Introducció: Localització de la bústia.
Al costat dret de la porta renaixentista de la Casa de l’Ardiaca de Barcelona descobrim l’original bústia que conté una al·legoria de la Justícia.
La història d’aquest edifici, ubicat al carrer de Santa Llúcia, 1 de Barcelona, s’inicia al segle XII, quan aprofitant un mur de la muralla romana, els templaris, hi bastiren un convent-fortalesa. Tres segle més tard passà a mans de l’Ardiaca major de la Seu, Lluís Desplà i Oms (1444-1524), qui, abans del 1510, hi va realitzar unes grans obres de reconstrucció i l’atorgà als seus successors, fet que li donà el nom. Correspon a aquest període el pati interior de l’edifici i els finestrals amb decoració heràldica dels canonges Jaume Estela i Berenguer d’Aguilar. Sabem que el 1546, el Capítol de la Catedral va decidir donar més amplada a la plaça davant de la Seu, mitjançant la demolició d’algunes cases del carrer de la Corríbia. Ens els edificis que envolten la Catedral podem observar-hi tres “proes”, testimonis d’aquest fet, situades estratègicament al voltant de la Catedral i construïdes segons un únic patró. Cada proa va ornada amb un escut i la data de construcció. La de Casa de l’Ardiaca, emplaçada en el cantó esquerre mostra l’escut i la data de 1548. Localitzem també, en aquest mateix indret, un reforç d’aquesta informació com és la mateixa data però feta amb bronze. A les dovelles de l’arc que conformen la porta de mig punt figura epigrafiada la data de 1559. A partir d’aquest moment l’edifici, com ja hem dit, fou destinat a residència dels clergues que ocupaven el càrrec d’ardiaca i, poca cosa sabem de les obres de consolidació, que de ben segur, si van realitzar fins a inicis del segle XIX
Arrel de la desamortització de Mendizabal, el 1835 l’edifici fou expropiat i secularitzat i es convertí, temporalment, en Palau de Justícia, tot i que tenim documentat que el 1868 hi tenien el taller u7n grup d’artistes, com l’aquarel·lista Antoni Caba. L’any 1870, el seu nou propietari, Josep Altamira, encarregà la restauració a l’arquitecte Josep Garriga i Garriga, qui eliminà part del gruix de la muralla romana fins a deixar visibles els grans carreus interiors de revestiment i s’hi van trobar làpides i fragments escultòrics romans entre les que destaca, la inscripció funerària del sevir augustal Luci Cecili. Continuà, el pòrtic que hi havia en un dels costats del pati i quedà format l’actual claustre al centre del qual hi ha una font gòtica i unes altes palmeres que el converteixen en un bonic indret. Per últim canvià les portes i les finestres de lloc, fet que en dificulta la lectura arquitectònica i d’estils. Tanmateix respectà les façanes exteriors i la porta d’estil renaixentista arcaic amb pilastres proveïdes de grotescos, cornisa amb garlandes i cranis de bous i timpà triangular amb l’escut de l’ardiaca Lluís Desplà. A la seva dreta destaca la bústia del Col·legi d’Advocats, amb escut format per l’espasa i les balances de la Justícia, unes orenetes o falcillots, una tija amb fulles d’heura i una tortuga.
El 1895, el Col·legi d’Advocats de Barcelona, constituït el 1833, va adquirir la casa per ubicar-hi la seu i encarregà a l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner la seva adequació. Des del 1836, el Col·legi havia tingut la seu a l’església, exclaustrada el 1835, de St. Felip Neri i el 1866 passà a ocupar el pis principal del número 14 del carrer Lleona de Barcelona.
El 1919, l’edifici fou expropiat per l’Ajuntament de Barcelona qui demanà a l’arquitecte Josep Goday que es fes càrrec de la seva remodelació. Dos anys més tard es convertí en seu de l’Arxiu Municipal d’Història que encara és actiu. Uns anys després, el 1955, quan en obrir-se l’avinguda de la catedral, es van enderrocar les cases adossades a la part exterior de la muralla romana, sota la direcció de l’arquitecte Adolf Florensa. I, darrerament, l’any 1991-98, donat el seu mal estat i davant l’imminent perill d’esfondrament, ha estat sotmesa a obres de consolidació i d’adaptació a les necessitats actuals de l’edifici, seguint les directrius dels arquitectes Roser Amadó
L’autor
La bústia de Casa de l’Ardiaca de Barcelona, l’any 1902, a petició de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona, va ser projectada i dissenyada per l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner (1850-1923), qui, des de la seva càtedra de l’Escola d’Arquitectura barcelonina, exercí una gran influencia en la difusió d’aquest moviment. En l’article En busca d’una arquitectura nacional, publicat en la revista “La Renaixença”, dóna les pautes per assolí una arquitectura moderna que reflexi el caràcter nacional català. En les seves obres predomina el racionalisme constructiu acompanyat d’una fabulosa ornamentació inspirada en les obres hispano-àrabs i en el dibuix curvilini propi del modernisme. Les seves construccions evolucionen cap a la lleugeresa, i ens ofereix solucions avançades al seu temps com l’estructura de ferro i obra vista, que podem admirar en “El castell dels tres dragons” (Parc de la Ciutadella) i que va bastir el 1888. Aquesta solució l’aplicarà posteriorment en el Palau de la Música Catalana (1908), on hi localitzem una fantàstica decoració de mosaic, ceràmica i vitralls policroms. Dins de la seva important i extensa obra, a Catalunya i a fora, podem citar a Barcelona: Casa Fuster, Casa Lamadrid, Casa Lleó Morera, Casa Thomas, Hospital de sant Pau, Palau de la Música, Palau Ramon Muntaner; a Reus: Casa Gasull, Casa Navàs, Casa Rull, Institut Pere Mata; a Comillas: Cementiri, Universitat Pontifícia, Font dels “Tres caños”; podem contemplar també obres seves a Canet de Mar i a Olot.
Tanmateix l’arquitecte, va poder comptar, per realitzar la seva obra, amb la col·laboració dels millors especialistes catalans del moment: arquitectes com Antoni Maria Gallissà i Soqué i Josep M. Jujol i Gibert; escultors com ara Eusebi Arnau i Mascort i Alfons Juyol i Bach o nombrosos artesans entre els que comptem: contractistes, decoradors, forjadors, fundidors, fusters, vidriers, ceramistes o guixaires. La conjunció de tots ells formaven el millor equip d’especialistes del moment que asseguraven una extraordinària qualitat que es reflexava en l’obra del genial arquitecte.
L’artífex de la bústia va ser l’escultor Alfons Juyol i Bach, autor també dels caps de Fortuny, Wagner i Cervantes de la Casa Serra de Barcelona –actual seu de la Diputació barcelonina-, de la façana del cementiri de Vilassar de Mar i sota les instruccions de l’escultor Eusebi Arnau va fer els mosaics de l’escala principal de la casa Navàs de Reus (1901-1907). Tanmateix, va posar el seu mestratge al servei dels principals arquitectes modernistes de l’època, com l’esmentat Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch, per qui realitzà treballs escultòrics en les cases barcelonines: Macayo (1901), Palau del Baró de Quadres (1904), Amatller (1900), de les Punxes (1905) i Serra (1903).
Descripció de la bústia
Seguint el repertori naturalista, propi del modernisme, i esculpit en marbre blanc, el mestre ens presenta, sobre un esquema geomètric rectangular, una bústia limitada i seccionada en la seva meitat, per un fris de mitja canya llis. A la part superior i sobre un perfil de cavet, descobrim, a l’extrem esquerre, l’escut del Col·legi d’Advocats de Barcelona. És tracta d’un blasó cordonat amb puntes, filetat i quarterat: al 1r una creu plena de gules i al 2n, 4 pals de gules; el 3r i 4rt quarter són carregats amb una balança; en el camper, l’espasa posada en pal i amb la punta cap amunt. Per timbre té una corona. És per tant una combinació de les armes heràldiques de la diòcesis de Barcelona (creu de sant Jordi), dels Comtes de Barcelona (quatre pals de gules sobre camper d’or), reials (corona) i de la justícia (balança i espasa).
Omplen la resta de l’espai curvilini cinc orenetes, amb grans ales esplaiades que sobremunten el límit de la motllura, i mostren un vol entrecreuat alternant, tres d’elles, la posició dorsal i, altres dues, la pectoral. Destaca el bon treball de l’artista que amb un fi dibuix diferencia les plomes rèmiges, timoneres i cobertores a més d’esculpir les potes plegades sobre la barca.
A la part inferior, l’artista juga amb una tija vegetal de dues cintes, que inscriu set fulles d’heure nervades, que ens presenta capgirades i que mostren, en alternança, l’anvers i el revés. A l’extrem dret, localitzem una tortuga proveïda de cap i potes a més de la cuirassa dorsal amb tres carenes longitudinals voltades de plaques de carei distribuïdes a dos nivells.
Simbologia
Quan el Degà del Col·legi preguntà a l’arquitecte el significat d’aquest estrany relleu, aquest li contestà que simbolitzava la Justícia que vola molt alt, però que els procediments administratius o entrebancs burocràtics, simbolitzats per l’heura, que s’han de seguir, la fan tan lenta com el pas d’una tortuga. L’explicació no va satisfer al Degà i li proposà de canviar-ho per una inscripció al·lusiva a l’advocacia. A la qual cosa, l’arquitecte li recordà un dit popular que s’adeia per l’ocasió: Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos. El disseny en discòrdia fou aprovat d’immediat.
La bústia és la unió entre el dibuix artístic i l’obra escultòrica perfecte. Tanmateix, els motius fitomòrfics i zoomòrfics que conformen la bústia ens permeten descobrir el modelador exquisit i el realisme suau d’Alfons Juyol i la imaginació enèrgica de Domènech i Montaner, així com la seva originalitat creativa i el valor de trencar motlles i cànons anteriors.
Bibliografia
CIRICI PELLICER, A.: Barcelona pam a pam. Ed. Teide. Barcelona, 1971, pàg.42
DURAN I SAMPERE, A.: Barcelona i la seva història. Ed. Curial, vol I. Barcelona, 1972, pàg, 25.
FONTBONA, FRANCESC: El Col·legi d’advocats de Barcelona. El seu patrimoni artístic i documental. Barcelona, pàgs.13 i 97
HERNÁNDEZ CROS, J.E., MORA, G., POUPLANA, X.: Arquitectura de Barcelona. Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. Barcelona, 1990.
JARDÍ, ENRIC: Història del Col·legi d’advocats de Barcelona. Barcelona, 1989.
MENA, J. M.: Curiosidades y leyendas de Barcelona. Ed. Plaza & Jané. Barcelona, 1990, pàgs. 213-214.
VILARRÚBIA, J. M.: Ciutat Vella. Itinerari per una Barcelona desconeguda. Barcelona, 1996, pàg. 44.
--------: L’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner. Fundació Caixa de Cata-lunya. Barcelona 1993, pàg. 32-50.
--------: Guia de l’Arxiu Històric de la Ciutat. Barcelona, 1992, pàg. 392.
M. Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls
Al costat dret de la porta renaixentista de la Casa de l’Ardiaca de Barcelona descobrim l’original bústia que conté una al·legoria de la Justícia.
La història d’aquest edifici, ubicat al carrer de Santa Llúcia, 1 de Barcelona, s’inicia al segle XII, quan aprofitant un mur de la muralla romana, els templaris, hi bastiren un convent-fortalesa. Tres segle més tard passà a mans de l’Ardiaca major de la Seu, Lluís Desplà i Oms (1444-1524), qui, abans del 1510, hi va realitzar unes grans obres de reconstrucció i l’atorgà als seus successors, fet que li donà el nom. Correspon a aquest període el pati interior de l’edifici i els finestrals amb decoració heràldica dels canonges Jaume Estela i Berenguer d’Aguilar. Sabem que el 1546, el Capítol de la Catedral va decidir donar més amplada a la plaça davant de la Seu, mitjançant la demolició d’algunes cases del carrer de la Corríbia. Ens els edificis que envolten la Catedral podem observar-hi tres “proes”, testimonis d’aquest fet, situades estratègicament al voltant de la Catedral i construïdes segons un únic patró. Cada proa va ornada amb un escut i la data de construcció. La de Casa de l’Ardiaca, emplaçada en el cantó esquerre mostra l’escut i la data de 1548. Localitzem també, en aquest mateix indret, un reforç d’aquesta informació com és la mateixa data però feta amb bronze. A les dovelles de l’arc que conformen la porta de mig punt figura epigrafiada la data de 1559. A partir d’aquest moment l’edifici, com ja hem dit, fou destinat a residència dels clergues que ocupaven el càrrec d’ardiaca i, poca cosa sabem de les obres de consolidació, que de ben segur, si van realitzar fins a inicis del segle XIX
Arrel de la desamortització de Mendizabal, el 1835 l’edifici fou expropiat i secularitzat i es convertí, temporalment, en Palau de Justícia, tot i que tenim documentat que el 1868 hi tenien el taller u7n grup d’artistes, com l’aquarel·lista Antoni Caba. L’any 1870, el seu nou propietari, Josep Altamira, encarregà la restauració a l’arquitecte Josep Garriga i Garriga, qui eliminà part del gruix de la muralla romana fins a deixar visibles els grans carreus interiors de revestiment i s’hi van trobar làpides i fragments escultòrics romans entre les que destaca, la inscripció funerària del sevir augustal Luci Cecili. Continuà, el pòrtic que hi havia en un dels costats del pati i quedà format l’actual claustre al centre del qual hi ha una font gòtica i unes altes palmeres que el converteixen en un bonic indret. Per últim canvià les portes i les finestres de lloc, fet que en dificulta la lectura arquitectònica i d’estils. Tanmateix respectà les façanes exteriors i la porta d’estil renaixentista arcaic amb pilastres proveïdes de grotescos, cornisa amb garlandes i cranis de bous i timpà triangular amb l’escut de l’ardiaca Lluís Desplà. A la seva dreta destaca la bústia del Col·legi d’Advocats, amb escut format per l’espasa i les balances de la Justícia, unes orenetes o falcillots, una tija amb fulles d’heura i una tortuga.
El 1895, el Col·legi d’Advocats de Barcelona, constituït el 1833, va adquirir la casa per ubicar-hi la seu i encarregà a l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner la seva adequació. Des del 1836, el Col·legi havia tingut la seu a l’església, exclaustrada el 1835, de St. Felip Neri i el 1866 passà a ocupar el pis principal del número 14 del carrer Lleona de Barcelona.
El 1919, l’edifici fou expropiat per l’Ajuntament de Barcelona qui demanà a l’arquitecte Josep Goday que es fes càrrec de la seva remodelació. Dos anys més tard es convertí en seu de l’Arxiu Municipal d’Història que encara és actiu. Uns anys després, el 1955, quan en obrir-se l’avinguda de la catedral, es van enderrocar les cases adossades a la part exterior de la muralla romana, sota la direcció de l’arquitecte Adolf Florensa. I, darrerament, l’any 1991-98, donat el seu mal estat i davant l’imminent perill d’esfondrament, ha estat sotmesa a obres de consolidació i d’adaptació a les necessitats actuals de l’edifici, seguint les directrius dels arquitectes Roser Amadó
L’autor
La bústia de Casa de l’Ardiaca de Barcelona, l’any 1902, a petició de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona, va ser projectada i dissenyada per l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner (1850-1923), qui, des de la seva càtedra de l’Escola d’Arquitectura barcelonina, exercí una gran influencia en la difusió d’aquest moviment. En l’article En busca d’una arquitectura nacional, publicat en la revista “La Renaixença”, dóna les pautes per assolí una arquitectura moderna que reflexi el caràcter nacional català. En les seves obres predomina el racionalisme constructiu acompanyat d’una fabulosa ornamentació inspirada en les obres hispano-àrabs i en el dibuix curvilini propi del modernisme. Les seves construccions evolucionen cap a la lleugeresa, i ens ofereix solucions avançades al seu temps com l’estructura de ferro i obra vista, que podem admirar en “El castell dels tres dragons” (Parc de la Ciutadella) i que va bastir el 1888. Aquesta solució l’aplicarà posteriorment en el Palau de la Música Catalana (1908), on hi localitzem una fantàstica decoració de mosaic, ceràmica i vitralls policroms. Dins de la seva important i extensa obra, a Catalunya i a fora, podem citar a Barcelona: Casa Fuster, Casa Lamadrid, Casa Lleó Morera, Casa Thomas, Hospital de sant Pau, Palau de la Música, Palau Ramon Muntaner; a Reus: Casa Gasull, Casa Navàs, Casa Rull, Institut Pere Mata; a Comillas: Cementiri, Universitat Pontifícia, Font dels “Tres caños”; podem contemplar també obres seves a Canet de Mar i a Olot.
Tanmateix l’arquitecte, va poder comptar, per realitzar la seva obra, amb la col·laboració dels millors especialistes catalans del moment: arquitectes com Antoni Maria Gallissà i Soqué i Josep M. Jujol i Gibert; escultors com ara Eusebi Arnau i Mascort i Alfons Juyol i Bach o nombrosos artesans entre els que comptem: contractistes, decoradors, forjadors, fundidors, fusters, vidriers, ceramistes o guixaires. La conjunció de tots ells formaven el millor equip d’especialistes del moment que asseguraven una extraordinària qualitat que es reflexava en l’obra del genial arquitecte.
L’artífex de la bústia va ser l’escultor Alfons Juyol i Bach, autor també dels caps de Fortuny, Wagner i Cervantes de la Casa Serra de Barcelona –actual seu de la Diputació barcelonina-, de la façana del cementiri de Vilassar de Mar i sota les instruccions de l’escultor Eusebi Arnau va fer els mosaics de l’escala principal de la casa Navàs de Reus (1901-1907). Tanmateix, va posar el seu mestratge al servei dels principals arquitectes modernistes de l’època, com l’esmentat Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch, per qui realitzà treballs escultòrics en les cases barcelonines: Macayo (1901), Palau del Baró de Quadres (1904), Amatller (1900), de les Punxes (1905) i Serra (1903).
Descripció de la bústia
Seguint el repertori naturalista, propi del modernisme, i esculpit en marbre blanc, el mestre ens presenta, sobre un esquema geomètric rectangular, una bústia limitada i seccionada en la seva meitat, per un fris de mitja canya llis. A la part superior i sobre un perfil de cavet, descobrim, a l’extrem esquerre, l’escut del Col·legi d’Advocats de Barcelona. És tracta d’un blasó cordonat amb puntes, filetat i quarterat: al 1r una creu plena de gules i al 2n, 4 pals de gules; el 3r i 4rt quarter són carregats amb una balança; en el camper, l’espasa posada en pal i amb la punta cap amunt. Per timbre té una corona. És per tant una combinació de les armes heràldiques de la diòcesis de Barcelona (creu de sant Jordi), dels Comtes de Barcelona (quatre pals de gules sobre camper d’or), reials (corona) i de la justícia (balança i espasa).
Omplen la resta de l’espai curvilini cinc orenetes, amb grans ales esplaiades que sobremunten el límit de la motllura, i mostren un vol entrecreuat alternant, tres d’elles, la posició dorsal i, altres dues, la pectoral. Destaca el bon treball de l’artista que amb un fi dibuix diferencia les plomes rèmiges, timoneres i cobertores a més d’esculpir les potes plegades sobre la barca.
A la part inferior, l’artista juga amb una tija vegetal de dues cintes, que inscriu set fulles d’heure nervades, que ens presenta capgirades i que mostren, en alternança, l’anvers i el revés. A l’extrem dret, localitzem una tortuga proveïda de cap i potes a més de la cuirassa dorsal amb tres carenes longitudinals voltades de plaques de carei distribuïdes a dos nivells.
Simbologia
Quan el Degà del Col·legi preguntà a l’arquitecte el significat d’aquest estrany relleu, aquest li contestà que simbolitzava la Justícia que vola molt alt, però que els procediments administratius o entrebancs burocràtics, simbolitzats per l’heura, que s’han de seguir, la fan tan lenta com el pas d’una tortuga. L’explicació no va satisfer al Degà i li proposà de canviar-ho per una inscripció al·lusiva a l’advocacia. A la qual cosa, l’arquitecte li recordà un dit popular que s’adeia per l’ocasió: Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos. El disseny en discòrdia fou aprovat d’immediat.
La bústia és la unió entre el dibuix artístic i l’obra escultòrica perfecte. Tanmateix, els motius fitomòrfics i zoomòrfics que conformen la bústia ens permeten descobrir el modelador exquisit i el realisme suau d’Alfons Juyol i la imaginació enèrgica de Domènech i Montaner, així com la seva originalitat creativa i el valor de trencar motlles i cànons anteriors.
Bibliografia
CIRICI PELLICER, A.: Barcelona pam a pam. Ed. Teide. Barcelona, 1971, pàg.42
DURAN I SAMPERE, A.: Barcelona i la seva història. Ed. Curial, vol I. Barcelona, 1972, pàg, 25.
FONTBONA, FRANCESC: El Col·legi d’advocats de Barcelona. El seu patrimoni artístic i documental. Barcelona, pàgs.13 i 97
HERNÁNDEZ CROS, J.E., MORA, G., POUPLANA, X.: Arquitectura de Barcelona. Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. Barcelona, 1990.
JARDÍ, ENRIC: Història del Col·legi d’advocats de Barcelona. Barcelona, 1989.
MENA, J. M.: Curiosidades y leyendas de Barcelona. Ed. Plaza & Jané. Barcelona, 1990, pàgs. 213-214.
VILARRÚBIA, J. M.: Ciutat Vella. Itinerari per una Barcelona desconeguda. Barcelona, 1996, pàg. 44.
--------: L’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner. Fundació Caixa de Cata-lunya. Barcelona 1993, pàg. 32-50.
--------: Guia de l’Arxiu Històric de la Ciutat. Barcelona, 1992, pàg. 392.
M. Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls
No hay comentarios:
Publicar un comentario