Introducció
El cos central de la façana de la catedral és de marbre flanquejat pels murs corresponents de les naus laterals de pedra del país. El portal major amb el seu rosetó d’àmplies proporcions, és d’estil netament ogival, construït a darreries del s. XIII i fou concebut independentment del projecte general. Un cos sortit d’ampla arquivolta forma el portal emmarcat en la part superior per una cornisa angular. Sobre la llinda de marbre hi ha l’escena del Juí Final, amb relleus realitzats per Jordi de Déu i un vitrall triangular actua de nimbe a la figura de Crist Jutge, acompanyat d’àngels amb instruments de la Passió. A sota descobrim la resurrecció dels morts i escenes de l’infern.
En el mainell una bonica imatge de la Verge amb l’Infant Jesús resta damunt d’un pedestal, amb animals fantàstics i escenes de la creació d’Adam i Eva. Completen l’ornamentació de la façana figures d’apòstols i profetes, nou d’elles realitzades pel mestre Bartomeu i les restants per l’escultor Jaume Cascalls. Les portes, amb revestiments metàl·lics i de ferro forjat són de finals dels segle XV, realitzades per l’artesà Vergonyós, de La Selva del Camp i costejades per l’arquebisbe Gonzalo Fernández de Heredia.
Descripció
L’obra s’atribueix al mestre gironí, Bartomeu, el qual el 15 de juny de 1277, rebé l’encàrrec de l’arquebisbe Bernat d’Olivella (1272-1287) i del Capítol de la Catedral tarragonina, d’obrar el portal major i la rosassa (finestra de la “O”) al seu damunt, tot per 20 sous setmanals. Tanmateix hi ha alguns dubtes de la seva auditoria per quant el comensal Marí, afirmà que fou el prelat Roderic Tello (1285-1308) qui enllestí la nau central, pagant del seu pecuni particular la penúltima volta vers la façana. Tot i així hem de posar en relació els calats del rosetó i del timpà de la façana, amb els del tabernacle del sepulcre del rei Pere el Gran, a Santes Creus, que realitzà el dit mestre Bartomeu, entre els anys 1291 i 1295, on hi veiem, com a Tarragona, flors de lis a les puntes dels lòbuls.
L’esquema geomètric de la rosassa, d’onze metres de diàmetre exterior, és de dotze raigs, formats per un cercle quadrilobat, de vuitanta-vuit centímetres de diàmetre extern, que supera a dos lòbuls allargats limitats per un pentàgon curvilini, entorn d’un centre hexalobat, de cent seixanta centímetres de diàmetre, i voltada per doble nombre de triangles curvilinis, de cent set centímetres d’alçària, amb trilobats interiors centrats per un cercle vermell. L’esquema es repeteix al monestir de Sant Cugat del Vallès, i a les esglésies barcelonines de Santa Maria del Pi i la desapareguda de Santa Caterina.
De la vidriera cap al parament es disposen set línies circulars motllurades amb un gruix de 1,30 m i cadascuna es composta d’un fris llis, un quart de canya, un altre fris llis, un quart de bocell i novament un fris llis. Al zenit hi descobrim el cap de Crist.
La decoració vítria reprodueix el cosmos, centrat per un gran sol, en vidre lilòs i cara perfilada en grisalla de color sèpia, d’on sorgeixen sis raigs, cargolats, en vermell, que s’introdueixen en els lòbuls del hexalobat. El volten estrelles de quatre puntes, també en vidre vermell, que ocupen cadascun dels lòbuls, dels pentagons curvilinis i dels quadrilobats, com si d’un veritable univers es tractés. La resta de vidres són, majoritàriament, transparents, grans, gruixuts i de ciba, en els quals hi descobrim marques de crow.
Iconografia
Hi seia algú que resplendia amb un esclat semblant al del jaspi i la cornalina, i el tron era nimbat per un cercle de llum que brillava com la maragda i al seu voltant hi havia vint-i-quatre trons, on seient vint-i-quatre ancians, vestits de blanc i coronats amb corones d’or.(Sant Joan, Apocalipsis,5)
La rosassa sembla desenvolupar, en el seu conjunt, aquest passatge apocalíptic de Sant Joan. Estem, doncs, en la presència d’una grandiosa litúrgia celestial, que alaba al Creador i Senyor de l’univers, essent el punt central de la “O” el focus de la visió, entorn del qual gira tot. Aquest fet neix de l’admiració davant l’objecte de contemplació que ens sobrepassa, i simbolitza el cel en oposició a l’infern. Es comporta com una espècie d’ull astronòmic, que rep només la llum a últimes hores de la tarda quan ja no hi ha funcions litúrgiques.
Els dotze raigs ens recorden les dotze tribus d’Israel -símbol de tots els pobles del món- o els dotze apòstols, i els vint-i-quatre triangles curvilinis, els ancians, anomenats per Sant Joan.
M. Joana Virgili i Gasol i Josep Serra Valls
El cos central de la façana de la catedral és de marbre flanquejat pels murs corresponents de les naus laterals de pedra del país. El portal major amb el seu rosetó d’àmplies proporcions, és d’estil netament ogival, construït a darreries del s. XIII i fou concebut independentment del projecte general. Un cos sortit d’ampla arquivolta forma el portal emmarcat en la part superior per una cornisa angular. Sobre la llinda de marbre hi ha l’escena del Juí Final, amb relleus realitzats per Jordi de Déu i un vitrall triangular actua de nimbe a la figura de Crist Jutge, acompanyat d’àngels amb instruments de la Passió. A sota descobrim la resurrecció dels morts i escenes de l’infern.
En el mainell una bonica imatge de la Verge amb l’Infant Jesús resta damunt d’un pedestal, amb animals fantàstics i escenes de la creació d’Adam i Eva. Completen l’ornamentació de la façana figures d’apòstols i profetes, nou d’elles realitzades pel mestre Bartomeu i les restants per l’escultor Jaume Cascalls. Les portes, amb revestiments metàl·lics i de ferro forjat són de finals dels segle XV, realitzades per l’artesà Vergonyós, de La Selva del Camp i costejades per l’arquebisbe Gonzalo Fernández de Heredia.
Descripció
L’obra s’atribueix al mestre gironí, Bartomeu, el qual el 15 de juny de 1277, rebé l’encàrrec de l’arquebisbe Bernat d’Olivella (1272-1287) i del Capítol de la Catedral tarragonina, d’obrar el portal major i la rosassa (finestra de la “O”) al seu damunt, tot per 20 sous setmanals. Tanmateix hi ha alguns dubtes de la seva auditoria per quant el comensal Marí, afirmà que fou el prelat Roderic Tello (1285-1308) qui enllestí la nau central, pagant del seu pecuni particular la penúltima volta vers la façana. Tot i així hem de posar en relació els calats del rosetó i del timpà de la façana, amb els del tabernacle del sepulcre del rei Pere el Gran, a Santes Creus, que realitzà el dit mestre Bartomeu, entre els anys 1291 i 1295, on hi veiem, com a Tarragona, flors de lis a les puntes dels lòbuls.
L’esquema geomètric de la rosassa, d’onze metres de diàmetre exterior, és de dotze raigs, formats per un cercle quadrilobat, de vuitanta-vuit centímetres de diàmetre extern, que supera a dos lòbuls allargats limitats per un pentàgon curvilini, entorn d’un centre hexalobat, de cent seixanta centímetres de diàmetre, i voltada per doble nombre de triangles curvilinis, de cent set centímetres d’alçària, amb trilobats interiors centrats per un cercle vermell. L’esquema es repeteix al monestir de Sant Cugat del Vallès, i a les esglésies barcelonines de Santa Maria del Pi i la desapareguda de Santa Caterina.
De la vidriera cap al parament es disposen set línies circulars motllurades amb un gruix de 1,30 m i cadascuna es composta d’un fris llis, un quart de canya, un altre fris llis, un quart de bocell i novament un fris llis. Al zenit hi descobrim el cap de Crist.
La decoració vítria reprodueix el cosmos, centrat per un gran sol, en vidre lilòs i cara perfilada en grisalla de color sèpia, d’on sorgeixen sis raigs, cargolats, en vermell, que s’introdueixen en els lòbuls del hexalobat. El volten estrelles de quatre puntes, també en vidre vermell, que ocupen cadascun dels lòbuls, dels pentagons curvilinis i dels quadrilobats, com si d’un veritable univers es tractés. La resta de vidres són, majoritàriament, transparents, grans, gruixuts i de ciba, en els quals hi descobrim marques de crow.
Iconografia
Hi seia algú que resplendia amb un esclat semblant al del jaspi i la cornalina, i el tron era nimbat per un cercle de llum que brillava com la maragda i al seu voltant hi havia vint-i-quatre trons, on seient vint-i-quatre ancians, vestits de blanc i coronats amb corones d’or.(Sant Joan, Apocalipsis,5)
La rosassa sembla desenvolupar, en el seu conjunt, aquest passatge apocalíptic de Sant Joan. Estem, doncs, en la presència d’una grandiosa litúrgia celestial, que alaba al Creador i Senyor de l’univers, essent el punt central de la “O” el focus de la visió, entorn del qual gira tot. Aquest fet neix de l’admiració davant l’objecte de contemplació que ens sobrepassa, i simbolitza el cel en oposició a l’infern. Es comporta com una espècie d’ull astronòmic, que rep només la llum a últimes hores de la tarda quan ja no hi ha funcions litúrgiques.
Els dotze raigs ens recorden les dotze tribus d’Israel -símbol de tots els pobles del món- o els dotze apòstols, i els vint-i-quatre triangles curvilinis, els ancians, anomenats per Sant Joan.
M. Joana Virgili i Gasol i Josep Serra Valls
Tarragona, 1 de febrer del 2000
No hay comentarios:
Publicar un comentario