LES OBLACIONS
(Santes Creus)
Introducció
Els únics testimonis de l’existència d’un claustre anterior, cistercenc, en aquest mateix espai, són el templet del lavabo i les empremtes que ens resten als murs de les galeries septentrional i oriental. L’actual claustre gòtic, va començar a edificar-se l’any 1313, i fou bastit per iniciativa dels reis Jaume II el Just i la seva muller Blanca d’Anjou. Entre l’àmplíssima varietat iconogràfica que figura esculpida en les cistelles podem distingir com a mínim tres estils. Un primer compost per figures que ocupen tot el capitell o fins i tot s’escampen a dos i que s’atribueixen a l’artista Reinard des Fonoll. Un altre, obrat segurament per un deixeble de Reinard, que presenta composicions acabades amb ornamentació vegetal, i el darrer que es correspon a una factura més arcaïtzant de caràcter romànic i realitzat amb relleus més baixos. El fris que corona el pilar sudoccidental del claustre de Santes Creus, constitueix la part més representativa d’aquest darrer i correspon a la primera fase de l’escultura del conjunt: el Cicle del Gènesis. S’inicia en els relleus de l’interior del pilar sudoccidental amb la creació d’Adam, seguida per la d’Eva, l’advertiment de Déu, la caiguda, la reprovació, la condemna al pecat i les oblacions.
Pocs són els temes bíblics que podem localitzar en aquest claustre i per tant, la representació d’aquest cicle té una gran importància.
Descripció
A l’ala occidental del claustre, a l’interior del jardí, localitzem dos capitellets perfilats a la part superior del tambor per l’àbac, compost per un càvec de perímetre poligonal sobremuntat per un bordó, i limitat per un astragal sense decoració però emplaçat a nivell inferior del seu contigu.
L’escena respon a la representació de les oblacions presentades al Senyor per Caín i Abel. El personatge, Caín és situat a l’extrem esquerre i amb una postura lleugerament forçada en haver-se d’acomodar per sota de les branques de l’alzina. El jove, d’expressió trista en haver refusat Déu la seva ofrena, es presenta imberbe, amb el cabell curt i ben treballat. Va habillat amb una senzilla túnica, de coll rodó i obertura central, provista d’àmplies mànigues que arriben per sota del colze, amb cingol i llarga fins a mitja cama. Manté les mans unides a l’alçada de la cintura tot sostenint una aixada, símbol del seu ofici, de llarg mànec. Se’ns presenta en posició frontal malgrat que els peus, calçats amb tapins, són disposats en direcció lateral a fi d’adaptar-se al petit espai sortint del collarí.
Al centre de l’escena i actuant d’eix de simetria, localitzem una alta alzina fornida per tres frondoses branques, que configuren la copa, i glans a la part superior. A la banda oposada comptem quatre bens: dos d’ells a la part inferior i disposats un davant de l’altre, amb el cap coix. Un tercer és representat damunt dels altres dos, tot apoiant-hi les potes del darrera i deixant en l’aire les davanteres; estrategia que permet donar profunditat a l’escena. L’últim, més petit, sobremunta al tercer i apoia les potetes davanteres al seu coll.
Iconografia
Caín, fill primogènit d’Adam i Eva, segons el llibre del Gènesis, es va dedicar a l’agricultura mentre que el seu germà Abel, a la ramaderia. Amdós oferiren un sacrifici a Déu, que acceptà de bon grat l’ofrena d’Abel i refusà la del seu germà. Caín enfadat matà al germà i Déu el condemnà a viure vagant.
“Abel era pastor d’ovelles i Caín treballava la terra. Acabades les collites, Caín va presentar al Senyor una ofrena dels fruits de la terra. Abel va oferir també les primeres cries del ramat amb el greix de les víctimes.”
“El Senyor va acollir favorablement Abel i la seva ofrena, però no acollí a Caín i la seva”... (G, 4, 1-6)
La representació més antiga d’aquesta escena la localitzem en un capitell, datat al segle XII, de Saint-Martín de Ainay i en un dels baix relleus de bronze de la porta de Sant Zenon (Florència).
L’actitud de tristesa de Caín respon al rebuig de la seva ofrena al Senyor. Tanmateix, no ens sorprèn que l’artista hagi escollit l’alzina per representar l’agricultura ja que, a més de ser una espècies típicament mediterrània, la mitologia clàssica el considera com l’arbre sagrat de Zeus, consagrat posteriorment a Júpiter i catalogat pels celtes com arbre sagrat. En darrer terme podem dir que els anyells són considerats com el símbol de la puresa, de la innocència i de la mansuetud.
M. Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls
(Santes Creus)
Introducció
Els únics testimonis de l’existència d’un claustre anterior, cistercenc, en aquest mateix espai, són el templet del lavabo i les empremtes que ens resten als murs de les galeries septentrional i oriental. L’actual claustre gòtic, va començar a edificar-se l’any 1313, i fou bastit per iniciativa dels reis Jaume II el Just i la seva muller Blanca d’Anjou. Entre l’àmplíssima varietat iconogràfica que figura esculpida en les cistelles podem distingir com a mínim tres estils. Un primer compost per figures que ocupen tot el capitell o fins i tot s’escampen a dos i que s’atribueixen a l’artista Reinard des Fonoll. Un altre, obrat segurament per un deixeble de Reinard, que presenta composicions acabades amb ornamentació vegetal, i el darrer que es correspon a una factura més arcaïtzant de caràcter romànic i realitzat amb relleus més baixos. El fris que corona el pilar sudoccidental del claustre de Santes Creus, constitueix la part més representativa d’aquest darrer i correspon a la primera fase de l’escultura del conjunt: el Cicle del Gènesis. S’inicia en els relleus de l’interior del pilar sudoccidental amb la creació d’Adam, seguida per la d’Eva, l’advertiment de Déu, la caiguda, la reprovació, la condemna al pecat i les oblacions.
Pocs són els temes bíblics que podem localitzar en aquest claustre i per tant, la representació d’aquest cicle té una gran importància.
Descripció
A l’ala occidental del claustre, a l’interior del jardí, localitzem dos capitellets perfilats a la part superior del tambor per l’àbac, compost per un càvec de perímetre poligonal sobremuntat per un bordó, i limitat per un astragal sense decoració però emplaçat a nivell inferior del seu contigu.
L’escena respon a la representació de les oblacions presentades al Senyor per Caín i Abel. El personatge, Caín és situat a l’extrem esquerre i amb una postura lleugerament forçada en haver-se d’acomodar per sota de les branques de l’alzina. El jove, d’expressió trista en haver refusat Déu la seva ofrena, es presenta imberbe, amb el cabell curt i ben treballat. Va habillat amb una senzilla túnica, de coll rodó i obertura central, provista d’àmplies mànigues que arriben per sota del colze, amb cingol i llarga fins a mitja cama. Manté les mans unides a l’alçada de la cintura tot sostenint una aixada, símbol del seu ofici, de llarg mànec. Se’ns presenta en posició frontal malgrat que els peus, calçats amb tapins, són disposats en direcció lateral a fi d’adaptar-se al petit espai sortint del collarí.
Al centre de l’escena i actuant d’eix de simetria, localitzem una alta alzina fornida per tres frondoses branques, que configuren la copa, i glans a la part superior. A la banda oposada comptem quatre bens: dos d’ells a la part inferior i disposats un davant de l’altre, amb el cap coix. Un tercer és representat damunt dels altres dos, tot apoiant-hi les potes del darrera i deixant en l’aire les davanteres; estrategia que permet donar profunditat a l’escena. L’últim, més petit, sobremunta al tercer i apoia les potetes davanteres al seu coll.
Iconografia
Caín, fill primogènit d’Adam i Eva, segons el llibre del Gènesis, es va dedicar a l’agricultura mentre que el seu germà Abel, a la ramaderia. Amdós oferiren un sacrifici a Déu, que acceptà de bon grat l’ofrena d’Abel i refusà la del seu germà. Caín enfadat matà al germà i Déu el condemnà a viure vagant.
“Abel era pastor d’ovelles i Caín treballava la terra. Acabades les collites, Caín va presentar al Senyor una ofrena dels fruits de la terra. Abel va oferir també les primeres cries del ramat amb el greix de les víctimes.”
“El Senyor va acollir favorablement Abel i la seva ofrena, però no acollí a Caín i la seva”... (G, 4, 1-6)
La representació més antiga d’aquesta escena la localitzem en un capitell, datat al segle XII, de Saint-Martín de Ainay i en un dels baix relleus de bronze de la porta de Sant Zenon (Florència).
L’actitud de tristesa de Caín respon al rebuig de la seva ofrena al Senyor. Tanmateix, no ens sorprèn que l’artista hagi escollit l’alzina per representar l’agricultura ja que, a més de ser una espècies típicament mediterrània, la mitologia clàssica el considera com l’arbre sagrat de Zeus, consagrat posteriorment a Júpiter i catalogat pels celtes com arbre sagrat. En darrer terme podem dir que els anyells són considerats com el símbol de la puresa, de la innocència i de la mansuetud.
M. Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls
2 comentarios:
Interessant!
Felicito als autors per l'acurada i precisa descripció que han fet del relleu.
Marga
Publicar un comentario