ROSASSA DE L’ESGLÉSIA DEL PI
(Barcelona)
Introducció
Malgrat que les notícies documentals de l’existència d’una primitiva església romànica de Santa Maria del Pi, construïda a extramurs com a centre d’un barri nou, daten de l’any 987, no se n’ha localitzat cap resta. Les primeres notícies de l’actual església daten del 1303 i corresponen a l’acord pres pels feligresos d’eixamplar la vella església romànica. Dos anys més tard, consten les compres d’un hort i de cases adjacents per bastir la nova església, però no serà fins el 1321 quan les notícies referides a les obres de construcció seran més freqüents fins arribar al 1391 en què, segons consta en el “Llibre negre” del Pi es posava la darrera pedra de l’obra, però el temple no fou consagrat fins el 17 de juny del 1453. Pel que fa a la gran rosassa consta que s’acabaren les obres el 23 de desembre del 1497, tot i que sembla referir-se més a una de les freqüents obres de restauració que patí.
La façana principal mostra el sentit unitari de les arquitectures gòtiques catalanes que, sense necessitat de decoracions afegides, resulten d’una gran riquesa per la seva senzillesa i puresa de formes. Posseeix una estructura rectangular centrada per un gran rosetó, obert damunt d’una porta de dibuix arquitectònic similar a la de Sant Iu de la catedral barcelonina. Tanmateix desconeixem el nom del mestre que projectà i dirigí inicialment les obres de l’església, però ens consta que el 29 de juliol del 1360 el mestre major de l’obra era Guillem Martí i el 1415 ho era Guillem Abiell. Pel que fa als vitralls del rosetó són una còpia molt fidel dels que es van perdre l’any 1936.
Descripció
L’esquema geomètric de la rosassa, com tantes altres de Barcelona, Sant Cugat i Tarragona, deriva sens dubte de l’estructura de la rosassa de Notre Dame de París i parteix d’un cercle central o ull que inscriu una corona hexalobulada. Al seu voltant la composició plantejada temàticament es desenvolupa en cercles concèntrics. Un primer cercle immediat a la motllura de l’ull, es format per dotze raigs en forma de llancetes apuntades, que inclouen, a modo d’altres cercles secundàris en degracdació, un pentàgon curvilini trilobat a l’interior, dos lòbuls apuntats trilobats, a més d’un cercle, tangent a la llanceta, que tanca un quadrilobat amb delicats quadrifolis. Segueixen vint-í-quatre rombes convexes, voltats per doble nombre de triangles curvilinis, amb trilobats interiors ornats amb quadrifolis. El conjunt és encerclat per quatre bossellls en gradació, on cadascun es juxtaposa a una mitja canya, i una senzilla motllura exterior. Cal remarcar l’encert del traçat dels trepans geomètrics dels finestrals,
L’esquema es repeteix, amb lleugeres variacions, al monestir de Sant Cugat del Vallès, a la catedral de Tarragona i a l’església barcelonina, destruïda al segle XIX, de Santa Caterina.
L’incendi que patí el temple l’any 1936 destruí totalment els vitralls originals i malmaté greument la traceria. La reconstrucció arquitectònica d’aquesta no oferia cap dubte i es refé amb facilitat, però pel que fa als vitralls, les dificultats foren més grans ja que les fotografies existents eren només en blanc i negre, tot i que l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona en conserva dues còpies aqueral·lades en color de principis del segle XX realitzades per deixebles de Josep M. Jujol que han permès refer-los. Així doncs, els vitralls que la constituïen, són una rèplica dels que foren contractats, l’any 1366, per un mestre vitraller de Mallorca, Francesc Sa Coma.
Iconografia
Hi seia algú que resplendia amb un esclat semblant al del jaspi i la cornalina, i el tron era nimbat per un cercle de llum que brillava com la maragda i al seu voltant hi havia vint-i-quatre trons, on seient vint-i-quatre ancians, vestits de blanc i coronats amb corones d’or.(Sant Joan, Apocalipsis,5)
La rosassa sembla desenvolupar, en el seu conjunt, aquest passatge apocalíptic de Sant Joan. Estem, doncs, en la presència d’una grandiosa litúrgia celestial, que alaba al Creador i Senyor de l’univers, essent el punt central de la “O” el focus de la visió, entorn del qual gira tot. Aquest fet neix de l’admiració davant l’objecte de contemplació que ens sobrepassa, i simbolitza el cel en oposició a l’infern. Es comporta com una espècie d’ull astronòmic, que rep només la llum a últimes hores de la tarda quan ja no hi ha funcions litúrgiques.
Els dotze raigs ens recorden les dotze tribus d’Israel -símbol de tots els pobles del món- o els dotze apòstols, i els vint-i-quatre triangles curvilinis, els ancians, anomenats per Sant Joan.
Josep Serra Valls i M. Joana Virgili i Gasol
Tarragona, 18 de novembre del 2001
(Barcelona)
Introducció
Malgrat que les notícies documentals de l’existència d’una primitiva església romànica de Santa Maria del Pi, construïda a extramurs com a centre d’un barri nou, daten de l’any 987, no se n’ha localitzat cap resta. Les primeres notícies de l’actual església daten del 1303 i corresponen a l’acord pres pels feligresos d’eixamplar la vella església romànica. Dos anys més tard, consten les compres d’un hort i de cases adjacents per bastir la nova església, però no serà fins el 1321 quan les notícies referides a les obres de construcció seran més freqüents fins arribar al 1391 en què, segons consta en el “Llibre negre” del Pi es posava la darrera pedra de l’obra, però el temple no fou consagrat fins el 17 de juny del 1453. Pel que fa a la gran rosassa consta que s’acabaren les obres el 23 de desembre del 1497, tot i que sembla referir-se més a una de les freqüents obres de restauració que patí.
La façana principal mostra el sentit unitari de les arquitectures gòtiques catalanes que, sense necessitat de decoracions afegides, resulten d’una gran riquesa per la seva senzillesa i puresa de formes. Posseeix una estructura rectangular centrada per un gran rosetó, obert damunt d’una porta de dibuix arquitectònic similar a la de Sant Iu de la catedral barcelonina. Tanmateix desconeixem el nom del mestre que projectà i dirigí inicialment les obres de l’església, però ens consta que el 29 de juliol del 1360 el mestre major de l’obra era Guillem Martí i el 1415 ho era Guillem Abiell. Pel que fa als vitralls del rosetó són una còpia molt fidel dels que es van perdre l’any 1936.
Descripció
L’esquema geomètric de la rosassa, com tantes altres de Barcelona, Sant Cugat i Tarragona, deriva sens dubte de l’estructura de la rosassa de Notre Dame de París i parteix d’un cercle central o ull que inscriu una corona hexalobulada. Al seu voltant la composició plantejada temàticament es desenvolupa en cercles concèntrics. Un primer cercle immediat a la motllura de l’ull, es format per dotze raigs en forma de llancetes apuntades, que inclouen, a modo d’altres cercles secundàris en degracdació, un pentàgon curvilini trilobat a l’interior, dos lòbuls apuntats trilobats, a més d’un cercle, tangent a la llanceta, que tanca un quadrilobat amb delicats quadrifolis. Segueixen vint-í-quatre rombes convexes, voltats per doble nombre de triangles curvilinis, amb trilobats interiors ornats amb quadrifolis. El conjunt és encerclat per quatre bossellls en gradació, on cadascun es juxtaposa a una mitja canya, i una senzilla motllura exterior. Cal remarcar l’encert del traçat dels trepans geomètrics dels finestrals,
L’esquema es repeteix, amb lleugeres variacions, al monestir de Sant Cugat del Vallès, a la catedral de Tarragona i a l’església barcelonina, destruïda al segle XIX, de Santa Caterina.
L’incendi que patí el temple l’any 1936 destruí totalment els vitralls originals i malmaté greument la traceria. La reconstrucció arquitectònica d’aquesta no oferia cap dubte i es refé amb facilitat, però pel que fa als vitralls, les dificultats foren més grans ja que les fotografies existents eren només en blanc i negre, tot i que l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona en conserva dues còpies aqueral·lades en color de principis del segle XX realitzades per deixebles de Josep M. Jujol que han permès refer-los. Així doncs, els vitralls que la constituïen, són una rèplica dels que foren contractats, l’any 1366, per un mestre vitraller de Mallorca, Francesc Sa Coma.
Iconografia
Hi seia algú que resplendia amb un esclat semblant al del jaspi i la cornalina, i el tron era nimbat per un cercle de llum que brillava com la maragda i al seu voltant hi havia vint-i-quatre trons, on seient vint-i-quatre ancians, vestits de blanc i coronats amb corones d’or.(Sant Joan, Apocalipsis,5)
La rosassa sembla desenvolupar, en el seu conjunt, aquest passatge apocalíptic de Sant Joan. Estem, doncs, en la presència d’una grandiosa litúrgia celestial, que alaba al Creador i Senyor de l’univers, essent el punt central de la “O” el focus de la visió, entorn del qual gira tot. Aquest fet neix de l’admiració davant l’objecte de contemplació que ens sobrepassa, i simbolitza el cel en oposició a l’infern. Es comporta com una espècie d’ull astronòmic, que rep només la llum a últimes hores de la tarda quan ja no hi ha funcions litúrgiques.
Els dotze raigs ens recorden les dotze tribus d’Israel -símbol de tots els pobles del món- o els dotze apòstols, i els vint-i-quatre triangles curvilinis, els ancians, anomenats per Sant Joan.
Josep Serra Valls i M. Joana Virgili i Gasol
Tarragona, 18 de novembre del 2001
No hay comentarios:
Publicar un comentario