cares laterals coberts per mànigues llargues i punys treballats amb tavelles.
Del darrera de les testes demoníaques, sorgeixen cintes de tres fils que, en direccions oposades, van ondulant i originant diversos motius vegetals. Els elements inscrits són, bàsicament, raïms, algunes palmetes i, sobretot, fulles lobulades amb els nervis finament marcats, de superfícies còncaves o convexes, que li atorguen un major volum.

Iconografia
L’ésser monstruós s’ha identificat com a Satanàs. La representació, que no és única al claustre tarragoní, es pot relacionar pel tema amb d’altres de contemporànies molt similars a les façanes de la catedral de la Seu d’Urgell o de San Pietro de Tuscània. Tanmateix, en aquestes figures, l’ésser apareix de mig cos i els caps tenen llargues barbes i, en algun cas, una crescuda cabellera flamejant.
La imatge, tot i tenir un clar element decoratiu, pot suggerir les boques infernals i malgrat que el tema no pot ésser confós amb el Leviatan, el fet que l’esperit maligne mossegui una fruita pot representar la por a ser devorat i transportat a l’avern.

Tarragona, 15 de setembre del 2001
M. Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls

Clau de volta de la Catedral de Tarragona

Clau de volta de la Catedral de Tarragona

Introducció


El claustre de la catedral de Tarragona, excepcionalment emplaçat a l’angle nord-est del temple, entre el transsepte i els absis, sembla ser, per l’estil, del tombant del segle XII i XIII. La presència d’elements heràldics dels arquebisbes Ramon de Castelltersol (1194-1198) i Ramon de Rocabertí (1199-1215), que va deixar 1000 sous del seu testament destinats a aquesta obra, ho confirma.
El claustre posseeix un esquema gairebé quadrangular de 47 per 46 metres. En cada galeria, comptem sis trams coberts amb voltes de creueria centrades per senzilles però interessants claus de volta. Cada finestral és compost per un arc apuntat, un timpà que conté dos òculs -ornats amb motius geomètrics- i altres tres arcs de mig punt que descansen sobre columnes bessones de marbre adossades.
La decoració escultòrica del claustre s’escampa pels capitells, les mènsules, les claus de volta i els permòdols que presenten un dels aspectes més emblemàtics de tot el conjunt catedralici de Tarragona: els arquets heptalobulats de clara filiació islàmica. El conjunt constitueix un dels grups més destacats de la plàstica catalana del segles XII-XIII per la riquesa del seu contingut i ocupa un lloc prioritari dins la sèrie de claustres conservats a Catalunya per la varietat de repertoris que el caracteritza i també per l’elevada quantitat de capitells, cimacis i altres suports en què es desenvolupa. Els elements figurats a través de temes historiats o d’escenes on intervenen éssers humans, animals i monstres ocupen un paper molt destacat. Així mateix, no podem obviar el repertori fitomòrfic que constitueix un bloc determinant i especialment representatiu de les influències que manifesta l’obra esculpida del claustre.

Descripció de la peça

Les claus de volta o dovelles centrals cruciformes foren inserides al darrer moment a fi de tancar les voltes En el claustre de la Catedral de Tarragona, malgrat les restriccions imposades pel marc i per la reiteració d’un mateix esquema circular en la successió de trams coberts amb volta de creueria de nervis diagonals amb perfil motllurat (dos bocells separats per un filet), hi descobrim una interessant varietat de temes iconogràfics.
La sisena clau de la galeria oriental és limitada per un perfil de filet amb incisió central i mostra un camper llis monocromat en fosc.
Hi observem un drac, esculpit en mig relleu. L’element zoomòrfic, àpode i mancat de pelatge, plomes o qualsevol altre recobriment de la pell, adopta una posició recorbada entorn d’una bola semiesfèrica llisa, i és proveït de llargues i punxegudes orelles que es corben adaptant-se al marge. Posseeix també una cua vegetal amb cinc semipalmetes trilobades ondulants, l’extrem de la qual mossega. Al cap, hi destaca un gros ull ametllat foradat amb el trepant i la boca semioberta i buidada.
Els recursos senzills aplicats i l’enriquiment de la policromia, en el camper, activen la vivacitat que caracteritza una bona part del conjunt.

Iconografia

En el conjunt catedralici hem localitzat altres figuracions del drac en capitells, cimacis o mènsules fins i tot bípedes, emplaçats en aquest cas en claus de volta, dos a l’església i un tercer a la nau meridional del claustre. Aquest fet no ens ha de sorprendre si tenim en compte la facilitat amb què aquestes figures s’adapten als diferents marcs als quals van destinats.
A més de la finalitat ornamental que mostra bona part de les representacions, en alguns casos pot connotar els altres sentits amb què s’acostumava a utilitzar aquest repertori animalístic: fent al·lusió al món del mal i del dimoni, com a símbol de fortalesa, com a guardians de temples i de tresors o com una al·legoria de la saviesa. El drac que es mossega la cua o ouroborus és considerat, però, símbol de tot procés cíclic i especialment del temps.

Tarragona, 16 de setembre del 2001
M. Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls

Catedral de Tarragona. Cap trifacial

Catedral de Tarragona. Cap trifacial amb motius vegetals

Introducció

El claustre de la catedral de Tarragona, excepcionalment emplaçat a l’angle nord-est del temple, entre el transsepte i els absis, sembla ser, per l’estil, de finals del segle XII o de principis del XIII. La presència d’elements heràldics dels arquebisbes Ramon de Castelltersol (1194-1198) i Ramon de Rocabertí (1199-1215), que va deixar 1000 sous del seu testament destinats a aquesta obra, ho confirma.
El claustre posseeix un esquema gairebé quadrangular de 47 per 46 metres. En cada galeria, comptem sis trams coberts amb voltes de creueria centrades per senzilles però interessants claus de volta. Cada finestral és compost per un arc apuntat, un timpà que conté dos òculs -ornats amb motius geomètrics- i altres tres arcs de mig punt que descansen sobre columnes bessones de marbre adossades.
La decoració escultòrica del claustre s’escampa pels capitells, les mènsules, les claus de volta i els permòdols que presenten un dels aspectes més emblemàtics de tot el conjunt catedralici de Tarragona: els arquets heptalobulats de clara filiació islàmica. El conjunt constitueix un dels grups més destacats de la plàstica catalana del segles XII-XIII per la riquesa del seu contingut i ocupa un lloc prioritari dins la sèrie de claustres conservats a Catalunya per la varietat de repertoris que el caracteritza i també per l’elevada quantitat de capitells, cimacis i altres suports en què es desenvolupa. Els elements figurats a través de temes historiats o d’escenes on intervenen éssers humans, animals i monstres ocupen un paper molt destacat. Així mateix, no podem obviar el repertori fitomòrfic que constitueix un bloc determinant i especialment representatiu de les influències que manifesta l’obra esculpida del claustre.

Descripció de la peça

Localitzem el cap trifacial esculpit en un cimaci díedre del pilar de l’angle sud-occidental del claustre tarragoní. Fet de marbre blanc, l’àbac presenta perfil de cavet i dues petites faixes, una de rasa i una altra composta per una sanefa de fulles llises de tres foliols amb contorn lobulat i puntes arrodonides.
Les tres testes demoníaques de trets monstruosos posseeixen una llarga barba comuna a més de flames per cabells. La central, amb trets facials angulosos i boca oberta i burlesca, pren els ulls dels dos rostres adjacents. La de la dreta, de perfil, mostra una gran boca ensenyant totes les dents alhora que mossega un fruit del carràs de raïm que té al costat. Acompanya la baia amb el polze i l’índex de la mà esquerra i doblega la resta de dits sobre el palmell. La testa de l’esquerra, similar a l’anterior, no mostra les dents i els tres dits de la mà dreta són estirats. Hi contemplem també dos braços que porten el raïm a les cares laterals coberts per mànigues llargues i punys treballats amb tavelles.
Del darrera de les testes demoníaques, sorgeixen cintes de tres fils que, en direccions oposades, van ondulant i originant diversos motius vegetals. Els elements inscrits són, bàsicament, raïms, algunes palmetes i, sobretot, fulles lobulades amb els nervis finament marcats, de superfícies còncaves o convexes, que li atorguen un major volum.

Iconografia
L’ésser monstruós s’ha identificat com a Satanàs. La representació, que no és única al claustre tarragoní, es pot relacionar pel tema amb d’altres de contemporànies molt similars a les façanes de la catedral de la Seu d’Urgell o de San Pietro de Tuscània. Tanmateix, en aquestes figures, l’ésser apareix de mig cos i els caps tenen llargues barbes i, en algun cas, una crescuda cabellera flamejant.
La imatge, tot i tenir un clar element decoratiu, pot suggerir les boques infernals i malgrat que el tema no pot ésser confós amb el Leviatan, el fet que l’esperit maligne mossegui una fruita pot representar la por a ser devorat i transportat a l’avern.

Tarragona, 15 de setembre del 2001
M. Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls

Àbac del lleó al claustre de la Catedral de Tarragona

Àbac del lleó al claustre de la Catedral de Tarragona

Introducció

El claustre de la catedral de Tarragona, excepcionalment emplaçat a l’angle nord-est del temple, entre el transsepte i els absis, sembla ser, per l’estil, del tombant del segle XII i XIII. La presència d’elements heràldics dels arquebisbes Ramon de Castelltersol (1194-1198) i Ramon de Rocabertí (1199-1215), que va deixar 1000 sous del seu testament destinats a aquesta obra, ho confirma.
El claustre posseeix un esquema gairebé quadrangular de 47 per 46 metres. En cada galeria, comptem sis trams coberts amb voltes de creueria centrades per senzilles però interessants claus de volta. Cada finestral és compost per un arc apuntat, un timpà que conté dos òculs -ornats amb motius geomètrics- i altres tres arcs de mig punt que descansen sobre columnes bessones de marbre adossades.
La decoració escultòrica del claustre s’escampa pels capitells, les mènsules, les claus de volta i els permòdols que presenten un dels aspectes més emblemàtics de tot el conjunt catedralici de Tarragona: els arquets heptalobats de clara filiació islàmica. El conjunt constitueix un dels grups més destacats de la plàstica catalana del segles XII-XIII per la riquesa del seu contingut i ocupa un lloc prioritari dins la sèrie de claustres conservats a Catalunya per la varietat de repertoris que el caracteritza i també per l’elevada quantitat de capitells, cimacis i altres suports en què es desenvolupa. Els elements figurats a través de temes historiats o d’escenes on intervenen éssers humans, animals i monstres ocupen un paper molt destacat. Així mateix, no podem obviar el repertori fitomòrfic que constitueix un bloc determinant i especialment representatiu de les influències que manifesta l’obra esculpida del claustre.

Descripció de la peça

El predomini quantitatiu més elevat de les figures zoomòrfiques del claustre es correspon a les representacions lleonines, fet que s’adiu perfectament amb el que acostuma a succeir en l’escultura romànica. Localitzem la imatge a la cara b del primer capitell de la galeria occidental ocupant l’àbac -de perfil de cavet i entre dues petites faixes llises-, esculpit en marbre blanc. És realitzat en baix relleu i, a fi d’accentuar-ne els contrastos lumínics i d’obtenir un volum més marcat, s’ha treballat amb el trepant. La petita alçària de l’àbac (9 cm) obliga a representar la figura estirada en sentit longitudinal, gairebé fins a quedar ajaguda. Així mateix, per omplir la superfície, l’artista juga amb cintes de tres fils entrellaçades que inscriuen parts del felí i formen vuits units pel centre amb mig nus alhora que lliguen un feix de palmetes, allargades i digitades, a l’angle.
L’animal, de perfil i amb forçada adaptació al marc estirat del cimaci, mossega la tija i mostra els narius marcats pel trepant, els ulls arrodonits i el cos cobert de pelatge, partit en llargs rínxols més llargs a la zona del coll. Les potes, que acaben en fortes urpes i mostren un pel més curt, apareixen doblegades les del costat esquerre i estirades enrera les del costat dret. La llarga cua, acabada en un plomall, es cargola sobre si mateixa.

Iconografia

Per la seva fàcil aplicació decorativa, el lleó és un dels animals més reproduïts. Se’ls disposa per parelles afrontades: amb la cua i una pota aixecada, girant el cap o mossegant un element central, o amb la cua entre les potes amb una possible significació sexual. El variat repertori respon a diferents possibilitats: en alguns casos, la figura pot presentar un simbolisme perfectament definible, mentre que en d’altres ofereix una ambigüitat sovint accentuada per un caràcter més ornamental. El del claustre tarragoní sembla correspondre a aquest darrer cas i possiblement té l’origen en temes miniaturístics.

Tarragona, 14 de setembre del 2001
M. Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls

Àngels trompeters del timpà de la catedral de Tarragona

Àngels trompeters del timpà de la Catedral de Tarragona

Introducció

El cos central de la façana de la catedral és de marbre flanquejat pels murs de les naus laterals de pedra del país. El portal major amb el seu rosetó d’àmplies proporcions, és d’estil netament gòtic, construït a darreries del s. XIII i fou concebut independentment del projecte general. Un cos sortit d’ampla arquivolta forma el portal emmarcat en la part superior per una cornisa angular. Sobre la llinda de marbre hi ha representada l’escena del Juí Final, amb relleus realitzats per Jordi de Déu i un vitrall triangular que actua de nimbe a la figura de Crist Jutge, acompanyat d’àngels amb instruments de la Passió. A sota descobrim, a un nivell superior, la resurrecció dels morts -l’estament civil a l’esquerre i eclesiàstic a l’oposat- i dessota, escenes de l’infern.
L’historiador P. Batlle, atribueix aquest relleu a Jordi de Déu (Jordi Joan) (1261-1348), escultor grec de la ciutat de Messina establert a Catalunya. A la documentació se’l cita durant uns anys com a esclau de Jaume Cascalls.

La descripció
Observem dos àngels trompeters afrontats en una composició simètrica que es caracteritzen pel seu moviment de suspensió en l’espai. Són emplaçats en el timpà del frontis de la catedral per damunt de l’escena de la ressurrecció dels morts.
Els seus rostres afables i suaus, mostren l’aspecte d’un noi imberbe de faccions arrodonides i quasi infantils. El cap és cobert amb llarga cabellera que cau en rulls tractats d’una manera esquemàtica i en certa manera convencionals. Els ulls, sota les celles sortides i lleugerament arquejades, són ametllats i miren als ressucitats. S’aprecia també el nas recte , les galtes inflades, el barbó reduït i la sotabarba. Mostren un gran realisme en el rostre i les faccions són ben proporcionades. Són habillats amb una túnica folgada i cenyida a la cintura a més d’una faldilla llarga agitada pel vent amb volums sinuosos. Les mànigues de la túnica desprès de folgar-se ran dels colzes, baixen ajustades fins als punys. Notem que el plegat de la roba és molt natural, amb uns doblecs característics per damunt la cintura. També els plecs de la túnica, disposats amb el caient lògic de la figura dempeus, són de considerable amplitud i deixen apreciar, lleugerament, l’estructura del cos. L’ampulosa túnica de plecs ondulats i rítmics juga amb la disposició dels núvols, deixant veure parcialment els peus calçats amb tapins. De l’espatlla neixen dues ales llargues i obertes, en disposició oposada, que han estat resoltes amb cinc capes de plomes, més llarges les timoneres, que permeten observar-hi el raquis, les barbes i les barbetes d’una gran delicadesa.
Cadascun d’ells bufa una llarga tuba: el de l’esquerre, l’acompanya a la boca amb la mà dreta i la sosté, pel davant, amb l’esquerre. L’oposat és molt similar al primer però passa la mà esquerra pel darrera de la tuba deixant veure, parcialment, el palmell. La disposició, el tractament de les ales, de les robes i dels rostres de les figures indiquen el grau d’habilitat de l’artífex

Iconografia
Recordem que la ressurrecció dels morts s’inicia amb la crida dels àngels als difunts els quals sortiran de les tombes a fi de ser jutjats:
“...Alabeu a Déu en el seu santuari, alabeu-lo en el seu majestàtic firmament. Alabeu-lo al só de les trompetes..” (Salms, 150, 1-3)
El nombre d’àngels que cal emprar en a la representació d’aquesta escena varia segons els diferents textos bíblics. Així, S. Marc i S. Lluc, no en concreten el nombre però en canvi Sant Joan en diu set:
“...Vaig veure set àngels dempeus davant de Déu, als quals els hi foren donades set trompetes...” (Apocalipsis, 8,2)
A Tarragona se seguí la visió apocalíptica de Sant Joan, quant al nombre, i a la posició d’alguns dels àngels que són drets davant de Crist Jutge. Tanmateix, la representació, s’apropa més a la descripció detallista de Sant Mateu en referir-se que es reuniran dels quatre vents als elegits des d’un extrem a l’altre del cel. Així doncs, el quatre àngels trompeters s’emplacen en els límits del registre inferior del timpà, dos es troben drets i els altres dos, per imperatius del marc arquitectònic, en actitud de vol, tot dirigint els instruments vers quatre punts diferents.

Josep Serra Valls i M. Joana Virgili Gasol
Tarragona, 21 de setembre de 2001

Drac localitzat en un àbac de la catedral de Tarragona:

Drac del claustre de la Catedral de Tarragona

Introducció
El claustre de la catedral de Tarragona, excepcionalment emplaçat a l’angle nord-est del temple, entre el transsepte i els absis sembla correspondre cronològicament i estilística a finals del segle XII o principies del següent. Això es veu confirmat per la presència d’elements heràldics en diferents àbacs del claustre, pertanyent als arquebisbes Ramon de Castelltersol (1194-1198) i Ramon de Rocabertí (1199-1215), el darrer dels quals va deixar al seu testament 1000 sous destinats a l’obra del claustre.
Posseeix un esquema gairebé quadrangular (47 x 46 m) i comptem sis trams, en cada galeria, coberts amb volta de creueria centrades per senzilles i alhora interessants claus de volta. Cada finestral és compost per un arc apuntat, un timpà que conté dos òculs -ornats amb motius geomètrics- i altres tres arcs de mig punt, que descansen sobre columnes bessones de màrmol o adossades que es corresponen amb els pilars.
La decoració escultòrica del claustre s’escampa pels capitells, mènsules, claus de volta i permòdols, els quals suporten arquets heptalobulats de clara filiació islàmica, és un dels aspectes més sobresortins i emblemàtics de tot el conjunt catedralici de Tarragona. El conjunt constitueix un dels grups més destacats de la plàstica del segles XII-XIII a Catalunya per la riquesa del seu contingut, i ocupa un lloc prioritari dins la sèrie de claustres de l’àmbit geogràfic català conservats, no solament per l’elevada quantitat de capitells, cimacis i altres suports en què es desenvolupa, sinó també per la varietat de repertoris que el caracteritza. Els elements figurats bé sigui a través de temes historiats, o bé d’escenes intervenen éssers humans, animals i monstres, ocupen un paper molt destacat. No podem obviar el repertori fitomòrfic que constitueix un bloc determinant i especialment representatiu de les influències que manifesta l’obra esculpida del claustre.

Descripció de la peça
A la galeria septentrional del claustre, localitzem el drac, sobre una superfície llisa de cavet, ajagut, representat amb cara de rèptil i trets grotescos: llargues orelles punxegudes, ulls sortints sobre els que recauen les escates que li cobreix el cap, narius foradats i una boca exageradament oberta que mostra els dents inferiors i una part de la cama del personatge al qual està mossegant. Per sota del maxilar inferior observem una barba estriada i separada en flocs. El cos d’aspecte reptilià és recobert d’escames, bípede, proveït d’ales amb una cua molt llarga que li confereix un aspecte de felí
Mostra les dues extremitats anteriors, juntes i doblegades sota el cos amb quatre dits proveïts de membranes interdigitals i urpes. Descobrim també, al dors del cos, les ales plegades que dibuixen a tres nivells, les plomes rèmiges, més llargues i amb canó incís, i les coberteres provistes de canó i barbes. La resta del cos, que és troba protegit per petites escates triangulars que s’endevinen dures i punxegudes, s’allarga amb un metasoma, proveït de rastell inferior, que es cargola sobre si mateix marcant les vèrtebres i acabant amb una fina cua.
El baix relleu de marbreés esculpit en un estret cimaci limitat per dues petites franges llises, i es caracteritza per les formes toves i d’escàs volum.

Iconografia

La parella de dracs, en simetria, mossegant un personatge que localitzem a la galeria septentrional del claustre tarragoní, forma part de l’important conjunt de representacions zoomòrfiques identificats en capitells i cimacis, gairabé sempre disposats en composicions de caràcter simètric, afrontats o bé entrallaçats mútuament, encara que sovint són inclosos en emmmarcaments de tipus vegetals o geomètric.
El caracter decoratiu que denoten en la major part dels casos pot anar acompanyat del sentit negatiu amb què s’acostumava a utilitzar aquest repertori animalístic, com a al·lusions al món del mal i del dimoni. Així mateix, els trets reptilians que els configuren, sempre poden evocar les forces malignes reconegudes en aquests éssers des de la més remota antiguitat i per tots els pobles del món. És, doncs, des d’aquesta òptica que hem d’interpretar les diverses figures de dracs, sirenes i altres éssers.

Tarragona, 15 de setembre del 2001
M. Joana Virgili Gasol i Josep serra Valls