LA PROCESSÓ DEL GAT I LES RATES
Introducció
El relleu esculpit en un àbac de la galeria nord-est del claustre de la catedral de Tarragona, conegut com La processó de les rates, data de mitjans del segle XIII. L'exemplar per la seva originalitat i pel seu tractament narratiu i anecdòtic, s'ha catalogat d'excepcional i és el més popular de tota la catedral.
Descripció
La processó de rates que porten a enterrar un gat és interrompuda quan el felí, que fingia ésser mort, hi salta al damunt. L'escena apareix diferenciada en dues parts. La primera a l'esquerra, mostra quatre rates que porten una llitera amb un gat de panxa per amunt, amb els ulls i la boca oberts, ensenyant les dents i les potes rígides; a sota i caminant, una altra rata amb una aixadeta sobre l’espatlla; al davant, tres rates més que porten un asperge a manera d’escombreta, una caldereta i un estandart. La segona, a la dreta és centrada pel gat, que inesperadament salta del jaç i atrapa una rata mentre les altres fugen esverades en direccions oposades i, abandonen el objectes que portaven: l’escombreta, la caldereta o cistell i la banderola.
El tema representat no presenta antecedents o paral·lels similars perquè es pugui considerar normal, així doncs és un dels temes més interessants i alhora problemàtics de l’obra escultòrica de la catedral. Els historiadors no sempre han coincidit en la seva interpretació i en podem trobar algunes de ben diferents. Nosaltres us reproduïm les dues més significatives, que coneixem.
Versió 1:
La lluita del gat o mustela i els ratolins la trobem des de ben antic, però no hem localitzat cap autor que descrigui fidelment aquestes escenes representades al claustre. Esop, en una de les seves faules, ens relata l'astúcia de la mustela que es penja d'un clau d'una biga per enganyar les víctimes:
En una casa hi havia moltes rates. Una mustela ho va saber, va entrar-hi i caçant una rata darrera l'altra, se les anava menjant. Les rates, en veure's tan ferotgement assetjades es van amagar en diferents forats. La mustela, com que ja no podia agafar-les, va pensar que havia de trobar una idea que li permetés arribar a elles. Per aquest motiu va pujar a una biga i penjant-se d'un clau que hi havia es va fer la morta. Quan una de les rates, la va veure, va dir: Ei, tu!; tot i que et fessis un sac de pell, no m'acostaria a tu!.
Esop clou la faula dient-nos que els homes prudents, quan tenen molta experiència de la maldat d'alguns, no es deixen enganyar fàcilment.
Versió 2:
Conta una antiga llegenda medieval, que en la tarragonina mansió d’un noble i gran senyor, les rates campaven pels seus dominis, fent destrosses en els graners i rebostos sense que ni els seus criats ni els seus vigilants poguessin acabar amb elles.
Tan greu era la situació que, en un àpat celebrat en honor del rei, aparegueren un gran nombre de rates sense haver-les convidat. Varen espantar a les dames i, després de devorar totes les viandes que hi havia sobre la ben parada taula, una d’elles va tenir la gosadia de dedicar una graciosa reverència al monarca, el qui, justament indignat, prometé no posar més els peus en aquella casa mentre restés en ella un sol rosegador .
Consternat per l’enuig del rei, el pobre noble no va trobar altre solució que manar que el busqués el millor gat rater de la comarca, al qual va fer tancar amb només una gerra d’aigua. AI cap d’uns dies el varen deixar sortir... a l’intentar acabar, a degolla, amb la nombrosa població de rates, i solament aconseguí quedar rendit i esbufegant, veient com les rates li feien befa dels seus caus.
Va decidir, en conseqüència, apel·lar a l’astúcia fingint-se mort. Al cap d’una estona els rosegadors començaren a treure el cap. El més gosat va atansar-se al gat, que aguantava la respiració potes enlaire, i després d‘uns moments de cautelosa exploració, constatà que el gat era difunt.
Anaren sortint les rates i ratolins dels seus forats i es convenceren de què el felí havia perdut la darrera de les seves set vides. La rata més vella proposà celebrar un funeral pel gat, a la fi del qual se’l ruixaria amb aiguardent i se li posaria foc. Amb gran expectació, entre totes les rates, varen col·locar al felí en una llitera, iniciant una processó, al temps que un graciós entonava el ''Gori-Gori''. Iniciaren així el recorregut pel soterrani de la casa sense que el suposat difunt donés cap senyal de vida.
De cop i volta, en el moment en què els rosegadors, estaven confiats, els gat s’incorporà d’un salt esgarrapant a tort i a dret fins el punt de fer una gran destrossa entre elles. Les poques rates que aconseguiren salvar la pell fugiren d’aquell lloc, com ànimes que porten el diable, per a no tornar-hi mai més. Famosa fou la gesta de l’astut felí. Conta la llegenda que el rei, en visitar de nou la casa, va asseure el gat a la seva taula, i que el seu amo, en morir l’intel·ligent animal, va manar perpetuar en pedra la seva gesta, de manera que des de llavors la podem trobar esculpida en un dels formosos àbacs del claustre de la nostra Catedral per a coneixement i admiració dels qui la visiten.
No tenim per tant una font literària exacta que ens permeti definir amb exactitud la seva narració. Creiem però que el tema segueix la línia de les faules, moralitzant, i pensem que així cal considerar-la.
Maria Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls
Introducció
El relleu esculpit en un àbac de la galeria nord-est del claustre de la catedral de Tarragona, conegut com La processó de les rates, data de mitjans del segle XIII. L'exemplar per la seva originalitat i pel seu tractament narratiu i anecdòtic, s'ha catalogat d'excepcional i és el més popular de tota la catedral.
Descripció
La processó de rates que porten a enterrar un gat és interrompuda quan el felí, que fingia ésser mort, hi salta al damunt. L'escena apareix diferenciada en dues parts. La primera a l'esquerra, mostra quatre rates que porten una llitera amb un gat de panxa per amunt, amb els ulls i la boca oberts, ensenyant les dents i les potes rígides; a sota i caminant, una altra rata amb una aixadeta sobre l’espatlla; al davant, tres rates més que porten un asperge a manera d’escombreta, una caldereta i un estandart. La segona, a la dreta és centrada pel gat, que inesperadament salta del jaç i atrapa una rata mentre les altres fugen esverades en direccions oposades i, abandonen el objectes que portaven: l’escombreta, la caldereta o cistell i la banderola.
El tema representat no presenta antecedents o paral·lels similars perquè es pugui considerar normal, així doncs és un dels temes més interessants i alhora problemàtics de l’obra escultòrica de la catedral. Els historiadors no sempre han coincidit en la seva interpretació i en podem trobar algunes de ben diferents. Nosaltres us reproduïm les dues més significatives, que coneixem.
Versió 1:
La lluita del gat o mustela i els ratolins la trobem des de ben antic, però no hem localitzat cap autor que descrigui fidelment aquestes escenes representades al claustre. Esop, en una de les seves faules, ens relata l'astúcia de la mustela que es penja d'un clau d'una biga per enganyar les víctimes:
En una casa hi havia moltes rates. Una mustela ho va saber, va entrar-hi i caçant una rata darrera l'altra, se les anava menjant. Les rates, en veure's tan ferotgement assetjades es van amagar en diferents forats. La mustela, com que ja no podia agafar-les, va pensar que havia de trobar una idea que li permetés arribar a elles. Per aquest motiu va pujar a una biga i penjant-se d'un clau que hi havia es va fer la morta. Quan una de les rates, la va veure, va dir: Ei, tu!; tot i que et fessis un sac de pell, no m'acostaria a tu!.
Esop clou la faula dient-nos que els homes prudents, quan tenen molta experiència de la maldat d'alguns, no es deixen enganyar fàcilment.
Versió 2:
Conta una antiga llegenda medieval, que en la tarragonina mansió d’un noble i gran senyor, les rates campaven pels seus dominis, fent destrosses en els graners i rebostos sense que ni els seus criats ni els seus vigilants poguessin acabar amb elles.
Tan greu era la situació que, en un àpat celebrat en honor del rei, aparegueren un gran nombre de rates sense haver-les convidat. Varen espantar a les dames i, després de devorar totes les viandes que hi havia sobre la ben parada taula, una d’elles va tenir la gosadia de dedicar una graciosa reverència al monarca, el qui, justament indignat, prometé no posar més els peus en aquella casa mentre restés en ella un sol rosegador .
Consternat per l’enuig del rei, el pobre noble no va trobar altre solució que manar que el busqués el millor gat rater de la comarca, al qual va fer tancar amb només una gerra d’aigua. AI cap d’uns dies el varen deixar sortir... a l’intentar acabar, a degolla, amb la nombrosa població de rates, i solament aconseguí quedar rendit i esbufegant, veient com les rates li feien befa dels seus caus.
Va decidir, en conseqüència, apel·lar a l’astúcia fingint-se mort. Al cap d’una estona els rosegadors començaren a treure el cap. El més gosat va atansar-se al gat, que aguantava la respiració potes enlaire, i després d‘uns moments de cautelosa exploració, constatà que el gat era difunt.
Anaren sortint les rates i ratolins dels seus forats i es convenceren de què el felí havia perdut la darrera de les seves set vides. La rata més vella proposà celebrar un funeral pel gat, a la fi del qual se’l ruixaria amb aiguardent i se li posaria foc. Amb gran expectació, entre totes les rates, varen col·locar al felí en una llitera, iniciant una processó, al temps que un graciós entonava el ''Gori-Gori''. Iniciaren així el recorregut pel soterrani de la casa sense que el suposat difunt donés cap senyal de vida.
De cop i volta, en el moment en què els rosegadors, estaven confiats, els gat s’incorporà d’un salt esgarrapant a tort i a dret fins el punt de fer una gran destrossa entre elles. Les poques rates que aconseguiren salvar la pell fugiren d’aquell lloc, com ànimes que porten el diable, per a no tornar-hi mai més. Famosa fou la gesta de l’astut felí. Conta la llegenda que el rei, en visitar de nou la casa, va asseure el gat a la seva taula, i que el seu amo, en morir l’intel·ligent animal, va manar perpetuar en pedra la seva gesta, de manera que des de llavors la podem trobar esculpida en un dels formosos àbacs del claustre de la nostra Catedral per a coneixement i admiració dels qui la visiten.
No tenim per tant una font literària exacta que ens permeti definir amb exactitud la seva narració. Creiem però que el tema segueix la línia de les faules, moralitzant, i pensem que així cal considerar-la.
Maria Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls
No hay comentarios:
Publicar un comentario