LA FUNDACIÓ
L'any 1153, el comte Ramon Berenguer IV conquerí el castell de Siurana. Aquesta acció militar significà la fi de la Reconquesta, el domini de la Catalunya Nova pels cristians. L'esdeveniment coincidí amb el moment d'expansió de l'orde del Cister. Entre les taifes de Lleida i Tortosa i la Catalunya Vella restava un ampli territori, les conques dels rius Gaià i Francolí, una zona ideal perquè s'hi establissin les noves ordes monacals com eren els monjos blancs: Poblet i Santes Creus o la Cartoixa: Scala Dei.
El monestir de Valldaura/Santes Creus fou fundat el 4 de desembre de 1150, data de la cessió pel Gran Senescal Guillem Ramon de Montcada i els seus Fills Guillem, Ramon i Berenguer, d'una finca situada al terme de Cerdanyola del Vallès. Aquesta donació fou feta a favor del monestir cistercenc de la Grand Selva, proper a la ciutat de Tolosa del Llenguadoc. Tanmateix, en tractar-se d'un terreny de llicorelles, poc apte per al conreu, no reunia les condicions per a una fundació monàstica i menys amb el caire que tenien, a la meitat del segle XII, els cenobis cistercencs, envoltats de granges i terres de cultiu.
Guillem de Montpeller, delegat de l'abat de la Grand Selva, un cop arribat a Valldaura, degué valorar molt negativament les peculiaritats de la contrada per a edificar-hi un monestir. La propietat, dedicada a l'agricultura, era de poca extensió, amb un hàbitat centenari, que dificultava la implantació d'un sistema de granges adient per a resoldre l'alimentació d'una comunitat. Planava a més l'ombra del monestir de Sant Cugat del Vallès, del qual hauria distat una dotzena de quilòmetres, una separació ben exigua. El fet de compartir una zona reduïda d'influència per a satisfer les seves necessitats materials i humanes convertia en poc viable el projecte monàstic de Valldaura.
La fundació del monestir de Valldaura/Santes Creus no fou gens senzilla. Els tres primers abats, potser millor definits com a delegats de l'abat de la Grand Selva: Guillem I (1152-1154), Hug I (1154-1156) i Guerau (1156-1158), intentaren l'organització d'una comunitat, buscant noves possibilitats d'establiment. El comte Ramon Berenguer IV féu donació d'un alou comtal situat a Ancosa (La Llacuna, Anoia), escripturat el 13 de juliol de 1155, que tampoc resultava prou adequat. Per la seva pobresa, era un indret idoni per a una granja ramadera, de pastures d'hivern. Aquest fracàs obligava a triar un nou emplaçament.
Guerau Alemany cedí unes terres localitzades a les ribes del riu Gaià, acte que tingué lloc el 26 de gener de 1158. El conjunt comptava amb la qualitat del sòl, d'una extensió considerable, a més d'aigua. Els paratges, quasi despoblats, permetien organitzar-se sense entrebancs. Però Santes Creus es trobava al límit entre el bisbat de Barcelona i l'arquebisbat de Tarragona. Els monjos de Valldaura reclamaren la solució a Roma. El Sant Pare Alexandre III (1159-1181) atorgà una butlla en virtut de la qual el nou monestir quedava exempt de l'obediència i la subjecció ordinàries.
L'EDIFICI CISTERCENC
La primera etapa de la construcció del monestir de Santes Creus tingué una durada d'un centenar d'anys, coincidint amb l'edificació dels àmbits més característics, a la darreria del segle XII i l'inici del següent. Alguns dels seus aspectes artístics els podem considerar com una continuació arcaïtzant de l'art romànic, amb aportacions del gòtic incipient. Mostra una unitat d'estil amb el conjunt dels monestirs cistercencs aixecats en aquest temps, a cavall entre les dues centúries, a l'entorn de l'any 1200, que es distingeixen per l'austeritat, la funcionalitat, la puresa de línies i la noblesa dels materials, d'acord amb traçats racionals.
Pere de Valldaura/Santes Creus (1158-1184), el primer abat fill del país, fou el veritable fundador del monestir de Santes Creus. Entre 1168 i 1174 n'aprovà el plànol dintre del més típic esquema cistercenc, trasllat del de la casa mare de la Grand Selva, aterrada durant la Revolució Francesa, la qual cosa no ens permet efectuar cap mena de comparança. No obstant això, la reiteració assenyalada, que no constitueix un demèrit sinó que s'adapta a la realitat cistercenca, facilita l'estudi dels conjunts monumentals.
La diferència constructiva entre els monestirs de Santes Creus i Poblet no respon a una evolució dels estils artístics sinó que avala llur progènie respectiva. Ambdós pertanyien a la família de Claravall, emperò no compartien la relació filial, ja que Santes Creus descendia de la Grand Selva i Poblet de Fontfreda del Llenguadoc. El primer s'ha d'incloure dintre del model o plànol dominant; Poblet, en canvi, segueix una fórmula minoritària. Les variants observables no són solament d'estil sinó també de planta, de repartiment de l'espai, de la col×locació de l'església respecte al claustre.
En els monestirs l'església sobresortia com l'edifici central i essencial del conjunt arquitectònic, el primer en ser bastit. La qualitat de la seva obra determinava la categoria del cenobi. Era la construcció més solemne, quasi l'única en acabar-se i en posseir una entitat que li ha permès romandre dempeus _alguns monestirs han quedat reduïts a la seva presència solitària_ i desafiar el pas dels segles. El temple major de Santes Creus fou iniciat el mes de setembre de 1174. El cronista i abat Bartomeu de la Dernosa va escriure: "L'any de l'Encarnació del Senyor de 1174, el mes de setembre, va començar-se a edificar l'església de Santes Creus, dedicada a la Verge Maria."
Pensem que, en una data molt pròxima, el 1177, s'emprengué l'aixecament d'altres dependències monàstiques. A la mort de l'abat Pere, ultra l'ésglésia, és possible que es treballés a l'ala est del claustre: sagristia, armarium, sala capitular, parlador i sala de monjos. Aquestes construccions presenten una unitat arquitectònica i de treball de la pedra que suggereixen una certa uniformitat d'estil i de temps. S'hauria començat en aquests anys l'edificació de les ales nord i est del claustre, necessàries per a comunicar l'església tant amb l'hàbitat dels monjos com dels conversos. Per les seves dimensions, Santes Creus podia allotjar una cinquantena de monjos i un número semblant de conversos.
L'abat Hug II (1185-1198) va continuar les obres, per la qual cosa ha rebut el qualificatiu d'abat constructor. El cronista Bartomeu de la Dernosa aporta una notícia que ha suscitat controvèrsia: "L'any del Senyor de 1191 fou col×locada la primera pedra al fonament del dormitori." Aquesta referència ha estat interpretada com si el dormitori hagués estat una obra de la darreria del segle XII. Tanmateix és més gòtic i a la vegada més funcional, no tant solemne. L'hem de comparar amb el de Poblet, enllestit en una data propera a l'any 1300.
La crisi econòmica que va patir Catalunya durant el regnat de Pere el Catòlic i l'inici del de Jaume el Conqueridor, agreujada per la problemàtica pròpia de l'orde del Cister, repercutí en la tasca constructora de Santes Creus. El Capítol General va autoritzar arrendar a laics les terres de menys qualitat (1208), concessió ampliada pocs anys després (1224) a totes les propietats dels monestirs, atesa la manca de conversos. L'any 1227 es reconeixia: "Moltes cases de l'orde són oprimides per nombrosos deutes." Durant el període de depressió s'acabà d'edificar la part més important de l'església abacial. El cronista ja esmentat escriu que el 22 de maig de 1221 (Pasqua de Pentecosta) la missa conventual fou celebrada a la nova església. El 25 de març de 1225 estava disponible per a resar les hores canòniques del matí. El monestir de Santes Creus havia finalitzat un primer moment d'activitat constructora enquadrable en l'estil cistercenc, faltaven moltes dependències, altres, fins i tot la mateixa església, estaven encara en obres.
L'abat Bernat Calbó (1226-1233) va viure un redreç gràcies a les deixes dels nobles que intervingueren en la conquesta de Mallorca. La realitat no era, però, tan brillant, els monestirs foren paulatinament desplaçats pels convents, davant l'esllanguiment dels cenobis benets i cistercencs. El Capítol General del Cister arribà a declarar: "L'orde davalla vers una profunda misèria" (1318). Santes Creus, en convertir-se en monestir/tomba dels comtes-reis del casal de Barcelona, iniciaria un segle de gran magnificència.
EL MONESTIR REIAL
Durant el govern de l'abat Gener (1265-1293) s'originà el canvi, seria la tomba dels comtes-reis, que, amb almoines i donatius, atorgarien al cenobi la dignitat requerida per a guardar llurs despulles. Les obres foren finançades pels sobirans i van relegar l'ideal bernardí dels orígens. La transformació arquitectònica, del cistercenc al gòtic, corregué paral×lela a la produïda a cavall dels segles XIII i XIV.
Pere el Gran, el 3 de juny de 1282, redactà el seu testament: "Elegeix sepultura al monestir de Santes Creus, i mana que el seu cos hi sigui sepultat i que la seva sepultura sigui feta bé i honoríficament." El monestir esdevindria el gran mausoleu de la nissaga comtal barcelonina, amb l'enterrament del monarca, el panteó del qual n'és una de les joies més rellevants. Santes Creus havia encetat un nou capítol de la seva història.
Bonanat de Vila-seca (1293-1308), persona de la confiança dels comtes-reis Jaume II (1295-1327) i Blanca d'Anjou (+1310), fou alhora un gran abat. El creuer de l'església abacial es modificaria sensiblement, amb la incorporació d'un segon conjunt sepulcral, acarat a l'anterior. El 29 d'agost de 1302 es començà a edificar el refetor. Abans de la mort de la reina, s'havia construït el Palau Reial, que ocupava un àmbit al marge de la clausura, amb una comunicació exterior independent. És un dels edificis del gòtic civil català que no solament s'ha conservat sinó que posseeix datació coneguda. Tot i la seva simplicitat decorativa, evidencia una gran monumentalitat. L'abat Bonanat rebé el títol de Capellà Major Reial (1296), en testimoni de les bones relacions amb el rei, per a afavorir a l'ensems l'expansió de Santes Creus com a casa mare de dos nous monestirs: Valldigna (València, 1298) i Altofonte (Palerm, Sicília, 1308). Quan morí, el monestir del Gaià havia assolit el màxim del seu prestigi.
El traspàs de Jaume II no va significar, de moment, una alteració en la política de protecció reial a favor de Santes Creus. Segons el cronista Bartomeu de la Dernosa, el 25 d'agost de 1313 fou posada la primera pedra al fonament del claustre gòtic del monestir, en temps de l'abat Pere Alegre. Un any més tard féu començar el cimbori, que es conclouria el 1347. Del més clar estil gòtic, s'adequa al concepte de torre com a emblema de poder, tot coronant simbòlicament les tombes dels comtes-reis, en contrast amb la sobrietat cistercenca. En fundar-se l'orde militar de Montesa (1319), el cenobi hi quedà vinculat fins al 1666, amb l'aportació d'un monjo en l'exercici de prior, que en constituïa la segona dignitat.
L'abat Francesc Miró (1335-1347), continuador de les obres del recinte claustral, sabé apreciar el geni de l'escultor d'origen anglès Reinard des Fonoll. La seva activitat artística s'allunyava molt de l'esperit anicònic bernardí, però en aquest moment Santes Creus havia d'ésser un bell estoig per als sepulcres dels monarques. L'abat Miró va poder inaugurar el claustre el dia de Sant Benet (21 de març) de l'any 1341, que tancava l'etapa de les grans realitzacions gòtiques.
L'elecció de Guillem de Ferrera (1347-1375) fou polèmica, a l'igual de la seva gestió posterior com a abat i com a polític. Per motius complexos es distancià, però, de les directrius de govern de Pere el Cerimoniós. Els monjos, en considerar que havia defensat per damunt de tot el monestir, com a mostra d'homenatge pòstum, decidiren d'enterrar-lo excepcionalment a l'església abacial.
Bartomeu de la Dernosa (1375-1379) fou nomenat abat després d'una llarga i brillant dedicació a l'estudi de la història del monestir de Santes Creus, que circumdà de merlets i de murs d'escàs valor militar, conferint-li l'aspecte d'un gran "castell", per al viatger vingut de lluny. Aquestes obres van fer-se en un moment dramàtic, com diuen les cròniques del cenobi: "Quan existia, a totes les parts del món, la manca d'aliments més important d'aquest segle." L'abat de la Dernosa acabà d'arruïnar-lo. Tot i que el seu nom no figurà inicialment a l'abaciologi, hi fou agregat més tard. Hagué de renunciar al govern de Santes Creus i retirar-se a Benifassà, una filial de Poblet.
L'abat Andreu Porta (1380-1404), sagaç diplomàtic, negocià amb l'infant Joan -Joan I el Caçador- l'herència de Pere el Gran. Encarregà un retaule per ennoblir l'església abacial, que Lluís Borrassà enllestiria el 1410, durant el govern del seu successor Bernat Dalmau (1404-1412). L'hem d'interpretar com una fita, cloenda i inici d'una altra època per al monestir de Santes Creus
.
ELS ANYS DEL SILENCI I DE L'OBLIT (1410-1647)
Tradicionalment s'ha considerat que les obres de fortificació de Pere el Cerimoniós marcaren el començament de la decadència santescreuïna, per bé que l'expressió no sigui del tot encertada. La realitat històrica ens fa creure que es produí un estancament de la vida material i espiritual del cenobi. L'obra barroca de Josep Tramulles s'erigirà com a signe del triomf de la modernitat, en fi del redreç.
Hi ha una llegenda sobre els enderrocs manats per Pere el Cerimoniós, oblidant les intervencions tardanes, tant constructives com de demolició. El que no degué existir fou un refetor cistercenc semblant al de Poblet. D'altra banda, la gran portalada gòtica d'entrada al claustre no pot ser explicada sense una atri que pensem que tampoc no va edificar-se. La urbanització del segon recinte es desenvolupà especialment a partir dels segles XVI-XVII. Nogensmenys la història del monestir, al llarg d'aquests 250 anys, reserva encara diversos interrogants, quant a la seva arquitectura i el seu funcionament, com el nombre de monjos o el valor econòmic de les rendes.
També sorprèn la manca d'abats comendataris, tan pròpia del segle XV. En molt comptades ocasions els abats no procedien de la mateixa comunitat. L'actuació del monestir oferí dos vessants: la política i la cultural. L'abat Guillem Blanc (1438-1457) manifestà una destacada personalitat. Havia estat abat del monestir d'Altofonte i assistí al Concili de Basilea. Al front de Santes Creus acollí el patrimoni del monestir cistercenc femení de Bonrepòs del Montsant, extingit l'any 1452. Les cendres de la reina Margarida de Prades, segona muller de Martí l'Humà, que, un cop vídua, n'havia estat abadessa fins a la seva mort (1429), foren traslladades a l'església major.
La situació política del segle XV, des de la desaparició de Martí l'Humà fins al traspassament de Joan II, es reflectí en un seguit d'episodis que no sempre reberen l'aquiescència de tota la comunitat. Foren uns anys d'empobriment, augmentat pels ajuts de guerra i el saqueig del patrimoni.
L'elecció de l'abat Mendoza (1479-1519) respongué a la voluntat de Ferran el Catòlic, de qui era parent llunyà. El seu govern, el més llarg de la història del cenobi, representà un període de redreç i millora en tots els ordres. Pedro de Mendoza fou l'únic abat de Santes Creus que presidí la Diputació del General de Catalunya el trienni 1497-1500, compaginant amb èxit ambdós càrrecs. Com a home del Renaixement, inicià la pràctica d'ésser sepultat al terra de la Sala Capitular, en un desig de perpetuar el seu record. L'abat Bernardí Tolrà (1519-1534) enriquí les cambres del Palau abacial, emplaçat a l'antic Palau Reial, amb una decoració d'estil renaixentista, continuada per Jaume Valls (1534-1560), que féu bastir el pont sobre el Gaià.
Sens dubte l'abat més destacat del segle XVI fou Jeroni Contijoc (1560-1593), a qui devem la construcció de la capella de l'Assumpta, al lloc de l'armarium i la Torre de les Hores. Incorporà el monestir cistercenc de l'Eula (Perpinyà), donant-li la categoria prioral (1567). El signe negatiu del seu regne fou la pèrdua del priorat de l'Orde de Montesa, el mestre de la qual passaria a ésser el rei Felip II (1587).
L'abat Jaume Carnisser (1608-1619) fou el darrer abat vitalici. La Congregació Cistercenca dels Monestirs de la Corona d'Aragó, aprovada per una butlla de Pau V (1616), exigí que els abats fossin d'elecció triennal, sistema inaugurat per Josep de Barberà, el 1619. La política de la Congregació dificultà activitats públiques del cenobi i dels seus abats, tot i no que no va impedir el seu redreç econòmic i social.
Tanca aquesta fase de prosperitat el retaule major barroc de Josep Tramulles (1647), encarregat per Pere Salla (1644-1650), un dels últims abats que mantingué el vell esperit del cenobi.
ELS ANYS DEL SILENCI I DE L'OBLIT (1410-1647)
Tradicionalment s'ha considerat que les obres de fortificació de Pere el Cerimoniós marcaren el començament de la decadència santescreuïna, per bé que l'expressió no sigui del tot encertada. La realitat històrica ens fa creure que es produí un estancament de la vida material i espiritual del cenobi. L'obra barroca de Josep Tramulles s'erigirà com a signe del triomf de la modernitat, en fi del redreç.
Hi ha una llegenda sobre els enderrocs manats per Pere el Cerimoniós, oblidant les intervencions tardanes, tant constructives com de demolició. El que no degué existir fou un refetor cistercenc semblant al de Poblet. D'altra banda, la gran portalada gòtica d'entrada al claustre no pot ser explicada sense una atri que pensem que tampoc no va edificar-se. La urbanització del segon recinte es desenvolupà especialment a partir dels segles XVI-XVII. Nogensmenys la història del monestir, al llarg d'aquests 250 anys, reserva encara diversos interrogants, quant a la seva arquitectura i el seu funcionament, com el nombre de monjos o el valor econòmic de les rendes.
També sorprèn la manca d'abats comendataris, tan pròpia del segle XV. En molt comptades ocasions els abats no procedien de la mateixa comunitat. L'actuació del monestir oferí dos vessants: la política i la cultural. L'abat Guillem Blanc (1438-1457) manifestà una destacada personalitat. Havia estat abat del monestir d'Altofonte i assistí al Concili de Basilea. Al front de Santes Creus acollí el patrimoni del monestir cistercenc femení de Bonrepòs del Montsant, extingit l'any 1452. Les cendres de la reina Margarida de Prades, segona muller de Martí l'Humà, que, un cop vídua, n'havia estat abadessa fins a la seva mort (1429), foren traslladades a l'església major.
La situació política del segle XV, des de la desaparició de Martí l'Humà fins al traspassament de Joan II, es reflectí en un seguit d'episodis que no sempre reberen l'aquiescència de tota la comunitat. Foren uns anys d'empobriment, augmentat pels ajuts de guerra i el saqueig del patrimoni.
L'elecció de l'abat Mendoza (1479-1519) respongué a la voluntat de Ferran el Catòlic, de qui era parent llunyà. El seu govern, el més llarg de la història del cenobi, representà un període de redreç i millora en tots els ordres. Pedro de Mendoza fou l'únic abat de Santes Creus que presidí la Diputació del General de Catalunya el trienni 1497-1500, compaginant amb èxit ambdós càrrecs. Com a home del Renaixement, inicià la pràctica d'ésser sepultat al terra de la Sala Capitular, en un desig de perpetuar el seu record. L'abat Bernardí Tolrà (1519-1534) enriquí les cambres del Palau abacial, emplaçat a l'antic Palau Reial, amb una decoració d'estil renaixentista, continuada per Jaume Valls (1534-1560), que féu bastir el pont sobre el Gaià.
Sens dubte l'abat més destacat del segle XVI fou Jeroni Contijoc (1560-1593), a qui devem la construcció de la capella de l'Assumpta, al lloc de l'armarium i la Torre de les Hores. Incorporà el monestir cistercenc de l'Eula (Perpinyà), donant-li la categoria prioral (1567). El signe negatiu del seu regne fou la pèrdua del priorat de l'Orde de Montesa, el mestre de la qual passaria a ésser el rei Felip II (1587).
L'abat Jaume Carnisser (1608-1619) fou el darrer abat vitalici. La Congregació Cistercenca dels Monestirs de la Corona d'Aragó, aprovada per una butlla de Pau V (1616), exigí que els abats fossin d'elecció triennal, sistema inaugurat per Josep de Barberà, el 1619. La política de la Congregació dificultà activitats públiques del cenobi i dels seus abats, tot i no que no va impedir el seu redreç econòmic i social.
Tanca aquesta fase de prosperitat el retaule major barroc de Josep Tramulles (1647), encarregat per Pere Salla (1644-1650), un dels últims abats que mantingué el vell esperit del cenobi.
EL MONESTIR DELS TEMPS MODERNS
Santes Creus va estar governat, els dos-cents darrers anys de la seva vida monàstica, per abats temporals, alguns de gran vàlua intel×lectual. Llur menor projecció humana i política enfosquí la vinculació amb la realitat del país. L'enriquiment de Catalunya en aquest període permeté realitzar obres que conformaren la visió barroca del cenobi. Els monjos es dedicaren a l'estudi i l'ensenyament, activitats pròpies de la majoria dels monestirs catalans contemporanis. Els edificis hagueren de condicionar-se a nous usos, canvis que comportaren en ocasions la utilització de sales nobles medievals com a magatzems o àmbits de servei.
En iniciar el seu govern a Santes Creus, Jaume Porta (1660-1665), que havia estat prior de l'orde militar de Montesa, hagué d'acceptar l'exigència de Felip IV d'abolir el priorat que des de la seva creació detenia el monestir cistercenc.
Pau Miracle, abat els anys 1681-1684 i 1688-1693, fou un dels monjos més brillants com a estudiós i mestre a la seva càtedra de Tarragona. En morir -1713-, fou enterrat al sòl del claustre gòtic, prop de la Sala Capitular, distinció atorgada amb caràcter exclusiu, pel que fa als abats temporals
La Guerra de Successió (1705-1714) repercutí en la vida de la comunitat de Santes Creus. L'abat Jaume Oliver (1696-1700 i 1705), partidari de Felip V, va haver de fugir del cenobi i els germans Jeroni i Tomàs de Vidal i de Nin, eminents erudits i abats del monestir, van haver d'abandonar-lo, en posar-se a favor de Carles d'Àustria. Finalment, l'abat Francesc Guiu (1711-1716), lleial a l'arxiduc Carles, morí a Viena (+1731).
Tres abats, Francesc Huguet (1728-1732 i 1736-1739), Josep Francesc Padró (1732-1736 i 1744-1748) i Benet Llort (1740-1744) foren impulsors de diverses millores en les estructures arquitectòniques del monestir. L'any 1733 s'enllestí la transformació d'una sala del Palau Reial com a refetor. El 1736 s'edificà la Infermeria Nova, obra en gran part de maó, tipologia constructiva semblant a les galeries de coronament del sector meridional del cenobi. Per últim, el 1747, es modificà la capella de Santa Llúcia.
El monestir de Santes Creus, a la segona meitat del segle XVIII, visqué un moment d'apatia constructora i fins i tot ornamental. Tanmateix hem de destacar l'afany de l'abat Tomàs Riera (1796-1800) per restaurar els llibres i condicionar la biblioteca.
La Guerra del Francès (1808-1814) i el Trienni Liberal (1820-1823) depauperaren cada vegada més el monestir, habitat per una quarentena de monjos, amb unes condicions força precàries. Tot finí d'una manera tràgica el mes de juliol de l'any 1835.
LA DESTRUCCIÓ I LA RESTAURACIÓ (1835-1981)
Els monjos van deixar el monestir arran dels fets del dia de Sant Jaume (25 de juliol), ocorreguts tant a Reus com a Barcelona. L'11 d'octubre es publicava el Decret de supressió de monestirs i convents. L'abandonament havia estat voluntari, emperò a partir d'aquest moment era una obligació, no era possible el retorn. El 19 de febrer de l'any següent es decretà la venda de les propietats i béns eclesiàstics (Llei de Desamortització de Mendizábal), que impossibilitava l'existència de Santes Creus, segons el model tradicional dels monestirs. Havia conclòs la història del cenobi i s'iniciava la trajectòria del monument.
L'esdeveniment més desgraciat fou el que tingué lloc la nit del 29 de desembre de 1835. Un escamot de legionaris francesos que havia participat en el setge i destrucció del proper castell de Querol, en passar per Santes Creus, calà foc al cadirat del cor i a l'orgue. Aquest acte vandàlic fou el senyal que derivà en l'espoliació i la destrucció dels béns mobles del monestir. Les construccions també se'n ressentiren. Malgrat tot, Santes Creus suportà menys malvestats que altres monuments, en convertir-se els recintes exteriors en un poble.
El mes de juliol de 1838 el monjo Miquel Mestre fou nomenat vicari de la parròquia de Santa Llúcia. Defensà de forma continuada el monestir, fins a la seva mort (14 de juliol de 1868), tasca que ajudà a la creació de les "Comisiones Provinciales de Monumentos" (13 de juny de 1844), institució per a la salvaguarda del patrimoni malmès des de la Desamortització. La Comissió de Tarragona (10 d'agost de 1844) es dedicà ben aviat
a la protecció de Santes Creus, sortejant les dificultats administratives i econòmiques. A més de la col×laboració del Pare Mestre, comptà amb l'eficiència de Bonaventura Hernández i Sanahuja, a partir del 1856. S'emprengueren treballs de consolidació i restauració, sempre amb pressupostos migrats, que permeteren aturar i moltes vegades lliurar d'una major degradació el conjunt arquitectònic, en especial l'església, que passà a ser parroquial (1843).
La Comissió de Monuments de Tarragona no pogué evitar que, entre els dies 5 d'octubre i 15 de desembre de 1870, la població penal de Tarragona fos traslladada a Santes Creus. El seu destí com a presidi li ocasionà importants destrosses, com la del 10 de setembre de 1874, en què s'aterrà una bona part de la zona més antiga, entre la capella de la Trinitat i el Palau Reial. Es justificà la demolició per l'urgència de fortificar Vila-rodona, població atemorida per un eventual atac carlí. Els dos episodis esmentats tingueren efectes més devastadors que la desamortització anterior.
Superats aquests tràngols, la restauració de Santes Creus prosseguí ininterrompudament i el 1884 el monestir acollí un conserge per a la seva custòdia permanent.
El 13 de juliol de 1921, el conjunt monàstic era declarat Monument Nacional, com a reconeixement oficial del seu valor històric i artístic. En constituir-se el Patronat de Santes Creus, presidit per Pere Lloret i Ordeix (17 de novembre de 1931), es continuà afavorint la seva recuperació i se l'apartà de qualsevol contingència el mes de juliol de 1936. El 12 d'agost de 1936 s'instituí la Comissaria de Santes Creus, amb Pere Lloret al capdavant. A partir de 1939 i fins a la reorganització de la Comissió de Monuments de Tarragona (30 d'abril de 1943), Santes Creus romangué en una situació legal molt atípica, mancada d'un organisme de gestió. Posteriorment, per bé que amb mitjans molt escassos, la labor restauradora no cessaria.
El 16 de gener de 1951, presidit pels arquebisbes de Tarragona Benjamín de Arriba y Castro (1951-1971) i Josep Pont i Gol (1971-1981), es constituí un nou Patronat, que tingué el recolzament d'una Entitat fundada per a estudiar i defensar la història i la realitat monumental de Santes Creus: l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus (14 de setembre de 1947). La restauració duta a terme per aquest segon Patronat ha estat notable, així com els estudis desenvolupats per l'Arxiu Bibliogràfic.
Transferida la gestió del Patrimoni Cultural a la Generalitat de Catalunya, un tercer Patronat continua la conservació i restauració del monument.
CRONOLOGIA
1098. Fundació del Monestir de Cîteaux.
1099. Conquesta de la ciutat de Jerusalem pels croats.
1112. Ingrés de Bernat de Fontaines i els seus companys al monestir de Cîteaux.
1119. Calixt II aprova la "Carta de Caritat".
1145. Fundació del monestir de la Grand Selva, casa mare del monestir de Santes Creus.
1148. Ramon Berenguer IV conquereix la ciutat de Tortosa.
1149. Ramon Berenguer IV conquereix la ciutat de Lleida.
1150. Guillem Ramon II -Montcada-, el Gran Senescal, fa donació d'una finca a Valldaura (Cerdanyola del Vallès), per a poder edificar un monestir cistercenc, dependent del monestir de la Grand Selva.
1153. Mort de Sant Bernat de Claravall.
1155. Ramon Berenguer IV fa donació de l'alou d'Ancosa (la Llacuna, Anoia), considerat un emplaçament més adient per a poder edificar el monestir de Valldaura.
1158. Donació d'un conjunt de propietats a l'entorn de Santes Creus, per a construir-hi el monestir de Valldaura. 1168 (o 1169) El Sant Pare Alexandre III promulga una butlla posant fi a la discussió sobre la jurisdicció que al×legava tenir l'arquebisbe de Tarragona sobre aquest territori.
1170. Assassinat de Thomas Becket.
1174. L'abat Pere de Valldaura/Santes Creus comença la construcció de l'església abacial.
1191. S'inicien les dependències de l'ala est del claustre: armarium, sala capitular, parladors i sala de monjos, servint de fonament al dormitori.
1194. S'emprèn l'edificació de la catedral gòtica de Chartres.
1211. L'abat Bernat d'Àger va obrir al culte l'església abacial. Les obres de construcció no van finalitzar fins un segle més tard, durant el regnat de Jaume II.
1213. Batalla de Muret.
1216. Sant Domènec funda el primer convent dominic, inici del desenvolupament de les ordes mendicants.
1223. Honori III aprova la regla "Regula Bullata", redactada per Sant Francesc d'Assís que va institucionalitzar l'orde franciscana.
1229. Jaume I conquereix l'illa de Mallorca. Mort de Ramon i Guillem de Montcada.
1238. Jaume I conquereix la ciutat de València.
1253. Fundació de la Universitat de París (La Sorbona).
1258. Pere el Gran expressa el seu desig d'ésser enterrat al monestir de Santes Creus.
1265. L'abat Gener reemprèn les obres que estaven paralitzades des de feia una cinquantena d'anys.
1282. Les Vespres Sicilianes.
1285. Pere el Gran és enterrat a Santes Creus.
1295. Casament, a la canònica de Vilabertran, de Jaume II i Blanca d'Anjou.
1296. Jaume II nomena, a perpetuïtat, els abats de Santes Creus capellans majors reials.
1298. Jaume II concedeix a Santes Creus el Privilegi Reial Major, que confirma tots els privilegis, drets i propietats que el monestir havia assolit des de l'any 1150.
1298. L'abat Bonanat de Vila-seca funda el primer monestir filial de Santes Creus, el cenobi de Valldigna (la Safor, València).
1305. Inici de la residència dels Sants Pares a la ciutat d'Avinyó.
1308. L'abat Bonanat de Vila-seca funda el segon monestir filial de Santes Creus, el cenobi d'Altofonte (Palerm, Sicília).
1310. Mort de la reina Blanca d'Anjou.
1313. Comença la construcció del claustre gòtic.
1314. S'inicia l'edificació del cimbori.
1319. Jaume II funda l'orde militar de Montesa. El seu prior serà un monjo designat per l'abat de Santes Creus.
1327. Mor el comte-rei Jaume II.
1331. L'escultor d'origen anglès Reinard des Fonoll comença a treballar en la construcció del claustre gòtic.
1337. Esclata la "Guerra dels Cent Anys".
1341. Finalitza la construcció del claustre gòtic.
1347. S'inicia la gran dissort medieval: la Pesta Negra.
1375. Mor l'abat Guillem Ferrera, l'únic de Santes Creus enterrat a l'interior de l'església abacial.
1376. Pere el Cerimoniós ordena fortificar el perímetre murat del monestir.
1378. Inici del Cisma d'Occident.
1410. Trasllat a Santes Creus de les cendres de Jaume II, des dels Framenors de Barcelona.
1411. Lluís Borrassà acaba de pintar el retaule gòtic que presidia la capçalera de l'església abacial.
1412. Compromís de Casp.
1417. Fi del Cisma d'Occident. Elecció de Martí V.
1452. Extingit el monestir cistercenc femení de Bonrepòs del Montsant (la Morera de Montsant, Priorat), Santes Creus va acollir les despulles de la reina Margarida de Prades, segona muller de Martí l'Humà.
1462. Inici de la guerra contra el comte-rei Joan II.
1472. Concòrdia de Pedralbes. Fi de la Guerra Civil Catalana.
1474. Impressió, a València, del primer llibre català: les Trobes en llaors de la Verge Maria.
1479. Ferran el Catòlic nomena el seu entreparent, Pedro de Mendoza, abat de Santes Creus.
1486. Sentència Arbitral de Guadalupe.
1497. L'abat Pedro de Mendoza presideix, el trienni 1497-1400, la Diputació del General de Catalunya.
1519. Mor Pedro de Mendoza, el primer abat que serà enterrat a la Sala Capitular.
1543. Inici del Concili de Trento.
1549. L'abat Jaume Valls fa construir el pont sobre el Gaià.
1563. Finalitza el Concili de Trento.
1567. L'abat Jeroni Contijoc pren possessió del monestir cistercenc de l'Eula (Perpinyà), convertint-lo en priorat de Santes Creus.
1575. L'abat Jeroni Contijoc mana edificar la Torre de les Hores.
1613. Creació de la Congregació Cistercenca dels monestirs de la Corona d'Aragó.
1619. Mor el darrer abat vitalici, Jaume Carnisser. Des d'aquest moment els abats seran temporals i se seguirà la normativa de la Congregació.
1640. Inici de la Guerra dels Segadors.
1647. L'escultor Josep Tramulles realitza l'actual retaule major, d'estil barroc.
1659. Tractat dels Pirineus. Pèrdua del Rosselló.
1660. El rei Felip IV, durant l'abadiat de Jaume Porta, suprimeix els privilegis que Santes Creus tenia en el govern de l'orde militar de Montesa.
1664. Inici de la reforma del Cister -la Trapa-, duta a terme per l'abat de Rancé.
1700. Mort del rei Carles II. Comença la Guerra de Successió.
1716. Decret de Nova Planta.
1733. Obres de millora en una de les sales de l'antic Palau Reial, per a ser utilitzada com a refetor.
1741. L'abat Benet Llord beneeix les reformes de la capella de Santa Llúcia, parròquia del monestir.
1789. Inici de la Revolució Francesa.
1808. La Guerra del Francès.
1820. Trienni Liberal. Primera Desamortització.
1830. Elecció de l'abat Pere Carrera, darrer abat de Santes Creus.
1835. El mes d'agost la comunitat abandona el monestir, l'extinció legal del qual té lloc l'11 d'octubre. El 29 de desembre, s'incendia l'església i es produeix la devastació del cenobi.
1838. El monjo Miquel Mestre és nomenat vicari de la parròquia de Santa Llúcia, convertint-se en el custodi i defensor de la integritat del monument.
1843. L'església abacial es converteix en parroquial. S'inicia la seva restauració.
1844. Es constitueix la Comissió de Monuments de Tarragona, que passa a tutelar el Monestir de Santes Creus.
1870. Amb el trasllat de la presó de Tarragona a Santes Creus, set-cents presidiaris s'instal×len dintre del seu recinte, provocant tota mena de destrosses.
1872. Inici de la tercera guerra carlina.
1874. Destrucció dels edificis situats a llevant del claustre posterior, la zona més antiga del cenobi.
1884. Creació del càrrec de conserge per a la vigilància continuada del monument i el control dels visitants.
1921. El 13 de juliol, el monestir de Santes Creus és declarat Monument Nacional.
1931. Creació del Patronat de Santes Creus, presidit per Pere Lloret.
1947. Fundació de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus.
1951. Constitució del segon Patronat de Santes Creus. El primer havia estat suprimit com a conseqüència de la Guerra de 1936-1939.
1981. Transferit el monument de Santes Creus a la gestió administrativa de la Generalitat de Catalunya, es constitueix un tercer Patronat, que gestiona actualment la conservació i restauració del monument.
ABACIOLOGI
ABATS VITALICIS
Guillem 1152-1154
Hug 1154-1156
Guerau 1156-1158
Pere 1158-1185
Hug 1185-1200
Bernat d'Àger 1200-1222
Ramon de Rifar 1222-1226
Bernat Calbó 1226-1233
Ramon 1233-1234
Arnau 1234-1249
Guerau 1249-1255
Berenguer d'Eimeric 1255-1265
Gener 1265-1293
Bonanat de Vila-seca 1293-1308
Pere Alegre 1308-1335
Francesc Miró 1335-1347
Guillem de Ferrera 1347-1375
Bartomeu de la Dernosa 1375-1379
Andreu Porta 1380-1404
Bernat Dalmau 1404-1412
Pere Serraixó 1412-1418
Domènec Vinader 1418-1430
Joan Pinyana 1430-1438
Guillem Blanc 1438-1457
Bernat Abellar 1457-1465
Pere Blanc 1465-1479
Pedro de Mendoza 1479-1519
Bernardí Tolrà 1519-1534
Jaume Valls 1534-1560
Jeroni Contijoc 1560-1593
Pere Noguers 1593-1608
Jaume Carnisser 1608-1619
ABATS TEMPORALS
Josep de Barberà 1619-1624
Bartomeu Rovira 1624-1628
Joan Carreres 1628-1632
Rafael Voltor 1632-1636
Ramon Pagès 1636-1640
Hilari Gil 1640-1641
Joan Bosc 1641-1644
Pere Salla 1644-1650
Josep Segrià 1650-1652
Ambròs Soler 1652-1654
Antoni Suelves 1654-1656
Pasqual Sobies 1656-1660
Antoni Sacases 1660
Jaume Porta 1660-1665
Joan de Peguera 1665-1668
Cels de Modolell (1) 1668-1672
Antoni Lleó 1672-1673
Cels de Modolell (2) 1673-1676
Josep Canals 1676-1680
Cels de Modolell (3) 1680-1681
Pau Miracle (1) 1681-1684
Joan Baptista Montagut (1) 1684-1688
Pau Miracle (2) 1688-1693
Jeroni de Vidal i de Nin 1693-1696
Jaume Oliver (1) 1696-1700
Joan Baptista Montagut (2) 1700-1704
Jaume Oliver (2) 1705
Joan Torrent 1706
Tomàs de Vidal i de Nin 1706-1708
Francesc Guiu 1711-1716
Anselm Soler 1716-1720
Maur Vallès 1720-1725
Francesc Huguet (1) 1725-1728
Agustí de Campderrós i Figuerola 1728-1732
Josep Francesc Padró (1) 1732-1736
Francesc Huguet (2) 1736-1739
Joan Baptista Papiol 1739-1740
Benet Llord i Montguió 1740-1744
Josep Francesc Padró (2) 1744-1748
Miquel de Lledó 1748-1752
Pau Comes (1) 1752-1756
Ramon Burset i Puig (1) 1756-1760
Felip de Moixó 1760-1764
Pau Comes (2) 1764-1768
Ramon Burset i Puig (2) 1768-1772
Josep Franquet 1772-1776
Antoni Folc 1776-1780
Josep Terrós 1780-1784
Joan Sabater 1784-1789
Josep Mestres 1789-1792
Francesc Aldivert 1792-1796
Tomàs Riera 1796-1800
Josep Bassa i Virgili 1800-1805
Bernat Moretó 1805-1808
Josep Roca 1808-1815
Joan Barba i Roca 1815-1819
Benet Vives i Pi 1819-1826
Macià Belart 1826-1830
Pere Carrera i Torrent 1830-1834
BIBLIOGRAFIA
CAPDEVILA MIQUEL, TOMÀS: El Monestir de Santes Creus. Torres i Virgili, Tarragona, 1935, 105 p.
CARRERAS i CASANOVAS, ANTONI: El Monestir de Santes Creus. 1150-1200. Institut d'Estudis Vallencs. Estudis Comarcals, 9 i 10, 417 i 286 p. amb il×lus.
COMPANYS, ISABEL-MONTARDIT, NÚRIA-VIRGILI, M. JOANA: Monestir de Santes Creus. Catàleg del fons del Museu (I). Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus. Santes Creus, 1994. 179 p. amb il×lus.
CREUS COROMINAS, TEODORO: Santas-Creus. Descripción artística de este famoso monasterio y noticias históricas referentes al mismo y a los reyes y demás personas notables sepultadas en su recinto. Miquel y Cª. Vilanova i la Geltrú, 1884, XIV+222 p., i plànol plegat.
DOMÍNGUEZ BORDONA, JESÚS: El escritorio y primitiva bilbioteca de Santes Creus. Noticia para su estudio y catálogo de los manuscritos que de dicha procedencia se conservan. Instituto de Estudios Tarraconenses "Ramon Berenguer IV". Tarragona, 1952. 154 p. i 10 làm.
FORT i COGUL, EUFEMIÀ: Santes Creus. Notes històriques i descriptives. Barcelona, 1936 (1942). 122 p.
FORT i COGUL, EUFEMIÀ: Llibre de Santes Creus. Editorial Selecta. Biblioteca Selecta, 402. Barcelona, 1967. 234 p. i 12 làm.
FORT i COGUL, EUFEMIÀ: El llegendari de Santes Creus. Fundació Salvador Vives Casajuana. Barcelona, 1974. 313 p.
HERNÁNDEZ SANAHUJA, BUENAVENTURA: Historia del Real Monasterio de Santes Creus: su fundación, progreso, ruina y restauración verificadas hasta el presente. Vda. Tort e Hijos. Tarragona, 1886. XIV+92 p.
MARTINELL, CÈSAR: El monestir de Santes Creus. Editorial Barcino. Barcelona, 1929. 280 p., 36 làm. i 4 plànols.
"Memorias. Archivo Bibliográfico de Santes Creus". Santes Creus, 1947-1953. 1 vol.
SALAS RICOMÀ, RAMÓN: Guía histórica y artística del Monasterio de Santas Creus. F. Arís e Hijo. Tarragona, 1894. 148 p. i 1 plànol.
"Santes Creus. Boletín del Archivo Bibliográfico de Santes Creus". Santes Creus, 1954-1974. 4 vol.
"Santes Creus. Butlletí de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus". Santes Creus, 1975-1991. 11 vol.
UDINA MARTORELL, FEDERICO: El "Llibre Blanch" de Santes Creus (Cartulario del siglo XII). Edición a cargo de ... Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Barcelona, 1947. LIII+450 p.
Els vitralls del Monestir de Santes Creus i la Catedral de Tarragona. Institut d'Estudis Catalans. Corpus Vitrearum Medii Aevi. Espanya, 8. Catalunya, 3. 348 p. amb il×lus.
SÍNTESI ARQUITECTÒNICA
Aproximació visual al monument
La silueta característica que Santes Creus ofereix des de la llunyania és la d'un monestir fortificat, anunciat per una agosarada entrada barroca. Encara que en molt menor grau, comparteix amb Poblet l'aparença militar, adquirida arran dels enèrgics requeriments del monarca Pere el Cerimoniós, per tal de refrenar les eventuals escomeses de Pere el Cruel. El coronament emmerletat, amb reforços angulars simulant torres, delimita la zona més important de la clausura respecte a la resta dels edificis aixecats al seu redós. Els problemes derivats de la precipitació, de l'escassa mà d'obra disponible i de l'economia, juntament amb les reiterades mostres de disconformitat de l'abat Guillem de Ferrera determinaren que les primitives construccions de la banda oriental, centrades per la capella de la Trinitat i el recinte reial romanguessin al marge de la intervenció defensiva.
El conjunt monàstic s'estenia fins a la riba esquerra del riu Gaià, factor geogràfic condicionant de l'establiment definitiu dels monjos blancs vinguts de la Grand Selva. Els espais habituals de vigilància i recepció de visitants, els tallers, estables, magatzems, habitatges dels criats i dels obrers i les cases per als hostes i l'administració, abans de la desamortització de 1835, s'ordenaven entorn de dues places, tancades per portes monumentals, fruit de la remodelació efectuada el segle XVIII. La primera incloïa l'església parroquial de Santa Llúcia, que regia el monjo-vicari, en virtut de la concessió del Vere nullius. Un cop traspassat el segon portal, de cim ondulant i dominat per una torratxa de teules vidrades que iniciava l'eix principal del recinte, en equilibri amb la cúpula del cimbori, hom trobava originàriament l'hospital de Sant Pere dels Pobres, fundat, abans de 1229, per Ramon Alemany de Cervelló, senyor de Querol i convertit, a partir de la segona meitat del segle XVI, en Palau abacial.
Un pla cistercenc típic: Santes Creus, filial de la Grand Selva
Les dependències estrictament claustrals reprodueixen un esquema típic, tant pel traçat general com per la interrelació dels diferents àmbits. L'orde del Cister comptava amb una definida planificació arquitectònica, que facilitava la creació de nous cenobis a partir de les variants aportades per les cases-mare. Així s'esdevingué també amb la Grand Selva, que escollí el seu propi model per a la filial establerta en la ratlla de la Catalunya reconquerida. L'organització espacial s'efectuà exclusivament a base de línies rectes i perpendiculars, solució compositiva sobretot destacable a la capçalera, on l'absis
carrat forma angle amb les capelles dobles que el flanquegen.
D'altra banda, Santes Creus, inicialment sense torres, policromia ni decoració esculpida figurada _llevat de les mènsules de cornisa, amb caps, personatges grotescos i ajupits i al×lusions a la ramaderia_, reflectia més que cap altre cenobi peninsular l'austeritat bernardina. El clar entramat d'estances subsistents ens evoca les relacions socials _amb separació dels monjos i dels conversos, dels malalts i dels hostes de pas_ i els imperatius litúrgics, a més de l'activitat diària dels qui habitaven a l'interior dels seus murs. A partir del monestir ideal, podem reconèixer la funció primordial de cada una de les parts del complex i els camins de circulació més lògics. Si ens fixem en la planta, tot gira al voltant dels dos eixos perpendiculars de l'àmplia església, en forma de creu llatina, emplaçada al punt més alt. El braç dret del transsepte encapçala una llarga sèrie de cossos juxtaposats i a dos nivells. S'arrengleren a l'inferior, tocant a l'escala helicoïdal que conduïa damunt la coberta i servia per a les guaites, la sagristia, adossada a l'armarium, la Sala Capitular, el parlador, el passadís dels horts, la sala dels monjos o scriptorium, sobremuntats pel dormidor, al qual s'arriba des del claustre per una ampla escalinata. Una segona de vint-i-quatre esglaons i protegida per un passamà possibilitava els desplaçaments a l'església durant la nit. La capacitat de previsió es trasllueix fins i tot en els aspectes més quotidians, com és la instal×lació de les latrines, accessibles des de l'extrem occidental de la sala dels monjos. El diedre configurat pel temple i les dependències esmentades constitueix el nucli del claustre, situat al sud, que es desenvolupà als altres dos costats. La galeria meridional, connectada vers la seva meitat amb el templet del lavabo, l'aigua del qual es trobava degudament canalitzada, ens recorda l'existència del refetor, intercalat entre el calefactor i la cuina, espais que, si arribaren a ser enllestits, desaparegueren versemblantment a causa de llur pobresa. En darrer lloc, el corredor dels conversos, reabsorbit per l'ala occidental, en resultar ja innecessari, comunicava amb el gran celler que precedia el monestir, alineat amb el refetor dels llecs. La ma-
teixa disposició perfectament orientada ja havia estat aplicada a la zona sud-oriental o de la Infermeria _edifici ja documentat el 1276_, que articularia igualment un jardí voltat d'arcades.
Els primers treballs, plantejats amb un caràcter provisional, degueren ser resolts amb materials febles _fusta i fang_ i de ràpida execució. Es passà més tard a la construcció en pedra. La capella de la Trinitat s'avançà en les edificacions ideades per durar, en les quals s'assolí un alt nivell de qualitat, per l'acurada estereotomia i la precisió de l'aparell. La morfologia dels carreus denota l'explotació de dues pedreres properes. El gros de l'obra mostra un tipus de pedra compacta i blanquinosa, que difereix de la seleccionada per a la Trinitat i el dormidor, fossilífera i porosa, alhora que més lleugera i fàcil de trencar.
Els mestres d'obres i els picapedrers implantaren fórmules innovadores a les nostres terres, com els arcs apuntats i les voltes de creueria d'arrel borgonyona, combinats, però, amb perfils de mig punt i suports un xic incoherents com les pilastres interrompudes i els senzills culs de llàntia, en impedir la prolongació dels nervis fins al sòl. Si bé la robustesa dels pilars de l'església ens resulta excessivament severa, ens captiven per la seva harmonia la perspectiva d'arcs diafragmàtics que compartimenten el dormidor, la microarquitectura que cobricela el lavabo, les columnes obertes en palmera del Capítol i la sàvia composició de la seva façana. No podem defugir tampoc l'estètica de la llum, suaument filtrada pels entrellaços dels vitralls incolors de les finestres i de l'espectacular rosassa, transfigurant místicament l'espai interior, en ressaltar-ne les arestes vives. Una altra mostra de l'art cistercenc que ens ha pervingut a través d'alguns exemplars conservats al Museu són les rajoles de paviment incrustades que recobrien l'absis. Quant a l'absència imposada de pintures murals, la norma fou mínimament transgredida per traços de mangra i negre, de difícil visió, als murs del presbiteri.
D'acord amb l'esperit bernardí, l'ornamentació escultòrica, marcada per un rebuig sistemàtic de l'art imperant, a la recerca novament de la senzillesa, es concentra als culs de llàntia, als capitells, a les claus de volta i als permòdols. Manifesta una escassa preocupació pel volum i els motius, consistents en les habituals fulles de llorer i en simples temes geomètrics en baix relleu, que segueixen els patrons difosos per l'orde, a excepció d'algunes mènsules traslladades als murons del frontispici de l'església.
La porta dels difunts del braç nord del transsepte ens condueix al fossar, on les esparses esteles discoïdals i els relleus heràldics de l'absis trencaven l'anonimat absolut de l'indret.
Vers el 1229, s'aixecà un hospital de pobres, sota l'advocació de Sant Pere, per iniciativa de Ramon Alemany de Cervelló, amb capella pròpia, que potser acolliria la pica baptismal actualment estotjada al Museu Diocesà de Tarragona, en actuar alhora com a parròquia.
Malgrat les múltiples refeccions i les agressions violents que ha sofert al llarg dels segles, Santes Creus segueix brindant-nos una visió entenedora i equilibrada, dins la gran família de Cîteaux, integrat en la branca de Claravall.
L'evolució del monestir
L'abandó de la rigidesa cistercenca començà amb l'acceptació de sepulcres privilegiats a l'interior del claustre, deixant enrera el costum dels enterraments no diferenciats del fossar dels monjos. La serenor espiritual de Santes Creus motivà que alguns membres de la noblesa que participaren en la conquesta de Mallorca l'escollissin per al seu descans etern. Entre l'espai disponible fora de l'església, descomptant la utilització de la galilea i de la porta de l'hospital _on foren col×locats els sepulcres del seu creador Ramon Alemany de Cervelló, d'Elisenda de Queralt i d'Ermengol de Caldes_, hom decidí de buidar els murs perimetrals del claustre, agençant-hi arcosolis, flanquejats per columnetes o motllurats. Els vincles del llinatge fundador _els Montcada_ amb Santes Creus s'anaren consolidant a mesura que alguns dels seus representants més il×lustres demanaren ser-hi traslladats després de la seva mort.
El 1258, l'encara infant Pere trià també el monestir per a la seva sepultura, desig expressat en el seu testament (1283), amb una deixa de deu mil morabatins i confirmat poc abans del seu traspàs. Amb aquesta decisió, que imità el seu fidel almirall Roger de Lloria, Santes Creus s'erigiria en panteó reial, eixamplat més endavant amb les despulles de Jaume II el Just, que foren antecedides per les de la jove sobirana Blanca d'Anjou.
Pere el Gran degué contribuir a l'enllestiment de l'església i inicià el palau reial, a la zona sud-oriental. Quant al seu fill, prosseguí les obres de la residència àulica, conferint-li un encant femení amb el seu gràcil pati i dotant-lo d'un sumptuós menjador, recuperat més tard com a refetor monàstic. El seu mecenatge permeté la introducció de llum acolorida a l'església amb el finestral major, la realització de l'arxiu, obert al presbiteri, on es buidà els sedilia, el canvi de la fesomia del transsepte amb l'aplicació d'un cimbori, la metamorfosi radical del claustre, que de la severitat cistercenca passà a l'esplendor gòtica, sintetitzant l'art del país amb l'original saba del lapicida anglès Reinard des Fonoll _contractat per l'abat Pere Alegre_ i l'edificació de l'endarrerit refetor. El monarca enriquí el monestir amb una bona quantitat de relíquies i objectes litúrgics i, ultra nombrosos artistes, com Bertran de Riquer, Pere de Prenafeta o el pintor Andreu de la Torre acompanyat de la seva família, atragué diversos membres de la seva cort, alguns dels quals no pogueren defugir els beneficis espirituals del cenobi, on foren sebollits el tresorer Bernat de Sarrià o l'eminent apotecari barceloní Pere de Jutge, que costejà el retaule de Sant Bernat. Paral×lelament, la reina Blanca féu construir l'altar de Santa Margarida.
L'acompliment de les obligacions contretes amb la corona pels abats Gener, Bonanat de Vila-seca i Pere Alegre, que, des del 1296, detenien el càrrec de capellà major dels regnes d'Aragó, recaigueren en el seu successor Francesc Miró, que presencià l'enllestiment del claustre, el qual embellí amb un notable conjunt escultòric.
Amb la pujada al tron de Pere el Cerimoniós, els lligams de simpatia i favor reials es deterioraren, a partir de la
coerció d'emmurallar Santes Creus. Tot i que Guillem de Ferrera obtingué l'abadiat per la seva mediació i la concessió del Palau Reial com a residència pròpia, on en veiem les armes, no es volgué doblegar a tan dures exigències, que òbviament havien d'implicar o un fort endeutament o un greu atemptat al monument, dins el qual instituí una capella que acull el seu magnífic sarcòfag. La tasca apuntada anà a càrrec de Bartomeu de la Dernosa, que protegí únicament la clausura, modificant els capcers, sobreaixecant o bastint murets, sense respectar, malauradament, les estructures més baixes, febles i de caràcter secundari de l'exterior, encara que sabé aprofitar diversos elements decoratius. Podem afegir que rebé un nodrit donatiu reial de còdexs per a la biblioteca. L'abat següent, Andreu Porta, que gaudí igualment del beneplàcit del sobirà, deixà la seva empremta heràldica en múltiples manifestacions artístiques que impulsà, la principal de les quals fou el meravellós retaule gòtic, acabat per Lluís Borrassà _amb el mecenatge del monjo Vidal de Blanes_ i presidit per una formosa Verge de talla, en temps de Bernat Dalmau, a més de la roda de les campanes, amagada al seu darrera, del vestíbul i del segon pati del palau reial i de la creu de terme. Joan Pinyana intervingué novament al Palau reial. Pere Blanc assistí a la recepció de les restes mortuòries de la reina Margarida de Prades, abadessa de Bonrepòs, juntament amb les de les seves monges, en haver estat extingit aquell monestir femení. També ingressaren a Santes Creus la cadira abacial i els retaules de Tots els Sants i de Nostra Senyora, que s'instal×laren al reracor.
Amb la vinguda del castellà Pedro de Mendoza s'infiltrà a Santes Creus el Renaixement incipient, no exempt de perduracions flamígeres, perceptibles a la galeria occidental del claustre, la conclusió del qual encarregà o en simbiosi amb el mudejarisme, com contemplem a l'enteixinat de la nova biblioteca. També sabem que s'elaborà el retaule de la Magdalena _pintat per Joan de Borgonya i Nicolau de Credença_, actualment desmuntat al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i tal vegada el cadirat del cor. Jaume Valls, que prèviament havia estat abat coadjutor del vila-rodoní Bernardí Tolrà, dugué a terme, durant més d'un quart de segle, importants obres: l'ampliació del palau reial amb l'oratori i l'afegiment d'un altre pis amb galeries de guix i la construcció del pont, així com potser la modificació de la creu de terme annexa o l'aplicació dels plafons dels sepulcres de Jaume II i Blanca d'Anjou. Sens dubte Jeroni Contijoc s'erigeix com l'abat més significatiu de la setzena centúria, tant per la seva personalitat com per l'abast de la seva iniciativa artística, desplegada al llarg de trenta-tres anys i documentada per un inventari de sagristia. Decidí traslladar el palau abacial a la plaça i dignificà la casa delmera de Conesa. La consecució arquitectònica més espectacular del seu domini fou l'elevació de la Torre de les Hores, amb la posterior adequació del rellotge. Establí la presó darrera la sala dels monjos, amb un cos de guàrdia i dos pisos. Restaurà també els vitralls de l'església. Com a marmessor de Magdalena Valls, germana del seu predecessor, contractà i dirigí els treballs dels artistes que intervingueren en la capella de l'Assumpta. Juntament amb els dos priors Sebastià Ardilles i Marc Oller, adquirí i encarregà un crescut nombre d'objectes i ornaments litúrgics, com peces d'orfebreria, taules, teixits o la col×lecció de vuit tapissos i una portalera amb les històries de Cir _actualment al Museu Diocesà de Tarragona_. Obrí l'armari de les relíquies del presbiteri i es féu fer peces de vaixella de luxe i rajoles heràldiques, modalitat iniciada per Joan Pinyana. Presumiblement acordà l'obra de l'orgue, cremat a l'ensems de les cadires el 1835.
El reusenc Pere Noguers marcà la transició cap al segle XVII i l'admissió del naixent barroc. Li devem el darrer engrandiment del Palau Reial, al pis superior de la banda oriental del segon pati, connectat, mitjançant una feble escaleta de cargol, amb la Torre de l'Homenatge, que fou aixecada i coberta per teules esmaltades fabricades a Reus i el pou de l'entrada. Contemporàniament podem referir-nos als retaules dels peus de l'església i a l'activitat com a il×luminador de fra Joan Almenara, originari de la Selva del Camp, que treballà per a la Prioral de Reus. Posteriorment se superposaren dos pisos al Priorat, les parets del qual s'omplirien de grafits, com succeí al Palau Reial, on en descobrim de força graciosos.
No serà fins a mitjan segle XVII que el cenobi prengué una nova embranzida, amb la valent decisió de l'abat Pere Salla de substituir el retaule de l'altar major per un de plenament
barroc, que seria beneït per Josep Canals. En aquells anys es prolongà la sagristia, actualment desapareguda.
El segle XVIII visqué un fort viratge en l'evolució del monestir, que adoptà un aspecte marcadament urbà, en fer sortir de la clausura els monjos jubilats i diversos càrrecs rellevants. Es reconstruí la capella de Santa Llúcia, es bastiren els dos portals, unificats amb el perímetre de façanes de les places, gràcies a la decoració d'esgrafiats. Es protegí l'accés a l'església amb un cancell guarnit de talla. S'instal×laren diversos retaules a les capelles de la capçalera i al mur occidental del reracor i s'agençà el panteó dels Montcada-Medinaceli a l'interior del recinte coral. Es treballà igualment al palau abacial, on s'ornamentà l'oratori.
El destí ulterior del cenobi fou lamentable, arran de la desamortització. Sofrí reiterats saqueigs i agressions, fins que, un altre cop, revalorat s'emprengué la marxa restauradora, a partir de la creació de la Comissió de Monuments.
La creu de terme
A la riba dreta del riu, tocant al pont de l'abat Valls, s'aixeca, sobre tres esglaons vuitavats i una base que duu la data 1652, un fust prismàtic xamfranat, seguit per un nus polièdric amb dos escuts caironats que mostren les armes de l'abat Andreu Porta i la creu del cenobi, un cap humà, una testa de gos, pàmpols i flors trevolades. Al damunt distingim una llanterna renaixentista, amb querubins suportant vuit fornícules formades per petxines i balustres, que allotgen sants. La creu de coronament és moderna.
El pont sobre el riu Gaià
Si bé el cabal d'aquest curs fluvial sempre ha estat escàs, permetent ser travessat per diferents guals, no podem descartar l'existència d'una construcció per salvar-lo anterior a l'actual pont de pedra picada. Realitzat el 1549, en temps de Jaume Valls, com ho recorda la data incisa entre l'escut del monestir i el de l'abat, al pilar esquerre, posseeix un sol ull de mig punt rebaixat.
Portals de la clausura exterior i plaça de Sant Bernat Calbó
L'aproximació al monestir s'efectua traspassant un edifici perforat per un portal d'arc carpanell, cobert per una volta de llunetes, entre les cases que eren antigament la porteria exterior i la ferreria. Al parament exterior, les pilastres, que actuen de muntants, continuen en una mena de segon ordre reduït. Al damunt, observem dos àngels sostenint l'escut del cenobi i una fornícula buida, suportada per volutes i voltada per rombes esgrafiats, com les cadenes d'angle simulades. La façana que dóna a l'avant-plaça, amb un esgrafiat contemporani de Ferdinandus Serra, compta amb una porta de mig punt d'accés a la porteria, que també podia fer-se a través de l'arc ogival del pas. La llinda de la finestra baixa duu la data 1745, que situa la remodelació d'àmbits medievals poc després de la benedicció de la parròquia de Santa Llúcia, el 24 d'agost del 1741. Aquesta capella, de senzilla estructura rectangular, amb una porta carrada, un òcul i un campanar de cadireta bífor, al frontis, recobert per l'esgrafiador esmentat, figura documentada el segle XVI, encara que hauria estat precedida per un altre edifici del segle XIII, la pica baptismal del qual es conserva al Museu Diocesà de Tarragona. S'hi troba adossada la casa del monjo-vicari, on s'obre el segon portal, reial o de l'Assumpta, entre dues columnes toscanes sobre pedestals bombats, amb pilastres als extrems de la façana, que flanquegen un frontó retallat, a base de corbes i contracorbes. L'arc d'entrada, mixtilini, és sobremuntat per un frontó corb interromput, que allotja un nínxol, limitat per elements rococó, sota la creu de doble travesser de Santes Creus coronada, amb un grup escultòric que representa la Verge entre quatre àngels sobre un núvol d'on sorgeixen tres querubins. La composició general s'estructura amb tres parelles d'òculs ovalats i quatre finestres, les superiors balconeres. L'ornamentació esgrafiada s'escampa en medallons reticulats, garlandes de raïms i magranes, gerros i àngels. Un cos vuitavat, sobre un de quadrat, s'eleva a manera de mirador, des d'on s'albira els encontorns. La contrafaçana reprodueix el mateix esquema, amb algunes diferències com l'adopció de capitells derivats del corinti i l'afegit de dues obertures al centre, imitant el segment superior del frontó amb faixes concèntriques de l'arrebossat.
Pel que fa a la plaça, de planta trapezoïdal amb un lleu pendent i un retomb cap al sud, s'hi arrengleren les cases dels monjos jubilats, de l'administració del monestir, de l'hostal i el palau abacial _ocupades per particulars i per l'ajuntament_ en dos costats, a més de la línia llevantina, perpendicular. S'hi llegeixen les dates 1560, 1645 i 1652, la qual cosa testimonia una successió d'ampliacions, que haurien estat unificades gràcies als esgrafiats rococó, que imiten pilastres dòriques, cornises dentellades, llambrequins, gallonat, els marcs de les obertures i plafons. Al seu bell mig s'erigeix la font de mitjan segle XVIII de Sant Bernat Calbó, la imatge del qual cimeja, sobre cossos en degradació, amb volutes, caps i una mena de corol×la.
De tot el conjunt destaca l'edifici que hauria estat acondicionat com a palau abacial per Jeroni Contijoc. Hom degué reaprofitar antigues estructures visibles a la part baixa, que pertanyien a l'hospital de pobres. Una primera transformació seria datable entre la fi del segle XV i el començament de la setzena centúria, detectable per les restes de sostres de guix amb motius flamíguers i pel petit claustre, amb pilars hexagonals que suporten arcs escarsers i altres lleugerament apuntats, entorn del brocal del pou. A mà dreta una porta en ansa de paner ens condueix a l'escalinata que dóna pas a dues galeries toscanes superposades encarades a migdia. Al fons de la inferior hi descobrim l'oratori, amb ornamentació rococó de guix a l'òcul i al sostre. El retaule, del mateix material, amb es troba mancat de les imatges.
La façana occidental de l'església i el "joc de la pilota"
El frontis del temple s'estructura en tres cossos, corresponents a les naus, coronats per merlets espitllerats i reforçats els laterals per contraforts baixos. L'extrem esquerre es fusiona amb les primeres cases modernes dels monjos jubilats. El cim central acabava inicialment, com l'absis i els braços del transsepte, en un capcer, eliminat en la fortificació de Pere el Cerimoniós, juntament amb la inclinació dels costats. Al parament del mig es reaprofità un fris amb columnetes embegudes, on s'inclogué un escut _segurament amb les barres catalanes_ de marc lobulat. També foren separades per als suports de les verdesques les mènsules més ben treballades d'entre les extretes de construccions llavors aterrades. Al sector principal destaca un gran finestral ogival amb l'intradós esglaonat, protegit per un trencaaigües sobre testes reials. Domina la porta de mig punt amb esplandit subratllat per fins muntants bocellats, damunt un banc i flanquejada per osseres encastades, per a la qual es preveié un atri o galilea. Una finestra semicircular a cada banda completen el conjunt.
Els capitellets de la portada posseeixen delicats motius treballats en un estil miniaturístic pertanyent a la fi del segle XIII, que retrobem als arcosolis i als sarcòfags del claustre. Sota una trena hi descobrim aus, entrellaços, flors de lis, capets, un àngel, dracs, a més de fulles de llorer i palmetes.
L'angle format pel mur exterior del claustre i la nau de l'Epístola, l'anomenat popularment "Joc de la Pilota", en haver servit com a lloc d'esbarjo dels monjos joves, fou també sobreaixecat amb la prolongació dels merlets, sobre un tros de paredat amb espitlleres, que amaga un camí de ronda, el qual retomba cap a la galeria sud. La plaça del davant es creà a partir de l'enderroc del celler i del refetor dels conversos. En subsisteixen solament un gran capitell, una teoria de cinc arcs de mig punt i la porta de la primera dependència. Quan s'encastellà el monestir s'aplicaren a la paret llarga les armes de la Corona i les de l'abat Bartomeu de Ladernosa.
La porta reial, en substitució de la que donava al primitiu distribuidor de la zona dels conversos, a la fi de l'esmentat "Joc de la Pilota", fou bastida per iniciativa de Jaume II i de Blanca d'Anjou. D'arc de mig punt, com la de l'església, es compon de peces de talla molt acurada, en què distingim dovelles planes amb l'intradós motllurat, que ostenten tres escuts penjats, les barres al cap, entre blasons flordelisats. Les emmarquen arquivoltes bocellades i el trencaaigües floronat i amb frondes, que descansa sobre els bustos dels monarques. Al seu damunt arrenquen els nervis de la volta del desaparegut porxo en altres petits suports amb les representacions de Sant Mateu i Sant Lluc. Les rebranques, que deixen lloc a dues fornícules, actualment buides, es recolzen sobre un pedestal, ornat amb els escuts alternats en vuit requadres amb arquets apuntats i sobre un banc. La filigranada decoració descobreix un guerrer atacant un lleó, un altre felí ajaçat, un monjo sedent, un personatge amb un bastó portador d'una gerra _tocant a una inscripció_ i alguns éssers grotescos. Els nínxols proveïts de dosserets devien contenir una Anunciació, que ha estat identificada amb dues estàtues del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Destaquen igualment els batents ferrats d'època.
L'església major
Iniciada el setembre de 1174, durant l'abadiat de Pere de Valldaura/Santes Creus, fou utilitzada per primera vegada el 21 de juny de 1211, en temps de Bernat d'Àger, quan s'acabà de cobrir el creuer. L'arquebisbe Ramon de Rocabertí encarregà en el seu testament (1 de juliol de 1214) que Bernat de Santa Maria o d'Àger, a qui havia lliurat l'església del Pla de Santa Maria i la meitat dels béns del seu terme, enllestís l'obra. El 22 de març de 1225, s'havia arribat als tres primers trams, coïncidents amb el recinte coral, etapa distingible exteriorment per una discontinuïtat en les filades. Després d'una llarga in-
terrupció, es reanudaren els treballs, finalitzats el 1280, amb l'ajut de Pere el Gran i Constança de Sicília.
L'estructura arquitectònica, clarament bernardina, segueix un traçat de creu llatina, amb un profund presbiteri carrat on cal ressaltar la mesa d'altar, sobre quinze columnetes _recordem a propòsit d'aquesta obra la troballa en les proximitats del cenobi d'un interessant peu d'altar visigòtic, reutilitzat com a pica beneitera a la capella de Santa Llúcia, conservat al Museu_, un transsepte que allotja quatre capelles de testera plana i volta de canó apuntat i tres naus de sis trams, comunicades per arcs formers semicirculars, sobremuntats per elevades finestres de doble esplandit. Recorren els murs i els dotze robustos pilars quadrangulars un sòcol coronat amb un quart bocell i una imposta convexa. El sistema de cobriment és la volta de creueria, amb nervis prismàtics, sobre culs de llàntia, decorats amb fulles de llorer nervades i baies, als sectors més elevats i arcs torals apuntats damunt pilastres que arrenquen del sòl a les col×laterals i s'aturen en vuit rotlles esglaonats _llevat del darrer tram_ a la nau central.
A la dreta del braç sud del transsepte, on també veiem les entrades a la Torre de les Hores i a la sagristia, una àmplia escala condueix a una obertura de mig punt que dóna al dormidor. La sortida cap al fossar o porta de difunts perfora el mur septentrional del creuer. La comunicació amb el claustre s'efectua per altres dues portes formades per dos arcs en degradació: la dels conversos, prop dels peus i la de la col×lació, a l'angle oposat.
Presideix l'absis, tot amagant part de la rosassa, el gran retaule barroc de l'escultor Josep Tramulles, establert a Barcelona, que contractà l'abat Pere Salla, per mil cent lliures barceloneses, el 26 d'abril del 1647, en substitució del gòtic _realitzat pel pintor Lluís Borrassà (1411), amb la intervenció inicial de Guerau Gener (1402), previ compromís amb Pere Serra, amb una Verge amb el Nen de fusta policromada atribuïda a Pere Ça Anglada o al cercle d'Antoni Canet_, actualment repartit entre la Catedral de Tarragona i el MNAC. S'estructura a base d'un sòcol amb deu estípits i dues portes rellevades amb Sant Pere i Sant Pau i dos cossos ordenats per parelles de columnes corínties amb estries zigzaguejants i entorxades, amb entaulaments esglaonats, volutes i sis fornícules. Les tres figures que omplien les majors, la Verge amb el Nen _repintada_, Sant Benet i Sant Bernat, les dues darreres renovades el 1863, juntament amb el sagrari, també refet, foren daurades, estofades i encarnades pel daurador barceloní Joan Niverto, el 1650. Els elements arquitectònics, els relleus _l'Oració a l'hort i la Verònica_ i les figures del pedestal, de les pasteres superiors _dos sants de l'orde i Sant Miquel Arcàngel_, de les carteles i del coronament _un àngel sobre Déu Pare_, ultra quatre àngels portadors d'escuts, foren acabats el 1651, en temps de Josep Segrià, per bé que hi localitzem el blasó del seu successor Ambròs Soler. El daurat i la policromia del conjunt es retardaren fins el 1679, costejats pel general Josep Galceran de Pinós, quan regia el monestir Josep Canals. L'obra fou consagrada pel bisbe de Nicòpoli, Francesc Roures, a la fi de 1679, ensems amb el retaule de la Santa Creu i altres tres més.
Cal fixar-se finalment en els sedilia ogivals buidats en el mur de l'Epístola, enfront de l'armari de les relíquies, que lluu el distintiu del monestir i el de Jeroni Contijoc, al seu interior.
La volta del creuer sobresurt per la clau de volta del tipus oculus, formada per una corona foliar inscrita dins un quadrat, que intensificava la sonoritat de les dues campanes que cridaven a l'ofici i anunciaven els exercicis de la comunitat, integrades segurament en una senzilla construcció.
Pel que fa a les capelles laterals de la capçalera, la primera fou dedicada als Sants Joans per l'abat Guillem de
Ferrera (1375), el vas del qual, cobert per la seva imatge jacent, era flanquejat per ambdues figures (actualment al Museu), que completava un relleu amb l'elevatio animae. Conté a més un retaule barroc, mancat de la imatge del Baptista que el centrava, amb Santa Anna i Sant Joaquim _extrets de l'altar de les Ànimes_, els relleus de l'Epifania i l'Adoració dels pastors i, inserida entre els plafons anteriors, una taula pintada del segle XVI que mostra Crist entre la Verge i Sant Joan, amb Maria Magdalena als peus, procedent d'un altre retaule. La següent, abans sota l'advocació de la Verge del Roser _reproduïda en una meravellosa taula de fons daurat penjada a la sagristia de la Seu de Tarragona_, allotja un retaule, datat segons C. Martinell el 1739, amb un escut al capdamunt i amb escultures modernes. A la banda de l'Epístola, trobem el retaule del Sant Crist, del 1754, amb la inscripció Privilegiatum _recordant el tipus d'altar que orna_, sobre un medalló sostingut per àngels i les estàtues de la Verge i Sant Joan als costats del Crucifix, nou, com la Dolorosa. El darrer altar, de la Puríssima Concepció, que duu la data 1739, és el que presenta un millor estat, amb quatre estàtues _la Verge, entre Sant Domingo de Guzmán i Santa Caterina de Siena, els dos darrers desplaçats de llur emplaçament original, l'altar de la Verge del Roser, amb Sant Benet a dalt_ i els Sants Metges Cosme i Damià rellevats de mig cos.
El 1258 Pere el Gran, encara infant, decidí ser enterrat a Santes Creus, determini que potser repercutí directament en la represa de les obres de l'església. El 3 de juny de 1282, en el seu testament dictat a Port Fangós, destinà deu mil morabatins per al seu sepulcre, voluntat reafirmada en el codicil de l'onze de novembre del 1285, poc abans de la seva mort a Vilafranca. Traslladat al cenobi el dia de Sant Brici, el seu fill Alfons II el Franc, que lliurà vint mil sous de la quantitat establerta per a la tomba provisional, li tributà un gran funeral amb la participació de més de tres-cents bisbes i altres prelats _cerimònia que descriuria una taula de Poblet, la qual hauria estat la predel×la del retaule de Sant Bernat_. Tanmateix en haver finat Alfons, fou el seu germà Jaume II el Just qui assumí l'encàrrec patern. El 10 d'agost de 1291 contractà el mestre escultor Bartomeu de Girona, juntament amb els pintors Gil i Pere Sanç. Apressà el primer el 1293, any en què efectuà dos pagaments de dos mil sous a l'abat Gener, assabentant-lo de l'arribada de pòrfirs des de Sicília. El 1294, el monarca reclamà la col×laboració del vilafranquí Guillem d'Orenga, que permeté l'assentament del vas funerari al creuer, a la banda de l'Evangeli, amb els peus cap a l'altar l'any següent. El cos de Pere el Gran fou introduït a la tomba definitiva el trenta de novembre de 1300. Finalment el 1307 Jaume II manà abonar les quantitats degudes al lleidatà Andreu de la Torre per la pintura del mausoleu. Com a material de prestigi per simbolitzar la monarquia, es trià per al vas el pòrfir, emulant el fast enlluernador dels reis normands, com Roger II de Sicília. Així es reutilitzà un sarcòfag d'època constantiniana del tipus banyera o cuppa, amb una testa de lleó entre dues anses amb un pàmpol penjant. Actuen com a suports dos lleons ajaguts de marbre blanc, amb un moltó i una llebre entre les potes. Per a la tapa es disposà una llosa de perfil motllurat de calcària nummulítica de Girona. El cos superior, d'inspiració arquitectònica, exhibeix quinze sants _els apòstols i altres sants de l'orde_ i la Verge amb el Nen en alt relleu, protegits per arcs trevolats, amb gablets, separats per contraforts acabats en pinacles, que mostren, a mitja alçada, quadrúpedes monstruosos invertits, sobre un delicat fris de pàmpols i raïms, en alternança amb heura, on s'intercalen rostres vegetals i dos caps de lleó. Del centre emergeix una torreta hexagonal de tres pisos, amb un floró. Quant al baldaquí que cobricela el sepulcre mitjançant una volta de creueria estrellada, s'aixeca sobre deu columnetes amb fust de pedra nummulítica i de secció quadrangular i allargada. Als capitells es barregen fulles d'heura, de roure i branques de perera, amb parelles d'ocells picotejant glans, de cérvoles i de gossos i dracs alats de cap comú. Les quatre cares tenen traceries amb hexalobats encerclats, coronats per tres creus. Els angles es prolonguen en sengles pinacles ornats amb caps, dracs i harpies, que arrenquen de les figures del Tetramorf. La policromia es limita al blau, al vermell i al daurat, amb la inclusió d'escudets, decreixents als pinacles.
El 1301 l'almirall Roger de Lloria o Llúria expressà en el seu testament el desig de ser enterrat als peus de Pere el Gran, per la qual cosa hi podem contemplar la corresponent llosa sepulcral.
Jaume II, poc després de ser coronat, manifestà com el seu pare una forta predilecció per Santes Creus, escollint el monestir com a darrera morada, el 1292. Un fet atziac precipità l'empresa, la desaparició de la seva jove muller, Blanca, el 13 d'octubre de 1310. L'1 de setembre de 1312 encomanà a Bertran de Riquer, mestre d'obres del seu palau barceloní i a Pere de Prenafeta de Lleida que prenguessin les mides i la forma ideada _amb les efígies funeràries idealitzades sobre al vas, model imposat per Lluís IX de França a la catedral, transformada el 1260 en panteó reial, de Saint-Denis_ per al sepulcre doble previst per als sobirans i que adquirissin pedra de Girona. El preu fixat amb el lapicida Pere de Bonull pel dosser ascendí a vuit mil sous. La imatge jacent de la difunta, fou esculpida, a l'ensems probablement de la del rei, d'estil idèntic, pel lleidatà Francesc de Montflorit que la lliurà el 1315, tramesa seguida per l'epitafi. El gener de 1316, l'abat Pere Alegre procedí al trasllat del cos des del sepulcre provisional. Quant al rei, que morí el 2 de novembre de 1327, fou sebollit als Framenors de Barcelona. Les seves despulles no ingressaren, però, a Santes Creus fins el 1410, per bé que podem sospitar que no passaren al panteó abans de la primera meitat del segle XVI. Tot i que Jaume II cobejà inicialment una realització amb el pòrfir com a element primordial de luxe, en no poder-lo obtenir, acceptà el projecte dels mestres de Barcelona i de Lleida. El basament conté un àngel turiferari i les armes alternades dels sobirans en campers apuntats dins quadrifolis. Al damunt una traceria cega, amb fons de pissarra, evoca les galeries del claustre. En recorre la cornisa un fris renaixentista en alt relleu, amb grotescos i bustos romans. Centra el frontal _suportat per dues columnes accessòries_, de coronament triangular amb tabulae ansatae, una pàtera entre escuts i garlandes on veiem suspesos els atributs de la Passió.
La reina, de serena expressió, amb el cap sobre un coixí que flanquejaven dos àngels _el de l'esquerra perdut, com el simètric_ i els peus tocant uns gossets, lluu la corona i l'hàbit cistercenc, que li amaga les mans. El seu espòs, amb llargs cabells, la corona com a únic signe de poder temporal i també embolcallat amb la indumentària monàstica, ofereix el mateix aspecte adormit, vigilat per un lleó. Ambdues escultures es troben a les vessants de la coberta, que inclou, fent joc amb el panteó de Pere el Gran, un pinacle de secció quadrangular i al cap un sant _Sant Pere?_ protegit per un dosseret torrejat. El tabernacle, similar a l'oposat, s'aixeca sobre nou columnetes, quatre de les quals arrenquen de lleons asseguts, les anques i la cua dels quals fingeixen perforar els pedestals, que coronen capitells vegetals amb fulles de roure amb glans, d'api, d'heura i de créixens i escuts arrodonits. Omplen els plans calats quadrifolis encerclats i trèvols dins triangles corbs, amb fullatges als extrems i els perfilen frondes i alts florons. Dels angles i del centre sorgeixen pinacles, buidat el del mig.
Al penúltim tram de la col×lateral de l'Evangeli, hom introduí dins el mur perimetral l'altar de les Ànimes, desmembrat posteriorment entre la capella de Santa Llúcia i el retaule de Sant Joan Baptista. El 1954, en suprimir-se el reracor, que agafava els tres primers trams de la nau, s'agençà el buit resultant per encabir-hi el panteó dels Montcada-Medinaceli, construït amb jaspis i marbres el 1756, arran de la mort de Teresa de Montcada i Benavides, marquesa d'Aitona i a fi d'acollir totes les restes dels Montcada, que ocupaven primitivament l'interval dels dos primers pilars de l'Epístola.
Al peu de la mateixa nau, veiem el petit retaule pintat de Sant Joan Evangelista (1603), amb la representació del titular, sobre un fons paisatgístic d'horitzó molt alt on es juxtaposen el miracle de la caldera i l'exili a l'illa de Patmos i, al bancal, aixecat sobre dos atlants en trompe-l'oeil, les personificacions de les virtuts teologals i de la justícia, limitant tres cases amb l'Adoració dels Pastors i l'Anunciació a l'angle superior dret, la Crucifixió, amb els dos lladres, dues Maries i Sant Joan i la Pietat, amb les Maries, Sant Joan i Simó Cirineu, sota un frontó amb Deu Pare entre àngels. Al davant se situa una pica baptismal d'immersió romànica, traslladada des de l'església de Sant Jaume de Montagut, amb una creu patent astada i encerclada, en baix relleu.
Adossat al parament de la nau simètrica, un altre retaulet del 1602 domina l'altar _en origen probablement dedicat a Sant Francesc, a partir de la capellania instituïda per Ponç de Ba-
nyeres_ de la Verge del Bon Consol. Es tracta d'una obra mixta, amb Maria de ple volum, sostenint de forma elegant el Nen, a la pastera del mig, sobre pedestals amb les pintures de Sant Pere i Sant Pau, flanquejant tres requadres amb el miracle de la lactatio de Sant Bernat, en presència de Santo Domingo de Guzmán, les ànimes del Purgatori i l'estigmatització de Sant Francesc. El cancell que protegeix la porta principal constitueix un ric exemplar d'ebenisteria rococó, amb un frontó de línies corbes, volutes, fullatges i cintes de talla.
Si alcem la vista cap a la coberta, el quart tram de la nau major posseeix una clau amb les barres catalanes dins una estrella, que podem posar en correspondència amb les últimes de les naus laterals, on s'aplicaren un altre cop les armes de Catalunya i l'àguila siciliana, que ens remeten al regnat de Pere el Gran i Constança de Sicília, decidits benefactors del monestir. Un altre recorregut indefugible és l'observació dels vitralls. Destaca en primer lloc l'excepcional col×lecció dels cistercencs, els únics preservats in situ a les nostres terres, especialment els del transsepte i de la nau central, confeccionats amb petites peces de vidre gruixut i de textura irregular, en esquemes d'entrellaços rectilinis o curvilinis i sense color, llevat d'alguns detalls de grisalla. En tres hi llegim les dates de restauracions contemporànies a Jeroni Contijoc: 1560, 1561 i 1567. També resulta de gran interès la vidriera policroma que tanca l'immens finestral ogival de la façana, format per un pentalobat i quatre llancetes que inclouen quaranta-vuit requadres, amb àngels de mig cos, escenes de la infantesa, vida pública, passió i glorificació de Crist, del cicle marià, hagiogràfiques i de la història del monestir, sota arcs de mig punt, encara que amb una col×locació desordenada i motius heràldics. Aquesta creació anònima, situable vers el 1300 _, s'escapa de les rígides normes imposades per Sant Bernat per adaptar-se al gust dels nous promotors reials: Jaume II i Blanca de Nàpols o d'Anjou. S'hi combinen sobre els campers en blau cobalt, el vermell, el maragda, el groc, l'ocre i el violat, amb traçats de grisalla i contenen més de tres-centes marques de vitraller. Sobresurten per la delicadesa de les figures i l'encert compositiu el Sant Sopar (b8) i el bes de Judes (d7).
La sagristia
Adossada al sud del transsepte, aquesta estança consta d'una mena de vestíbul, obert dins el gruix del mur, de coberta rebaixada i de dos trams amb voltes de creueria, reforçades per nervis prismàtics i dividides per un arc toral sobre un cul de llàntia i una columna embeguda, que reben alhora els arcs diagonals, juntament amb les mènsules angulars. Al mur nord ressalta part de la caixa corba de la torreta d'escala, continuada amb la Torre de les Hores i a l'oposat hi veiem la pica i la credença. De l'ampliació que se'n féu el segle XVII, eliminada fa uns anys, prové la llosa sepulcral de Josep de Solà i d'Ossó (+1667), oncle del prior Gaspar de Montserrat, que es recolza sobre el mur occidental de la infermeria.
La torre de les Hores
Una porteta ens fa girar un tros dins el mur del transsepte per passar al buit cilíndric de l'escala de cargol que porta
fins a la coberta, després de deixar els accessos al dormidor i a l'arxiu, situat damunt les dues capelles de l'Epístola. L'abat Jeroni Contijoc hi agregà dos pisos de secció quadrada, oberts als quatre vents _amb finestres carrades i de mig punt_ i un àtic emmerletat, separats per cornises. D'aquesta manera la torreta es convertí en campanar, destinat a allotjar el mecanisme del rellotge i les campanes _la dels quarts al Museu Diocesà de Tarragona_, en resposta al gust de l'època. Encara podem veure'n l'esfera a l'interior de l'església. Tant els escuts com la data 1575 rebaixats en dues llindes ens confirmen la iniciativa, encomanada al picapedrer Joan Roig i al mestre de cases Joan Casquilles, ambdós de Vila-rodona.
El cimbori
Sobre el creuer hom bastí vers el 1314 el cimbori, costejat per Jaume II. Aquest cos octogonal, de cares perforades per simples finestrals ogivals sota arcs de descàrrega rebaixats i amb contraforts esglaonats i capçats en pinacles a les arestes, suposà la primera ingerència arquitectònica, aliena a l'esperit del Cister, dins el monestir. Les solucions tècniques emprades en l'obra resulten inèdites. El pas del quadrat a l'octògon s'efectua mitjançant grans trompes còniques intersecades i xamfranades per quatre petxines, creant un espai de difícil accés. Quant a la coberta, els vuit nervis conflueixen en una clau. Els models d'aquest tipus constructiu els trobem a Tarragona, Sant Cugat del Vallès i Lleida, com a torre-llanterna, que pot servir alhora com a campanar o no. Santes Creus introduí la novetat als monestirs de l'orde, com veiem a Poblet i Vallbona de les Monges. A mitjan segle XVIII, es substituí la teulada inclinada per un dom i un llanternó esmaltats. La campana major que estotjava fou fosa pel campaner de Reus Jaume Mestres, el 1787.
L'absis i el fossar
Coronat primitivament per un capcer angular, sobre cornises rampants i mènsules, fou modificat el segle XIV, passant
a adoptar una cresta retallada horitzontal desdoblada parcialment als costats, simulant un cos de defensa. Les obertures apareixen disposades simbòlicament, una esplèndida rosassa de setze lòbuls al×lusiva a la llum de la Divinitat sobre tres finestres de ressò trinitari. El rosetó que encercla un escacat i tres bocells és tallat radialment per vuit columnetes de doble capitell i fust hexagonal, on s'encaixen els vitralls, intercalades amb puntes. El centre exhibeix una corona octolobada, amb una ziga-zaga i palmetes entorn d'un fràgil entrellaç anellat. Com a singularitats hem d'assenyalar les traces de mangra i les marques de picapedrer per a la col×locació. L'admiració davant aquesta obra impulsà que fos copiada a l'església del Pla de Santa Maria, traslladant-la als peus de l'edifici.
Si ens deturem a observar la zona inferior dels paraments de la capçalera descobrim diversos relleus funeraris interessants per la informació heràldica, que ens remet a llinatges
vinculats amb el monestir, alguns dels quals també són representats al claustre: els Cruïlles, els Castellet i els Miró.
Hi comptem deu blasons familiars i quatre escuts només repicats en connexió amb el cementiri dels monjos, on no hi podia haver cap senyal personal.
El claustre
El claustre gòtic ocupa el lloc del primitiu cistercenc, que possiblement no arribà a ser enllestit. A més del templet del lavabo i dels fonaments de les galeries, en veiem vestigis als murs interiors dels costats nord i est, que conserven el perfil dels arcs formers de mig punt necessaris per a les voltes, les quals restaren a un nivell inferior respecte a la nova estructura ogival, mentre que les finestres de la nau de l'Epístola foren parcialment tapades. També ha romàs in situ un petit cul de llàntia a l'angle sud-est.
Blanca d'Anjou destinà abans de la seva mort, ocorreguda el 13 d'octubre de 1310, cinquanta mil sous per a les obres del refetor i del claustre, als quals Jaume II n'afegí la mateixa suma el 8 de gener de 1326 per al segon. El 13 de setembre de 1313 en fou posada la primera pedra. El 3 de febrer de 1332 l'abat Pere Alegre _que el 9 d'abril de 1325 havia nomenat Bernat de Pallars mestre d'obres del monestir i de totes les seves propietats, en relació amb la Guàrdia dels Prats_ i el monjo obrer Guillem de Lillet contractaren el lapicida anglès Reinard des Fonoll per al claustre i el refetor. El 19 de novembre, G. de Lillet reclutà també els lapicides Pericó Riera, Ferrer Malet, Berenguer Manresa i Bernat Casesnoves _els tres primers de l'Espluga de Francolí_. Sabem igualment que, el 25 de juny de 1340, Reinard des Fonoll acceptà com a aprenent durant quatre anys Guillem de Valòria de la Guàrdia dels Prats, que potser l'ajudaria a Santes Creus. El 23 d'octubre de 1331, Pere de Déu, bisbe de Santa Justa (Sardenya), beneí una part del claustre, que fou finalment acabat el dia de sant Benet (11 de juliol) de 1341. Tanmateix el 1502 ens consta la presència al monestir del fuster Joan Aljamas i dels mestres de cases de MIquel Borrell Guillem Moret o Moreu de Borgonya, mestres de l'obra del claustre, als quals podem afegir com a soci del darrer, que llavorà les claraboies, el francès Jordi de Ternats.
D'esquema rectangular, compta amb nou trams per deu, en haver absorbit el corredor dels conversos a la banda de ponent. Els finestrals, seccionats per dos mainells, llevat dels vuit angulars, de dos badius, mostren sobre els capitells riques traceries _molt refetes a les ales de septentrió i de llevant_, en les quals observem diferents fases estilístiques. Els arcs apuntats i els òculs inicials són substituïts per arcs conopials i d'ansa de paner, en combinació amb altres elements del vocabulari formal del flamíger més tardà, a la nau occidental.
Pel que fa a la part escultòrica, es distribueix sobre els capitells _en un o dos nivells_, especialment dels pilars, en un fris angular, a les mènsules del voltant _amb figures ajupides o de mig cos_, a les gàrgoles i a les claus de volta. Ultra els temes vegetals (fulles d'api, d'heura, créixens, pàmpols i
raïms, una alzina, un arboç i una figuera), trobem múltiples animals (porcs, senglars, gossos, un gat, lleons, simis, cabres, moltons, ocells, un gall, oques, una òliba, camallargues, un bou, un elefant, un dromedari, un rat penat, un llangardaix...), éssers fantàstics (monstres aïllats o en parelles de testa comuna, amb ales d'au o de rat penat, de cap negroide, amb orelles d'animal, un centaure, harpies, una sirena de doble cua, rostres foliars...), personatges quotidians (un rei, lluitadors, un ballester, un guerrer, veremadors, un escultor, un porter, un cellerer...), figures religioses (escenes del Gènesi, Samsó, un àngel, un abat i monjos), representacions híbrides en activitats quotidianes (un metge, músics tocant una viola, una cornamusa i una trompa, amb la meitat inferior de quadrúpede), caps realistes o grotescos, amb diferents barrets i elements heràldics (barres, flors de lis, una ala, miralls, castells, rodelles...). Entre aquesta amplíssima varietat iconogràfica distingim com a mínim tres estils, un d'imatges de gran format que omplen tot el capitell o n'abasten dos, atribuibles a l'artista britànic, que ens deixà el seu retrat en un capitell enfront del parlador, sostenint la maceta i el cisell; un segon vinculable amb un deixeble seu, que, tot i imitar-ne la fauna fabulosa, talla més d'una figura en composicions que requereixen el complement de fullatges, el qual podria haver-se esculpit en la testa del pilar immediat, mirant al jardí i un tercer, més arrelat a la tradició romànica i disposat a mostrar escenes, amb al×lusions paisatgístiques, en relleus més baixos, autor del cicle del Gènesi (angle SO) i que també s'identificà al fris del cantó tocant a la porta dels conversos.
Abans de partir cap a la conquesta de Mallorca (1229), una sèrie de nobles especificaren en el seu testament que volien ser enterrats a Santes Creus. A partir d'aquell moment gaudiren del privilegi de penetrar en la clausura, separant-se de l'ambient comú i anònim del fossar dels monjos, on els únics recordatoris eren els relleus heràldics dels murs de la capçalera i les esteles discoïdals. Per no obstaculitzar la circulació per les galeries claustrals, hom adoptà la fórmula del sepulcre sota arcosoli _flanquejat per columnetes o de perfil bocellat_. En iniciar-se el segle XIV, també se seguí el recurs d'anar canviant el paviment per lloses funeràries. Una darrera modalitat era la de les osseres suspeses sobre mènsules. Tot i que al llarg del temps es produiren, a més de les violacions de les tombes _cal indicar que en alguna ocasió es podria tractar simplement de cenotafis_, algunes variacions respecte a llur emplaçament original, les assenyalarem circumdant l'espai des de la porta reial. La galeria del Priorat conté les de Ramon Alemany de Cervelló (+1229), Geralda de Cervelló (+1255), Guillem de Claramunt (+1230), Bernat Salbà (primera meitat del segle XIV), Ramon Berenguer de Llorac (+mitjan s. XV), Bernat de Montbrió (+1235) o un membre dels Montsuar. A la del Capítol, trobem els suports fragmentaris de l'urna de Guillem de Selmella (+1366), les anepígrafes dels Castellet (des del 1183), Aguiló (des del 1182) i dels Pinós (des de la segona meitat del segle XII), les laudes del jusrisperit de Montblanc, Guillem Miralles (segle XIV), a l'entrada de la Sala Capitular, de l'abat Pau Miracle (+1713), de Joan Aznar (+1458), Maties Gornals (+1604), les restes encastades al banc del sarcòfag de Ramon II el Jove de Montcada, senyor de Tortosa (+1229) i el vas del seu cosí Guillem II de Bearn, vescomte de Bearn i d'Oloron (+1229). A continuació de la porta de la lliçó veiem al mur una placa commemorativa de Ponç Pere, que creà l'altar de Sant Francesc i Ermengol de Banyeres (+1242), s'arrengleren els arcosolis dels Cervelló (des del 1198), dels Cervera (des de circa 1276), dels Queralt (des del 1288), de Berenguer de Puigvert (des del 1291) i dels seus familiars, de Guillema de Montcada (vers el 1530), de Pere i Ponç de Cervera (+1267) i la lauda de Pere de Jutge (+1315). Al darrer sector localitzem els sepulcres dels Montoliu (des de 1279) i dels Tarragona (des del 1194) sota nínxols i la llosa dels comerciants barcelonins Jaume i Gaspar Salla (s. XVII). Les tombes més antigues, pertanyents als cosins Ramon II el Jove de Montcada i Guillem II de Bearn, inauguraren un tipus de sarcòfag, amb la coberta a doble vessant truncada, compartimentada en requadres sobre un fris i amb el vas, dividit per columnetes entorxades com l'anterior o format per arcuacions ogivals, cercles o quadrifolis. Els relleus dels més antics combinen motius de la tradició romànica tardana, en un estil miniaturístic present també als arcosolis, enllaçable amb la porta occidental de l'església, amb una iconografia del gòtic incipient (guerrers orants i sant Miquel Arcàngel) i l'heràldica _les rodelles dels Montcada, les vaques de Bearn, els cérvols dels Cervelló i dels Cervera, els lleons dels Queralt..._. Inspirades en els panteons reials, criden l'atenció les figures jacents, custodiades per dos àngels, de Bernat de Salbà, d'escàs modelat, amb l'hàbit cistercenc i de Ramon Alemany de Cervelló, vestit de guerrer, amb un lleó als peus i amb l'apostolat al frontal, provinent de la façana de l'hospital de pobres, fundat pel segon, on foren beneïdes el 1331. La manifestació més avançada, ja dins el corrent renaixentista, correspon a la llegendària "Invicta Amazona", muller d'un membre dels Cervelló, efigiada brandant l'espasa dalt del cavall.
La porta de la Lliçó es troba sobremuntada per un magnífic grup escultòric d'alabastre policromat al×lusiu al Judici Final, compost per cinc imatges de cos sencer sobre mènsules igualment figurades. El centra, sota un dosseret hexagonal de gablets calats, Crist jutge sedent, amb nimbe crucífer, barbat i només embolcallat pel sudari, mostrant les ferides. El seu suport presenta dos àngels trompeters darrera Adam i Eva, els quals ajuden a aixecar les tapes dels seus sepulcres. El flanquegen altres tres àngels portadors de la llança i els claus, el de l'esquerra, d'una creu esbrancada i de la corona el de la dreta i de la canya amb l'esponja i la caldereta amb el vinagre, el següent. La primera escultura del conjunt resulta especialment interessant, en tractar-se d'un retrat que podem identificar com de l'abat Francesc Miró, vist de perfil, pregant agenollat, amb el bàcul. Quant a les quatre mènsules, exhibeixen els símbols dels evangelistes desplegant filacteris. Si bé ignorem l'autoria d'aquesta sèrie d'estàtues de mitjan segle XIV, comprovem semblances estilístiques amb el sepulcre del beat Miró de Tagamanent de Sant Joan de les Abadesses, enquadrable dins del corrent italianitzant, que tornem a descobrir en la pintura mural de l'Anunciació de l'angle SE. Al mur contigu, damunt la fornícula dels Montcada, hom col×locà sota un dosseret similar al del Crist una Verge amb el Nen sobre el braç, damunt una mènsula on veiem dos àngels que presentarien ciris. La imatge de Maria, amb túnica de coll tabellat i mantell subjectat per la corona deixant veure cabells d'ondes incises, porta un anell al dit anular i sabates punxegudes. Devia dur també un ceptre o branca florida. Quant al Nen, d'orelles separades i treient el peu esquerre, devia agafar un ocell.
Encara que molt deteriorats, localitzem els vestigis pictòrics de dues escenes religioses al fresc del segle XIV, als angles sud-est i nord-oest, sota el perfil apuntat de les voltes: una Anunciació i un Judici Final, respectivament. També hem de fer esment de l'ornamentació renaixentista, a base de cubs en perspectiva, que envolten els sepulcres dels Montcada, i dels falsos cortinatges que emmarcaven un altar barroc a l'ala de la façana.
La salutació evangèlica ocupa la superfície del damunt de la capella de Sant Benet, des del nivell dels culs de llàntia. L'àngel, de grans ales mig esplaiades, que duu una túnica blanca amb una retícula vegetal negra i una tovallola voleiant, apareix agenollat davant la Verge, tot beneint i sostenint una palma. El rostre, vist de tres quarts, és perfilat per cabells rossos, a manera de corona. La Verge, de silueta molt esvaïda, on només les traces de la sinòpia i les incisions preparatòries ens permeten d'endevinar-ne més detalls, és representada dempeus, amb el cap decantat, la mà dreta sobre el pit i l'altra amb el llibre d'oracions obert. La protegeix un mantell blau que, subjectat al coll, li oculta les espatlles. Cal anotar entre els personatges la disposició d'un gerro, que devia reproduir un exemplar d'orfebreria, amb tres lliris blancs. L'ambientació arquitectònica es resol en un paviment jaspiat, en un fons mural i en dues columnetes esveltíssimes interposades en diagonal que suporten una volta de creueria pintada d'atzur, sobremuntada per finestres ogivals. Dos frisos geomètrics, rèplica de la decoració cosmatesca, ressegueixen la composició triangular. L'escena sembla traspuar un sentit funerari, en fusionar el tema de l'anunci de la concepció amb el de la mort, que simbolitza la palma, per mitjà de l'arcàngel Sant Miquel. La interpretació s'adequa a la utilització del recinte claustral com a receptacle digne d'egregis difunts.
L'accentuat italianisme d'aquesta obra i diverses peculiaritats estilístiques ens remeten a Ferrer Bassa, que l'hauria pogut realitzat vers el 1340, quan s'enllestí la pràctica totalitat del claustre.
El pany de paret immediat a la porta dels conversos presentava un Judici Final, del qual resten solament la figura de Crist dins la màndorla ensenyant els palmells a la part superior i Sant Miquel, només dibuixat, a sota. La composició escatològica, de datació situable entorn del 1350, s'inscriu igualment en la línia italianitzant subratllada en comentar l'Anunciació i les escultures emplaçades a l'extrem oposat.
El templet del lavabo
Únic element a considerar del claustre cistercenc, posseeix, com el de Poblet, una estructura hexagonal, amb volta de creueria d'encertada estereotomia, contraforts cantoners que suporten columnes embegudes, panys perforats per arcs apuntats, que allotgen òculs i quadrats en alternança, sobre arquets de mig punt aparellats i recolzats en columnetes, com a la sala capitular, amb la qual coincideix igualment en l'entrada. Aquest edicle cobricela una pica monolítica de marbre blanc
proveïda originàriament de divuit canelles, d'on emergeix el brollador. Quant a l'ornamentació, destaca la clau on conflueixen els nervis prismàtics, amb una creu esqueixada o acabada en volutes divergents _inspirada en la forja_ i quatre palmetes, model també visible al Capítol i els carretellets esculpits en dos capitells.
L'antic armarium o capella de l'Assumpta
Situat a l'ala oriental del claustre, entre el sepulcre dels Bearn i Montcada i la sala capitular, a continuació de la sagristia, aquest petit espai rectangular amb una volta de canó transversal, precedit d'un tram que correspon al gruix del mur, amb accés per una porta de mig punt, servia primitivament per desar-hi els llibres d'ús del Capítol. Després del 1558, gràcies a la deixa testamentària de Magdalena Valls de Salbà, germana de l'abat, es transformà en capella funerària _la darrera mostra subsistent dels altars escampats a les galeries claustrals_, sota l'advocació del Sant Sepulcre de la Verge. El grup escultòric d'alabastre de Sarral, amb vestigis de policromia, que s'hi conserva fragmentàriament _altres restes es troben al claustre posterior i al Museu_, integrat per deu apòstols _dos de tres quarts i els restants de mig cos_, al voltant de Maria jacent i per un bell relleu amb l'ànima pujada per quatre àngels, fou realitzat pel mestre imaginaire francès Perris d'Austri, que moriria al monestir. El daurà i pintà Cristòfol Alegret de Cervera. La llosa tombal de marbre blanc reprodueix en baix relleu la donant _única representació femenina després de la reial_ vestida amb l'hàbit del Cister, amb l'escut entre els peus.
La sala capitular
Al costat de la capella descrita, descobrim la porta d'arcs bessons i de centre suspès i les dues finestres bífores, amb columnetes aparellades i agrupades amb altres d'embegudes i pilastres als muntants i amb obertures quadrades als timpans de la façana del Capítol. Permetien als conversos que no cabien en la sala d'escoltar des de fora les instruccions abacials dels diumenges i festivitats majors. Iniciada a la fi del segle XII, presenta una planta quadrada seccionada en nou trams, coberts amb voltes de creueria, els arcs de les quals tallats en claus en baix relleu, juntament amb els torals i els formers s'ajunten en columnes cilíndriques i als culs de llàntia del perímetre. Quant a l'ornamentació, cal assenyalar, a més de les acostumades fulles de llorer, palmetes digitades, unes tisores i esquematitzacions arquitectòniques als capitells centrals, dos bàculs oposats en una mènsula i quatre palmetes en creu i un nus de Salomó a les claus de volta.
Incorporades al paviment descobrim set laudes de marbre i pedra sorrenca, la major part deteriorades, amb l'efígie del difunt en baix o alt relleu, voltada per la inscripció i per l'escut, pertanyents a un bisbe d'origen italià i als sis
darrers abats vitalicis. Si ens situem al fons, d'esquerra a dreta s'arrengleren, a la primera fila, els enterraments de Bernardí Tolrà (+1534), Pedro de Mendoza (+1519) _per encàrrec de Joanot Vives de Pontons, probable fill seu_, el bisbe lerinense franciscà Andreu de Valleregia (+Nàpols, després de 1360), Jaume Valls (+1560) _obra del mateix escultor que féu el de la seva germana_ i a l'altra Pere Nogués (+1608), Jaume Carnicer (+1619) _amb una llosa de marbre negre_ i Jeroni Contijoc (+1593). Les figures, retratades amb força verisme _especialment Jaume Valls i Jeroni Contijoc_, porten les vestidures abacials, llevat del bisbe que duu les pròpies de la seva prelatura i de Bernardí Tolrà, simplement cobert amb l'hàbit de monjo i un bonet, a més del bàcul i amb el cap decantat com Pedro de Mendoza.
El parlador
Aquest espai longitudinal, amb una volta de canó sobre una imposta bocellada i resseguit per bancs de pedra, posseeix una porta a cada extrem que posaven en comunicació el claustre amb les cambres dels monjos jubilats construïdes el segle XIV, al costat de la infermeria i amb el Palau Reial i una de més petita que dóna sota l'escala del dormidor. Era l'àmbit on el prior convocava els monjos per assignar-los la tasca diària.
L'antic passadís dels horts
Paral×lel al locutori o auditorium, aquest passadís, similar a l'anterior però més estret, que conduïa inicialment als horts i a la sala dels monjos, restà inutilitzat com a tal quan, probablement en temps de l'abat Pere Nogués (1593-1608), se'n dedicà l'extrem occidental a capella de Sant Benet.
El dormidor
El Dormidor dels monjos s'estén al segon pis des del cap meridional del transsepte fins al cos adherit el segle XIV com a torre de defensa, el nivell superior del qual (seu de l'Arxiu Bibliogràfic) funcionà a partir de la fi del segle XV o el següent, com a Biblioteca i l'inferior com a presó _l'intermedi acull el Museu del Monestir_. S'hi pot accedir a través de l'escalinata de l'església o pujant pel claustre per una altra escala, contigua a la Sala Capitular. Onze arcs diafragmàtics, apuntats i bordonats, que sobresurten a l'exterior a manera de contraforts _on advertim una modificació posterior de l'alçada, perceptible igualment als murs_, disposats sobre senzilles mènsules piramidals, segmenten l'àmplia estança, tot suportant l'embigat de doble vessant. Dues sèries d'arcs formers, lleugerament apuntats reforcen els murs llarguers. Una obertura del mur occidental la comunica amb el Priorat i una segona tocant a l'angle NO ens mena al terrat del claustre. El parament nord, amb la porta del transsepte, mostra l'entrada al primitiu arxiu i a la torre de les Hores. La finestra meridional, inicialment exterior, filtra part de la llum de la Biblioteca, dotada d'un magnífic enteixinat renaixentista de fusta i guix. Com a curiositat decorativa de probable valor heràldic anotem les dues espases en pal d'un cul de llàntia de la banda de llevant. Aquestes armes, enteses com a senyal de cavaller, al×ludirien a l'origen nobiliari dels promotors. Recordem que el sant abat, Bernat Calbó, la cel×la del qual perdurà fins el 1870, aconseguí acumular una quantitat de béns gens menyspreable, provinent d'alguns dels nobles principals que intervingueren en la conquesta de Mallorca (1229). No podem dubtar que els invertí en la sala, que d'altra banda no desdiu amb la cronologia apuntada. La considerable deixa testamentària per al dormidor de la reina vídua Peronella (1173) degué esmerçar-se en la fonamentació inaugurada el 1191, en temps de l'abat Hug. Les obres prosseguiren amb l'aixecament de totes les dependències de la planta baixa: la sagristia, l'armarium, la sala capitular, els dos corredors i la sala de monjos. L'aportació dels benefactors que lluitaren a Portopí, enterrats al claustre, fou decisiva per a la realització efectiva del dormidor, on s'intentà reduir al màxim el pes, seleccionant una pedra porosa, juntament amb la fusta, així com limitar el cost i la durada dels treballs.
La biblioteca
Ocupa el cap del dormidor, a un nivell més alt, sobre el Museu i la presó del segle XVI. L'únic element destacable és l'enteixinat de fusta i estuc, on diferenciem set bigues amb taules de folre i motlluratge, amb els caps tancats per bogets i llistons. Cada un dels sis compartiments s'articula mitjançant la juxtaposició de quatre sèries de disset caselles estrellades, enfondides i vetejades, amb pinyes penjants i estrelles de vuit puntes a les interseccions. Ressegueix el perímetre una ampla faixa en baix relleu, amb fulles de llorer, cards, un rosari i, al fris principal, roleus amb testes de dofins, flors, gerros i caps barbats grotescos, en alternança amb bustos femenins, realçats amb tocs de color. El sostre, que evidencia trets mudèjars en la combinació dels materials i en el geometrisme, amalgama motius renaixentistes a l'"arrocabe". Pot ser datat vers la fi de l'abadiat del castellà Pedro de Mendoza. La primitiva biblioteca, que degué incloure obres procedents de la Grand Selva i de Valldaura, comptà amb trenta-vuit volums, segons ens revela_un inventari de la fi del segle XII, als quals s'incorporaren al llarg dels anys altres còdexs, alguns dels quals foren portats de Bonrepòs o donats per prelats i monarques _fins als dos-cents seixanta-dos que examinà Villanueva _, incunables _ cent setanta manuscrits dels segles X-XVI i cent deu títols, respectivament, conservats a la Biblioteca Pública de Tarragona- i obres del segle XVI.
La sala de monjos
Amb accés des del corredor dels horts, el claustre posterior i el priorat, trobem la bella sala de sis trams amb voltes de creueria, que servia de biblioteca, convertida posteriorment en celler. Com si es tractés de palmeres, els nervis prismàtics es recolzen, en grups de vuit, sobre les dues columnes centrals, de capitells octogonals, amb els angles entrants i triples damunt les deu mènsules del voltant. El mur meridional mostra dos contraforts exteriors angulars, en coincidir amb el fons del dormidor emplaçat al pis superior. La sala posseïa cinc grans finestres d'esplandit simple molt acusat per facilitar l'entrada a doll de la llum, indispensable per al treball dels copistes i cal×lígrafs. Cal recordar que l'escriptori de Santes Creus assolí un elevat nivell en aquestes tasques, vers la fi del segle XII, però sobretot durant la tretzena centúria fins al segle XVI, en què encara constatem la dedicació de fra Joan Almenara.
El claustre de la infermeria
A partir d'elements preexistents, a la primera meitat del segle XIV, es muntà, davant la infermeria _bastida a l'inici del cenobi, fou reformada a la primera meitat del segle XVIII_ un segon claustre rectangular, que envoltaria un jardí delitós, amb senzills arcs apuntats que sorgeixen directament de la banqueta, a la faisó dels porxos de places i de les llotges. Acomplia una imprescindible funció distribuïdora, en connectar amb el claustre principal _a través del parlador i del passadís que conduia primitivament als horts_ amb les cambres dels monjos jubilats i la infermeria, amb les dependències primitives situades a l'est i amb el palau reial que s'expandí al llarg de la galeria meridional.
El palau reial
A la banda de llevant del cenobi, hom bastí un complex d'estances destinat a allotjar els monarques en llurs obligats desplaçaments i a oferir-los un lloc per al reconfort espiritual _des del 1296, l'abat de Santes Creus era Capellà Major Reial_ i àdhuc per a l'activitat cinegètica, prop de paratges boscosos _paral·lelament Valldaura, indret també nemorós, on es mantenien captius cérvols, cabirols i óssos, acollí un altre estatge dels sobirans_. Els primers espais què conformaren el nucli del palau reial degueren ser aixecats per Pere el Gran, el qual, vers el 1280, impulsà la conclusió de l'església. Entre aquelles estructures destaca la llarga sala segmentada per arcs diafragmàtics, convertits per fora en contraforts.
Jaume II, marcat pel pelegrinatge constant de la Cort, sovint acompanyat per Blanca d'Anjou i fins i tot pels seus fills, optà per ampliar i ennoblir la residència àulica juxtaposada al monestir. L'acceptació plena del gòtic repercutí en configuracions arquitectòniques d'un elevat atractiu estètic i de benestar, enfront de la severa aparença castrense inicial. El tret més sobresortint de la reforma és l'organització entorn de dos patis, al primer del qual s'hi ingressa per una porta d'arc pla i un vestíbul embigat amb les armes pintades de l'abat Andreu Porta (1380-1404). Cal apuntar que els successors del monarca perderen interès pel palau que, des de mitjan segle XIV, es convertí en abacial, ocupat primerament per Guillem de Ferrera, fins a la segona meitat del segle XVI (vers el 1562), en què seria traslladat a l'actual plaça de Sant Bernat Calbó, per la iniciativa de Jeroni Contijoc. A mà esquerra de l'entrada esmentada, una segona porta s'obre a la peça allargassada de Pere el Gran, reutilitzada potser com a cavallerisses.
El pati, centrat pel brocal del pou, ornat amb l'escut de Pere Noguers (1593-1608), es troba circumdat, llevat del costat dret, per les voltes molt rebaixades _amb dos carcanyols hom hi esculpí el distintiu de Jaume II i el posterior de Guillem de Ferrera entre una creu i la crossa_ de la delicada galeria superior, suportades per un pilar d'on parteix l'ampit, per dues mènsules-pilastra esglaonades, que es prolonguen fins al sòl i per permòdols motllurats. La pujada s'efectua per un tram d'escales sobre un arc ogival rampant, protegit per una barana adossada, tot deixant visible el perfil dentat dels esglaons, i constituïda per dos arcs rebaixats ascendents. La sosté una columna de pòrfir _la mateixa pedra evocadora de prestigi del sarcòfag de Pere el Gran_, damunt la qual es dreça, tot travessant el passamà, un pilar quadrangular bordonat de marbre blanc. Aquesta sorprenent solució ens remet als lleons estilòfors del panteó de Jaume II i Blanca d'Anjou. Per tant, podem conjecturar la participació d'un mateix equip d'artistes, seguidor de models italians, encapçalat, tal vegada, per l'escultor Pere de Bonull. Al capitell que descobrim en l'ascensió, decorat amb un cap barbat, protegit per una lligadura anusada, versemblantment el retrat de l'escultor, i amb un lleó afrontat a un drac d'ales de rat penat, hi conflueixen altres dos arcs de mig punt _en correspondència amb els dos de dalt, en lloc de les sèries triples de les cares restants_ que arrenquen d'una mènsula amb una figureta de cos sencer i d'una altra de tipus vegetal. Dues curioses composicions zoomòrfiques s'encaren als extrems de l'escala: dos lleons ajaçats dominant un senglar i un gos, respectivament, temàtica en què afloren l'emblema de la reialesa i l'afició del caçador.
L'ornamentació escultòrica es completa amb el relleu de la llinda, on l'horitzontal s'ajunta amb dues concavitats laterals, que distingim al peu de la graonada. Sota un marc rebaixat resseguit per frondes, les armes catalanes són agafades per dos àngels, amb el tors frontal i un genoll a terra, entre fulles arrissades, en una de les quals s'amaga una testa monstruosa. Un parell de lleons, de llarga crinera, repeteixen el gest en relació amb la corona reial. L'airosa galeria se singularitza per la fràgil harmonia que li confereixen les esveltes columnetes de fust quadrilobat de calcària nummulítica polida de Girona, elements realitzats en sèrie, com les bases i els capitells derivats del corinti i les impostes amb rosetes.
Els trams embigats, rectangulars i quadrats, que la cobreixen, amb parelles d'arcs angulars sobre culs de llàntia, ornats amb palmetes, exhibeixen temes heràldics pintats: les armes catalanes, les de Sicília, les personals del rei, les d'Anjou, la creu de Tolosa (al·lusiva a la regió a la qual pertanyia la casa-mare) i un darrer escut potser en relació amb el primogènit de la Corona. Sospitem que el pintor lleidatà Andreu de la Torre i Bernat de la Vall que, el 1307, havien treballat al sepulcre de Pere el Gran, foren també contractats per a aquesta obra de caràcter eminentment decoratiu.
Al fons del pati devia emplaçar-s'hi el rebost, just tocant al tinell, al qual conduia una porta del vestíbul i una porteta de servei, al davall de l'escala. Pel que fa al menjador destinat a les solemnitats, es tractava d'una altra sala seccionada per arcs diafragmàtics que suportaven una teulada angular, completament refeta a l'inici del segle XVIII sobrealçant-la amb l'aplicació d'una volta de guix i d'un arrambador de rajoles. A continuació, se situaria la cuina. Més enllà, s'estenia, perpendicularment, una altra sala, estreta i llarga, dues finestres de la qual encara perduren a la façana meridional, que mostra un ample portal forà. Pel que fa al sistema de cobriment de les estances, era, un cop més, de fusta damunt arcs, suprimits per reformes posteriors.
A la planta noble, s'ordenaven diverses cambres, d'ús privat, en una de les quals, amb petxines de guix renaixentistes a l'entrebigat, una finestra amb festejadors mirava al centre del claustre. És probable que ja s'hi integrés un oratori, al cim de l'escala, on facilitava l'ingrés una porta actualment paredada. Ennoblit, quan Jaume Valls feia d'abat coadjutor de Bernardí Tolrà (1531-1534), amb una volta estrellada de rajola i guix, ornada amb claus heràldiques i un sostre de fusta pla del tipus "ataujerado", revela al mur meridional l'existència d'antigues finestres, a les quals s'afegí una obertura rectangular amb un frontó que emmarca les armes parlants de l'abat Tolrà entre àngels.
Passem al segon espai obert, que podríem diferenciar com a pati d'armes, per la gran portalada que franquejaven les muntures i els animals de bast, els quals devien ser allotjats a les velles estructures, i per l'ambient auster que ofereix, a excepció de l'escut amb un gall dins un quadrifoli rellevat a la clau d'una porta. Cap a l'est ens trobem amb la cambra major, una majestuosa estança amb tres arcs diafragmàtics apuntats, dividida per un trespol, en l'ampliació practicada durant l'abadiat de Pedro de Mendoza. Al segon nivell s'endevina, sobre el marc d'un retaule barroc fingit pictòricament del 1755, part d'una crucifixió amb els dos lladres tardo-gòtica, traçada en negre. Una porta del mur oriental, amb un blasó suspès d'un clau simulat contenint una ala ens introdueix en un àmbit llòbrec i fresc alhora, que hauria estat destinat a celler i a calabós.
La llotja que es desplega només en dos costats del primer pis lluu els blasons dels abats Andreu Porta (1380-1404) _també visible en un carcanyol de sota_ i Joan Pinyana (1430-1438), respectivament i un segon fust porfíric, trencat en dos trossos, al tram inicial. El replà-distribuidor, enllaçat amb el pati de Jaume II, compta amb una finestra coronella entre portes de guix dels segles XVI-XVII, al mur nord i amb una obertura d'arc conopial i condueix a l'última planta. Aquesta zona aixecada en temps de l'abat Jaume Valls comprenia les arqueries d'estuc d'ansa de paner, sobre pilars hexagonals que vorejaven ambdós patis _el primer suprimit el 1892_ i perforaven les façanes meridional i occidental.
En darrer lloc, podem esmentar la torre de l'Homenatge, a l'angle sud-est, on Jaume II hauria fet tancar el seu fill homònim, abans de la seva professió monacal, la part superior de la qual fou posada en comunicació amb la resta d'edificacions al començament del segle XVII, com ho testimonia l'escut de guix en alt relleu col×locat com a sobreporta, datat el 1605 (amb les armes del monestir i de l'abat Nogués), simultani al del pou.
La capella de la Trinitat
Aquest sobri petit edifici rectangular, situat al darrera de l'anomenat Claustre Vell i en un extrem del pati de llevant, constituí la primitiva església dels monjos, a la fi del segle XII. Amb la primera consagració de la major, en enllestir el transsepte (1211), esdevindria la capella de la Infermeria, de forma similar a la de Sant Esteve de Poblet. Dedicada a la Verge, a Sant Bernat i a la Trinitat, el 1665, hom hi trobà una lipsanoteca rodona amb relíquies no identificades, en un reconditori de la columneta central de les cinc que suporten la mesa d'altar del presbiteri, sobreaixecat per dos esglaons. Una porta de punt rodó oberta al migdia ens introdueix sota una volta de canó apuntat sobre una imposta de quart bocell. Il×luminen l'espai dues finestres afrontades de doble esplandit. Com a les capelles de la capçalera del temple principal, trobem les dues fornícules corresponents a la credença i a la piscina. Restaurada la construcció els anys quaranta, hom hi col×locà recentment un Crist de fusta renaixentista.
El priorat
Amb aquest terme hom coneix el cos rectangular adossat a la galeria meridional del claustre i a la sala de monjos, així com a l'estructura que s'hi avantposà. Tot i que la porta que comunica la planta baixa amb la clausura pertany al primitiu calefactor, la disposició de nou grans arcs diafragmàtics apuntats originà una noble estança, amb sortida cap al sud. Ha estat qualificada com a refetor, en no trobar-se aquesta dependència a l'indret que li pertocava, just davant el templet del lavabo i de la porta, actualment sense cap finalitat específica. S'hi edificà al damunt altres dos pisos, en època tardana, mancats d'interès artístic, en comunicació amb el dormidor, que seran reutilitzats pel Patronat de Santes Creus. La cronologia del primer àmbit ha estat força controvertida. Tanmateix la presència de merlets en el perfil divisori ens assegura que el priorat restà exclòs de la fortificació del 1375, la qual cosa deixa sospitar l'aterrament de les construccions exteriors a la galeria claustral i el posterior aixecament d'una de nova d'ús incert.
El conjunt monàstic s'estenia fins a la riba esquerra del riu Gaià, factor geogràfic condicionant de l'establiment definitiu dels monjos blancs vinguts de la Grand Selva. Els espais habituals de vigilància i recepció de visitants, els tallers, estables, magatzems, habitatges dels criats i dels obrers i les cases per als hostes i l'administració, abans de la desamortització de 1835, s'ordenaven entorn de dues places, tancades per portes monumentals, fruit de la remodelació efectuada el segle XVIII. La primera incloïa l'església parroquial de Santa Llúcia, que regia el monjo-vicari, en virtut de la concessió del Vere nullius. Un cop traspassat el segon portal, de cim ondulant i dominat per una torratxa de teules vidrades que iniciava l'eix principal del recinte, en equilibri amb la cúpula del cimbori, hom trobava originàriament l'hospital de Sant Pere dels Pobres, fundat, abans de 1229, per Ramon Alemany de Cervelló, senyor de Querol i convertit, a partir de la segona meitat del segle XVI, en Palau abacial.
Un pla cistercenc típic: Santes Creus, filial de la Grand Selva
Les dependències estrictament claustrals reprodueixen un esquema típic, tant pel traçat general com per la interrelació dels diferents àmbits. L'orde del Cister comptava amb una definida planificació arquitectònica, que facilitava la creació de nous cenobis a partir de les variants aportades per les cases-mare. Així s'esdevingué també amb la Grand Selva, que escollí el seu propi model per a la filial establerta en la ratlla de la Catalunya reconquerida. L'organització espacial s'efectuà exclusivament a base de línies rectes i perpendiculars, solució compositiva sobretot destacable a la capçalera, on l'absis
carrat forma angle amb les capelles dobles que el flanquegen.
D'altra banda, Santes Creus, inicialment sense torres, policromia ni decoració esculpida figurada _llevat de les mènsules de cornisa, amb caps, personatges grotescos i ajupits i al×lusions a la ramaderia_, reflectia més que cap altre cenobi peninsular l'austeritat bernardina. El clar entramat d'estances subsistents ens evoca les relacions socials _amb separació dels monjos i dels conversos, dels malalts i dels hostes de pas_ i els imperatius litúrgics, a més de l'activitat diària dels qui habitaven a l'interior dels seus murs. A partir del monestir ideal, podem reconèixer la funció primordial de cada una de les parts del complex i els camins de circulació més lògics. Si ens fixem en la planta, tot gira al voltant dels dos eixos perpendiculars de l'àmplia església, en forma de creu llatina, emplaçada al punt més alt. El braç dret del transsepte encapçala una llarga sèrie de cossos juxtaposats i a dos nivells. S'arrengleren a l'inferior, tocant a l'escala helicoïdal que conduïa damunt la coberta i servia per a les guaites, la sagristia, adossada a l'armarium, la Sala Capitular, el parlador, el passadís dels horts, la sala dels monjos o scriptorium, sobremuntats pel dormidor, al qual s'arriba des del claustre per una ampla escalinata. Una segona de vint-i-quatre esglaons i protegida per un passamà possibilitava els desplaçaments a l'església durant la nit. La capacitat de previsió es trasllueix fins i tot en els aspectes més quotidians, com és la instal×lació de les latrines, accessibles des de l'extrem occidental de la sala dels monjos. El diedre configurat pel temple i les dependències esmentades constitueix el nucli del claustre, situat al sud, que es desenvolupà als altres dos costats. La galeria meridional, connectada vers la seva meitat amb el templet del lavabo, l'aigua del qual es trobava degudament canalitzada, ens recorda l'existència del refetor, intercalat entre el calefactor i la cuina, espais que, si arribaren a ser enllestits, desaparegueren versemblantment a causa de llur pobresa. En darrer lloc, el corredor dels conversos, reabsorbit per l'ala occidental, en resultar ja innecessari, comunicava amb el gran celler que precedia el monestir, alineat amb el refetor dels llecs. La ma-
teixa disposició perfectament orientada ja havia estat aplicada a la zona sud-oriental o de la Infermeria _edifici ja documentat el 1276_, que articularia igualment un jardí voltat d'arcades.
Els primers treballs, plantejats amb un caràcter provisional, degueren ser resolts amb materials febles _fusta i fang_ i de ràpida execució. Es passà més tard a la construcció en pedra. La capella de la Trinitat s'avançà en les edificacions ideades per durar, en les quals s'assolí un alt nivell de qualitat, per l'acurada estereotomia i la precisió de l'aparell. La morfologia dels carreus denota l'explotació de dues pedreres properes. El gros de l'obra mostra un tipus de pedra compacta i blanquinosa, que difereix de la seleccionada per a la Trinitat i el dormidor, fossilífera i porosa, alhora que més lleugera i fàcil de trencar.
Els mestres d'obres i els picapedrers implantaren fórmules innovadores a les nostres terres, com els arcs apuntats i les voltes de creueria d'arrel borgonyona, combinats, però, amb perfils de mig punt i suports un xic incoherents com les pilastres interrompudes i els senzills culs de llàntia, en impedir la prolongació dels nervis fins al sòl. Si bé la robustesa dels pilars de l'església ens resulta excessivament severa, ens captiven per la seva harmonia la perspectiva d'arcs diafragmàtics que compartimenten el dormidor, la microarquitectura que cobricela el lavabo, les columnes obertes en palmera del Capítol i la sàvia composició de la seva façana. No podem defugir tampoc l'estètica de la llum, suaument filtrada pels entrellaços dels vitralls incolors de les finestres i de l'espectacular rosassa, transfigurant místicament l'espai interior, en ressaltar-ne les arestes vives. Una altra mostra de l'art cistercenc que ens ha pervingut a través d'alguns exemplars conservats al Museu són les rajoles de paviment incrustades que recobrien l'absis. Quant a l'absència imposada de pintures murals, la norma fou mínimament transgredida per traços de mangra i negre, de difícil visió, als murs del presbiteri.
D'acord amb l'esperit bernardí, l'ornamentació escultòrica, marcada per un rebuig sistemàtic de l'art imperant, a la recerca novament de la senzillesa, es concentra als culs de llàntia, als capitells, a les claus de volta i als permòdols. Manifesta una escassa preocupació pel volum i els motius, consistents en les habituals fulles de llorer i en simples temes geomètrics en baix relleu, que segueixen els patrons difosos per l'orde, a excepció d'algunes mènsules traslladades als murons del frontispici de l'església.
La porta dels difunts del braç nord del transsepte ens condueix al fossar, on les esparses esteles discoïdals i els relleus heràldics de l'absis trencaven l'anonimat absolut de l'indret.
Vers el 1229, s'aixecà un hospital de pobres, sota l'advocació de Sant Pere, per iniciativa de Ramon Alemany de Cervelló, amb capella pròpia, que potser acolliria la pica baptismal actualment estotjada al Museu Diocesà de Tarragona, en actuar alhora com a parròquia.
Malgrat les múltiples refeccions i les agressions violents que ha sofert al llarg dels segles, Santes Creus segueix brindant-nos una visió entenedora i equilibrada, dins la gran família de Cîteaux, integrat en la branca de Claravall.
L'evolució del monestir
L'abandó de la rigidesa cistercenca començà amb l'acceptació de sepulcres privilegiats a l'interior del claustre, deixant enrera el costum dels enterraments no diferenciats del fossar dels monjos. La serenor espiritual de Santes Creus motivà que alguns membres de la noblesa que participaren en la conquesta de Mallorca l'escollissin per al seu descans etern. Entre l'espai disponible fora de l'església, descomptant la utilització de la galilea i de la porta de l'hospital _on foren col×locats els sepulcres del seu creador Ramon Alemany de Cervelló, d'Elisenda de Queralt i d'Ermengol de Caldes_, hom decidí de buidar els murs perimetrals del claustre, agençant-hi arcosolis, flanquejats per columnetes o motllurats. Els vincles del llinatge fundador _els Montcada_ amb Santes Creus s'anaren consolidant a mesura que alguns dels seus representants més il×lustres demanaren ser-hi traslladats després de la seva mort.
El 1258, l'encara infant Pere trià també el monestir per a la seva sepultura, desig expressat en el seu testament (1283), amb una deixa de deu mil morabatins i confirmat poc abans del seu traspàs. Amb aquesta decisió, que imità el seu fidel almirall Roger de Lloria, Santes Creus s'erigiria en panteó reial, eixamplat més endavant amb les despulles de Jaume II el Just, que foren antecedides per les de la jove sobirana Blanca d'Anjou.
Pere el Gran degué contribuir a l'enllestiment de l'església i inicià el palau reial, a la zona sud-oriental. Quant al seu fill, prosseguí les obres de la residència àulica, conferint-li un encant femení amb el seu gràcil pati i dotant-lo d'un sumptuós menjador, recuperat més tard com a refetor monàstic. El seu mecenatge permeté la introducció de llum acolorida a l'església amb el finestral major, la realització de l'arxiu, obert al presbiteri, on es buidà els sedilia, el canvi de la fesomia del transsepte amb l'aplicació d'un cimbori, la metamorfosi radical del claustre, que de la severitat cistercenca passà a l'esplendor gòtica, sintetitzant l'art del país amb l'original saba del lapicida anglès Reinard des Fonoll _contractat per l'abat Pere Alegre_ i l'edificació de l'endarrerit refetor. El monarca enriquí el monestir amb una bona quantitat de relíquies i objectes litúrgics i, ultra nombrosos artistes, com Bertran de Riquer, Pere de Prenafeta o el pintor Andreu de la Torre acompanyat de la seva família, atragué diversos membres de la seva cort, alguns dels quals no pogueren defugir els beneficis espirituals del cenobi, on foren sebollits el tresorer Bernat de Sarrià o l'eminent apotecari barceloní Pere de Jutge, que costejà el retaule de Sant Bernat. Paral×lelament, la reina Blanca féu construir l'altar de Santa Margarida.
L'acompliment de les obligacions contretes amb la corona pels abats Gener, Bonanat de Vila-seca i Pere Alegre, que, des del 1296, detenien el càrrec de capellà major dels regnes d'Aragó, recaigueren en el seu successor Francesc Miró, que presencià l'enllestiment del claustre, el qual embellí amb un notable conjunt escultòric.
Amb la pujada al tron de Pere el Cerimoniós, els lligams de simpatia i favor reials es deterioraren, a partir de la
coerció d'emmurallar Santes Creus. Tot i que Guillem de Ferrera obtingué l'abadiat per la seva mediació i la concessió del Palau Reial com a residència pròpia, on en veiem les armes, no es volgué doblegar a tan dures exigències, que òbviament havien d'implicar o un fort endeutament o un greu atemptat al monument, dins el qual instituí una capella que acull el seu magnífic sarcòfag. La tasca apuntada anà a càrrec de Bartomeu de la Dernosa, que protegí únicament la clausura, modificant els capcers, sobreaixecant o bastint murets, sense respectar, malauradament, les estructures més baixes, febles i de caràcter secundari de l'exterior, encara que sabé aprofitar diversos elements decoratius. Podem afegir que rebé un nodrit donatiu reial de còdexs per a la biblioteca. L'abat següent, Andreu Porta, que gaudí igualment del beneplàcit del sobirà, deixà la seva empremta heràldica en múltiples manifestacions artístiques que impulsà, la principal de les quals fou el meravellós retaule gòtic, acabat per Lluís Borrassà _amb el mecenatge del monjo Vidal de Blanes_ i presidit per una formosa Verge de talla, en temps de Bernat Dalmau, a més de la roda de les campanes, amagada al seu darrera, del vestíbul i del segon pati del palau reial i de la creu de terme. Joan Pinyana intervingué novament al Palau reial. Pere Blanc assistí a la recepció de les restes mortuòries de la reina Margarida de Prades, abadessa de Bonrepòs, juntament amb les de les seves monges, en haver estat extingit aquell monestir femení. També ingressaren a Santes Creus la cadira abacial i els retaules de Tots els Sants i de Nostra Senyora, que s'instal×laren al reracor.
Amb la vinguda del castellà Pedro de Mendoza s'infiltrà a Santes Creus el Renaixement incipient, no exempt de perduracions flamígeres, perceptibles a la galeria occidental del claustre, la conclusió del qual encarregà o en simbiosi amb el mudejarisme, com contemplem a l'enteixinat de la nova biblioteca. També sabem que s'elaborà el retaule de la Magdalena _pintat per Joan de Borgonya i Nicolau de Credença_, actualment desmuntat al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i tal vegada el cadirat del cor. Jaume Valls, que prèviament havia estat abat coadjutor del vila-rodoní Bernardí Tolrà, dugué a terme, durant més d'un quart de segle, importants obres: l'ampliació del palau reial amb l'oratori i l'afegiment d'un altre pis amb galeries de guix i la construcció del pont, així com potser la modificació de la creu de terme annexa o l'aplicació dels plafons dels sepulcres de Jaume II i Blanca d'Anjou. Sens dubte Jeroni Contijoc s'erigeix com l'abat més significatiu de la setzena centúria, tant per la seva personalitat com per l'abast de la seva iniciativa artística, desplegada al llarg de trenta-tres anys i documentada per un inventari de sagristia. Decidí traslladar el palau abacial a la plaça i dignificà la casa delmera de Conesa. La consecució arquitectònica més espectacular del seu domini fou l'elevació de la Torre de les Hores, amb la posterior adequació del rellotge. Establí la presó darrera la sala dels monjos, amb un cos de guàrdia i dos pisos. Restaurà també els vitralls de l'església. Com a marmessor de Magdalena Valls, germana del seu predecessor, contractà i dirigí els treballs dels artistes que intervingueren en la capella de l'Assumpta. Juntament amb els dos priors Sebastià Ardilles i Marc Oller, adquirí i encarregà un crescut nombre d'objectes i ornaments litúrgics, com peces d'orfebreria, taules, teixits o la col×lecció de vuit tapissos i una portalera amb les històries de Cir _actualment al Museu Diocesà de Tarragona_. Obrí l'armari de les relíquies del presbiteri i es féu fer peces de vaixella de luxe i rajoles heràldiques, modalitat iniciada per Joan Pinyana. Presumiblement acordà l'obra de l'orgue, cremat a l'ensems de les cadires el 1835.
El reusenc Pere Noguers marcà la transició cap al segle XVII i l'admissió del naixent barroc. Li devem el darrer engrandiment del Palau Reial, al pis superior de la banda oriental del segon pati, connectat, mitjançant una feble escaleta de cargol, amb la Torre de l'Homenatge, que fou aixecada i coberta per teules esmaltades fabricades a Reus i el pou de l'entrada. Contemporàniament podem referir-nos als retaules dels peus de l'església i a l'activitat com a il×luminador de fra Joan Almenara, originari de la Selva del Camp, que treballà per a la Prioral de Reus. Posteriorment se superposaren dos pisos al Priorat, les parets del qual s'omplirien de grafits, com succeí al Palau Reial, on en descobrim de força graciosos.
No serà fins a mitjan segle XVII que el cenobi prengué una nova embranzida, amb la valent decisió de l'abat Pere Salla de substituir el retaule de l'altar major per un de plenament
barroc, que seria beneït per Josep Canals. En aquells anys es prolongà la sagristia, actualment desapareguda.
El segle XVIII visqué un fort viratge en l'evolució del monestir, que adoptà un aspecte marcadament urbà, en fer sortir de la clausura els monjos jubilats i diversos càrrecs rellevants. Es reconstruí la capella de Santa Llúcia, es bastiren els dos portals, unificats amb el perímetre de façanes de les places, gràcies a la decoració d'esgrafiats. Es protegí l'accés a l'església amb un cancell guarnit de talla. S'instal×laren diversos retaules a les capelles de la capçalera i al mur occidental del reracor i s'agençà el panteó dels Montcada-Medinaceli a l'interior del recinte coral. Es treballà igualment al palau abacial, on s'ornamentà l'oratori.
El destí ulterior del cenobi fou lamentable, arran de la desamortització. Sofrí reiterats saqueigs i agressions, fins que, un altre cop, revalorat s'emprengué la marxa restauradora, a partir de la creació de la Comissió de Monuments.
La creu de terme
A la riba dreta del riu, tocant al pont de l'abat Valls, s'aixeca, sobre tres esglaons vuitavats i una base que duu la data 1652, un fust prismàtic xamfranat, seguit per un nus polièdric amb dos escuts caironats que mostren les armes de l'abat Andreu Porta i la creu del cenobi, un cap humà, una testa de gos, pàmpols i flors trevolades. Al damunt distingim una llanterna renaixentista, amb querubins suportant vuit fornícules formades per petxines i balustres, que allotgen sants. La creu de coronament és moderna.
El pont sobre el riu Gaià
Si bé el cabal d'aquest curs fluvial sempre ha estat escàs, permetent ser travessat per diferents guals, no podem descartar l'existència d'una construcció per salvar-lo anterior a l'actual pont de pedra picada. Realitzat el 1549, en temps de Jaume Valls, com ho recorda la data incisa entre l'escut del monestir i el de l'abat, al pilar esquerre, posseeix un sol ull de mig punt rebaixat.
Portals de la clausura exterior i plaça de Sant Bernat Calbó
L'aproximació al monestir s'efectua traspassant un edifici perforat per un portal d'arc carpanell, cobert per una volta de llunetes, entre les cases que eren antigament la porteria exterior i la ferreria. Al parament exterior, les pilastres, que actuen de muntants, continuen en una mena de segon ordre reduït. Al damunt, observem dos àngels sostenint l'escut del cenobi i una fornícula buida, suportada per volutes i voltada per rombes esgrafiats, com les cadenes d'angle simulades. La façana que dóna a l'avant-plaça, amb un esgrafiat contemporani de Ferdinandus Serra, compta amb una porta de mig punt d'accés a la porteria, que també podia fer-se a través de l'arc ogival del pas. La llinda de la finestra baixa duu la data 1745, que situa la remodelació d'àmbits medievals poc després de la benedicció de la parròquia de Santa Llúcia, el 24 d'agost del 1741. Aquesta capella, de senzilla estructura rectangular, amb una porta carrada, un òcul i un campanar de cadireta bífor, al frontis, recobert per l'esgrafiador esmentat, figura documentada el segle XVI, encara que hauria estat precedida per un altre edifici del segle XIII, la pica baptismal del qual es conserva al Museu Diocesà de Tarragona. S'hi troba adossada la casa del monjo-vicari, on s'obre el segon portal, reial o de l'Assumpta, entre dues columnes toscanes sobre pedestals bombats, amb pilastres als extrems de la façana, que flanquegen un frontó retallat, a base de corbes i contracorbes. L'arc d'entrada, mixtilini, és sobremuntat per un frontó corb interromput, que allotja un nínxol, limitat per elements rococó, sota la creu de doble travesser de Santes Creus coronada, amb un grup escultòric que representa la Verge entre quatre àngels sobre un núvol d'on sorgeixen tres querubins. La composició general s'estructura amb tres parelles d'òculs ovalats i quatre finestres, les superiors balconeres. L'ornamentació esgrafiada s'escampa en medallons reticulats, garlandes de raïms i magranes, gerros i àngels. Un cos vuitavat, sobre un de quadrat, s'eleva a manera de mirador, des d'on s'albira els encontorns. La contrafaçana reprodueix el mateix esquema, amb algunes diferències com l'adopció de capitells derivats del corinti i l'afegit de dues obertures al centre, imitant el segment superior del frontó amb faixes concèntriques de l'arrebossat.
Pel que fa a la plaça, de planta trapezoïdal amb un lleu pendent i un retomb cap al sud, s'hi arrengleren les cases dels monjos jubilats, de l'administració del monestir, de l'hostal i el palau abacial _ocupades per particulars i per l'ajuntament_ en dos costats, a més de la línia llevantina, perpendicular. S'hi llegeixen les dates 1560, 1645 i 1652, la qual cosa testimonia una successió d'ampliacions, que haurien estat unificades gràcies als esgrafiats rococó, que imiten pilastres dòriques, cornises dentellades, llambrequins, gallonat, els marcs de les obertures i plafons. Al seu bell mig s'erigeix la font de mitjan segle XVIII de Sant Bernat Calbó, la imatge del qual cimeja, sobre cossos en degradació, amb volutes, caps i una mena de corol×la.
De tot el conjunt destaca l'edifici que hauria estat acondicionat com a palau abacial per Jeroni Contijoc. Hom degué reaprofitar antigues estructures visibles a la part baixa, que pertanyien a l'hospital de pobres. Una primera transformació seria datable entre la fi del segle XV i el començament de la setzena centúria, detectable per les restes de sostres de guix amb motius flamíguers i pel petit claustre, amb pilars hexagonals que suporten arcs escarsers i altres lleugerament apuntats, entorn del brocal del pou. A mà dreta una porta en ansa de paner ens condueix a l'escalinata que dóna pas a dues galeries toscanes superposades encarades a migdia. Al fons de la inferior hi descobrim l'oratori, amb ornamentació rococó de guix a l'òcul i al sostre. El retaule, del mateix material, amb es troba mancat de les imatges.
La façana occidental de l'església i el "joc de la pilota"
El frontis del temple s'estructura en tres cossos, corresponents a les naus, coronats per merlets espitllerats i reforçats els laterals per contraforts baixos. L'extrem esquerre es fusiona amb les primeres cases modernes dels monjos jubilats. El cim central acabava inicialment, com l'absis i els braços del transsepte, en un capcer, eliminat en la fortificació de Pere el Cerimoniós, juntament amb la inclinació dels costats. Al parament del mig es reaprofità un fris amb columnetes embegudes, on s'inclogué un escut _segurament amb les barres catalanes_ de marc lobulat. També foren separades per als suports de les verdesques les mènsules més ben treballades d'entre les extretes de construccions llavors aterrades. Al sector principal destaca un gran finestral ogival amb l'intradós esglaonat, protegit per un trencaaigües sobre testes reials. Domina la porta de mig punt amb esplandit subratllat per fins muntants bocellats, damunt un banc i flanquejada per osseres encastades, per a la qual es preveié un atri o galilea. Una finestra semicircular a cada banda completen el conjunt.
Els capitellets de la portada posseeixen delicats motius treballats en un estil miniaturístic pertanyent a la fi del segle XIII, que retrobem als arcosolis i als sarcòfags del claustre. Sota una trena hi descobrim aus, entrellaços, flors de lis, capets, un àngel, dracs, a més de fulles de llorer i palmetes.
L'angle format pel mur exterior del claustre i la nau de l'Epístola, l'anomenat popularment "Joc de la Pilota", en haver servit com a lloc d'esbarjo dels monjos joves, fou també sobreaixecat amb la prolongació dels merlets, sobre un tros de paredat amb espitlleres, que amaga un camí de ronda, el qual retomba cap a la galeria sud. La plaça del davant es creà a partir de l'enderroc del celler i del refetor dels conversos. En subsisteixen solament un gran capitell, una teoria de cinc arcs de mig punt i la porta de la primera dependència. Quan s'encastellà el monestir s'aplicaren a la paret llarga les armes de la Corona i les de l'abat Bartomeu de Ladernosa.
La porta reial, en substitució de la que donava al primitiu distribuidor de la zona dels conversos, a la fi de l'esmentat "Joc de la Pilota", fou bastida per iniciativa de Jaume II i de Blanca d'Anjou. D'arc de mig punt, com la de l'església, es compon de peces de talla molt acurada, en què distingim dovelles planes amb l'intradós motllurat, que ostenten tres escuts penjats, les barres al cap, entre blasons flordelisats. Les emmarquen arquivoltes bocellades i el trencaaigües floronat i amb frondes, que descansa sobre els bustos dels monarques. Al seu damunt arrenquen els nervis de la volta del desaparegut porxo en altres petits suports amb les representacions de Sant Mateu i Sant Lluc. Les rebranques, que deixen lloc a dues fornícules, actualment buides, es recolzen sobre un pedestal, ornat amb els escuts alternats en vuit requadres amb arquets apuntats i sobre un banc. La filigranada decoració descobreix un guerrer atacant un lleó, un altre felí ajaçat, un monjo sedent, un personatge amb un bastó portador d'una gerra _tocant a una inscripció_ i alguns éssers grotescos. Els nínxols proveïts de dosserets devien contenir una Anunciació, que ha estat identificada amb dues estàtues del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Destaquen igualment els batents ferrats d'època.
L'església major
Iniciada el setembre de 1174, durant l'abadiat de Pere de Valldaura/Santes Creus, fou utilitzada per primera vegada el 21 de juny de 1211, en temps de Bernat d'Àger, quan s'acabà de cobrir el creuer. L'arquebisbe Ramon de Rocabertí encarregà en el seu testament (1 de juliol de 1214) que Bernat de Santa Maria o d'Àger, a qui havia lliurat l'església del Pla de Santa Maria i la meitat dels béns del seu terme, enllestís l'obra. El 22 de març de 1225, s'havia arribat als tres primers trams, coïncidents amb el recinte coral, etapa distingible exteriorment per una discontinuïtat en les filades. Després d'una llarga in-
terrupció, es reanudaren els treballs, finalitzats el 1280, amb l'ajut de Pere el Gran i Constança de Sicília.
L'estructura arquitectònica, clarament bernardina, segueix un traçat de creu llatina, amb un profund presbiteri carrat on cal ressaltar la mesa d'altar, sobre quinze columnetes _recordem a propòsit d'aquesta obra la troballa en les proximitats del cenobi d'un interessant peu d'altar visigòtic, reutilitzat com a pica beneitera a la capella de Santa Llúcia, conservat al Museu_, un transsepte que allotja quatre capelles de testera plana i volta de canó apuntat i tres naus de sis trams, comunicades per arcs formers semicirculars, sobremuntats per elevades finestres de doble esplandit. Recorren els murs i els dotze robustos pilars quadrangulars un sòcol coronat amb un quart bocell i una imposta convexa. El sistema de cobriment és la volta de creueria, amb nervis prismàtics, sobre culs de llàntia, decorats amb fulles de llorer nervades i baies, als sectors més elevats i arcs torals apuntats damunt pilastres que arrenquen del sòl a les col×laterals i s'aturen en vuit rotlles esglaonats _llevat del darrer tram_ a la nau central.
A la dreta del braç sud del transsepte, on també veiem les entrades a la Torre de les Hores i a la sagristia, una àmplia escala condueix a una obertura de mig punt que dóna al dormidor. La sortida cap al fossar o porta de difunts perfora el mur septentrional del creuer. La comunicació amb el claustre s'efectua per altres dues portes formades per dos arcs en degradació: la dels conversos, prop dels peus i la de la col×lació, a l'angle oposat.
Presideix l'absis, tot amagant part de la rosassa, el gran retaule barroc de l'escultor Josep Tramulles, establert a Barcelona, que contractà l'abat Pere Salla, per mil cent lliures barceloneses, el 26 d'abril del 1647, en substitució del gòtic _realitzat pel pintor Lluís Borrassà (1411), amb la intervenció inicial de Guerau Gener (1402), previ compromís amb Pere Serra, amb una Verge amb el Nen de fusta policromada atribuïda a Pere Ça Anglada o al cercle d'Antoni Canet_, actualment repartit entre la Catedral de Tarragona i el MNAC. S'estructura a base d'un sòcol amb deu estípits i dues portes rellevades amb Sant Pere i Sant Pau i dos cossos ordenats per parelles de columnes corínties amb estries zigzaguejants i entorxades, amb entaulaments esglaonats, volutes i sis fornícules. Les tres figures que omplien les majors, la Verge amb el Nen _repintada_, Sant Benet i Sant Bernat, les dues darreres renovades el 1863, juntament amb el sagrari, també refet, foren daurades, estofades i encarnades pel daurador barceloní Joan Niverto, el 1650. Els elements arquitectònics, els relleus _l'Oració a l'hort i la Verònica_ i les figures del pedestal, de les pasteres superiors _dos sants de l'orde i Sant Miquel Arcàngel_, de les carteles i del coronament _un àngel sobre Déu Pare_, ultra quatre àngels portadors d'escuts, foren acabats el 1651, en temps de Josep Segrià, per bé que hi localitzem el blasó del seu successor Ambròs Soler. El daurat i la policromia del conjunt es retardaren fins el 1679, costejats pel general Josep Galceran de Pinós, quan regia el monestir Josep Canals. L'obra fou consagrada pel bisbe de Nicòpoli, Francesc Roures, a la fi de 1679, ensems amb el retaule de la Santa Creu i altres tres més.
Cal fixar-se finalment en els sedilia ogivals buidats en el mur de l'Epístola, enfront de l'armari de les relíquies, que lluu el distintiu del monestir i el de Jeroni Contijoc, al seu interior.
La volta del creuer sobresurt per la clau de volta del tipus oculus, formada per una corona foliar inscrita dins un quadrat, que intensificava la sonoritat de les dues campanes que cridaven a l'ofici i anunciaven els exercicis de la comunitat, integrades segurament en una senzilla construcció.
Pel que fa a les capelles laterals de la capçalera, la primera fou dedicada als Sants Joans per l'abat Guillem de
Ferrera (1375), el vas del qual, cobert per la seva imatge jacent, era flanquejat per ambdues figures (actualment al Museu), que completava un relleu amb l'elevatio animae. Conté a més un retaule barroc, mancat de la imatge del Baptista que el centrava, amb Santa Anna i Sant Joaquim _extrets de l'altar de les Ànimes_, els relleus de l'Epifania i l'Adoració dels pastors i, inserida entre els plafons anteriors, una taula pintada del segle XVI que mostra Crist entre la Verge i Sant Joan, amb Maria Magdalena als peus, procedent d'un altre retaule. La següent, abans sota l'advocació de la Verge del Roser _reproduïda en una meravellosa taula de fons daurat penjada a la sagristia de la Seu de Tarragona_, allotja un retaule, datat segons C. Martinell el 1739, amb un escut al capdamunt i amb escultures modernes. A la banda de l'Epístola, trobem el retaule del Sant Crist, del 1754, amb la inscripció Privilegiatum _recordant el tipus d'altar que orna_, sobre un medalló sostingut per àngels i les estàtues de la Verge i Sant Joan als costats del Crucifix, nou, com la Dolorosa. El darrer altar, de la Puríssima Concepció, que duu la data 1739, és el que presenta un millor estat, amb quatre estàtues _la Verge, entre Sant Domingo de Guzmán i Santa Caterina de Siena, els dos darrers desplaçats de llur emplaçament original, l'altar de la Verge del Roser, amb Sant Benet a dalt_ i els Sants Metges Cosme i Damià rellevats de mig cos.
El 1258 Pere el Gran, encara infant, decidí ser enterrat a Santes Creus, determini que potser repercutí directament en la represa de les obres de l'església. El 3 de juny de 1282, en el seu testament dictat a Port Fangós, destinà deu mil morabatins per al seu sepulcre, voluntat reafirmada en el codicil de l'onze de novembre del 1285, poc abans de la seva mort a Vilafranca. Traslladat al cenobi el dia de Sant Brici, el seu fill Alfons II el Franc, que lliurà vint mil sous de la quantitat establerta per a la tomba provisional, li tributà un gran funeral amb la participació de més de tres-cents bisbes i altres prelats _cerimònia que descriuria una taula de Poblet, la qual hauria estat la predel×la del retaule de Sant Bernat_. Tanmateix en haver finat Alfons, fou el seu germà Jaume II el Just qui assumí l'encàrrec patern. El 10 d'agost de 1291 contractà el mestre escultor Bartomeu de Girona, juntament amb els pintors Gil i Pere Sanç. Apressà el primer el 1293, any en què efectuà dos pagaments de dos mil sous a l'abat Gener, assabentant-lo de l'arribada de pòrfirs des de Sicília. El 1294, el monarca reclamà la col×laboració del vilafranquí Guillem d'Orenga, que permeté l'assentament del vas funerari al creuer, a la banda de l'Evangeli, amb els peus cap a l'altar l'any següent. El cos de Pere el Gran fou introduït a la tomba definitiva el trenta de novembre de 1300. Finalment el 1307 Jaume II manà abonar les quantitats degudes al lleidatà Andreu de la Torre per la pintura del mausoleu. Com a material de prestigi per simbolitzar la monarquia, es trià per al vas el pòrfir, emulant el fast enlluernador dels reis normands, com Roger II de Sicília. Així es reutilitzà un sarcòfag d'època constantiniana del tipus banyera o cuppa, amb una testa de lleó entre dues anses amb un pàmpol penjant. Actuen com a suports dos lleons ajaguts de marbre blanc, amb un moltó i una llebre entre les potes. Per a la tapa es disposà una llosa de perfil motllurat de calcària nummulítica de Girona. El cos superior, d'inspiració arquitectònica, exhibeix quinze sants _els apòstols i altres sants de l'orde_ i la Verge amb el Nen en alt relleu, protegits per arcs trevolats, amb gablets, separats per contraforts acabats en pinacles, que mostren, a mitja alçada, quadrúpedes monstruosos invertits, sobre un delicat fris de pàmpols i raïms, en alternança amb heura, on s'intercalen rostres vegetals i dos caps de lleó. Del centre emergeix una torreta hexagonal de tres pisos, amb un floró. Quant al baldaquí que cobricela el sepulcre mitjançant una volta de creueria estrellada, s'aixeca sobre deu columnetes amb fust de pedra nummulítica i de secció quadrangular i allargada. Als capitells es barregen fulles d'heura, de roure i branques de perera, amb parelles d'ocells picotejant glans, de cérvoles i de gossos i dracs alats de cap comú. Les quatre cares tenen traceries amb hexalobats encerclats, coronats per tres creus. Els angles es prolonguen en sengles pinacles ornats amb caps, dracs i harpies, que arrenquen de les figures del Tetramorf. La policromia es limita al blau, al vermell i al daurat, amb la inclusió d'escudets, decreixents als pinacles.
El 1301 l'almirall Roger de Lloria o Llúria expressà en el seu testament el desig de ser enterrat als peus de Pere el Gran, per la qual cosa hi podem contemplar la corresponent llosa sepulcral.
Jaume II, poc després de ser coronat, manifestà com el seu pare una forta predilecció per Santes Creus, escollint el monestir com a darrera morada, el 1292. Un fet atziac precipità l'empresa, la desaparició de la seva jove muller, Blanca, el 13 d'octubre de 1310. L'1 de setembre de 1312 encomanà a Bertran de Riquer, mestre d'obres del seu palau barceloní i a Pere de Prenafeta de Lleida que prenguessin les mides i la forma ideada _amb les efígies funeràries idealitzades sobre al vas, model imposat per Lluís IX de França a la catedral, transformada el 1260 en panteó reial, de Saint-Denis_ per al sepulcre doble previst per als sobirans i que adquirissin pedra de Girona. El preu fixat amb el lapicida Pere de Bonull pel dosser ascendí a vuit mil sous. La imatge jacent de la difunta, fou esculpida, a l'ensems probablement de la del rei, d'estil idèntic, pel lleidatà Francesc de Montflorit que la lliurà el 1315, tramesa seguida per l'epitafi. El gener de 1316, l'abat Pere Alegre procedí al trasllat del cos des del sepulcre provisional. Quant al rei, que morí el 2 de novembre de 1327, fou sebollit als Framenors de Barcelona. Les seves despulles no ingressaren, però, a Santes Creus fins el 1410, per bé que podem sospitar que no passaren al panteó abans de la primera meitat del segle XVI. Tot i que Jaume II cobejà inicialment una realització amb el pòrfir com a element primordial de luxe, en no poder-lo obtenir, acceptà el projecte dels mestres de Barcelona i de Lleida. El basament conté un àngel turiferari i les armes alternades dels sobirans en campers apuntats dins quadrifolis. Al damunt una traceria cega, amb fons de pissarra, evoca les galeries del claustre. En recorre la cornisa un fris renaixentista en alt relleu, amb grotescos i bustos romans. Centra el frontal _suportat per dues columnes accessòries_, de coronament triangular amb tabulae ansatae, una pàtera entre escuts i garlandes on veiem suspesos els atributs de la Passió.
La reina, de serena expressió, amb el cap sobre un coixí que flanquejaven dos àngels _el de l'esquerra perdut, com el simètric_ i els peus tocant uns gossets, lluu la corona i l'hàbit cistercenc, que li amaga les mans. El seu espòs, amb llargs cabells, la corona com a únic signe de poder temporal i també embolcallat amb la indumentària monàstica, ofereix el mateix aspecte adormit, vigilat per un lleó. Ambdues escultures es troben a les vessants de la coberta, que inclou, fent joc amb el panteó de Pere el Gran, un pinacle de secció quadrangular i al cap un sant _Sant Pere?_ protegit per un dosseret torrejat. El tabernacle, similar a l'oposat, s'aixeca sobre nou columnetes, quatre de les quals arrenquen de lleons asseguts, les anques i la cua dels quals fingeixen perforar els pedestals, que coronen capitells vegetals amb fulles de roure amb glans, d'api, d'heura i de créixens i escuts arrodonits. Omplen els plans calats quadrifolis encerclats i trèvols dins triangles corbs, amb fullatges als extrems i els perfilen frondes i alts florons. Dels angles i del centre sorgeixen pinacles, buidat el del mig.
Al penúltim tram de la col×lateral de l'Evangeli, hom introduí dins el mur perimetral l'altar de les Ànimes, desmembrat posteriorment entre la capella de Santa Llúcia i el retaule de Sant Joan Baptista. El 1954, en suprimir-se el reracor, que agafava els tres primers trams de la nau, s'agençà el buit resultant per encabir-hi el panteó dels Montcada-Medinaceli, construït amb jaspis i marbres el 1756, arran de la mort de Teresa de Montcada i Benavides, marquesa d'Aitona i a fi d'acollir totes les restes dels Montcada, que ocupaven primitivament l'interval dels dos primers pilars de l'Epístola.
Al peu de la mateixa nau, veiem el petit retaule pintat de Sant Joan Evangelista (1603), amb la representació del titular, sobre un fons paisatgístic d'horitzó molt alt on es juxtaposen el miracle de la caldera i l'exili a l'illa de Patmos i, al bancal, aixecat sobre dos atlants en trompe-l'oeil, les personificacions de les virtuts teologals i de la justícia, limitant tres cases amb l'Adoració dels Pastors i l'Anunciació a l'angle superior dret, la Crucifixió, amb els dos lladres, dues Maries i Sant Joan i la Pietat, amb les Maries, Sant Joan i Simó Cirineu, sota un frontó amb Deu Pare entre àngels. Al davant se situa una pica baptismal d'immersió romànica, traslladada des de l'església de Sant Jaume de Montagut, amb una creu patent astada i encerclada, en baix relleu.
Adossat al parament de la nau simètrica, un altre retaulet del 1602 domina l'altar _en origen probablement dedicat a Sant Francesc, a partir de la capellania instituïda per Ponç de Ba-
nyeres_ de la Verge del Bon Consol. Es tracta d'una obra mixta, amb Maria de ple volum, sostenint de forma elegant el Nen, a la pastera del mig, sobre pedestals amb les pintures de Sant Pere i Sant Pau, flanquejant tres requadres amb el miracle de la lactatio de Sant Bernat, en presència de Santo Domingo de Guzmán, les ànimes del Purgatori i l'estigmatització de Sant Francesc. El cancell que protegeix la porta principal constitueix un ric exemplar d'ebenisteria rococó, amb un frontó de línies corbes, volutes, fullatges i cintes de talla.
Si alcem la vista cap a la coberta, el quart tram de la nau major posseeix una clau amb les barres catalanes dins una estrella, que podem posar en correspondència amb les últimes de les naus laterals, on s'aplicaren un altre cop les armes de Catalunya i l'àguila siciliana, que ens remeten al regnat de Pere el Gran i Constança de Sicília, decidits benefactors del monestir. Un altre recorregut indefugible és l'observació dels vitralls. Destaca en primer lloc l'excepcional col×lecció dels cistercencs, els únics preservats in situ a les nostres terres, especialment els del transsepte i de la nau central, confeccionats amb petites peces de vidre gruixut i de textura irregular, en esquemes d'entrellaços rectilinis o curvilinis i sense color, llevat d'alguns detalls de grisalla. En tres hi llegim les dates de restauracions contemporànies a Jeroni Contijoc: 1560, 1561 i 1567. També resulta de gran interès la vidriera policroma que tanca l'immens finestral ogival de la façana, format per un pentalobat i quatre llancetes que inclouen quaranta-vuit requadres, amb àngels de mig cos, escenes de la infantesa, vida pública, passió i glorificació de Crist, del cicle marià, hagiogràfiques i de la història del monestir, sota arcs de mig punt, encara que amb una col×locació desordenada i motius heràldics. Aquesta creació anònima, situable vers el 1300 _, s'escapa de les rígides normes imposades per Sant Bernat per adaptar-se al gust dels nous promotors reials: Jaume II i Blanca de Nàpols o d'Anjou. S'hi combinen sobre els campers en blau cobalt, el vermell, el maragda, el groc, l'ocre i el violat, amb traçats de grisalla i contenen més de tres-centes marques de vitraller. Sobresurten per la delicadesa de les figures i l'encert compositiu el Sant Sopar (b8) i el bes de Judes (d7).
La sagristia
Adossada al sud del transsepte, aquesta estança consta d'una mena de vestíbul, obert dins el gruix del mur, de coberta rebaixada i de dos trams amb voltes de creueria, reforçades per nervis prismàtics i dividides per un arc toral sobre un cul de llàntia i una columna embeguda, que reben alhora els arcs diagonals, juntament amb les mènsules angulars. Al mur nord ressalta part de la caixa corba de la torreta d'escala, continuada amb la Torre de les Hores i a l'oposat hi veiem la pica i la credença. De l'ampliació que se'n féu el segle XVII, eliminada fa uns anys, prové la llosa sepulcral de Josep de Solà i d'Ossó (+1667), oncle del prior Gaspar de Montserrat, que es recolza sobre el mur occidental de la infermeria.
La torre de les Hores
Una porteta ens fa girar un tros dins el mur del transsepte per passar al buit cilíndric de l'escala de cargol que porta
fins a la coberta, després de deixar els accessos al dormidor i a l'arxiu, situat damunt les dues capelles de l'Epístola. L'abat Jeroni Contijoc hi agregà dos pisos de secció quadrada, oberts als quatre vents _amb finestres carrades i de mig punt_ i un àtic emmerletat, separats per cornises. D'aquesta manera la torreta es convertí en campanar, destinat a allotjar el mecanisme del rellotge i les campanes _la dels quarts al Museu Diocesà de Tarragona_, en resposta al gust de l'època. Encara podem veure'n l'esfera a l'interior de l'església. Tant els escuts com la data 1575 rebaixats en dues llindes ens confirmen la iniciativa, encomanada al picapedrer Joan Roig i al mestre de cases Joan Casquilles, ambdós de Vila-rodona.
El cimbori
Sobre el creuer hom bastí vers el 1314 el cimbori, costejat per Jaume II. Aquest cos octogonal, de cares perforades per simples finestrals ogivals sota arcs de descàrrega rebaixats i amb contraforts esglaonats i capçats en pinacles a les arestes, suposà la primera ingerència arquitectònica, aliena a l'esperit del Cister, dins el monestir. Les solucions tècniques emprades en l'obra resulten inèdites. El pas del quadrat a l'octògon s'efectua mitjançant grans trompes còniques intersecades i xamfranades per quatre petxines, creant un espai de difícil accés. Quant a la coberta, els vuit nervis conflueixen en una clau. Els models d'aquest tipus constructiu els trobem a Tarragona, Sant Cugat del Vallès i Lleida, com a torre-llanterna, que pot servir alhora com a campanar o no. Santes Creus introduí la novetat als monestirs de l'orde, com veiem a Poblet i Vallbona de les Monges. A mitjan segle XVIII, es substituí la teulada inclinada per un dom i un llanternó esmaltats. La campana major que estotjava fou fosa pel campaner de Reus Jaume Mestres, el 1787.
L'absis i el fossar
Coronat primitivament per un capcer angular, sobre cornises rampants i mènsules, fou modificat el segle XIV, passant
a adoptar una cresta retallada horitzontal desdoblada parcialment als costats, simulant un cos de defensa. Les obertures apareixen disposades simbòlicament, una esplèndida rosassa de setze lòbuls al×lusiva a la llum de la Divinitat sobre tres finestres de ressò trinitari. El rosetó que encercla un escacat i tres bocells és tallat radialment per vuit columnetes de doble capitell i fust hexagonal, on s'encaixen els vitralls, intercalades amb puntes. El centre exhibeix una corona octolobada, amb una ziga-zaga i palmetes entorn d'un fràgil entrellaç anellat. Com a singularitats hem d'assenyalar les traces de mangra i les marques de picapedrer per a la col×locació. L'admiració davant aquesta obra impulsà que fos copiada a l'església del Pla de Santa Maria, traslladant-la als peus de l'edifici.
Si ens deturem a observar la zona inferior dels paraments de la capçalera descobrim diversos relleus funeraris interessants per la informació heràldica, que ens remet a llinatges
vinculats amb el monestir, alguns dels quals també són representats al claustre: els Cruïlles, els Castellet i els Miró.
Hi comptem deu blasons familiars i quatre escuts només repicats en connexió amb el cementiri dels monjos, on no hi podia haver cap senyal personal.
El claustre
El claustre gòtic ocupa el lloc del primitiu cistercenc, que possiblement no arribà a ser enllestit. A més del templet del lavabo i dels fonaments de les galeries, en veiem vestigis als murs interiors dels costats nord i est, que conserven el perfil dels arcs formers de mig punt necessaris per a les voltes, les quals restaren a un nivell inferior respecte a la nova estructura ogival, mentre que les finestres de la nau de l'Epístola foren parcialment tapades. També ha romàs in situ un petit cul de llàntia a l'angle sud-est.
Blanca d'Anjou destinà abans de la seva mort, ocorreguda el 13 d'octubre de 1310, cinquanta mil sous per a les obres del refetor i del claustre, als quals Jaume II n'afegí la mateixa suma el 8 de gener de 1326 per al segon. El 13 de setembre de 1313 en fou posada la primera pedra. El 3 de febrer de 1332 l'abat Pere Alegre _que el 9 d'abril de 1325 havia nomenat Bernat de Pallars mestre d'obres del monestir i de totes les seves propietats, en relació amb la Guàrdia dels Prats_ i el monjo obrer Guillem de Lillet contractaren el lapicida anglès Reinard des Fonoll per al claustre i el refetor. El 19 de novembre, G. de Lillet reclutà també els lapicides Pericó Riera, Ferrer Malet, Berenguer Manresa i Bernat Casesnoves _els tres primers de l'Espluga de Francolí_. Sabem igualment que, el 25 de juny de 1340, Reinard des Fonoll acceptà com a aprenent durant quatre anys Guillem de Valòria de la Guàrdia dels Prats, que potser l'ajudaria a Santes Creus. El 23 d'octubre de 1331, Pere de Déu, bisbe de Santa Justa (Sardenya), beneí una part del claustre, que fou finalment acabat el dia de sant Benet (11 de juliol) de 1341. Tanmateix el 1502 ens consta la presència al monestir del fuster Joan Aljamas i dels mestres de cases de MIquel Borrell Guillem Moret o Moreu de Borgonya, mestres de l'obra del claustre, als quals podem afegir com a soci del darrer, que llavorà les claraboies, el francès Jordi de Ternats.
D'esquema rectangular, compta amb nou trams per deu, en haver absorbit el corredor dels conversos a la banda de ponent. Els finestrals, seccionats per dos mainells, llevat dels vuit angulars, de dos badius, mostren sobre els capitells riques traceries _molt refetes a les ales de septentrió i de llevant_, en les quals observem diferents fases estilístiques. Els arcs apuntats i els òculs inicials són substituïts per arcs conopials i d'ansa de paner, en combinació amb altres elements del vocabulari formal del flamíger més tardà, a la nau occidental.
Pel que fa a la part escultòrica, es distribueix sobre els capitells _en un o dos nivells_, especialment dels pilars, en un fris angular, a les mènsules del voltant _amb figures ajupides o de mig cos_, a les gàrgoles i a les claus de volta. Ultra els temes vegetals (fulles d'api, d'heura, créixens, pàmpols i
raïms, una alzina, un arboç i una figuera), trobem múltiples animals (porcs, senglars, gossos, un gat, lleons, simis, cabres, moltons, ocells, un gall, oques, una òliba, camallargues, un bou, un elefant, un dromedari, un rat penat, un llangardaix...), éssers fantàstics (monstres aïllats o en parelles de testa comuna, amb ales d'au o de rat penat, de cap negroide, amb orelles d'animal, un centaure, harpies, una sirena de doble cua, rostres foliars...), personatges quotidians (un rei, lluitadors, un ballester, un guerrer, veremadors, un escultor, un porter, un cellerer...), figures religioses (escenes del Gènesi, Samsó, un àngel, un abat i monjos), representacions híbrides en activitats quotidianes (un metge, músics tocant una viola, una cornamusa i una trompa, amb la meitat inferior de quadrúpede), caps realistes o grotescos, amb diferents barrets i elements heràldics (barres, flors de lis, una ala, miralls, castells, rodelles...). Entre aquesta amplíssima varietat iconogràfica distingim com a mínim tres estils, un d'imatges de gran format que omplen tot el capitell o n'abasten dos, atribuibles a l'artista britànic, que ens deixà el seu retrat en un capitell enfront del parlador, sostenint la maceta i el cisell; un segon vinculable amb un deixeble seu, que, tot i imitar-ne la fauna fabulosa, talla més d'una figura en composicions que requereixen el complement de fullatges, el qual podria haver-se esculpit en la testa del pilar immediat, mirant al jardí i un tercer, més arrelat a la tradició romànica i disposat a mostrar escenes, amb al×lusions paisatgístiques, en relleus més baixos, autor del cicle del Gènesi (angle SO) i que també s'identificà al fris del cantó tocant a la porta dels conversos.
Abans de partir cap a la conquesta de Mallorca (1229), una sèrie de nobles especificaren en el seu testament que volien ser enterrats a Santes Creus. A partir d'aquell moment gaudiren del privilegi de penetrar en la clausura, separant-se de l'ambient comú i anònim del fossar dels monjos, on els únics recordatoris eren els relleus heràldics dels murs de la capçalera i les esteles discoïdals. Per no obstaculitzar la circulació per les galeries claustrals, hom adoptà la fórmula del sepulcre sota arcosoli _flanquejat per columnetes o de perfil bocellat_. En iniciar-se el segle XIV, també se seguí el recurs d'anar canviant el paviment per lloses funeràries. Una darrera modalitat era la de les osseres suspeses sobre mènsules. Tot i que al llarg del temps es produiren, a més de les violacions de les tombes _cal indicar que en alguna ocasió es podria tractar simplement de cenotafis_, algunes variacions respecte a llur emplaçament original, les assenyalarem circumdant l'espai des de la porta reial. La galeria del Priorat conté les de Ramon Alemany de Cervelló (+1229), Geralda de Cervelló (+1255), Guillem de Claramunt (+1230), Bernat Salbà (primera meitat del segle XIV), Ramon Berenguer de Llorac (+mitjan s. XV), Bernat de Montbrió (+1235) o un membre dels Montsuar. A la del Capítol, trobem els suports fragmentaris de l'urna de Guillem de Selmella (+1366), les anepígrafes dels Castellet (des del 1183), Aguiló (des del 1182) i dels Pinós (des de la segona meitat del segle XII), les laudes del jusrisperit de Montblanc, Guillem Miralles (segle XIV), a l'entrada de la Sala Capitular, de l'abat Pau Miracle (+1713), de Joan Aznar (+1458), Maties Gornals (+1604), les restes encastades al banc del sarcòfag de Ramon II el Jove de Montcada, senyor de Tortosa (+1229) i el vas del seu cosí Guillem II de Bearn, vescomte de Bearn i d'Oloron (+1229). A continuació de la porta de la lliçó veiem al mur una placa commemorativa de Ponç Pere, que creà l'altar de Sant Francesc i Ermengol de Banyeres (+1242), s'arrengleren els arcosolis dels Cervelló (des del 1198), dels Cervera (des de circa 1276), dels Queralt (des del 1288), de Berenguer de Puigvert (des del 1291) i dels seus familiars, de Guillema de Montcada (vers el 1530), de Pere i Ponç de Cervera (+1267) i la lauda de Pere de Jutge (+1315). Al darrer sector localitzem els sepulcres dels Montoliu (des de 1279) i dels Tarragona (des del 1194) sota nínxols i la llosa dels comerciants barcelonins Jaume i Gaspar Salla (s. XVII). Les tombes més antigues, pertanyents als cosins Ramon II el Jove de Montcada i Guillem II de Bearn, inauguraren un tipus de sarcòfag, amb la coberta a doble vessant truncada, compartimentada en requadres sobre un fris i amb el vas, dividit per columnetes entorxades com l'anterior o format per arcuacions ogivals, cercles o quadrifolis. Els relleus dels més antics combinen motius de la tradició romànica tardana, en un estil miniaturístic present també als arcosolis, enllaçable amb la porta occidental de l'església, amb una iconografia del gòtic incipient (guerrers orants i sant Miquel Arcàngel) i l'heràldica _les rodelles dels Montcada, les vaques de Bearn, els cérvols dels Cervelló i dels Cervera, els lleons dels Queralt..._. Inspirades en els panteons reials, criden l'atenció les figures jacents, custodiades per dos àngels, de Bernat de Salbà, d'escàs modelat, amb l'hàbit cistercenc i de Ramon Alemany de Cervelló, vestit de guerrer, amb un lleó als peus i amb l'apostolat al frontal, provinent de la façana de l'hospital de pobres, fundat pel segon, on foren beneïdes el 1331. La manifestació més avançada, ja dins el corrent renaixentista, correspon a la llegendària "Invicta Amazona", muller d'un membre dels Cervelló, efigiada brandant l'espasa dalt del cavall.
La porta de la Lliçó es troba sobremuntada per un magnífic grup escultòric d'alabastre policromat al×lusiu al Judici Final, compost per cinc imatges de cos sencer sobre mènsules igualment figurades. El centra, sota un dosseret hexagonal de gablets calats, Crist jutge sedent, amb nimbe crucífer, barbat i només embolcallat pel sudari, mostrant les ferides. El seu suport presenta dos àngels trompeters darrera Adam i Eva, els quals ajuden a aixecar les tapes dels seus sepulcres. El flanquegen altres tres àngels portadors de la llança i els claus, el de l'esquerra, d'una creu esbrancada i de la corona el de la dreta i de la canya amb l'esponja i la caldereta amb el vinagre, el següent. La primera escultura del conjunt resulta especialment interessant, en tractar-se d'un retrat que podem identificar com de l'abat Francesc Miró, vist de perfil, pregant agenollat, amb el bàcul. Quant a les quatre mènsules, exhibeixen els símbols dels evangelistes desplegant filacteris. Si bé ignorem l'autoria d'aquesta sèrie d'estàtues de mitjan segle XIV, comprovem semblances estilístiques amb el sepulcre del beat Miró de Tagamanent de Sant Joan de les Abadesses, enquadrable dins del corrent italianitzant, que tornem a descobrir en la pintura mural de l'Anunciació de l'angle SE. Al mur contigu, damunt la fornícula dels Montcada, hom col×locà sota un dosseret similar al del Crist una Verge amb el Nen sobre el braç, damunt una mènsula on veiem dos àngels que presentarien ciris. La imatge de Maria, amb túnica de coll tabellat i mantell subjectat per la corona deixant veure cabells d'ondes incises, porta un anell al dit anular i sabates punxegudes. Devia dur també un ceptre o branca florida. Quant al Nen, d'orelles separades i treient el peu esquerre, devia agafar un ocell.
Encara que molt deteriorats, localitzem els vestigis pictòrics de dues escenes religioses al fresc del segle XIV, als angles sud-est i nord-oest, sota el perfil apuntat de les voltes: una Anunciació i un Judici Final, respectivament. També hem de fer esment de l'ornamentació renaixentista, a base de cubs en perspectiva, que envolten els sepulcres dels Montcada, i dels falsos cortinatges que emmarcaven un altar barroc a l'ala de la façana.
La salutació evangèlica ocupa la superfície del damunt de la capella de Sant Benet, des del nivell dels culs de llàntia. L'àngel, de grans ales mig esplaiades, que duu una túnica blanca amb una retícula vegetal negra i una tovallola voleiant, apareix agenollat davant la Verge, tot beneint i sostenint una palma. El rostre, vist de tres quarts, és perfilat per cabells rossos, a manera de corona. La Verge, de silueta molt esvaïda, on només les traces de la sinòpia i les incisions preparatòries ens permeten d'endevinar-ne més detalls, és representada dempeus, amb el cap decantat, la mà dreta sobre el pit i l'altra amb el llibre d'oracions obert. La protegeix un mantell blau que, subjectat al coll, li oculta les espatlles. Cal anotar entre els personatges la disposició d'un gerro, que devia reproduir un exemplar d'orfebreria, amb tres lliris blancs. L'ambientació arquitectònica es resol en un paviment jaspiat, en un fons mural i en dues columnetes esveltíssimes interposades en diagonal que suporten una volta de creueria pintada d'atzur, sobremuntada per finestres ogivals. Dos frisos geomètrics, rèplica de la decoració cosmatesca, ressegueixen la composició triangular. L'escena sembla traspuar un sentit funerari, en fusionar el tema de l'anunci de la concepció amb el de la mort, que simbolitza la palma, per mitjà de l'arcàngel Sant Miquel. La interpretació s'adequa a la utilització del recinte claustral com a receptacle digne d'egregis difunts.
L'accentuat italianisme d'aquesta obra i diverses peculiaritats estilístiques ens remeten a Ferrer Bassa, que l'hauria pogut realitzat vers el 1340, quan s'enllestí la pràctica totalitat del claustre.
El pany de paret immediat a la porta dels conversos presentava un Judici Final, del qual resten solament la figura de Crist dins la màndorla ensenyant els palmells a la part superior i Sant Miquel, només dibuixat, a sota. La composició escatològica, de datació situable entorn del 1350, s'inscriu igualment en la línia italianitzant subratllada en comentar l'Anunciació i les escultures emplaçades a l'extrem oposat.
El templet del lavabo
Únic element a considerar del claustre cistercenc, posseeix, com el de Poblet, una estructura hexagonal, amb volta de creueria d'encertada estereotomia, contraforts cantoners que suporten columnes embegudes, panys perforats per arcs apuntats, que allotgen òculs i quadrats en alternança, sobre arquets de mig punt aparellats i recolzats en columnetes, com a la sala capitular, amb la qual coincideix igualment en l'entrada. Aquest edicle cobricela una pica monolítica de marbre blanc
proveïda originàriament de divuit canelles, d'on emergeix el brollador. Quant a l'ornamentació, destaca la clau on conflueixen els nervis prismàtics, amb una creu esqueixada o acabada en volutes divergents _inspirada en la forja_ i quatre palmetes, model també visible al Capítol i els carretellets esculpits en dos capitells.
L'antic armarium o capella de l'Assumpta
Situat a l'ala oriental del claustre, entre el sepulcre dels Bearn i Montcada i la sala capitular, a continuació de la sagristia, aquest petit espai rectangular amb una volta de canó transversal, precedit d'un tram que correspon al gruix del mur, amb accés per una porta de mig punt, servia primitivament per desar-hi els llibres d'ús del Capítol. Després del 1558, gràcies a la deixa testamentària de Magdalena Valls de Salbà, germana de l'abat, es transformà en capella funerària _la darrera mostra subsistent dels altars escampats a les galeries claustrals_, sota l'advocació del Sant Sepulcre de la Verge. El grup escultòric d'alabastre de Sarral, amb vestigis de policromia, que s'hi conserva fragmentàriament _altres restes es troben al claustre posterior i al Museu_, integrat per deu apòstols _dos de tres quarts i els restants de mig cos_, al voltant de Maria jacent i per un bell relleu amb l'ànima pujada per quatre àngels, fou realitzat pel mestre imaginaire francès Perris d'Austri, que moriria al monestir. El daurà i pintà Cristòfol Alegret de Cervera. La llosa tombal de marbre blanc reprodueix en baix relleu la donant _única representació femenina després de la reial_ vestida amb l'hàbit del Cister, amb l'escut entre els peus.
La sala capitular
Al costat de la capella descrita, descobrim la porta d'arcs bessons i de centre suspès i les dues finestres bífores, amb columnetes aparellades i agrupades amb altres d'embegudes i pilastres als muntants i amb obertures quadrades als timpans de la façana del Capítol. Permetien als conversos que no cabien en la sala d'escoltar des de fora les instruccions abacials dels diumenges i festivitats majors. Iniciada a la fi del segle XII, presenta una planta quadrada seccionada en nou trams, coberts amb voltes de creueria, els arcs de les quals tallats en claus en baix relleu, juntament amb els torals i els formers s'ajunten en columnes cilíndriques i als culs de llàntia del perímetre. Quant a l'ornamentació, cal assenyalar, a més de les acostumades fulles de llorer, palmetes digitades, unes tisores i esquematitzacions arquitectòniques als capitells centrals, dos bàculs oposats en una mènsula i quatre palmetes en creu i un nus de Salomó a les claus de volta.
Incorporades al paviment descobrim set laudes de marbre i pedra sorrenca, la major part deteriorades, amb l'efígie del difunt en baix o alt relleu, voltada per la inscripció i per l'escut, pertanyents a un bisbe d'origen italià i als sis
darrers abats vitalicis. Si ens situem al fons, d'esquerra a dreta s'arrengleren, a la primera fila, els enterraments de Bernardí Tolrà (+1534), Pedro de Mendoza (+1519) _per encàrrec de Joanot Vives de Pontons, probable fill seu_, el bisbe lerinense franciscà Andreu de Valleregia (+Nàpols, després de 1360), Jaume Valls (+1560) _obra del mateix escultor que féu el de la seva germana_ i a l'altra Pere Nogués (+1608), Jaume Carnicer (+1619) _amb una llosa de marbre negre_ i Jeroni Contijoc (+1593). Les figures, retratades amb força verisme _especialment Jaume Valls i Jeroni Contijoc_, porten les vestidures abacials, llevat del bisbe que duu les pròpies de la seva prelatura i de Bernardí Tolrà, simplement cobert amb l'hàbit de monjo i un bonet, a més del bàcul i amb el cap decantat com Pedro de Mendoza.
El parlador
Aquest espai longitudinal, amb una volta de canó sobre una imposta bocellada i resseguit per bancs de pedra, posseeix una porta a cada extrem que posaven en comunicació el claustre amb les cambres dels monjos jubilats construïdes el segle XIV, al costat de la infermeria i amb el Palau Reial i una de més petita que dóna sota l'escala del dormidor. Era l'àmbit on el prior convocava els monjos per assignar-los la tasca diària.
L'antic passadís dels horts
Paral×lel al locutori o auditorium, aquest passadís, similar a l'anterior però més estret, que conduïa inicialment als horts i a la sala dels monjos, restà inutilitzat com a tal quan, probablement en temps de l'abat Pere Nogués (1593-1608), se'n dedicà l'extrem occidental a capella de Sant Benet.
El dormidor
El Dormidor dels monjos s'estén al segon pis des del cap meridional del transsepte fins al cos adherit el segle XIV com a torre de defensa, el nivell superior del qual (seu de l'Arxiu Bibliogràfic) funcionà a partir de la fi del segle XV o el següent, com a Biblioteca i l'inferior com a presó _l'intermedi acull el Museu del Monestir_. S'hi pot accedir a través de l'escalinata de l'església o pujant pel claustre per una altra escala, contigua a la Sala Capitular. Onze arcs diafragmàtics, apuntats i bordonats, que sobresurten a l'exterior a manera de contraforts _on advertim una modificació posterior de l'alçada, perceptible igualment als murs_, disposats sobre senzilles mènsules piramidals, segmenten l'àmplia estança, tot suportant l'embigat de doble vessant. Dues sèries d'arcs formers, lleugerament apuntats reforcen els murs llarguers. Una obertura del mur occidental la comunica amb el Priorat i una segona tocant a l'angle NO ens mena al terrat del claustre. El parament nord, amb la porta del transsepte, mostra l'entrada al primitiu arxiu i a la torre de les Hores. La finestra meridional, inicialment exterior, filtra part de la llum de la Biblioteca, dotada d'un magnífic enteixinat renaixentista de fusta i guix. Com a curiositat decorativa de probable valor heràldic anotem les dues espases en pal d'un cul de llàntia de la banda de llevant. Aquestes armes, enteses com a senyal de cavaller, al×ludirien a l'origen nobiliari dels promotors. Recordem que el sant abat, Bernat Calbó, la cel×la del qual perdurà fins el 1870, aconseguí acumular una quantitat de béns gens menyspreable, provinent d'alguns dels nobles principals que intervingueren en la conquesta de Mallorca (1229). No podem dubtar que els invertí en la sala, que d'altra banda no desdiu amb la cronologia apuntada. La considerable deixa testamentària per al dormidor de la reina vídua Peronella (1173) degué esmerçar-se en la fonamentació inaugurada el 1191, en temps de l'abat Hug. Les obres prosseguiren amb l'aixecament de totes les dependències de la planta baixa: la sagristia, l'armarium, la sala capitular, els dos corredors i la sala de monjos. L'aportació dels benefactors que lluitaren a Portopí, enterrats al claustre, fou decisiva per a la realització efectiva del dormidor, on s'intentà reduir al màxim el pes, seleccionant una pedra porosa, juntament amb la fusta, així com limitar el cost i la durada dels treballs.
La biblioteca
Ocupa el cap del dormidor, a un nivell més alt, sobre el Museu i la presó del segle XVI. L'únic element destacable és l'enteixinat de fusta i estuc, on diferenciem set bigues amb taules de folre i motlluratge, amb els caps tancats per bogets i llistons. Cada un dels sis compartiments s'articula mitjançant la juxtaposició de quatre sèries de disset caselles estrellades, enfondides i vetejades, amb pinyes penjants i estrelles de vuit puntes a les interseccions. Ressegueix el perímetre una ampla faixa en baix relleu, amb fulles de llorer, cards, un rosari i, al fris principal, roleus amb testes de dofins, flors, gerros i caps barbats grotescos, en alternança amb bustos femenins, realçats amb tocs de color. El sostre, que evidencia trets mudèjars en la combinació dels materials i en el geometrisme, amalgama motius renaixentistes a l'"arrocabe". Pot ser datat vers la fi de l'abadiat del castellà Pedro de Mendoza. La primitiva biblioteca, que degué incloure obres procedents de la Grand Selva i de Valldaura, comptà amb trenta-vuit volums, segons ens revela_un inventari de la fi del segle XII, als quals s'incorporaren al llarg dels anys altres còdexs, alguns dels quals foren portats de Bonrepòs o donats per prelats i monarques _fins als dos-cents seixanta-dos que examinà Villanueva _, incunables _ cent setanta manuscrits dels segles X-XVI i cent deu títols, respectivament, conservats a la Biblioteca Pública de Tarragona- i obres del segle XVI.
La sala de monjos
Amb accés des del corredor dels horts, el claustre posterior i el priorat, trobem la bella sala de sis trams amb voltes de creueria, que servia de biblioteca, convertida posteriorment en celler. Com si es tractés de palmeres, els nervis prismàtics es recolzen, en grups de vuit, sobre les dues columnes centrals, de capitells octogonals, amb els angles entrants i triples damunt les deu mènsules del voltant. El mur meridional mostra dos contraforts exteriors angulars, en coincidir amb el fons del dormidor emplaçat al pis superior. La sala posseïa cinc grans finestres d'esplandit simple molt acusat per facilitar l'entrada a doll de la llum, indispensable per al treball dels copistes i cal×lígrafs. Cal recordar que l'escriptori de Santes Creus assolí un elevat nivell en aquestes tasques, vers la fi del segle XII, però sobretot durant la tretzena centúria fins al segle XVI, en què encara constatem la dedicació de fra Joan Almenara.
El claustre de la infermeria
A partir d'elements preexistents, a la primera meitat del segle XIV, es muntà, davant la infermeria _bastida a l'inici del cenobi, fou reformada a la primera meitat del segle XVIII_ un segon claustre rectangular, que envoltaria un jardí delitós, amb senzills arcs apuntats que sorgeixen directament de la banqueta, a la faisó dels porxos de places i de les llotges. Acomplia una imprescindible funció distribuïdora, en connectar amb el claustre principal _a través del parlador i del passadís que conduia primitivament als horts_ amb les cambres dels monjos jubilats i la infermeria, amb les dependències primitives situades a l'est i amb el palau reial que s'expandí al llarg de la galeria meridional.
El palau reial
A la banda de llevant del cenobi, hom bastí un complex d'estances destinat a allotjar els monarques en llurs obligats desplaçaments i a oferir-los un lloc per al reconfort espiritual _des del 1296, l'abat de Santes Creus era Capellà Major Reial_ i àdhuc per a l'activitat cinegètica, prop de paratges boscosos _paral·lelament Valldaura, indret també nemorós, on es mantenien captius cérvols, cabirols i óssos, acollí un altre estatge dels sobirans_. Els primers espais què conformaren el nucli del palau reial degueren ser aixecats per Pere el Gran, el qual, vers el 1280, impulsà la conclusió de l'església. Entre aquelles estructures destaca la llarga sala segmentada per arcs diafragmàtics, convertits per fora en contraforts.
Jaume II, marcat pel pelegrinatge constant de la Cort, sovint acompanyat per Blanca d'Anjou i fins i tot pels seus fills, optà per ampliar i ennoblir la residència àulica juxtaposada al monestir. L'acceptació plena del gòtic repercutí en configuracions arquitectòniques d'un elevat atractiu estètic i de benestar, enfront de la severa aparença castrense inicial. El tret més sobresortint de la reforma és l'organització entorn de dos patis, al primer del qual s'hi ingressa per una porta d'arc pla i un vestíbul embigat amb les armes pintades de l'abat Andreu Porta (1380-1404). Cal apuntar que els successors del monarca perderen interès pel palau que, des de mitjan segle XIV, es convertí en abacial, ocupat primerament per Guillem de Ferrera, fins a la segona meitat del segle XVI (vers el 1562), en què seria traslladat a l'actual plaça de Sant Bernat Calbó, per la iniciativa de Jeroni Contijoc. A mà esquerra de l'entrada esmentada, una segona porta s'obre a la peça allargassada de Pere el Gran, reutilitzada potser com a cavallerisses.
El pati, centrat pel brocal del pou, ornat amb l'escut de Pere Noguers (1593-1608), es troba circumdat, llevat del costat dret, per les voltes molt rebaixades _amb dos carcanyols hom hi esculpí el distintiu de Jaume II i el posterior de Guillem de Ferrera entre una creu i la crossa_ de la delicada galeria superior, suportades per un pilar d'on parteix l'ampit, per dues mènsules-pilastra esglaonades, que es prolonguen fins al sòl i per permòdols motllurats. La pujada s'efectua per un tram d'escales sobre un arc ogival rampant, protegit per una barana adossada, tot deixant visible el perfil dentat dels esglaons, i constituïda per dos arcs rebaixats ascendents. La sosté una columna de pòrfir _la mateixa pedra evocadora de prestigi del sarcòfag de Pere el Gran_, damunt la qual es dreça, tot travessant el passamà, un pilar quadrangular bordonat de marbre blanc. Aquesta sorprenent solució ens remet als lleons estilòfors del panteó de Jaume II i Blanca d'Anjou. Per tant, podem conjecturar la participació d'un mateix equip d'artistes, seguidor de models italians, encapçalat, tal vegada, per l'escultor Pere de Bonull. Al capitell que descobrim en l'ascensió, decorat amb un cap barbat, protegit per una lligadura anusada, versemblantment el retrat de l'escultor, i amb un lleó afrontat a un drac d'ales de rat penat, hi conflueixen altres dos arcs de mig punt _en correspondència amb els dos de dalt, en lloc de les sèries triples de les cares restants_ que arrenquen d'una mènsula amb una figureta de cos sencer i d'una altra de tipus vegetal. Dues curioses composicions zoomòrfiques s'encaren als extrems de l'escala: dos lleons ajaçats dominant un senglar i un gos, respectivament, temàtica en què afloren l'emblema de la reialesa i l'afició del caçador.
L'ornamentació escultòrica es completa amb el relleu de la llinda, on l'horitzontal s'ajunta amb dues concavitats laterals, que distingim al peu de la graonada. Sota un marc rebaixat resseguit per frondes, les armes catalanes són agafades per dos àngels, amb el tors frontal i un genoll a terra, entre fulles arrissades, en una de les quals s'amaga una testa monstruosa. Un parell de lleons, de llarga crinera, repeteixen el gest en relació amb la corona reial. L'airosa galeria se singularitza per la fràgil harmonia que li confereixen les esveltes columnetes de fust quadrilobat de calcària nummulítica polida de Girona, elements realitzats en sèrie, com les bases i els capitells derivats del corinti i les impostes amb rosetes.
Els trams embigats, rectangulars i quadrats, que la cobreixen, amb parelles d'arcs angulars sobre culs de llàntia, ornats amb palmetes, exhibeixen temes heràldics pintats: les armes catalanes, les de Sicília, les personals del rei, les d'Anjou, la creu de Tolosa (al·lusiva a la regió a la qual pertanyia la casa-mare) i un darrer escut potser en relació amb el primogènit de la Corona. Sospitem que el pintor lleidatà Andreu de la Torre i Bernat de la Vall que, el 1307, havien treballat al sepulcre de Pere el Gran, foren també contractats per a aquesta obra de caràcter eminentment decoratiu.
Al fons del pati devia emplaçar-s'hi el rebost, just tocant al tinell, al qual conduia una porta del vestíbul i una porteta de servei, al davall de l'escala. Pel que fa al menjador destinat a les solemnitats, es tractava d'una altra sala seccionada per arcs diafragmàtics que suportaven una teulada angular, completament refeta a l'inici del segle XVIII sobrealçant-la amb l'aplicació d'una volta de guix i d'un arrambador de rajoles. A continuació, se situaria la cuina. Més enllà, s'estenia, perpendicularment, una altra sala, estreta i llarga, dues finestres de la qual encara perduren a la façana meridional, que mostra un ample portal forà. Pel que fa al sistema de cobriment de les estances, era, un cop més, de fusta damunt arcs, suprimits per reformes posteriors.
A la planta noble, s'ordenaven diverses cambres, d'ús privat, en una de les quals, amb petxines de guix renaixentistes a l'entrebigat, una finestra amb festejadors mirava al centre del claustre. És probable que ja s'hi integrés un oratori, al cim de l'escala, on facilitava l'ingrés una porta actualment paredada. Ennoblit, quan Jaume Valls feia d'abat coadjutor de Bernardí Tolrà (1531-1534), amb una volta estrellada de rajola i guix, ornada amb claus heràldiques i un sostre de fusta pla del tipus "ataujerado", revela al mur meridional l'existència d'antigues finestres, a les quals s'afegí una obertura rectangular amb un frontó que emmarca les armes parlants de l'abat Tolrà entre àngels.
Passem al segon espai obert, que podríem diferenciar com a pati d'armes, per la gran portalada que franquejaven les muntures i els animals de bast, els quals devien ser allotjats a les velles estructures, i per l'ambient auster que ofereix, a excepció de l'escut amb un gall dins un quadrifoli rellevat a la clau d'una porta. Cap a l'est ens trobem amb la cambra major, una majestuosa estança amb tres arcs diafragmàtics apuntats, dividida per un trespol, en l'ampliació practicada durant l'abadiat de Pedro de Mendoza. Al segon nivell s'endevina, sobre el marc d'un retaule barroc fingit pictòricament del 1755, part d'una crucifixió amb els dos lladres tardo-gòtica, traçada en negre. Una porta del mur oriental, amb un blasó suspès d'un clau simulat contenint una ala ens introdueix en un àmbit llòbrec i fresc alhora, que hauria estat destinat a celler i a calabós.
La llotja que es desplega només en dos costats del primer pis lluu els blasons dels abats Andreu Porta (1380-1404) _també visible en un carcanyol de sota_ i Joan Pinyana (1430-1438), respectivament i un segon fust porfíric, trencat en dos trossos, al tram inicial. El replà-distribuidor, enllaçat amb el pati de Jaume II, compta amb una finestra coronella entre portes de guix dels segles XVI-XVII, al mur nord i amb una obertura d'arc conopial i condueix a l'última planta. Aquesta zona aixecada en temps de l'abat Jaume Valls comprenia les arqueries d'estuc d'ansa de paner, sobre pilars hexagonals que vorejaven ambdós patis _el primer suprimit el 1892_ i perforaven les façanes meridional i occidental.
En darrer lloc, podem esmentar la torre de l'Homenatge, a l'angle sud-est, on Jaume II hauria fet tancar el seu fill homònim, abans de la seva professió monacal, la part superior de la qual fou posada en comunicació amb la resta d'edificacions al començament del segle XVII, com ho testimonia l'escut de guix en alt relleu col×locat com a sobreporta, datat el 1605 (amb les armes del monestir i de l'abat Nogués), simultani al del pou.
La capella de la Trinitat
Aquest sobri petit edifici rectangular, situat al darrera de l'anomenat Claustre Vell i en un extrem del pati de llevant, constituí la primitiva església dels monjos, a la fi del segle XII. Amb la primera consagració de la major, en enllestir el transsepte (1211), esdevindria la capella de la Infermeria, de forma similar a la de Sant Esteve de Poblet. Dedicada a la Verge, a Sant Bernat i a la Trinitat, el 1665, hom hi trobà una lipsanoteca rodona amb relíquies no identificades, en un reconditori de la columneta central de les cinc que suporten la mesa d'altar del presbiteri, sobreaixecat per dos esglaons. Una porta de punt rodó oberta al migdia ens introdueix sota una volta de canó apuntat sobre una imposta de quart bocell. Il×luminen l'espai dues finestres afrontades de doble esplandit. Com a les capelles de la capçalera del temple principal, trobem les dues fornícules corresponents a la credença i a la piscina. Restaurada la construcció els anys quaranta, hom hi col×locà recentment un Crist de fusta renaixentista.
El priorat
Amb aquest terme hom coneix el cos rectangular adossat a la galeria meridional del claustre i a la sala de monjos, així com a l'estructura que s'hi avantposà. Tot i que la porta que comunica la planta baixa amb la clausura pertany al primitiu calefactor, la disposició de nou grans arcs diafragmàtics apuntats originà una noble estança, amb sortida cap al sud. Ha estat qualificada com a refetor, en no trobar-se aquesta dependència a l'indret que li pertocava, just davant el templet del lavabo i de la porta, actualment sense cap finalitat específica. S'hi edificà al damunt altres dos pisos, en època tardana, mancats d'interès artístic, en comunicació amb el dormidor, que seran reutilitzats pel Patronat de Santes Creus. La cronologia del primer àmbit ha estat força controvertida. Tanmateix la presència de merlets en el perfil divisori ens assegura que el priorat restà exclòs de la fortificació del 1375, la qual cosa deixa sospitar l'aterrament de les construccions exteriors a la galeria claustral i el posterior aixecament d'una de nova d'ús incert.
VISITA AL MONUMENT
L'itinerari comença a la creu de terme situada al peu de la carretera de Vila-rodona. Traspassat el pont sobre el Gaià, agafem l'avinguda que ens condueix al primer portal o de la porteria. Un cop franquejat entrem a l'avantplaça, on destaca, a mà dreta, l'església de Santa Llúcia, tocant al portal barroc de l'Assumpta, amb esgrafiats originals de gust rococó que seguirem veient a les façanes de la plaça de Sant Bernat Calbó, centrada per la font. Al seu davant distingim el palau abacial, l'entrada del qual ens ofereix un bonic pati tardo-gòtic. Continuem l'aproximació al cenobi fins arribar a la façana esglaonada de l'església, que dominen el gran finestral ogival i la porta de mig punt, de filigranada escultura. Vers el sud s'estén el mur del claustre, al qual s'accedeix a través de la Porta Reial, amb profusió d'escuts, pertanyents a Jaume II i a Blanca d'Anjou. L'obertura immediata ens permet d'arribar per darrera l'ala claustral disposada al sud a la vasta sala d'arcs diafragmàtics del priorat. Una petita porta la connecta amb la sala dels monjos-scriptorium, les voltes de la qual recauen sobre dos pilars cilíndrics i les mènsules encastades al seu perímetre. L'il×luminaven tres finestres, cegades com la porta que donava al corredor dels horts. Ingressem al claustre posterior o de la infermeria, amb arcs apuntats d'una extrema simplicitat, probablement reaprofitats. Immediatament a la dreta un petit pas ens fa penetrar en una zona fosca, utilitzada com a presó des de la segona meitat del segle XVI, on un reclús gravà una Crucifixió, entre diversos grafits. Observem un portal forà i tot seguit passem a les sales del Palau Reial, començat per Pere el Gran i desenvolupat per Jaume II. Els espais més propers foren modificats en època barroca, convertits en cuina i en refetor nou dels monjos _l'antic tinell o menjador solemne_. A l'angle SE un vestíbul de sostre policromat ens introdueix al coquet i enginyós pati, on es combinen sàviament diferents tipus d'arcs, voltes i suports Hi ressalta el fust de pòrfir sota l'escala, que, ornada amb animals de ple volum, ens porta, des de sota una delicada llinda, a l'esvelta galeria embigada i a les dependències del seu voltant, no visitables. Les portes comuniquen amb el menjador, un possible rebost, les antigues cavallerisses i amb el segon pati, començat per l'abat Porta i conclòs per Jaume Valls, en estil renaixentista, detectable en la llotja de guix del tercer nivell, que tampoc es troba obert al públic. Eixint del complex àulic, topem amb restes d'edificacions, considerades les més reculades del monestir, entre les quals emergeix al nord la capella de la infermeria o de la Trinitat, la primera realització arquitectònica en pedra. La precedeixen el cos de la infermeria, remodelada en repetides ocasions i les ruïnes de les cases habitades pels monjos jubilats abans de llur trasllat a la plaça. Si torcem a la dreta, experimentem una estranya sensació, en trepitjar la terra del cementiri mentre elevem els ulls a l'esplèndida rosassa, síntesi de la roda, la flor i l'infinit plasmat per l'entrellaç, simbolisme reforçat per les tres obertures al×lusives a la Trinitat. Una ràpida mirada als relleus de les filades inferiors de l'absis ens recorda alguns dels distingits llinatges atrets per Santes Creus. Vorejant les capelles absidals, la sagristia i la sala capitular, sotjats pel soberg campanar, sortim pel parlador a l'angle SE del claustre gòtic (1313-1341), sufragat per Jaume II i Blanca d'Anjou. A mà dreta una escala ens duu al dormidor, àmplia estança seccionada per arcs diafragmàtics, al cap de la qual s'habilità la biblioteca, amb un enteixinat de guix renaixentista-mudèjar. L'extrem oposat, obert directament vers el transsepte, enllaça també amb l'arxiu i permet la pujada a la coberta i al capdamunt de la torre de les Hores (1575). Un
darrer pas, practicat al mur, és el que condueix al Priorat. Baixem per la mateixa graonada i entrem al Capítol, que sobresurt per l'harmoniosa composició de la façana perforada i pel joc lineal de les voltes. El paviment mostra intercalades les laudes d'un bisbe italià i dels sis darrers abats vitalicis. La cambra més septentrional correspon a l'armarium dels temps inicials, esdevingut, gràcies a la deixa testamentària de Magdalena Valls (+1559), enterrada al seu sòl, capella de l'Assumpta, amb el grup escultòric del francès Perris Ostris o d'Austri. Una fornícula un xic apuntada allotja els sepulcres més antics, coresponents als Bearn i Montcada, sobremuntada per una bonica Verge amb el Nen gòtica, que sembla voler acompanyar el grup del Judici Final damunt la porta de la Lliçó. La galeria del mandatum, on es juxtaposen altres sis arcosolis, flanquejats per columnetes, que aixopluguen sengles sarcòfags, acaba amb l'entrada dels conversos, als peus de l'església. D'esquena al cancell, apreciem la perspectiva impressionant de les tres naus, mentre dirigim els nostres passos al llarg de la central. Observem la robustesa dels pilars, amb mènsules de rotlles, les precoces voltes de creueria i els clars vitralls cistercencs encara fixats a les finestres, elements també presents al transsepte. La porta dels difunts del mur nord ens evoca el trasllat últim dels monjos al fossar. Les quatre capelles laterals de la capçalera conserven retaules dels segles XVII-XVIII. Enriqueix la primera de l'esquerra, dedicada a Sant Joan Baptista, el vas amb la figura jacent del seu fundador, l'abat Guillem de Ferrera, l'únic enterrat a l'església. El profund presbiteri, on s'encaren l'armari de les relíquies i els sedilia, embolcalla l'exuberant retaule de Josep Tramulles (enllestit el 1679), que mig oculta la bella rosassa del fons. En girar-nos novament cap al mur de la façana, contemplem els dos baldaquins que protegeixen les tombes reials. A la banda de l'Evangeli, s'aixeca la de Pere el Gran (+1285), amb un vas de pòrfir sobre lleons i una tapa voltada de sants, obra del mestre Bartomeu, a la vora de la qual figura la llosa del seu almirall Roger de Lloria. Al costat oposat se'ns presenten les del seu fill Jaume II i Blanca d'Anjou, sobre un cos d'arcuacions que simulen el claustre, amb llurs efígies cobertes amb els hàbits cistercencs i plafons renaixentistes. La paret meridional del creuer facilita el pas a la Torre de les Hores, a la sagristia i al dormidor, ascendint una dreta escalinata. Enfilem la nau lateral, que ens proporciona una visió més recollida del temple i tornem després al penúltim tram central per deixar-nos encisar amb la policromia translúcida del vitrall historiat ponentí. Creuem per segona vegada el llindar de la porta també anomenada de Sant Bernat, a la dreta de la qual es conserven els vestigis d'un Judici Final del segle XIV. Tot avançant a frec de les sepultures dels Tarragona i dels Montoliu, la nau que ocupa l'àmbit del corredor dels conversos, ens mena al darrer sector del recinte quadrat. Ens ofereix, darrera la traceria dels finestrals, afrontats a diverses tombes nobiliàries, el ritme suau marcat per l'alternança dels contraforts i de les finestres, fins al cimbori vuitavat, que només interromp el templet del lavabo, única resta romànica d'aquell conjunt. Alhora podem anar admirant la capritxosa decoració dels capitells, en un dels quals l'escultor britànic Reinard des Fonoll tingué la gosadia de retratar-se amb la maceta i el cisell, de les gàrgoles, de les mènsules i del fris del Gènesi, emplaçat al cantó pròxim a la sortida, on el cellerer ens evoca la seva tasca, amb una
gerra a la mà, de la mateixa manera que trobem un monjo proveït de claus a la porta del refetor.
Josep serra Vaslls i M Joana Virgili Gasol
Llicenciada en història d'art
No hay comentarios:
Publicar un comentario