El Modernisme a Reus

El Modernisme

En el tombant del segle XIX i XX, es difongué per Europa un moviment decoratiu, romàntic i individualista, que es conegué, com a Art Nouveau, Modern Style, Jugendstil, Style Liberty, Sezessionstil, Style 1900, Style Nouille o Modernisme. L’estil inclogué nous procediments artístics i activà la incorporació de motius ornamentals inspirats en la natura, amb preferència per les formes vegetals i florals. Pel que fa a l’arquitectura, arraconà la tendència d’imitar estils anteriors, i introduí una construcció fundada en l’ornamentació. Es caracteritzà pel predomini de la corba sobre la recta, la riquesa i el detallisme de la decoració, l’ús freqüent de motius fitomòrfics, el gust per l’asimetria, l’esteticisme refinat, el dinamisme de les formes, i per la revalorització de les tècniques i dels oficis artesanals manifestada en les peces de pedra picada de difícil estereotomia, en la talla de fustes exòtiques, en els ferros forjats de baranes i reixes, a més dels revestiments de façanes i interiors amb ceràmiques, relleus de terra cuita i mosaics, finestrals amb vidres policroms i complicades cobertes. El triomf universal de l’estil fou sens dubte l’exposició Universal de París del 1900, però la consolidació del Modernisme arquitectònic a Catalunya es degué, sobretot, als arquitectes Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch.

Els edificis modernistes de Reus

A l’any 1900 la ciutat de Reus va viure l’emergència d’un cert aristocratisme menestral que li permeté impulsar el nou moviment avantguardista, el Modernisme, que es reflectí en l’art, en la literatura i sobretot en l’arquitectura. Les noves construccions, de línies sinuoses i suggerents van aconseguir un acoblament harmònic entre l’estructura, la composició i la decoració en les luxoses vivendes, segones residències, cases de pisos, fàbriques, magatzems, tallers i edificis públics com ara escoles, escorxadors i hospitals.
Així, doncs, si cerquem les obres modernistes reusenques, amb les inicials dels seus propietaris a les façanes i la rosa de la ciutat inserida en els palauets realitzats pels arquitectes Caselles i Domènech, les localitzarem, majoritàriament a l’àrea comercial i de serveis de la ciutat. Tanmateix, aquella nova arquitectura industrial, es concentrà als afores i presenta un estil que respon a la funcionalitat de les construccions i no a un maquillatge estilístic.
Entre les principals obres modernistes de la ciutat considerem les de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, una de les màximes figures del modernisme mundial, que és autor de la casa Navàs, l’Institut Pere Mata i la casa de Pau Font de Rubinat. Juntament amb el seu fill, l’arquitecte Pere Domènech i Roure, realitzà els magatzems Font de Rubinat i de Ramon Vilella a més de la casa Gasull. El col·laborador i destacat deixeble d’en Gaudí, Joan Rubió i Bellver, bastí el Dispensari Antituberculós, la casa Serra, coneguda també com a Quadrada, el mas d’en Perdiu i el xalet Serra.
Pere Caselles i Tarrats, és, però, l’arquitecte que més edificis construí a la ciutat: obrà el Mercat central, les escoles “Prat de la Riba” i “Rubió i Ors”, l’Estació Enològica, el Museu Salvador Vilaseca, l’Escorxador -avui seu de la Universitat Oberta de Catalunya-, el Teatre Circ, l’escala de la Societat Recreativa “El Círcol”, el mas Vilella, avui escola Montsant i les cases: Sardà, del Baró de Llorach, Joan Tarrats, Jaume Segarra, Fransec Sostres, Iglésies, Rull, Homededéu, Anguera, Ciamberlani, Piñol, Totosaus, Tomàs Jordi i Punyed. Dos arquitectes més, J. Batlle i José Lubietas, foren autors de les cases de Tapiró i de Bartolí, respectivament. Sobta, en canvi, l’absència d’obres de l’arquitecte Antoni Gaudí, que malgrat que era fill de Reus mai va treballar a la ciutat, com tampoc ho van fer els seus deixebles Francesc Berenguer i Domènec Sugranyes.


La casa Navàs

La petita botiga de teixits, del matrimoni Joaquim Navàs i Pepa Blasco, fundada el 1848 a la plaça Mercadal, produí uns beneficis econòmics importants que els decidí a obrir, al mateix indret, un nou establiment a l’estil dels que acostumaven a visitar a París. La nova casa va ser encarregada, l’any 1902 i sense cap tipus de restricció pressupostària, al ja famós Lluís Domènech i Montaner, a qui la seva personalitat innovadora i el conjunt de la seva obra arquitectònica, fa que hom se l’inclogui dins d’una estirp privilegiada d’arquitectes que depassen àmpliament el concepte de simples tècnics en construcció per tendir a ser constructors de realitats més extenses.
La casa Navàs combina la gosadia de les formes amb l’enyorament de la fortalesa perduda, on l’idealisme neogòtic no es tanca gens i fins i tot pot semblar un castell encantat, ple de fades i d’onades d’aigua sobrevolades per ocells. La seva personalitat és única i posseeix a més la qualitat de formar part del conjunt porxat de la plaça. Domènech aprofità la seva situació cantonera per experimentar les solucions arquitectòniques i ornamentals que ja havia projectat a la casa Rull i que dominava completament.

La façana principal mira a la plaça i és sostinguda per cinc fines i esveltes columnes on descansen cinc arcs compostos pel fi joc de corbes i contracorbes. Al primer pis les línies sinuoses i suggerents es transformen en elements gòtics, pinacles i llindes carregades de motius fitomòrfics que conformen jardins de pedra i ceràmica, i que ens permeten descobrir els rostres estilitzats de personatges vestits a l’estil de principis de segle. A un nivell superior descobrim, a menor escala, els mateixos arcs de la planta baixa, sobremuntats pel mirador, ple de flors, que exhibeix arcs de ferradura. Tanmateix, una atenta observació ens permet apreciar els danys provocats per una bomba que el 1938 va destruir la torre, el coronament, i la meitat dels vitralls, avui restituïts, mercès a l’ajut de l’Escola-taller “Mas Carandell”.
El repertori naturalista que es revela a l’interior és inesgotable, i s’expressa per mitjà de la ceràmica, el mosaic, la fusteria, el mobiliari, la llum i el color dels vitralls. És també la mostra del punt de trobada entre la menestralia i els vells artesans amb orgull de la seva feina: Martí, de Vila-seca, va forjar els ferros; Tomàs Berguedà va fer els estucats de les parets i les pintures murals; i Hipòlit Montseny es va encarregar de les rajoles de València. El mestre de les arts aplicades, Gaspar Homar, es va ocupar dels mobles i la marqueteria amb fusta noble (roure americà, melis, caoba), s’encarregà també del mosaic ceràmic, amb rajoles que representen l’expedició de Jaume I cap a Mallorca, dels llums de ferro forjat, dels penja-robes, dels llums de llautó amb formes vegetals, dels arrambadors de fusta, de les cadires i, finalment, dibuixà també els motius dels mosaics i dels vitralls (175 metres quadrats) que va realitzar, amb gran mestratge, el vitraller barceloní Jeroni Granell.
Tocada per una llum suau, la casa Navàs és un jardí, un paradís on les fruites i les flors són producte d’una floració primaveral, acolorida i entusiasta.

M Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls

Santes Creus. EL RELLEU DE LA CREACIÓ: LA CAIGUDA

EL RELLEU DE LA CREACIÓ: LA CAIGUDA

Introducció

El claustre gòtic de Santes Creus, s'inicià l’any 1313 i ocupà l’espai d’un altre claustre més antic del qual encara se'n conserven restes. L’escultura és d’una gran bellesa i en el conjunt claustral hi distingim, com a mínim, tres estils. Un d’imatges de gran format que omplen tot el capitell o n’abasten dos, atribuïbles a l’artista britànic, Reinard des Fonoll, que ens deixà el seu retrat en un capitell enfront del parlador, sostenint la maceta i el cisell. Un altre que correspon a la fauna fabulosa, amb talles de més d’una figura en composicions que requereixen el complement de fullatges i el seu autor podria haver-se esculpit en la testa del pilar immediat, mirant al jardí. L’últim, més arrelat a la tradició romànica i disposat a mostrar escenes, amb al·lusions paisatgís­tiques, en relleus més baixos, autor del cicle del Gènesi i que també s’identificà al fris del cantó tocant a la porta dels conversos.
En el pilar de l’angle sud-occidental, localitzem el relleu de la Creació o del Gènesi. El programa s’inicia a l’interior del pilar amb la representació de: La creació d’Adam, la d’Eva, la presentació d’Eva a Adam, l’advertiment de Déu, la caiguda, la reprovació de Déu i la condemna al pecat . El fons és completament llis i l’emmarca­ment amb arquitectures és inexistent, però en la reprovació hi figura, epigrafiada, la llegenda: Adam ubi est? Respondit Adam. Domine audivi vocem tuam.

Descripció

L’escena de la caiguda és composta pels nostres primers pares i dos frondoses arbres.
Adam nu, en posició frontal, barbat i amb llargs cabells es cobreix el sexe amb una gran fulla que sosté amb la mà esquerra, mentre l’altra la col·loca al coll en actitud d’expel·lir la poma. Segueix un arbre amb fruits, d'un llarg tronc i decantat vers la dreta en aguantar el pes d’Adam que si recolza.
Eva, flanquejada per dos arbres, va nua, amb llargs cabells i mentre que amb la mà dreta es tapa el sexe, per mitjà d’una gran fulla, mentre amb l’altra sosté la poma, objecte del pecat, que mossega i que prèviament ha ofert al seu company. El seu cos mostra una posició lateral, amb les cames doblegades, mentre que la del cap és frontal a fi d’oferir una visió més clara del blasme.
El darrer arbre, amb grans fulles i fruits, resta decantat vers l’esquerre a fi de fer més visible la gran serp enroscada, en forma helicoïdal, en el tronc. Mentre que la cua s’arrossega pel terra, el cap surt, per darrera de l’arbre, fins quasi tocar a Eva, just a l'alçaria de la seva espatlla.
Cal remarcar com s'ha aprofitat l’angle amb intenció significativa, per al contingut de l’episodi, situant-hi l’arbre darrera el qual s’amaguen Adam i Eva, mentre Déu resta a l’altre costat.
El relleu, es pot relacionar amb el fris del claustre del pilar sud-occidental de la catedral de Girona i amb el capitell de Sant Cugat del Vallès, tot i que en ambdós hi manca la creació d’Adam.

Iconografia

Eva allargà la mà vers el fruit i agafant-lo de la boca de la serp, l’oferí, per la seva desgràcia, a Adam. D’aquesta manera el primers pares caigueren en el pecat i foren condemnats al treball. El mitjà, doncs, que concretà la temptació va ser el fruit.
El personatge masculí ens mostra, mitjançant els seus gestos de penediment, la mà a la gola, i de pudor, tapant-se el sexe, els sentiments originats per la falta comesa. Pel contrari, la figura femenina represen­tada amb els cabells llargs i descoberts es pot associar al pecat de la luxúria, que tot hi presentar el gest de vergonya, en ocultar el sexe, continua menjant el fruit prohibit sota l’astuta mirada de la serp.
El primer arbre, en el sentit més ampli, podem interpretar-lo com la vida del cosmos, el creixement, la generació i regeneració, com la vida inesgotable d’immortalitat ''vida sense mort''. Però abandona aquest sentit en la segona representació on la serp, com a símbol de saviesa i malignitat activa, ha sorgit de l’abisme per exercir la seducció de la força per la matèria, constituint la manifestació concreta dels resultats de la involució, i de la persistència de l'inferior en lo superior.

Maria Joana Virgili i Gasol i Josep Serra Valls
Tarragona 25 de setembre de 1999

Monestir de Santes Creus. Relleu del gènesi: La creació d’Eva

Monestir de Santes Creus. Relleu del gènesi: La creació d’Eva


Pocs són els temes bíblics que podem localitzar en el claustre gòtic de Santes Creus, per aquest motiu la representació del cicle del Gènesis té una gran importància. El relleu, que corona el pilar sud-occidental del claustre, constitueix la part més representativa de la primera fase de l’escultura del conjunt i concentra la única temàtica veterotestamentària de tot el recinte claustral.

El programa iconogràfic, s’inicia a la galeria meridional amb la creació d’Adam seguida per la d’Eva, de la qual us oferim aquesta fidel reproducció. Curiosament i tenint en compte l’important grau de desenvolupament del cicle, la primera escena correspon, com era habitual, a la creació d’Adam seguida per la de la dona, contràriament al que succeeix en les representacions més properes de les catedrals de Tarragona i Girona i en el monestir de sant Cugat del Vallès. Tanmateix manté diferents graus de parentiu amb els grups dels indrets esmentats tant pel que fa a repertoris, organització del capitell, composició, tractament de les figures i iconografia.

La representació respon a un passatge bíblic del Gènesis:

I Déu digué:
“No és bo que l’home estigui sol, li donaré una ajuda semblant a ell”...
...Llavors Déu va fer caure a Adam en un somni letàrgic i mentre dormia li prengué una de les seves costelles, reposant carn en el seu lloc. Tot seguit de la costella agafada a l’home va formar Déu a la dona i la presentà a l’home, qui va dir: “Aquesta si que és ós dels meus ossos i carn de la meva carn, serà anomenada barona perquè del baró ha estat feta.” (G,II,3)


Descripció:
L’escena de la creació d’Eva és rellevada sobre un fons completament llis i emmarcaments arquitectònics inexistents. Observem, a la dreta de l’escena, a Déu dempeus, lleugerament inclinat, amb nimbe crucífer, barbat, cabells oblongs i mostrant-nos un peu nu; va vestit amb una túnica de coll rodó i amples mànigues, que s’arronsen en tenir els braços alçats, i un ampli mantell, girat per damunt de l'espatlla en la banda esquerra, subjectat per un fermall caironat i amb una creu grega inscrita. Amb les mans, estira, pels colzes, la figura nua d’Eva que sorgeix, a nivell de les costelles, del costat esquerre d’Adam.
La figura d’Eva nua, dreta , una mica inclinada cap a la dreta, amb les mans juntes davant el pit en actitud de pregar, mostra un rostre d’expressió trista i llargs cabells llisos.
Adam nu, barbat, amb cabells llisos i estriats, que li deixen al descobert l’orella i s’escampen per l’espatlla, es troba ajupit damunt d’unes pedres i sota un arbre. Té les cames i el braç dret doblegat, agafat amb l’esquerre –trencat-, i el cap recolzat damunt la mà dreta estesa. Alhora mostra una actitud de descans dormint –com esmenta el text bíblic- i absent del fet meravellós de la creació de la seva companya. L’artista ha intentat destacar alguns aspectes anatòmics del baró com: les costelles, els muscles del coll i de les cames.

Clou l’escena un petit arbre de tronc llis i escàs ramatge coronat per dos nivells de fulles llises lanceolades i nervades que deixen veure dues pomes.
El tipus de figuració, la desproporció en els personatges, els plegats de la roba en la figura de Crist, els rostres, pentinats, els trets anatòmics i l’escena en general són d’una simplicitat exquisita.

La simbologia:
La idea de la creació era obsessiva pels homes de l’edat mitjana i en conseqüència ocupà el pensament dels centres de cultura més importants de l’època. Malgrat els desacords, la majoria de teòlegs van seguir el sentit literal de la Bíblia on l’ordre del món succeeix al caos primitiu. En el pla simbòlic, el Gènesis presenta un contingut molt ampli. La creació de l’univers i de l’home ofereix, doncs, un misteri insoldable que cerquen descobrir. Només la creació pot desxifrar la unitat del món i el sentit de Déu en el seu sí. Crist, és per tant, el Senyor d’aquest univers, però el secret continua perquè les lleis de l’univers se’ls hi escapen. El Gènesis (II,7) ensenya que Déu va crear l’home, com un terrissaire, de la pols de la terra i el Salm (CII,19) diu que Déu està assegut en el tron i que tot resta sotmès al seu imperi. Adam, nom derivat de l’Hebreu que significa terra, simbolitza la força de l’univers. Eva creada, com Adam, el sisè dia, pren el significat, en la interpretació cristiana, de ser la mare de tota la vida humana predominant l’aspecte procreador, a més del símbol de la vida, de la Natura, naturans o mare de totes les coses, però en el seu aspecte formal i material. Des del punt de vista de l’esperit, és el punt oposat de la Verge Maria, mare de les ànimes.

Maria Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls
Tarragona 14 d’agost del 2000

Clau de volta de la Catedral de Tarragona

Clau de volta de la Catedral de Tarragona

Introducció


El claustre de la catedral de Tarragona, excepcionalment emplaçat a l’angle nord-est del temple, entre el transsepte i els absis, sembla ser, per l’estil, del tombant del segle XII i XIII. La presència d’elements heràldics dels arquebisbes Ramon de Castelltersol (1194-1198) i Ramon de Rocabertí (1199-1215), que va deixar 1000 sous del seu testament destinats a aquesta obra, ho confirma.
El claustre posseeix un esquema gairebé quadrangular de 47 per 46 metres. En cada galeria, comptem sis trams coberts amb voltes de creueria centrades per senzilles però interessants claus de volta. Cada finestral és compost per un arc apuntat, un timpà que conté dos òculs -ornats amb motius geomètrics- i altres tres arcs de mig punt que descansen sobre columnes bessones de marbre adossades.
La decoració escultòrica del claustre s’escampa pels capitells, les mènsules, les claus de volta i els permòdols que presenten un dels aspectes més emblemàtics de tot el conjunt catedralici de Tarragona: els arquets heptalobulats de clara filiació islàmica. El conjunt constitueix un dels grups més destacats de la plàstica catalana del segles XII-XIII per la riquesa del seu contingut i ocupa un lloc prioritari dins la sèrie de claustres conservats a Catalunya per la varietat de repertoris que el caracteritza i també per l’elevada quantitat de capitells, cimacis i altres suports en què es desenvolupa. Els elements figurats a través de temes historiats o d’escenes on intervenen éssers humans, animals i monstres ocupen un paper molt destacat. Així mateix, no podem obviar el repertori fitomòrfic que constitueix un bloc determinant i especialment representatiu de les influències que manifesta l’obra esculpida del claustre.

Descripció de la peça

Les claus de volta o dovelles centrals cruciformes foren inserides al darrer moment a fi de tancar les voltes En el claustre de la Catedral de Tarragona, malgrat les restriccions imposades pel marc i per la reiteració d’un mateix esquema circular en la successió de trams coberts amb volta de creueria de nervis diagonals amb perfil motllurat (dos bocells separats per un filet), hi descobrim una interessant varietat de temes iconogràfics.
La sisena clau de la galeria oriental és limitada per un perfil de filet amb incisió central i mostra un camper llis monocromat en fosc.
Hi observem un drac, esculpit en mig relleu. L’element zoomòrfic, àpode i mancat de pelatge, plomes o qualsevol altre recobriment de la pell, adopta una posició recorbada entorn d’una bola semiesfèrica llisa, i és proveït de llargues i punxegudes orelles que es corben adaptant-se al marge. Posseeix també una cua vegetal amb cinc semipalmetes trilobades ondulants, l’extrem de la qual mossega. Al cap, hi destaca un gros ull ametllat foradat amb el trepant i la boca semioberta i buidada.
Els recursos senzills aplicats i l’enriquiment de la policromia, en el camper, activen la vivacitat que caracteritza una bona part del conjunt.

Iconografia

En el conjunt catedralici hem localitzat altres figuracions del drac en capitells, cimacis o mènsules fins i tot bípedes, emplaçats en aquest cas en claus de volta, dos a l’església i un tercer a la nau meridional del claustre. Aquest fet no ens ha de sorprendre si tenim en compte la facilitat amb què aquestes figures s’adapten als diferents marcs als quals van destinats.
A més de la finalitat ornamental que mostra bona part de les representacions, en alguns casos pot connotar els altres sentits amb què s’acostumava a utilitzar aquest repertori animalístic: fent al·lusió al món del mal i del dimoni, com a símbol de fortalesa, com a guardians de temples i de tresors o com una al·legoria de la saviesa. El drac que es mossega la cua o ouroborus és considerat, però, símbol de tot procés cíclic i especialment del temps.

Tarragona, 16 de setembre del 2001
M. Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls

Catedral de Tarragona. Cap trifacial

Catedral de Tarragona. Cap trifacial amb motius vegetals

Introducció

El claustre de la catedral de Tarragona, excepcionalment emplaçat a l’angle nord-est del temple, entre el transsepte i els absis, sembla ser, per l’estil, de finals del segle XII o de principis del XIII. La presència d’elements heràldics dels arquebisbes Ramon de Castelltersol (1194-1198) i Ramon de Rocabertí (1199-1215), que va deixar 1000 sous del seu testament destinats a aquesta obra, ho confirma.
El claustre posseeix un esquema gairebé quadrangular de 47 per 46 metres. En cada galeria, comptem sis trams coberts amb voltes de creueria centrades per senzilles però interessants claus de volta. Cada finestral és compost per un arc apuntat, un timpà que conté dos òculs -ornats amb motius geomètrics- i altres tres arcs de mig punt que descansen sobre columnes bessones de marbre adossades.
La decoració escultòrica del claustre s’escampa pels capitells, les mènsules, les claus de volta i els permòdols que presenten un dels aspectes més emblemàtics de tot el conjunt catedralici de Tarragona: els arquets heptalobulats de clara filiació islàmica. El conjunt constitueix un dels grups més destacats de la plàstica catalana del segles XII-XIII per la riquesa del seu contingut i ocupa un lloc prioritari dins la sèrie de claustres conservats a Catalunya per la varietat de repertoris que el caracteritza i també per l’elevada quantitat de capitells, cimacis i altres suports en què es desenvolupa. Els elements figurats a través de temes historiats o d’escenes on intervenen éssers humans, animals i monstres ocupen un paper molt destacat. Així mateix, no podem obviar el repertori fitomòrfic que constitueix un bloc determinant i especialment representatiu de les influències que manifesta l’obra esculpida del claustre.

Descripció de la peça

Localitzem el cap trifacial esculpit en un cimaci díedre del pilar de l’angle sud-occidental del claustre tarragoní. Fet de marbre blanc, l’àbac presenta perfil de cavet i dues petites faixes, una de rasa i una altra composta per una sanefa de fulles llises de tres foliols amb contorn lobulat i puntes arrodonides.
Les tres testes demoníaques de trets monstruosos posseeixen una llarga barba comuna a més de flames per cabells. La central, amb trets facials angulosos i boca oberta i burlesca, pren els ulls dels dos rostres adjacents. La de la dreta, de perfil, mostra una gran boca ensenyant totes les dents alhora que mossega un fruit del carràs de raïm que té al costat. Acompanya la baia amb el polze i l’índex de la mà esquerra i doblega la resta de dits sobre el palmell. La testa de l’esquerra, similar a l’anterior, no mostra les dents i els tres dits de la mà dreta són estirats. Hi contemplem també dos braços que porten el raïm a les cares laterals coberts per mànigues llargues i punys treballats amb tavelles.
Del darrera de les testes demoníaques, sorgeixen cintes de tres fils que, en direccions oposades, van ondulant i originant diversos motius vegetals. Els elements inscrits són, bàsicament, raïms, algunes palmetes i, sobretot, fulles lobulades amb els nervis finament marcats, de superfícies còncaves o convexes, que li atorguen un major volum.

Iconografia
L’ésser monstruós s’ha identificat com a Satanàs. La representació, que no és única al claustre tarragoní, es pot relacionar pel tema amb d’altres de contemporànies molt similars a les façanes de la catedral de la Seu d’Urgell o de San Pietro de Tuscània. Tanmateix, en aquestes figures, l’ésser apareix de mig cos i els caps tenen llargues barbes i, en algun cas, una crescuda cabellera flamejant.
La imatge, tot i tenir un clar element decoratiu, pot suggerir les boques infernals i malgrat que el tema no pot ésser confós amb el Leviatan, el fet que l’esperit maligne mossegui una fruita pot representar la por a ser devorat i transportat a l’avern.

Tarragona, 15 de setembre del 2001
M. Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls

Àbac del lleó al claustre de la Catedral de Tarragona

Àbac del lleó al claustre de la Catedral de Tarragona

Introducció

El claustre de la catedral de Tarragona, excepcionalment emplaçat a l’angle nord-est del temple, entre el transsepte i els absis, sembla ser, per l’estil, del tombant del segle XII i XIII. La presència d’elements heràldics dels arquebisbes Ramon de Castelltersol (1194-1198) i Ramon de Rocabertí (1199-1215), que va deixar 1000 sous del seu testament destinats a aquesta obra, ho confirma.
El claustre posseeix un esquema gairebé quadrangular de 47 per 46 metres. En cada galeria, comptem sis trams coberts amb voltes de creueria centrades per senzilles però interessants claus de volta. Cada finestral és compost per un arc apuntat, un timpà que conté dos òculs -ornats amb motius geomètrics- i altres tres arcs de mig punt que descansen sobre columnes bessones de marbre adossades.
La decoració escultòrica del claustre s’escampa pels capitells, les mènsules, les claus de volta i els permòdols que presenten un dels aspectes més emblemàtics de tot el conjunt catedralici de Tarragona: els arquets heptalobats de clara filiació islàmica. El conjunt constitueix un dels grups més destacats de la plàstica catalana del segles XII-XIII per la riquesa del seu contingut i ocupa un lloc prioritari dins la sèrie de claustres conservats a Catalunya per la varietat de repertoris que el caracteritza i també per l’elevada quantitat de capitells, cimacis i altres suports en què es desenvolupa. Els elements figurats a través de temes historiats o d’escenes on intervenen éssers humans, animals i monstres ocupen un paper molt destacat. Així mateix, no podem obviar el repertori fitomòrfic que constitueix un bloc determinant i especialment representatiu de les influències que manifesta l’obra esculpida del claustre.

Descripció de la peça

El predomini quantitatiu més elevat de les figures zoomòrfiques del claustre es correspon a les representacions lleonines, fet que s’adiu perfectament amb el que acostuma a succeir en l’escultura romànica. Localitzem la imatge a la cara b del primer capitell de la galeria occidental ocupant l’àbac -de perfil de cavet i entre dues petites faixes llises-, esculpit en marbre blanc. És realitzat en baix relleu i, a fi d’accentuar-ne els contrastos lumínics i d’obtenir un volum més marcat, s’ha treballat amb el trepant. La petita alçària de l’àbac (9 cm) obliga a representar la figura estirada en sentit longitudinal, gairebé fins a quedar ajaguda. Així mateix, per omplir la superfície, l’artista juga amb cintes de tres fils entrellaçades que inscriuen parts del felí i formen vuits units pel centre amb mig nus alhora que lliguen un feix de palmetes, allargades i digitades, a l’angle.
L’animal, de perfil i amb forçada adaptació al marc estirat del cimaci, mossega la tija i mostra els narius marcats pel trepant, els ulls arrodonits i el cos cobert de pelatge, partit en llargs rínxols més llargs a la zona del coll. Les potes, que acaben en fortes urpes i mostren un pel més curt, apareixen doblegades les del costat esquerre i estirades enrera les del costat dret. La llarga cua, acabada en un plomall, es cargola sobre si mateixa.

Iconografia

Per la seva fàcil aplicació decorativa, el lleó és un dels animals més reproduïts. Se’ls disposa per parelles afrontades: amb la cua i una pota aixecada, girant el cap o mossegant un element central, o amb la cua entre les potes amb una possible significació sexual. El variat repertori respon a diferents possibilitats: en alguns casos, la figura pot presentar un simbolisme perfectament definible, mentre que en d’altres ofereix una ambigüitat sovint accentuada per un caràcter més ornamental. El del claustre tarragoní sembla correspondre a aquest darrer cas i possiblement té l’origen en temes miniaturístics.

Tarragona, 14 de setembre del 2001
M. Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls

La història del conjunt monàstic de Santes Creus

La història del conjunt monàstic

El monestir de Santes Creus fou fundat el 4 de desembre de 1150 a Valldaura, però les condicions del terreny aconsellaren cercar un lloc més adequat; aquest segon lloc fou a Ancosa (Anoia), que tampoc no reuní les condicions propicies i el 26 de gener del 1158 s’instal·là definitivament a Santes Creus. El cenobi se’ns presenta com un conjunt arquitectònic de composició clarament horitzontal en el qual destaquen, des de lluny, les seves tres esveltes torres: el cimbori, la torre de les hores i el mirador vuitavat que sobremunta la porta de l’Assumpta.

És una obra a cavall entre la darreria del segle XII i l’inici del XIII i es compon, com d’altres cenobis cistercencs, de tres recintes: un d’exterior en el qual localitzem els espais de vigilància i acolliment dels visitants, els tallers com la ferreria, els magatzems, les cases dels criats i la parròquia de Santa Llúcia; un segon recinte, ordenat entorn de la plaça de Sant Bernat amb les cases dels monjos jubilats, l’hospital de Sant Pere dels Pobres, la casa del cellerer i l’edifici més noble, el palau de l’abat; un tercer espai on es troben les dependències estrictament claustrals: la capella de la Trinitat –una de les primeres construccions-, l’església amb la torre de les hores i el cimbori, l’armarium, la sala capitular, el claustre major, el templet del lavabo, el dormidor, el parlador, el priorat, el claustre posterior, la infermeria, el refetó, la sala dels monjos, les cuines i el palau reial.

En aquests dos últims segles, els dos primers han sofert moltes transformacions per tal d’adaptar-los com a habitatges del petit poble de Santes Creus. Quant a les dependències destinades a clausura, hem de destacar els enderrocs soferts l’any 1874, que afectaren en gran manera les dependències situades entre la capella de la Trinitat i el palau reial. D’altra banda cal esmentar, en la dècada dels noranta, la recuperació i el condicionament, com a sala d’audiovisuals, del priorat.

Els monjos santescreuïns marxaren del cenobi, com a mesura de precaució arran dels tristos fets ocorreguts a la ciutat de Barcelona, el 25 de juliol del 1835, però tanmateix l’11 d’octubre d’aquest any es donava a conèixer el decret de supressió de tots els convents de qualsevol indret d’Espanya. Aquest comiat voluntari, doncs, es convertí en obligat, i el monestir passà a ser propietat de l’Estat. El 19 de febrer de l’any següent un nou decret posava a la venda els béns i propietats eclesiàstiques i així acabava la història de la vida monàstica santescreuïna i començava una nova etapa del monument. El primer incident greu esdevingué la nit del 29 de desembre d’aquest mateix any quan uns soldats francesos procedents del castell de Querol camí de Tarragona, prengueren foc a l’orgue i al cadirat de cor. L’abandó, acompanyat d’aquest funest acte donà lloc a l’espoli i a la destrucció, sobretot, dels béns mobles, tot i que les construccions pertanyents a la clausura patiren els robatoris més importants no tant pel que fa al valor dels materials sostrets, sinó pels enderrocs que provocaren. Els recintes exteriors van ser ocupats pels nous habitants de Santes Creus.

Tres anys desprès, el mes de juliol, l’exmonjo santescreuí fra Miquel Mestre i Gaset, fou nomenat vicari de la parròquia de Santa Llúcia, i inicià una tasca de defensa i conservació del monestir, que dugué a terme fins a la seva mort, el 1868. El 13 de juny del 1844 es creà la Comissió Provincial de Monuments Històrico-Artístic, i el 10 d’agost del mateix any es constituí la Comissió de Monuments de Tarragona amb la finalitat de defensar i protegir el patrimoni malmès arran de la desamortització del 1835; el monestir de Santes Creus i entrava de ple. Però, malauradament, la Comissió no va poder evitar que entre el 5 d’octubre i el 15 de desembre del 1870 la població penitenciaria de Tarragona fos traslladada a Santes Creus i el monestir es convertís en presidi i en la seva remodelació patí nombroses destrosses. Quatre anys més tard, el 10 de setembre, amb l’excusa de recollir materials per a les obres de fortificació de Vila-rodona, davant d’un possible atac carlista, es demoliren gran part de les edificacions, fins aleshores ben conservades, situades entre la capella de la Trinitat i el palau reial. Cinquanta anys després de l’exclaustració, l’any 1884 s’aconseguí que fos nomenat, per al monument, un conserge, un vigilant fix, servei que tindrà continuïtat fins al moment actual. Cal esmentar, com a fet rellevant que el 13 de juliol del 1921, el monestir de Santes Creus fou declarat Monument Nacional; el nomenament representava el reconeixement oficial del seu valor històric i artístic. El 17 de novembre del 1931, es constituí el Patronat de Santes Creus, dirigit per Pere Lloret i Ordeix el qual realitzà una important tasca a favor del cenobi (fins i tot l’alliberà de qualsevol eventualitat nefasta el juliol del 1936). Un mes després, el 12 d’agost, es dissolia el Patronat i s’instituïa la Comissaria de Santes Creus, presidida també per Pere Lloret i Ordeix. Des del 1939 fins al 30 d’abril del 1943, data en la qual es reorganitzà de nou la Comissió de Monuments, Santes Creus restà mancat d’un organisme de gestió. El 16 de gener del 1951, es creà un segon Patronat, presidit pel cardenal de Tarragona Benjamín de Arriba y Castro (1951-1971) i seguidament, per l’arquebisbe tarragoní Josep Pont i Gol (1971-1981). El segon Patronat comptà sempre amb el suport de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, fundat el 14 de setembre del 1947 amb l’objectiu d’estudiar i defensar l’entitat històrica del cenobi. Ambdues institucions han realitzat una important i lloable tasca envers el monestir. Finalment, el 17 d’octubre del 1981, es creà un tercer Patronat que ha continuat vetllant per la conservació i restauració del monument.[1]

Els esdeveniments citats han deixat la seva empremta en els diferents indrets que reprodueixen les imatges que us oferim i que varen ser, en la seva majoria, citats i explicats en profunditat per l’historiador santescreuí Eufemià Fort i Cogul en l’obra Santes Creus, de l’exclaustració ençà. Nosaltres ens limitem, doncs, a fer-ne un breu recordatori, tot relacionant els fets amb cadascun dels indrets que presentem, i afegint-hi algunes noves aportacions.



La plaça de Sant Bernat Calbó

Recorreguda la porteria del cenobi i l’avantplaça, s’obre el segon portal reial o de l’Assumpta que ens permet el pas a la plaça, trapezoïdal, de Sant Bernat Calbó limitada inicialment per l’hospital de Sant Pere dels pobres, l’hostatgeria, la bosseria, les cases dels monjos jubilats, dels menestrals, dels pagesos i el palau de l’abat, del segle XVI, que juntament amb el cos d’entrada, són unificades mercès als esgrafiats d’estil rococó, amb simulacions de cornises provistes de dentellons, pilastres dòriques, gallonat i els enquadraments dels balcons i les obertures. El panorama es veu interromput per la font del barroc tardà, segle XVIII, de Sant Bernat Calbó -abat de Santes Creus i bisbe de Vic-, emplaçada al mig del recinte.
Al fons, la façana de l’església, estructurada en tres cossos, coronats per merlets espitllerats i dominada per un gran finestral ogival, d’esplandit esglaonat, flanquejat per dues obertures romàniques, corresponents a les naus col·laterals. L’obertura central està, sobremunta una porta de mig punt, de darreries del segle XIII i encara de tradició romànica, que ens mostra un esplendit compost per cinc muntants bocellats capsats per delicats capitells decorats amb aus i palmetes. A les rebranques s’esglaonen vint-i-quatre elements bocellats per banda amb els capitells ornats, també, amb delicats motius miniaturistics –cotorres, fulles, volutes, dracs alats, cares grotesques...-, que es prolonguen en sèries d’arquivoltes.

El joc de la pilota

L’angle delimitat per la nau de l’Epístola i el reraclaustre, es coneix popularment amb el nom de Joc de la pilota, perquè havia servit d’espai d’esbarjo als monjos joves. És creà per l’enderroc, arran de la fortificació del monestir, manada pel rei Pere III el Cerimoniós el 1378, del celler i del refetó dels conversos dels quals encara se’n conserva un capitell i cinc arcs de mig punt. A la part superior del mur, sobreaixecada i es coronada, com la resta del perímetre monacal, amb merlets espitllerats, mostra dos escuts, un amb les armes de la Corona i l’altre de l’abat Bartomeu de Ladernosa. En els extrems dels merlets del tram de la nau de l’església, hi figuren mènsules figurades amb caps d’animals (moltó, bou i gos) o masculins (mitrat i amb cabell curt), personatges de mig cos (estirant-se la boca) i un àliga d’ales esplaiades. A l’extrem meridional, s’hi obre la porta ferrada, bastida per iniciativa dels reis Jaume II i Blana d’Anjou, com ho mostra l’heràldica dels monarques, visibles a l’arc i als muntants. Posseeix una estructura similar a la de l’església, és de mig punt, amb dovelles planes i l’intradós motllurat, emmarcada per arquivoltes bocellades i el trencaaigües, floronat, descansa sobre els bustos dels monarques. Fins el 1378, aproximadament, el portal forà degué restar protegit per un porxo, que se suprimí en procedir-se a la fortificació dels cenobi i del que en resta l’arrencament de la volta recolçada en dues figures del tretamorf: Sant Mateu i Sant Lluc.


El claustre gòtic

El conjunt claustral va ser sufragat pels monarques catalans Jaume II el Just i Blanca d’Anjou, i ocupa el lloc del primitiu cistercenc que probablement no s’arribà a enllestir, i del qual ens resta el templet del lavabo i les galzes de les voltes d’aresta a la nau de septentrió. Les obres s’iniciaren el 1313 i dinou anys després, l’abat Pere Alegre contractà el lapicida anglès Reinard des Fonoll per a les obres del claustre i el refetó. Fou finalment acabat i beneït el dia de sant Benet, l’11 de juliol, de 1341 durant l’abadiat de Pau Miró. Tanmateix, sabem que el 1502 treballaven en els calats de ponent G. Moreu i J. Ternats.
Adopta la forma d’una base rectangular, de nou trams per deu, en haver incorporat a la nau de ponent l’antic corredor dels conversos, limitats per finestrals seccionats per dos mainells, a excepció dels vuit angulars, bipartits. Les traceries, molt restaurades a les galeries nord i oriental, com a conseqüència del forçat abandó del monestir l’any 1835, evidencien diferents estils que evolucionen des dels simples i primerencs arcs apuntats fins arribar a les fines traceries flamígeres a les naus meridionals i de ponent, introduïdes per primera vegada en l’arquitectura catalana. És cobert amb senzilla volta de creueria que es recolza sobre pilars i boniques mènsules esculpides. L’escultura la localitzem en els capitells, que mostren una àmplia varietat iconogràfica, en els arcosolis amb sarcòfags de famílies catalanes, en el grup escultòric que sobremunta la porta de la Lliçó, amb les imatges de Crist Jutge damunt la resurrecció dels primers pares i el probable retrat de l’abat Pau Miró o en la bonica imatge policromada de la Verge amb el Nen.
Entorn de les galeries s’hi obren diferents estances com l’antic armarium o capella de l’Assumpta, la sala capitular, l’escala que ens condueix al dormidor dels monjos, el parlador o el passadís dels horts.

El templet del lavabo
El templet del lavabo és l’únic testimoni, ben conservat, del primitiu claustre cistercenc. Es troba unit a la nau meridional del claustre gòtic, del segle XIV, per un curt tram de volta rebaixada. Es tracta d’una construcció de forma hexagonal, com el de Poblet i de Toronet, amb contraforts cantoners, que a partir de la imposta suporten columnes embegudes capsades per capitells només desbastats o amb simple ornamentació vegetal. Les façanes es resolen amb un doble ordre de grans arcs que allotgen un segon ordre d’arcs de mig punt, suportats per columnes bessones –amb funció de mainells- sobre pedestals, amb el timpà perforat, en alternança, per òculs i quadrats en diagonal, com a la sala capitular de la catedral de Tarragona o el templet de Poblet. Al costat que comunica amb el claustre se suprimí els suports intermedis, com a les sales capitulars de Poblet i Santes Creus, i deixà l’arrencada dels arquets ficticis suspesa. És cobert amb volta de creuria, reforçada per nervis prismàtics que s’uneixen en una clau, esculpida en baix relleu amb una creu esqueixada i quatre volutes, descansa sobre altres columnetes, disposades als angles entrants i aixecades sobre pedestals i es recolza per fora, damunt les cinc mènsules de cavet i els capitells cantoners. El lavabo és format per una pica cilíndrica monolítica amb quatre brolladors.

L’església

Una nota escrita per l’abat Bartomeu de Ladernosa l’any 1367, ens precisa que l’inici de la construcció de l’església tingué lloc el mes de setembre de 1171 i que 21 de juny de 1211, coincidint amb l’abadiat de Bernat d’Àger, la comunitat es va traslladar a l’església nova. El 1225 ja s’havien bastit els tres primers trams, però les obres es perllongaren fins al 1280. L’estructura arquitectònica, clarament bernardina, és de planta de creu llatina amb tres naus, de sis trams, i un profund presbiteri carrat, flanquejat per un parells de capelles amb voltes de canó apuntat i un ampli transsepte. El cobriment és de volta de creueria, amb nervis prismàtics, que arrenquen d’un cul de llàntia ornat amb simples fulles de llorer, separats per arcs faixons apuntats i, a la nau central, pilastres interrompudes per vuit rotlles, a excepció del darrer tram. Forts pilars, units per arcs formers de mig punt, reben directament l’empenta de les voltes secundàries. Ocupa l’extrem nord del creuer la porta dels difunts i a l’extrem oposat l’escalinata que comunica amb el dormidor, la sagristia i la porteta de la torre de les hores. Al creuer, l’oculus, i damunt d’aquest, el cimbori, només visible des de l’exterior, construït vers el 1312. El transsepte fou escollit com a lloc preferent per a emplaçar-hi les tombes reials de Pere el Gran, a la nau de l’Evangeli, i de Jaume II el Just i Blanca d’Anjou a l’oposada
La capella major conté el retaule barroc, del 1640, obra de l’escultor Josep Tremulles, que substitueix l’antic gòtic, obra de Guerau Gener, Pere Serra i Lluís Borrassà. A la nau de l’Evangeli, localitzem el panteó dels Montcada-Medinaceli, de marbres i jaspis, que va ser construït, en el reracor, l’any 1756.
El pas de la llum es produeix pel gran rosetó de l’absis, per les finestres de doble esquiexada, closes per vitralls monocroms, d’esquema geomètric, i per l’immens finestral policromat, d’iniciativa reial, allunyat de les rígides regles de Sant Bernat, realitzat pels vols de l’any 1300.

El dormidor

Des del claustre, una escala comunica amb el dormidor dels monjos, un ampli espai de 46 m de llargada per 11 d’amplada, que es troba adossat al capcer sud del transsepte. La coberta, a doble vessant, de bigues i teules, és sostinguda per onze arcs diafragmàtics apuntats, que sobresurten a l’exterior a manera de contraforts, que descansen en simples mènsules piramidals proveïdes de decoració floral. A ambdós costats localitzem una sèrie d’amplis finestrals, sorgits d’una remodelació, sota dels d’arcs formers apuntats que reforcen els murs. En el parament septentrional, hi veiem una porta de mig punt, que comunica amb l’església, i facilitava l’accés dels monjos per les oracions de vespres i maitines, i una porteta que dóna accés a la torre de les hores i a l’antic arxiu. En el mur oposat, una gran finestra que dóna a la biblioteca i que originàriament rebia la llum de l’exterior, a més de dues portes de mig punt que permeten l’accés a la torre, construïda el segle XIV arran de la fortificació i que allotja, a la planta baixa, la presó, en el primer pis el Museu i al pis superior la biblioteca. Al costat occidental s’obren dues portes més, una a l’extrem nord que permet accedir al sobreclaustre i un altre que dóna al segon pis del priorat.
El cos d’edifici comprèn, a la planta baixa, la sala capitular, el parlador, el passadís dels horts i la sala dels monjos; fou construït entre el 1191 i el 1225.

El claustre posterior

S’hi accedeix des del claustre principal, travessant el parlador. Se’l coneix com el segon claustre, claustre posterior o de la infermeria i va ser bastit, en connexió amb el palau reial, el segle XIV. Presenta una planta rectangular, amb galeries, embigades, compostes per senzills arcs apuntats que sorgeixen directament de la banqueta que recorre tot el perímetre. En la segona meitat del segle XVIII, se li aplicà un sobreclaustre, del qual ens queden rastres de les voltes de guix i alguns esgrafiats, a la banda del jardí, de tipus geomètric, compost per quadres amb cercles als vèrtex que inclouen rombes xafranats i un cercle central.
Al seu redós es troben, a la nau occidental, la porta de la Sala de Monjos i la porteta que condueix a la presó de monjos, datada al segle XVI i precedida per un espai destinat al cos de guàrdia, que mostra uns grafits i una crucifixió realitzada, amb el fum de les espelmes, pels reclusos.
A la galeria sud les cuines i el palau reial; a la banda de llevant les cases dels monjos jubilats i la petita capella de la Trinitat; al costat occidental la infermeria, amb una bonica solana que fou remodelada, el 1756, pel mestre de cases de valls Joan Ribera i reconstruïda el 1935. Les naus clouen un bonic i auster jardí, ornat amb un brollador central –construït el 1952- i alts xiprers.

La capella de la Trinitat

L’auster i petit edifici de planta rectangular de l’acabament del segle XII, emplaçat a l’extrem nord-oriental, darrere del claustre vell, fou la primitiva església dels monjos. Uns anys més tard, enllestida ja l’església major, es convertí en la capella de la infermeria. Bastit amb carreus, consta d’una volta de canó apuntat, recolzat en una imposta de quart de bocell, dues finestres espitllerades en cadascun dels extrems i una porta de mig punt oberta a migdia, per on s’hi accedeix. És coberta per una teulada a doble vessant que descansa sobre petites mènsules de cornisa, la majoria d’elles, refetes el 1946.
Al seu interior, dos esglaons sobreaixequen el nivell del presbiteri on hi localitzem l’ara d’altar suportada per cinc columnetes. Allotja, a més, una talla renaixentitsta malmesa de Crist, provinent potser la l’antiga capella de la Santa Creu. Va ser dedicada a la verge, a Sant Bernat i a la Trinitat. Davant de la porta d’accés trobem un petit claustre que podia haver servit de repòs als monjos convalescents.
Arran de la desamortització del 1835, l’edifici sofrí notables destrosses. El finestral del mur occidental havia estat convertit en una porta, i les parets interiors eren arrebossades, la terra exterior cobria els murs i provocava humitat. Desprès d’intenses tasques de recuperació, el 5 de juny del 1955, festa de la Trinitat, era totalment restaurada i fou reintegrada al culte. Actualment només es oberta per la visita.


El Palau Reial

A la banda meridional del claustre posterior hi localitzem el palau reial, que respon a la iniciativa de Pere el Gran, enriquit per Jaume II i ampliat per alguns abats perpetus, des de Guillem de Ferrera (1347-1375) fins a Pere Noguers (1593-1608). Les dependències es reparteixen a l’entorn de dos patis contigus i es distribueixen en tres nivells. Un vestíbul amb enteixinat ornat amb heràldica reial i de l’abat A. Porta (1390-1402) ens introdueix al primer pati, on uns senzills permòdols escalonats sostinguts per arcs rebaixats aguanten l’escala principal, amb un formós relleu que mostra les armes catalanes entre àngels i lleons tinents, que ens condueix a una galeria amb barana de pedra on descansen columnes quadrilobulades i arcades sobre capitells ornats a dos nivells. És coberta per un bonic i interessant enteixinat. A l’interior d’aquest pis, observem les cambres reials modificades pels diferents abats que hi habitaren i, a l’esquerra, una porta ens condueix al segon cos del palau. Al segon pis d’aquest mateix pati, trobem dues baranes amb columnetes, una de pòrfir, que mostren els escuts dels abats A. Porta, J. Pinyana (1430-1438) i el de J. Valls (1534-1560) flanquejant una porta conopial. Aquest darrer abat sobrealçà el palau construint dues galeries d’estuc i un mirador. L’última intervenció és degué a l’abat P. Nogués qui foradà la part superior de la torre de l’homenatge amb una escala de cargol, on havia estat reclòs el fill de Jaume II. Avui, resta tancat al públic i sense destinació.

Tombes reials

L’any 1258, el rei Pere el Gran, decidí ser enterrat a Santes Creus i fou escollit el transsepte per a construir-hi el sepulcre. L’obra, un baldequí que imita models sicilians, fou realitzada entre els anys 1292-1295, i conjuga, amb mestria, el treball de l’escultor gironès Bartomeu, dels pintors Gil, Pere Sanç i Andreu de la Torre i del picapedrer vilafranquí Guillem d’Orenga, amb la reutilització d’un vas de pòrfir. És disposat damunt de dos lleons i cobert per una urna a doble vessant, d’on sorgeix una torreta hexagonal, i ornada amb quinze sants, a més de la Mare de Déu amb el Nen, treballats en alt relleu. Als peus del sepulcre una llosa cobreix la tomba de Roger de Llúria.
Al pilar oposat admirem el mausoleu de Jaume II i Blanca d’Anjou (+1310) en forma de tabernacle i suportat per quatre columnetes angulars sobre lleons i amb els escuts dels monarques, en els capitellets, ornats amb fulles d’heure, roure, creixents i api. L’obra s’encarregà, el 1312 al mestre Bertran de Riquer i al lleidatà Pere de Prenafeta; el model, inspirat en el de Lluís IX de França, incorporà les imatges dels monarques, probablement esculpides pel lleidatà Francesc de Montflorit, sota un dosser en el qual treballà el lapicida Pere de Bonull. La sobirana, amb hàbit cistercenc i coronada, reposa dolçament al costat del rei, vestit de forma similar i amb corona com a únic element del poder reial. Completen la coberta, un sant i un pinacle central.

Finestral de ponent

L’arquitectura del finestral és netament gòtica. La traceria és emmarcada per un arc ogival que recolza sobre dos petits capitells que corones els fusts, i que limiten la resta de l’obertura. El calat és compost per un pentalobat inscrit en un cercle, dos trilobats i petits angles curvilínis. La protecció reial de Santes Creus, unida a una sèrie de realitzacions arquitectòniques i artístiques situen el finestral vers el 1280 i les característiques pròpies del vitrall permeten datar-lo vers el 1300.
Iconogràficament, el vitrall és una exaltació de la vida de Crist i de la Verge, encara que algunes escenes no s’hi corresponen i ens fan pensar que no formaven part de les idees inicials. Les escenes són compartimentades i petites, delimitades dins un sol plafó, on hi ha representat un paisatge bíblic, integrat per diferents personatges en actituds que sovint denoten moviment. Aquesta reunió de figures petites en una superfície reduïda, proporciona al vitrall un caràcter ornamental que contrasta amb el ritme cromàtic i temàtic dels altres de l’església. Mostra reminecències romàniques en la manera de compartimentar cadascuna de les composicions, de proporcions mol petites, i la manera de concebre les formes. El treball de les escenes, tant pel que fa a la composició com a la realització dels petits detalls ens recorda el treball d’un miniaturista. L’artista, tot i tenint en compte que serien impossibles d’apreciar des del pla de la basílica, realitzà amb gran finor les figures, destacant l’expressió del rostre dels personatges fins a fer-los capaços d’expressar tristesa, alegria o la fúria del botxí. Així, el llenguatge de la narració, dins algunes de les escenes arriba a la màxima expressió.


Sala Capitular

Iniciada a finals del segle XII és d’estructura quadrada amb tres obertures bordonadesd’esplandit interior, al mur oriental, que li donen llum. La façana consta d’una porta, formada per un doble arc de centre suspès i timpà perforat per un quadrat, i dos finestrals de doble obertura. Comptem quaranta columnes distribuïdes en quatre grups a ambdós costats de les finestres i de la porta d’accés, formades per una base àtica amb rosetes, pentàgons i rombes, un fust monolític i un capitell Aquests últims són decorats amb simples fulles de lliri d’aigua, frisos de volutes i trenes de dos fils. Consta de nou trams, seccionats en la seva coberta per arcs torals i formers de perfil motllurats, a l’entrecreuament dels quals se situen les claus de volta, en baix relleu i de tipus geomètric, que descansen en quatre columnes – amb capitells de fullatges estilitzats, palmetes digitades separades per tisores-, i dotze culs-de-llàntia estructurts en dos cosos superposats: un cos prismàtic, un astràgal i un capitell.
A terra, descobrim set làpides funeràries amb enterraments de sis darrers abats vitalicis del cenobi i un bisbe lleidetà franciscà, del segle XIV, Andreu de Velleregia que va morí a Nàpols. Els sis abats, contemplats d’esquena als tres finestrals i d’esquerre a dreta, són: Bernardí Tolrà (b 1534), Pedro de Mendoza (b 1519), Jaume Valls (b 1560), Pere Nogués (b 1608), Jaume Carnicer (b 1619), Jeroni Contijoc (b 1593).

El parlador
A la nau oriental del claustre i a la banda sud de la sala capitular hi ha l’escala d’accés al dormidori del primer pis, i al seu costat una sala rectangular, el locutori, que estableix el pas entre el claustre major i el claustre posterior i des d’aquí a les dependències de llevant del conjunt monàstic. Resseguit lateralment per pedrissos, és coberta amb volta de canó sobre una imposta bossellada i portes a ambdós extrems. La del claustre principal és d’arc de mig punt i posseïa pollegueres angulars, mentre que l’oposada és rebaixada per dins i semicircular a l’exterior. Aproximadament a la meitat del mur oriental s’obre una altra porta de mig punt que ens dóna pas a una petita dependència situada sota la volta d’escala que dóna al dormitori.
Era l’àmbit on el prior del monestir convocava cada dia als monjos a fi d’assignar-los la seva tasca.

La sala de monjos
Es compon de tres trams d’ample per dos de fons amb voltes de creueria amb nervis prismàtics. Com si es tractés d’una palmera els nervis es recolzen en grups de vuit, en les dues columnes centrals, de capitells octogonals, i en les deu mènsules del voltant. Les quatre angulars són apiramidades i les restants són similars als capitells però nomès amb tres plans. L’estança compta amb cinc finestres dues en el mur oriental i altres tres afrontades, amb esplandit simple que permetien l’entrada de la llum tan necessària per als copistes i cal·lígrafs. Recordem que l’escriptori del cenobi aconseguí un renom important per les tasques que s’hi realitzaren, des de la fi del segle XII fins el segle XVI, en que encara constatem la dedicació de fra Joan Almenara, però sobretot és notable el treball realitzat en la tretzena centúria.

Parlar d’alguns llibres i dels que es serven a la BPT.
La sala va ser en un primer moment la biblioteca tot i que posterioment es convertí en celler.

Els vitralls cistercencs
La capella major conté el retaule barroc, del 1640, obra de l’escultor Josep Tremulles, que substitueix l’antic gòtic, obra de Guerau Gener, Pere Serra i Lluís Borrassà. A la nau de l’Evangeli, localitzem el panteó dels Montcada-Medinaceli, de marbres i jaspis, que va ser construït, en el reracor, l’any 1756.

Josep Serra Valls i M Joana Virgili Gasol
Llicenciada en història de l’art




[1] J. CABESTANY i FORT Destrucció i restauració (1835-1981), dins de Catalunya Romànica. Vol. XXI. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1995. pp. 271-272.

Llistat de les propietats del monestrir de Santes Creus

RECULL SINTÈTIC DE LES PROPIETATS DEL MONESTRIR DE SANTES CREUS

Masos de l'Aguilera de Pradell Menanç (castell d'Òdena)

Aiguamúrcia i les Pobles:
L'Hort Gran
La plana del Molí
La plana de Sant Pere
El Camp dels Corrals
L'Era de Sant Bernat
L'alzinar
El bosc de la Plana del Molí
El camp dels noguers
L'hort dels noguers
El camp davant del fossar
Els hortets
El camp dels ametllers
Sant Sebastià
L'avellanar
La Vinya Closa
La vinya nova
La mallola
La vinya del P. Magí
La vinya del portaler
L'oliverar de l'Esgarrapat
L'oliverar de l'altra banda del Molí
La feixa teixidora
El comellar d'En Faura
El comellar del polvorer
La Boval
La Canonada
Els hortets d'en Solivella
La Tuta
El bosc de la Boal
El bosc de la Cabreria
El bosc de Sant Sebastià
El bosc de Sant Pere
L'albereda
L'albereda de la Canonada
El coll de les forques
L'hortet del Molí
L'alberg o hospederia
La casa del metge
La fonda
El Molí del Monestir
La Capella de Santa Llúcia
El Portal del Monestir o de l'Assumpta, abans Reial i les seves oficines
La Premsa d'oli
La quadra i casa del Majoral
La Ferreria
L'hospital i la fusteria
La casa del P. Ramon
La casa del P. Domènec
La casa del P. Bassa
La casa del P. Magí
El Palau
La Bosseria
El Forn i els graners
La Casa del P. Barba
La casa del P. Roca
La casa del P. Valenciano
La casa primera del claustre
La casa nova de l'Abat
El priorat (plantes o pisos superiors)
La premsa, els cups i l'oficina
La cuina i el rebost
El refetor
El dormidor nou
El Palau vell o palau reial
La casa del P. Foguet
La casa del P. Antic
La casa del P. Ballester
La casa del P. Torres
Infermeria
El Casot
La Casa del P. Ribera
La casa del P. Grases
El Dormidor vell
La llibreria o biblioteca
L'escorxador
El claustre major
El capítol
Les Parets de l'Hort, amb les seves portes
La casa de l'Hortolà
Dos aljubs
La capella de la Trinitat
El molí fariner, fora del monestir
Els corrals de la Plana, amb el cobert, el paller i l'era de batre
La Capella de Sant Pere, fora del Monestir, a la plana de Sant Pere
El forn
La teuleria
L'Albà Vell
Lloc d'Albereda (castell de Foix)
Castell d'Alta-riba
Censal d'Altafulla
Masos d'Ancosa, amb el seu bosc, a Vilademàger, avui la Llacuna
Dominicatura d'Anguera
Possessió d'Arboç del Penedès
Barcelona:
casa procura de la Riera de Sant Joan, núm. 41, cantonada amb el carrer de les Magdalenes (desapareguda en obrir-se la Via Laietana)
Cases de Barcelona, amb censals i censos de les cases dels ter­mes de Provençana,
Cases de Calders
Possessió de Castellet
Cases de Cerdanyola,
Cervera
Les cases i censals, amb els drets dels molins i forns i altres béns del terme
Casa delmera
Església de Sant Bernat
Granja del Codony

Molí del Codony
Mas de les Colomines (castell de Queralt, conca de Barberà)
Conesa;
Castell, amb casa, graners, celler i corral
El Farraginar
El 1287 Alfons el Franc dóna a Santes Creus els drets de la castlania de Bernat de Montpaó.
El 1319 Jaume II concedeix a Conesa el privilegi de mercat set­manal tots els dimecres de l'any i el 1327 dóna a Santes Creus un part de la quèstia que hi percebia.
El 1383 el rei Pere concedeix la total jurisdicció de Conesa al monestir.
El 1390 Joan I atorga a Santes Creus que hi pugui tenir deu cases de jueus.
Despoblat de Savella, Saella o Savallà de l'Abadiat. A la part occidental del terme, als con­traforts ponentins de la serra del Pla de Maria. Passà a Santes Creus el 1383 arran del canvi de la batllia de Sarral amb Forès, el Fonoll, Savella, Conesa, Torlanda i la quadra de Saladern. El 1441 Santes Creus obtingué per comís la propietat del lloc i féu posteriorment noves con­cessions de terres a nous pobladors.
Despoblat de Torlanda, al cim d'un pujol, als estreps meridio­nals dels plans de Conesa, a la dreta de la carretera de Roca­fort a Conesa. El 13 d'octubre de 1178 l'ad­quirí Alfons I per donació de Bernat de Piles i de Berenguer Company. Passà a San­tes Creus juntament amb Conesa, el 28 de setembre de 1383 (San­tes Creus, 31, p. 73-74).
Quadra de Saladern o d'Aladern, a la part nord-occidental del terme, a uns 6 km de la vila de Conesa, a la vora de la riera de Saladern o de Conesa. Havia tingut castell i església, cons­truïda al començament del segle XIV.
Creu de terme, al camí de Santa Coloma, del segle XIV. Trenca­da, amb la columna vuitada de 8 m, coronada per una pinya his­toriada amb figures i al damunt els escuts de Catalunya i de Santes Creus.
Dominicatura de Copons
Dominicatura de Cunill
Dominicatura de l'Espluga de Francolí
Censal de Falset
Censal de la Farga de Terrassa
Castell de Ferran (Alt Penedès)
Lloc de Ferreres (
Castell de Figuerola
El Fonoll
Mas d'en Fonollar (Bagà)
Dominicatura de Font-rubí del Penedès
Lloc de Fontscaldetes (Cabra del Camp)
Dominicatura Forès:
Castell
Dominicatura de la Fullola (al NO de Tàrrega)
Lloc dels Gaians
Castell dels Garidells
Cases de Girona
Censal de Girona
Castell de Gramuntell (Segarra)
Castell de la Guàrdia dels Prats (Montblanc).
A mitjan segle XIII, Elisen­da de Falchs, muller de Guerau de Vallclara, va fer donació a Santes Creus dels drets que posseïa al lloc. Com que les dispo­sicions de la donadora eren massa gravoses per al ce­nobi, aquest hi renuncià.
Guils de Cerdanya
Les Gunyoles
Lloc de la Llacuna (Castellet)
Granja d'Ancosa (donació pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, el 1155)

La Llacuneta
Cases i censals de Lleida, amb vinyes, censos i altres posses­sions i béns
Manresa Forns del monestir (19 de setembre de 1463, Santes Creus, 29, p. 599-600). El 8 de gener de 1326 (PUIG i CADAFALCH, 1931, 123-138), Jaume II i Blanca d'Anjou donen al monestir 50.000 sous sobre llurs drets sobre els forns per a l'obra del claustre.
Cases de Martorell
Censal de Miralpeix
Montagut
Castell de Montalbà
Cases de Montblanc
Dominicatura de Montfalcó el Gros
Castell de Montoliu de Segarra
Castell d'Oluja
Les Olugues
Masos del castell d'Orpí
Pacs
Palau
Dominicatura de la Panadella
Dominicatura de Passanant
Antic terme de la Sala de Comalats, a la banda sud-oriental del muni­cipi, en una petita vall formada pel barranc de la Sala, que s'ajunta per la dreta al torrent de Glorieta, més avall d'aquesta última població, amb accés a través d'una pista que comunica amb la carretera local de Ciutadilla a Sarral. El 1383 Guillem Gener (dels Gener de Montblanc) vengué la Sala al bar­celoní Jaume Galliners, el qual, el mateix any el permutà amb Santes Creus per altres drets que el cenobi posseïa dispersos a diversos llocs. El 1386 Santes Creus canviava amb el Cerimoniós el mer imperi del castell de Ferran (Tarragonès) pel de la Sa­la. (Santes Creus, 35, p. 285-289)
A la banda oriental del terme, a la dreta del torrent de Forès, al fons d'una petita vall i al costat de l'antic camí de Forès a Vallfogona, el despoblat del Fonoll, amb accessos per camins carreters des de Conesa, la Sala, Guimerà o Passanant. Pertan­gué a Santes Creus des del 1383 arran del canvi que la corona va fer del lloc i de Forès, Savella, Torlanda, Conesa i la qua­dra de Saladern per la batlli de Sarral. A la fi del segle XIV, el monestir se'l féu seu per comís i mitjançant una sentència del 1441 confirmada per la reina Maria l'any següent.
Censal de les Piles
Les Piles de Gaià
Despoblat de Figueroleta o Figuerola. Pere de Queralt donà el lloc a Santes Creus el 1277 i confirmà la concessió al seu tes­tament del 1282. Mitjançant la sentència del 31 de maig de 1536 es reconeixia al monestir la jurisdicció civil i als Queralt la criminal.
Quadra de Pinyana
Castell de Montornès
El Pont d'Armentera:
Molí draper
Molí fariner, amb una casa, anomenat el molí de dalt
Molí fariner, anomenat el molí de baix
Graner

Pontons
Casa
Castell, amb els seus graners

Quadra de Puigmoltó (castell de Mediona, Alt Penedès)
Puigpelat
N'era originari Miquel Mestre i Gasset, monjo que s'enca­rregà de la rectoria de Santa Llúcia des del 1840 i que morí el 1868.
Castell de Puigtinyós
Molí fariner arrendat pel síndic del monestir a Joan Lluch, moliner de Vila-rodona ("Santes Creus", 19, p. 403)
Castell de Quintapers (Montbrió de la Marca)
Castell de Ramonet
Mas de Riambalda (Montagut, avui Querol)
Castell de La Roqueta

Dominicatura de Rubió
Santa Fe del Penedès
Santa Margarida
Castell de Sant Gallard (agregat de les Piles)
Cases Sant Marçal, al castell de Cerdanyola

Sant Pere de Molanta
Censal del forn de Sarral
Sarral
El 6 de març de 1188, Alfons I cedeix 60 mitgeres d'ordi, que percebia del forn de Sarral, al monestir de Santes Creus. Pere II el Gran, en el seu codicil, el 3 de novembre de 1285, deixa Sarral a Santes, jun­tament amb els llocs de Forès i de Cabra. Aquesta donació fou confirmada pel seu fill Alfons el 1286. El lloc retornà a la corona el 1383, bescanviant-lo pels de Forès, el Fonoll, Savella, Torlanda i Conesa.

Castell de la Secuita
Granja de la Tallada, casa, cellers, ofcina d'aiguardent, premses
Molí d'oli de la Tallada
1229 el cavaller Guillem de Claramunt, descendent del repoblador homònim, deixa el lloc a Santes Creus per tal de redimir les seves faltes
20 d'agost de 1232: el cenobi compra a Pere de la Tallada la partida de terra del mateix nom que havia estat atorgada al seu avantpassat Berenguer de la Tallada el 6 de maig de 1182 per Guillem de Claramunt
onze anys més tard Arnau de Vilanova ven a Santes Creus les terres que restaven de la partida de la Tallada i Guillem d'Aguiló els drets senyorials sobre l'indret
Guillem d'Aguiló ven els seus drets sobre el Pontarró (1238) i el de les tasques de la Secuita (1246)
15 de juliol de 1258: compra el lloc de les Gunyoles a Bernat de Barberà
A la darreria del segle XIII el monestir havia aconseguit drets sobre la quadra de Vistabella i el lloc de Tapioles.
Castell de Selmella (Pont d'Armentera)
Cases de Sentmenat
Sepulcre
Mas de Serra Clara (Bagà)
Dominicatura de Solivella
Censal de Sosses (Cerdanya)
Granja de la Tallada Inventari (Santes Creus, 35, p. 264)
Censal de Tamarit
Estany de la Mora (Santes Creus, 38, p. 404)
Tarragona:
Casa del carrer d'en Granada, amb un oratori
Cases
Cases i censals de Tàrrega, amb les seves pertinences, terres, vinyes i altres béns i drets
Dominicatura de Timor (Montblanc)
Censal de Tivissa
Quadra de Valldossera (Castell de Pontons)
Censal de Vallmoll
Casa de Valls
Dominicatura de Veciana
Dominicatura de Vicfred

Vilademàger

Vilafranca del Penedès:
Casa del carrer de Sant Bernat (casa i oficina, amb un hort)
Cases
Castell de Vilagrasseta
Granja de Xerta

Autors: Josep Serra Valls i M Joana Virgili Gasol
Llicenciada en Història de l’art

Guia del monestir de Santes Creus

LA FUNDACIÓ

L'any 1153, el comte Ramon Berenguer IV conquerí el castell de Siurana. Aquesta acció militar significà la fi de la Reconquesta, el domini de la Catalunya Nova pels cristians. L'esdeveniment coincidí amb el moment d'expansió de l'orde del Cister. Entre les taifes de Lleida i Tortosa i la Catalunya Vella restava un ampli territori, les conques dels rius Gaià i Francolí, una zona ideal perquè s'hi establissin les noves ordes monacals com eren els monjos blancs: Poblet i Santes Creus o la Cartoixa: Scala Dei.

El monestir de Valldaura/Santes Creus fou fundat el 4 de desembre de 1150, data de la cessió pel Gran Senescal Guillem Ramon de Montcada i els seus Fills Guillem, Ramon i Berenguer, d'una finca situada al terme de Cerdanyola del Vallès. Aquesta donació fou feta a favor del monestir cistercenc de la Grand Selva, proper a la ciutat de Tolosa del Llenguadoc. Tanmateix, en tractar-se d'un terreny de llicorelles, poc apte per al conreu, no reunia les condicions per a una fundació monàstica i menys amb el caire que tenien, a la meitat del segle XII, els cenobis cistercencs, envoltats de granges i terres de cultiu.

Guillem de Montpeller, delegat de l'abat de la Grand Selva, un cop arribat a Valldaura, degué valorar molt negativament les peculiaritats de la contrada per a edificar-hi un monestir. La propietat, dedicada a l'agricultura, era de poca extensió, amb un hàbitat centenari, que dificultava la implantació d'un sistema de granges adient per a resoldre l'alimentació d'una comunitat. Planava a més l'ombra del monestir de Sant Cugat del Vallès, del qual hauria distat una dotzena de quilòmetres, una separació ben exigua. El fet de compartir una zona reduïda d'influència per a satisfer les seves necessitats materials i humanes convertia en poc viable el projecte monàstic de Valldaura.

La fundació del monestir de Valldaura/Santes Creus no fou gens senzilla. Els tres primers abats, potser millor definits com a delegats de l'abat de la Grand Selva: Guillem I (1152-1154), Hug I (1154-1156) i Guerau (1156-1158), intentaren l'organització d'una comunitat, buscant noves possibilitats d'establiment. El comte Ramon Berenguer IV féu donació d'un alou comtal situat a Ancosa (La Llacuna, Anoia), escripturat el 13 de juliol de 1155, que tampoc resultava prou adequat. Per la seva pobresa, era un indret idoni per a una granja ramadera, de pastures d'hivern. Aquest fracàs obligava a triar un nou emplaçament.

Guerau Alemany cedí unes terres localitzades a les ribes del riu Gaià, acte que tingué lloc el 26 de gener de 1158. El conjunt comptava amb la qualitat del sòl, d'una extensió considerable, a més d'aigua. Els paratges, quasi despoblats, permetien organitzar-se sense entrebancs. Però Santes Creus es trobava al límit entre el bisbat de Barcelona i l'arquebisbat de Tarragona. Els monjos de Valldaura reclamaren la solució a Roma. El Sant Pare Alexandre III (1159-1181) atorgà una butlla en virtut de la qual el nou monestir quedava exempt de l'obediència i la subjecció ordinàries.
L'EDIFICI CISTERCENC
La primera etapa de la construcció del monestir de Santes Creus tingué una durada d'un centenar d'anys, coincidint amb l'edificació dels àmbits més característics, a la darreria del segle XII i l'inici del següent. Alguns dels seus aspectes artístics els podem considerar com una continuació arcaïtzant de l'art romànic, amb aportacions del gòtic incipient. Mostra una unitat d'estil amb el conjunt dels monestirs cistercencs aixecats en aquest temps, a cavall entre les dues centúries, a l'entorn de l'any 1200, que es distingeixen per l'austeritat, la funcionalitat, la puresa de línies i la noblesa dels materials, d'acord amb traçats racionals.

Pere de Valldaura/Santes Creus (1158-1184), el primer abat fill del país, fou el veritable fundador del monestir de Santes Creus. Entre 1168 i 1174 n'aprovà el plànol dintre del més típic esquema cistercenc, trasllat del de la casa mare de la Grand Selva, aterrada durant la Revolució Francesa, la qual cosa no ens permet efectuar cap mena de comparança. No obstant això, la reiteració assenyalada, que no constitueix un demèrit sinó que s'adapta a la realitat cistercenca, facilita l'estudi dels conjunts monumentals.

La diferència constructiva entre els monestirs de Santes Creus i Poblet no respon a una evolució dels estils artístics sinó que avala llur progènie respectiva. Ambdós pertanyien a la família de Claravall, emperò no compartien la relació filial, ja que Santes Creus descendia de la Grand Selva i Poblet de Fontfreda del Llenguadoc. El primer s'ha d'incloure dintre del model o plànol dominant; Poblet, en canvi, segueix una fórmula minoritària. Les variants observables no són solament d'estil sinó també de planta, de repartiment de l'espai, de la col×locació de l'església respecte al claustre.

En els monestirs l'església sobresortia com l'edifici central i essencial del conjunt arquitectònic, el primer en ser bastit. La qualitat de la seva obra determinava la categoria del cenobi. Era la construcció més solemne, quasi l'única en acabar-se i en posseir una entitat que li ha permès romandre dempeus _alguns monestirs han quedat reduïts a la seva presència solitària_ i desafiar el pas dels segles. El temple major de Santes Creus fou iniciat el mes de setembre de 1174. El cronista i abat Bartomeu de la Dernosa va escriure: "L'any de l'Encarnació del Senyor de 1174, el mes de setembre, va començar-se a edificar l'església de Santes Creus, dedicada a la Verge Maria."

Pensem que, en una data molt pròxima, el 1177, s'emprengué l'aixecament d'altres dependències monàstiques. A la mort de l'abat Pere, ultra l'ésglésia, és possible que es treballés a l'ala est del claustre: sagristia, armarium, sala capitular, parlador i sala de monjos. Aquestes construccions presenten una unitat arquitectònica i de treball de la pedra que suggereixen una certa uniformitat d'estil i de temps. S'hauria començat en aquests anys l'edificació de les ales nord i est del claustre, necessàries per a comunicar l'església tant amb l'hàbitat dels monjos com dels conversos. Per les seves dimensions, Santes Creus podia allotjar una cinquantena de monjos i un número semblant de conversos.

L'abat Hug II (1185-1198) va continuar les obres, per la qual cosa ha rebut el qualificatiu d'abat constructor. El cronista Bartomeu de la Dernosa aporta una notícia que ha suscitat controvèrsia: "L'any del Senyor de 1191 fou col×locada la primera pedra al fonament del dormitori." Aquesta referència ha estat interpretada com si el dormitori hagués estat una obra de la darreria del segle XII. Tanmateix és més gòtic i a la vegada més funcional, no tant solemne. L'hem de comparar amb el de Poblet, enllestit en una data propera a l'any 1300.

La crisi econòmica que va patir Catalunya durant el regnat de Pere el Catòlic i l'inici del de Jaume el Conqueridor, agreujada per la problemàtica pròpia de l'orde del Cister, repercutí en la tasca constructora de Santes Creus. El Capítol General va autoritzar arrendar a laics les terres de menys qualitat (1208), concessió ampliada pocs anys després (1224) a totes les propietats dels monestirs, atesa la manca de conversos. L'any 1227 es reconeixia: "Moltes cases de l'orde són oprimides per nombrosos deutes." Durant el període de depressió s'acabà d'edificar la part més important de l'església abacial. El cronista ja esmentat escriu que el 22 de maig de 1221 (Pasqua de Pentecosta) la missa conventual fou celebrada a la nova església. El 25 de març de 1225 estava disponible per a resar les hores canòniques del matí. El monestir de Santes Creus havia finalitzat un primer moment d'activitat constructora enquadrable en l'estil cistercenc, faltaven moltes dependències, altres, fins i tot la mateixa església, estaven encara en obres.

L'abat Bernat Calbó (1226-1233) va viure un redreç gràcies a les deixes dels nobles que intervingueren en la conquesta de Mallorca. La realitat no era, però, tan brillant, els monestirs foren paulatinament desplaçats pels convents, davant l'esllanguiment dels cenobis benets i cistercencs. El Capítol General del Cister arribà a declarar: "L'orde davalla vers una profunda misèria" (1318). Santes Creus, en convertir-se en monestir/tomba dels comtes-reis del casal de Barcelona, iniciaria un segle de gran magnificència.

EL MONESTIR REIAL
Durant el govern de l'abat Gener (1265-1293) s'originà el canvi, seria la tomba dels comtes-reis, que, amb almoines i donatius, atorgarien al cenobi la dignitat requerida per a guardar llurs despulles. Les obres foren finançades pels sobirans i van relegar l'ideal bernardí dels orígens. La transformació arquitectònica, del cistercenc al gòtic, corregué paral×lela a la produïda a cavall dels segles XIII i XIV.

Pere el Gran, el 3 de juny de 1282, redactà el seu testament: "Elegeix sepultura al monestir de Santes Creus, i mana que el seu cos hi sigui sepultat i que la seva sepultura sigui feta bé i honoríficament." El monestir esdevindria el gran mausoleu de la nissaga comtal barcelonina, amb l'enterrament del monarca, el panteó del qual n'és una de les joies més rellevants. Santes Creus havia encetat un nou capítol de la seva història.

Bonanat de Vila-seca (1293-1308), persona de la confiança dels comtes-reis Jaume II (1295-1327) i Blanca d'Anjou (+1310), fou alhora un gran abat. El creuer de l'església abacial es modificaria sensiblement, amb la incorporació d'un segon conjunt sepulcral, acarat a l'anterior. El 29 d'agost de 1302 es començà a edificar el refetor. Abans de la mort de la reina, s'havia construït el Palau Reial, que ocupava un àmbit al marge de la clausura, amb una comunicació exterior independent. És un dels edificis del gòtic civil català que no solament s'ha conservat sinó que posseeix datació coneguda. Tot i la seva simplicitat decorativa, evidencia una gran monumentalitat. L'abat Bonanat rebé el títol de Capellà Major Reial (1296), en testimoni de les bones relacions amb el rei, per a afavorir a l'ensems l'expansió de Santes Creus com a casa mare de dos nous monestirs: Valldigna (València, 1298) i Altofonte (Palerm, Sicília, 1308). Quan morí, el monestir del Gaià havia assolit el màxim del seu prestigi.

El traspàs de Jaume II no va significar, de moment, una alteració en la política de protecció reial a favor de Santes Creus. Segons el cronista Bartomeu de la Dernosa, el 25 d'agost de 1313 fou posada la primera pedra al fonament del claustre gòtic del monestir, en temps de l'abat Pere Alegre. Un any més tard féu començar el cimbori, que es conclouria el 1347. Del més clar estil gòtic, s'adequa al concepte de torre com a emblema de poder, tot coronant simbòlicament les tombes dels comtes-reis, en contrast amb la sobrietat cistercenca. En fundar-se l'orde militar de Montesa (1319), el cenobi hi quedà vinculat fins al 1666, amb l'aportació d'un monjo en l'exercici de prior, que en constituïa la segona dignitat.

L'abat Francesc Miró (1335-1347), continuador de les obres del recinte claustral, sabé apreciar el geni de l'escultor d'origen anglès Reinard des Fonoll. La seva activitat artística s'allunyava molt de l'esperit anicònic bernardí, però en aquest moment Santes Creus havia d'ésser un bell estoig per als sepulcres dels monarques. L'abat Miró va poder inaugurar el claustre el dia de Sant Benet (21 de març) de l'any 1341, que tancava l'etapa de les grans realitzacions gòtiques.

L'elecció de Guillem de Ferrera (1347-1375) fou polèmica, a l'igual de la seva gestió posterior com a abat i com a polític. Per motius complexos es distancià, però, de les directrius de govern de Pere el Cerimoniós. Els monjos, en considerar que havia defensat per damunt de tot el monestir, com a mostra d'homenatge pòstum, decidiren d'enterrar-lo excepcionalment a l'església abacial.

Bartomeu de la Dernosa (1375-1379) fou nomenat abat després d'una llarga i brillant dedicació a l'estudi de la història del monestir de Santes Creus, que circumdà de merlets i de murs d'escàs valor militar, conferint-li l'aspecte d'un gran "castell", per al viatger vingut de lluny. Aquestes obres van fer-se en un moment dramàtic, com diuen les cròniques del cenobi: "Quan existia, a totes les parts del món, la manca d'aliments més important d'aquest segle." L'abat de la Dernosa acabà d'arruïnar-lo. Tot i que el seu nom no figurà inicialment a l'abaciologi, hi fou agregat més tard. Hagué de renunciar al govern de Santes Creus i retirar-se a Benifassà, una filial de Poblet.

L'abat Andreu Porta (1380-1404), sagaç diplomàtic, negocià amb l'infant Joan -Joan I el Caçador- l'herència de Pere el Gran. Encarregà un retaule per ennoblir l'església abacial, que Lluís Borrassà enllestiria el 1410, durant el govern del seu successor Bernat Dalmau (1404-1412). L'hem d'interpretar com una fita, cloenda i inici d'una altra època per al monestir de Santes Creus

.
ELS ANYS DEL SILENCI I DE L'OBLIT (1410-1647)
Tradicionalment s'ha considerat que les obres de fortificació de Pere el Cerimoniós marcaren el començament de la decadència santescreuïna, per bé que l'expressió no sigui del tot encertada. La realitat històrica ens fa creure que es produí un estancament de la vida material i espiritual del cenobi. L'obra barroca de Josep Tramulles s'erigirà com a signe del triomf de la modernitat, en fi del redreç.

Hi ha una llegenda sobre els enderrocs manats per Pere el Cerimoniós, oblidant les intervencions tardanes, tant constructives com de demolició. El que no degué existir fou un refetor cistercenc semblant al de Poblet. D'altra banda, la gran portalada gòtica d'entrada al claustre no pot ser explicada sense una atri que pensem que tampoc no va edificar-se. La urbanització del segon recinte es desenvolupà especialment a partir dels segles XVI-XVII. Nogensmenys la història del monestir, al llarg d'aquests 250 anys, reserva encara diversos interrogants, quant a la seva arquitectura i el seu funcionament, com el nombre de monjos o el valor econòmic de les rendes.

També sorprèn la manca d'abats comendataris, tan pròpia del segle XV. En molt comptades ocasions els abats no procedien de la mateixa comunitat. L'actuació del monestir oferí dos vessants: la política i la cultural. L'abat Guillem Blanc (1438-1457) manifestà una destacada personalitat. Havia estat abat del monestir d'Altofonte i assistí al Concili de Basilea. Al front de Santes Creus acollí el patrimoni del monestir cistercenc femení de Bonrepòs del Montsant, extingit l'any 1452. Les cendres de la reina Margarida de Prades, segona muller de Martí l'Humà, que, un cop vídua, n'havia estat abadessa fins a la seva mort (1429), foren traslladades a l'església major.

La situació política del segle XV, des de la desaparició de Martí l'Humà fins al traspassament de Joan II, es reflectí en un seguit d'episodis que no sempre reberen l'aquiescència de tota la comunitat. Foren uns anys d'empobriment, augmentat pels ajuts de guerra i el saqueig del patrimoni.

L'elecció de l'abat Mendoza (1479-1519) respongué a la voluntat de Ferran el Catòlic, de qui era parent llunyà. El seu govern, el més llarg de la història del cenobi, representà un període de redreç i millora en tots els ordres. Pedro de Mendoza fou l'únic abat de Santes Creus que presidí la Diputació del General de Catalunya el trienni 1497-1500, compaginant amb èxit ambdós càrrecs. Com a home del Renaixement, inicià la pràctica d'ésser sepultat al terra de la Sala Capitular, en un desig de perpetuar el seu record. L'abat Bernardí Tolrà (1519-1534) enriquí les cambres del Palau abacial, emplaçat a l'antic Palau Reial, amb una decoració d'estil renaixentista, continuada per Jaume Valls (1534-1560), que féu bastir el pont sobre el Gaià.

Sens dubte l'abat més destacat del segle XVI fou Jeroni Contijoc (1560-1593), a qui devem la construcció de la capella de l'Assumpta, al lloc de l'armarium i la Torre de les Hores. Incorporà el monestir cistercenc de l'Eula (Perpinyà), donant-li la categoria prioral (1567). El signe negatiu del seu regne fou la pèrdua del priorat de l'Orde de Montesa, el mestre de la qual passaria a ésser el rei Felip II (1587).

L'abat Jaume Carnisser (1608-1619) fou el darrer abat vitalici. La Congregació Cistercenca dels Monestirs de la Corona d'Aragó, aprovada per una butlla de Pau V (1616), exigí que els abats fossin d'elecció triennal, sistema inaugurat per Josep de Barberà, el 1619. La política de la Congregació dificultà activitats públiques del cenobi i dels seus abats, tot i no que no va impedir el seu redreç econòmic i social.

Tanca aquesta fase de prosperitat el retaule major barroc de Josep Tramulles (1647), encarregat per Pere Salla (1644-1650), un dels últims abats que mantingué el vell esperit del cenobi.

EL MONESTIR DELS TEMPS MODERNS
Santes Creus va estar governat, els dos-cents darrers anys de la seva vida monàstica, per abats temporals, alguns de gran vàlua intel×lectual. Llur menor projecció humana i política enfosquí la vinculació amb la realitat del país. L'enriquiment de Catalunya en aquest període permeté realitzar obres que conformaren la visió barroca del cenobi. Els monjos es dedicaren a l'estudi i l'ensenyament, activitats pròpies de la majoria dels monestirs catalans contemporanis. Els edificis hagueren de condicionar-se a nous usos, canvis que comportaren en ocasions la utilització de sales nobles medievals com a magatzems o àmbits de servei.

En iniciar el seu govern a Santes Creus, Jaume Porta (1660-1665), que havia estat prior de l'orde militar de Montesa, hagué d'acceptar l'exigència de Felip IV d'abolir el priorat que des de la seva creació detenia el monestir cistercenc.

Pau Miracle, abat els anys 1681-1684 i 1688-1693, fou un dels monjos més brillants com a estudiós i mestre a la seva càtedra de Tarragona. En morir -1713-, fou enterrat al sòl del claustre gòtic, prop de la Sala Capitular, distinció atorgada amb caràcter exclusiu, pel que fa als abats temporals

La Guerra de Successió (1705-1714) repercutí en la vida de la comunitat de Santes Creus. L'abat Jaume Oliver (1696-1700 i 1705), partidari de Felip V, va haver de fugir del cenobi i els germans Jeroni i Tomàs de Vidal i de Nin, eminents erudits i abats del monestir, van haver d'abandonar-lo, en posar-se a favor de Carles d'Àustria. Finalment, l'abat Francesc Guiu (1711-1716), lleial a l'arxiduc Carles, morí a Viena (+1731).

Tres abats, Francesc Huguet (1728-1732 i 1736-1739), Josep Francesc Padró (1732-1736 i 1744-1748) i Benet Llort (1740-1744) foren impulsors de diverses millores en les estructures arquitectòniques del monestir. L'any 1733 s'enllestí la transformació d'una sala del Palau Reial com a refetor. El 1736 s'edificà la Infermeria Nova, obra en gran part de maó, tipologia constructiva semblant a les galeries de coronament del sector meridional del cenobi. Per últim, el 1747, es modificà la capella de Santa Llúcia.

El monestir de Santes Creus, a la segona meitat del segle XVIII, visqué un moment d'apatia constructora i fins i tot ornamental. Tanmateix hem de destacar l'afany de l'abat Tomàs Riera (1796-1800) per restaurar els llibres i condicionar la biblioteca.

La Guerra del Francès (1808-1814) i el Trienni Liberal (1820-1823) depauperaren cada vegada més el monestir, habitat per una quarentena de monjos, amb unes condicions força precàries. Tot finí d'una manera tràgica el mes de juliol de l'any 1835.

LA DESTRUCCIÓ I LA RESTAURACIÓ (1835-1981)
Els monjos van deixar el monestir arran dels fets del dia de Sant Jaume (25 de juliol), ocorreguts tant a Reus com a Barcelona. L'11 d'octubre es publicava el Decret de supressió de monestirs i convents. L'abandonament havia estat voluntari, emperò a partir d'aquest moment era una obligació, no era possible el retorn. El 19 de febrer de l'any següent es decretà la venda de les propietats i béns eclesiàstics (Llei de Desamortització de Mendizábal), que impossibilitava l'existència de Santes Creus, segons el model tradicional dels monestirs. Havia conclòs la història del cenobi i s'iniciava la trajectòria del monument.

L'esdeveniment més desgraciat fou el que tingué lloc la nit del 29 de desembre de 1835. Un escamot de legionaris francesos que havia participat en el setge i destrucció del proper castell de Querol, en passar per Santes Creus, calà foc al cadirat del cor i a l'orgue. Aquest acte vandàlic fou el senyal que derivà en l'espoliació i la destrucció dels béns mobles del monestir. Les construccions també se'n ressentiren. Malgrat tot, Santes Creus suportà menys malvestats que altres monuments, en convertir-se els recintes exteriors en un poble.

El mes de juliol de 1838 el monjo Miquel Mestre fou nomenat vicari de la parròquia de Santa Llúcia. Defensà de forma continuada el monestir, fins a la seva mort (14 de juliol de 1868), tasca que ajudà a la creació de les "Comisiones Provinciales de Monumentos" (13 de juny de 1844), institució per a la salvaguarda del patrimoni malmès des de la Desamortització. La Comissió de Tarragona (10 d'agost de 1844) es dedicà ben aviat
a la protecció de Santes Creus, sortejant les dificultats administratives i econòmiques. A més de la col×laboració del Pare Mestre, comptà amb l'eficiència de Bonaventura Hernández i Sanahuja, a partir del 1856. S'emprengueren treballs de consolidació i restauració, sempre amb pressupostos migrats, que permeteren aturar i moltes vegades lliurar d'una major degradació el conjunt arquitectònic, en especial l'església, que passà a ser parroquial (1843).

La Comissió de Monuments de Tarragona no pogué evitar que, entre els dies 5 d'octubre i 15 de desembre de 1870, la població penal de Tarragona fos traslladada a Santes Creus. El seu destí com a presidi li ocasionà importants destrosses, com la del 10 de setembre de 1874, en què s'aterrà una bona part de la zona més antiga, entre la capella de la Trinitat i el Palau Reial. Es justificà la demolició per l'urgència de fortificar Vila-rodona, població atemorida per un eventual atac carlí. Els dos episodis esmentats tingueren efectes més devastadors que la desamortització anterior.

Superats aquests tràngols, la restauració de Santes Creus prosseguí ininterrompudament i el 1884 el monestir acollí un conserge per a la seva custòdia permanent.

El 13 de juliol de 1921, el conjunt monàstic era declarat Monument Nacional, com a reconeixement oficial del seu valor històric i artístic. En constituir-se el Patronat de Santes Creus, presidit per Pere Lloret i Ordeix (17 de novembre de 1931), es continuà afavorint la seva recuperació i se l'apartà de qualsevol contingència el mes de juliol de 1936. El 12 d'agost de 1936 s'instituí la Comissaria de Santes Creus, amb Pere Lloret al capdavant. A partir de 1939 i fins a la reorganització de la Comissió de Monuments de Tarragona (30 d'abril de 1943), Santes Creus romangué en una situació legal molt atípica, mancada d'un organisme de gestió. Posteriorment, per bé que amb mitjans molt escassos, la labor restauradora no cessaria.

El 16 de gener de 1951, presidit pels arquebisbes de Tarragona Benjamín de Arriba y Castro (1951-1971) i Josep Pont i Gol (1971-1981), es constituí un nou Patronat, que tingué el recolzament d'una Entitat fundada per a estudiar i defensar la història i la realitat monumental de Santes Creus: l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus (14 de setembre de 1947). La restauració duta a terme per aquest segon Patronat ha estat notable, així com els estudis desenvolupats per l'Arxiu Bibliogràfic.

Transferida la gestió del Patrimoni Cultural a la Generalitat de Catalunya, un tercer Patronat continua la conservació i restauració del monument.
CRONOLOGIA
1098. Fundació del Monestir de Cîteaux.
1099. Conquesta de la ciutat de Jerusalem pels croats.
1112. Ingrés de Bernat de Fontaines i els seus companys al monestir de Cîteaux.
1119. Calixt II aprova la "Carta de Caritat".
1145. Fundació del monestir de la Grand Selva, casa mare del monestir de Santes Creus.
1148. Ramon Berenguer IV conquereix la ciutat de Tortosa.
1149. Ramon Berenguer IV conquereix la ciutat de Lleida.
1150. Guillem Ramon II -Montcada-, el Gran Senescal, fa donació d'una finca a Valldaura (Cerdanyola del Vallès), per a poder edificar un monestir cistercenc, dependent del monestir de la Grand Selva.
1153. Mort de Sant Bernat de Claravall.
1155. Ramon Berenguer IV fa donació de l'alou d'Ancosa (la Llacuna, Anoia), considerat un emplaçament més adient per a poder edificar el monestir de Valldaura.
1158. Donació d'un conjunt de propietats a l'entorn de Santes Creus, per a construir-hi el monestir de Valldaura. 1168 (o 1169) El Sant Pare Alexandre III promulga una butlla posant fi a la discussió sobre la jurisdicció que al×legava tenir l'arquebisbe de Tarragona sobre aquest territori.
1170. Assassinat de Thomas Becket.
1174. L'abat Pere de Valldaura/Santes Creus comença la construcció de l'església abacial.
1191. S'inicien les dependències de l'ala est del claustre: armarium, sala capitular, parladors i sala de monjos, servint de fonament al dormitori.
1194. S'emprèn l'edificació de la catedral gòtica de Chartres.
1211. L'abat Bernat d'Àger va obrir al culte l'església abacial. Les obres de construcció no van finalitzar fins un segle més tard, durant el regnat de Jaume II.
1213. Batalla de Muret.
1216. Sant Domènec funda el primer convent dominic, inici del desenvolupament de les ordes mendicants.
1223. Honori III aprova la regla "Regula Bullata", redactada per Sant Francesc d'Assís que va institucionalitzar l'orde franciscana.
1229. Jaume I conquereix l'illa de Mallorca. Mort de Ramon i Guillem de Montcada.
1238. Jaume I conquereix la ciutat de València.
1253. Fundació de la Universitat de París (La Sorbona).
1258. Pere el Gran expressa el seu desig d'ésser enterrat al monestir de Santes Creus.
1265. L'abat Gener reemprèn les obres que estaven paralitzades des de feia una cinquantena d'anys.
1282. Les Vespres Sicilianes.
1285. Pere el Gran és enterrat a Santes Creus.
1295. Casament, a la canònica de Vilabertran, de Jaume II i Blanca d'Anjou.
1296. Jaume II nomena, a perpetuïtat, els abats de Santes Creus capellans majors reials.
1298. Jaume II concedeix a Santes Creus el Privilegi Reial Major, que confirma tots els privilegis, drets i propietats que el monestir havia assolit des de l'any 1150.
1298. L'abat Bonanat de Vila-seca funda el primer monestir filial de Santes Creus, el cenobi de Valldigna (la Safor, València).
1305. Inici de la residència dels Sants Pares a la ciutat d'Avinyó.
1308. L'abat Bonanat de Vila-seca funda el segon monestir filial de Santes Creus, el cenobi d'Altofonte (Palerm, Sicília).
1310. Mort de la reina Blanca d'Anjou.
1313. Comença la construcció del claustre gòtic.
1314. S'inicia l'edificació del cimbori.
1319. Jaume II funda l'orde militar de Montesa. El seu prior serà un monjo designat per l'abat de Santes Creus.
1327. Mor el comte-rei Jaume II.
1331. L'escultor d'origen anglès Reinard des Fonoll comença a treballar en la construcció del claustre gòtic.
1337. Esclata la "Guerra dels Cent Anys".
1341. Finalitza la construcció del claustre gòtic.
1347. S'inicia la gran dissort medieval: la Pesta Negra.
1375. Mor l'abat Guillem Ferrera, l'únic de Santes Creus enterrat a l'interior de l'església abacial.
1376. Pere el Cerimoniós ordena fortificar el perímetre murat del monestir.
1378. Inici del Cisma d'Occident.
1410. Trasllat a Santes Creus de les cendres de Jaume II, des dels Framenors de Barcelona.
1411. Lluís Borrassà acaba de pintar el retaule gòtic que presidia la capçalera de l'església abacial.
1412. Compromís de Casp.
1417. Fi del Cisma d'Occident. Elecció de Martí V.
1452. Extingit el monestir cistercenc femení de Bonrepòs del Montsant (la Morera de Montsant, Priorat), Santes Creus va acollir les despulles de la reina Margarida de Prades, segona muller de Martí l'Humà.
1462. Inici de la guerra contra el comte-rei Joan II.
1472. Concòrdia de Pedralbes. Fi de la Guerra Civil Catalana.
1474. Impressió, a València, del primer llibre català: les Trobes en llaors de la Verge Maria.
1479. Ferran el Catòlic nomena el seu entreparent, Pedro de Mendoza, abat de Santes Creus.
1486. Sentència Arbitral de Guadalupe.
1497. L'abat Pedro de Mendoza presideix, el trienni 1497-1400, la Diputació del General de Catalunya.
1519. Mor Pedro de Mendoza, el primer abat que serà enterrat a la Sala Capitular.
1543. Inici del Concili de Trento.
1549. L'abat Jaume Valls fa construir el pont sobre el Gaià.
1563. Finalitza el Concili de Trento.
1567. L'abat Jeroni Contijoc pren possessió del monestir cistercenc de l'Eula (Perpinyà), convertint-lo en priorat de Santes Creus.
1575. L'abat Jeroni Contijoc mana edificar la Torre de les Hores.
1613. Creació de la Congregació Cistercenca dels monestirs de la Corona d'Aragó.
1619. Mor el darrer abat vitalici, Jaume Carnisser. Des d'aquest moment els abats seran temporals i se seguirà la normativa de la Congregació.
1640. Inici de la Guerra dels Segadors.
1647. L'escultor Josep Tramulles realitza l'actual retaule major, d'estil barroc.
1659. Tractat dels Pirineus. Pèrdua del Rosselló.
1660. El rei Felip IV, durant l'abadiat de Jaume Porta, suprimeix els privilegis que Santes Creus tenia en el govern de l'orde militar de Montesa.
1664. Inici de la reforma del Cister -la Trapa-, duta a terme per l'abat de Rancé.
1700. Mort del rei Carles II. Comença la Guerra de Successió.
1716. Decret de Nova Planta.
1733. Obres de millora en una de les sales de l'antic Palau Reial, per a ser utilitzada com a refetor.
1741. L'abat Benet Llord beneeix les reformes de la capella de Santa Llúcia, parròquia del monestir.
1789. Inici de la Revolució Francesa.
1808. La Guerra del Francès.
1820. Trienni Liberal. Primera Desamortització.
1830. Elecció de l'abat Pere Carrera, darrer abat de Santes Creus.
1835. El mes d'agost la comunitat abandona el monestir, l'extinció legal del qual té lloc l'11 d'octubre. El 29 de desembre, s'incendia l'església i es produeix la devastació del cenobi.
1838. El monjo Miquel Mestre és nomenat vicari de la parròquia de Santa Llúcia, convertint-se en el custodi i defensor de la integritat del monument.
1843. L'església abacial es converteix en parroquial. S'inicia la seva restauració.
1844. Es constitueix la Comissió de Monuments de Tarragona, que passa a tutelar el Monestir de Santes Creus.
1870. Amb el trasllat de la presó de Tarragona a Santes Creus, set-cents presidiaris s'instal×len dintre del seu recinte, provocant tota mena de destrosses.
1872. Inici de la tercera guerra carlina.
1874. Destrucció dels edificis situats a llevant del claustre posterior, la zona més antiga del cenobi.
1884. Creació del càrrec de conserge per a la vigilància continuada del monument i el control dels visitants.
1921. El 13 de juliol, el monestir de Santes Creus és declarat Monument Nacional.
1931. Creació del Patronat de Santes Creus, presidit per Pere Lloret.
1947. Fundació de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus.
1951. Constitució del segon Patronat de Santes Creus. El primer havia estat suprimit com a conseqüència de la Guerra de 1936-1939.
1981. Transferit el monument de Santes Creus a la gestió administrativa de la Generalitat de Catalunya, es constitueix un tercer Patronat, que gestiona actualment la conservació i restauració del monument.
ABACIOLOGI
ABATS VITALICIS
Guillem 1152-1154
Hug 1154-1156
Guerau 1156-1158
Pere 1158-1185
Hug 1185-1200
Bernat d'Àger 1200-1222
Ramon de Rifar 1222-1226
Bernat Calbó 1226-1233
Ramon 1233-1234
Arnau 1234-1249
Guerau 1249-1255
Berenguer d'Eimeric 1255-1265
Gener 1265-1293
Bonanat de Vila-seca 1293-1308
Pere Alegre 1308-1335
Francesc Miró 1335-1347
Guillem de Ferrera 1347-1375
Bartomeu de la Dernosa 1375-1379
Andreu Porta 1380-1404
Bernat Dalmau 1404-1412
Pere Serraixó 1412-1418
Domènec Vinader 1418-1430
Joan Pinyana 1430-1438
Guillem Blanc 1438-1457
Bernat Abellar 1457-1465
Pere Blanc 1465-1479
Pedro de Mendoza 1479-1519
Bernardí Tolrà 1519-1534
Jaume Valls 1534-1560
Jeroni Contijoc 1560-1593
Pere Noguers 1593-1608
Jaume Carnisser 1608-1619
ABATS TEMPORALS
Josep de Barberà 1619-1624
Bartomeu Rovira 1624-1628
Joan Carreres 1628-1632
Rafael Voltor 1632-1636
Ramon Pagès 1636-1640
Hilari Gil 1640-1641
Joan Bosc 1641-1644
Pere Salla 1644-1650
Josep Segrià 1650-1652
Ambròs Soler 1652-1654
Antoni Suelves 1654-1656
Pasqual Sobies 1656-1660
Antoni Sacases 1660
Jaume Porta 1660-1665
Joan de Peguera 1665-1668
Cels de Modolell (1) 1668-1672
Antoni Lleó 1672-1673
Cels de Modolell (2) 1673-1676
Josep Canals 1676-1680
Cels de Modolell (3) 1680-1681
Pau Miracle (1) 1681-1684
Joan Baptista Montagut (1) 1684-1688
Pau Miracle (2) 1688-1693
Jeroni de Vidal i de Nin 1693-1696
Jaume Oliver (1) 1696-1700
Joan Baptista Montagut (2) 1700-1704
Jaume Oliver (2) 1705
Joan Torrent 1706
Tomàs de Vidal i de Nin 1706-1708
Francesc Guiu 1711-1716
Anselm Soler 1716-1720
Maur Vallès 1720-1725
Francesc Huguet (1) 1725-1728
Agustí de Campderrós i Figuerola 1728-1732
Josep Francesc Padró (1) 1732-1736
Francesc Huguet (2) 1736-1739
Joan Baptista Papiol 1739-1740
Benet Llord i Montguió 1740-1744
Josep Francesc Padró (2) 1744-1748
Miquel de Lledó 1748-1752
Pau Comes (1) 1752-1756
Ramon Burset i Puig (1) 1756-1760
Felip de Moixó 1760-1764
Pau Comes (2) 1764-1768
Ramon Burset i Puig (2) 1768-1772
Josep Franquet 1772-1776
Antoni Folc 1776-1780
Josep Terrós 1780-1784
Joan Sabater 1784-1789
Josep Mestres 1789-1792
Francesc Aldivert 1792-1796
Tomàs Riera 1796-1800
Josep Bassa i Virgili 1800-1805
Bernat Moretó 1805-1808
Josep Roca 1808-1815
Joan Barba i Roca 1815-1819
Benet Vives i Pi 1819-1826
Macià Belart 1826-1830
Pere Carrera i Torrent 1830-1834
BIBLIOGRAFIA
CAPDEVILA MIQUEL, TOMÀS: El Monestir de Santes Creus. Torres i Virgili, Tarragona, 1935, 105 p.
CARRERAS i CASANOVAS, ANTONI: El Monestir de Santes Creus. 1150-1200. Institut d'Estudis Vallencs. Estudis Comarcals, 9 i 10, 417 i 286 p. amb il×lus.
COMPANYS, ISABEL-MONTARDIT, NÚRIA-VIRGILI, M. JOANA: Monestir de Santes Creus. Catàleg del fons del Museu (I). Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus. Santes Creus, 1994. 179 p. amb il×lus.
CREUS COROMINAS, TEODORO: Santas-Creus. Descripción artística de este famoso monasterio y noticias históricas referentes al mismo y a los reyes y demás personas notables sepultadas en su recinto. Miquel y Cª. Vilanova i la Geltrú, 1884, XIV+222 p., i plànol plegat.
DOMÍNGUEZ BORDONA, JESÚS: El escritorio y primitiva bilbioteca de Santes Creus. Noticia para su estudio y catálogo de los manuscritos que de dicha procedencia se conservan. Instituto de Estudios Tarraconenses "Ramon Berenguer IV". Tarragona, 1952. 154 p. i 10 làm.
FORT i COGUL, EUFEMIÀ: Santes Creus. Notes històriques i descriptives. Barcelona, 1936 (1942). 122 p.
FORT i COGUL, EUFEMIÀ: Llibre de Santes Creus. Editorial Selecta. Biblioteca Selecta, 402. Barcelona, 1967. 234 p. i 12 làm.
FORT i COGUL, EUFEMIÀ: El llegendari de Santes Creus. Fundació Salvador Vives Casajuana. Barcelona, 1974. 313 p.
HERNÁNDEZ SANAHUJA, BUENAVENTURA: Historia del Real Monasterio de Santes Creus: su fundación, progreso, ruina y restauración verificadas hasta el presente. Vda. Tort e Hijos. Tarragona, 1886. XIV+92 p.
MARTINELL, CÈSAR: El monestir de Santes Creus. Editorial Barcino. Barcelona, 1929. 280 p., 36 làm. i 4 plànols.
"Memorias. Archivo Bibliográfico de Santes Creus". Santes Creus, 1947-1953. 1 vol.
SALAS RICOMÀ, RAMÓN: Guía histórica y artística del Monasterio de Santas Creus. F. Arís e Hijo. Tarragona, 1894. 148 p. i 1 plànol.
"Santes Creus. Boletín del Archivo Bibliográfico de Santes Creus". Santes Creus, 1954-1974. 4 vol.
"Santes Creus. Butlletí de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus". Santes Creus, 1975-1991. 11 vol.
UDINA MARTORELL, FEDERICO: El "Llibre Blanch" de Santes Creus (Cartulario del siglo XII). Edición a cargo de ... Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Barcelona, 1947. LIII+450 p.
Els vitralls del Monestir de Santes Creus i la Catedral de Tarragona. Institut d'Estudis Catalans. Corpus Vitrearum Medii Aevi. Espanya, 8. Catalunya, 3. 348 p. amb il×lus.

SÍNTESI ARQUITECTÒNICA

Aproximació visual al monument

La silueta característica que Santes Creus ofereix des de la llu­nya­nia és la d'un monestir fortificat, anunciat per una agosarada entrada barroca. Encara que en molt me­nor grau, com­par­teix amb Po­blet l'aparença mili­tar, adquirida arran dels enèrgi­cs requeriments del mo­nar­ca Pere el Ceri­moniós, per tal de refre­nar les even­tuals esco­meses de Pere el Cruel. El coro­na­ment em­mer­le­tat, amb re­for­ços angu­lars simulant torres, deli­mita la zona més impor­tant de la cla­usu­ra respecte a la resta dels edi­ficis aixecats al seu redós. Els problemes deri­vats de la precipitació, de l'escassa mà d'obra disponible i de l'eco­nomia, juntament amb les reiterades mostres de disconformitat de l'abat Guillem de Ferrera determinaren que les primitives construccions de la banda oriental, centrades per la capella de la Trinitat i el recinte reial romanguessin al marge de la in­tervenció defensiva.

El conjunt monàstic s'estenia fins a la riba esquerra del riu Gaià, factor geogràfic condicionant de l'establiment defi­nitiu dels mon­jos blancs vin­guts de la Grand Selva. Els espais habi­tuals de vi­gi­lància i re­cep­ció de visitants, els ta­llers, esta­bles, ma­gat­zems, habi­tatges dels criats i dels obrers i les cases per als hostes i l'ad­mi­nis­tra­ció, abans de la desa­mor­tit­zació de 1835, s'ordenaven en­torn de dues pla­ces, tancades per por­tes monumentals, fruit de la re­mo­delació efectuada el segle XVIII. La pri­me­ra incloïa l'església pa­rro­quial de San­ta Llú­cia, que regia el mon­jo-vi­ca­ri, en virtut de la con­ces­sió del Vere nullius. Un cop tras­passat el segon por­tal, de cim ondu­lant i dominat per una torratxa de teules vi­drades que ini­ciava l'eix principal del recinte, en equilibri amb la cúpu­la del cimbori, hom trobava ori­ginàriament l'hospi­tal de Sant Pere dels Po­bres, fundat, abans de 1229, per Ramon Alemany de Cer­ve­lló, senyor de Querol i convertit, a partir de la sego­na mei­tat del segle XVI, en Palau abacial.
Un pla cistercenc típic: Santes Creus, filial de la Grand Selva
Les dependències estrictament claustrals repro­dueixen un esquema típic, tant pel traçat general com per la interre­lació dels diferents àmbits. L'orde del Cister comptava amb una definida planificació arquitectònica, que faci­litava la crea­ció de nous cenobis a partir de les variants aportades per les ca­ses-mare. Així s'esdevingué també amb la Grand Selva, que esco­llí el seu propi model per a la filial establerta en la ratlla de la Catalunya reconquerida. L'organització espa­cial s'e­fectuà exclusivament a base de línies rectes i per­pen­dicu­lars, solució compositiva sobretot des­taca­ble a la cap­ça­lera, on l'absis
carrat forma angle amb les capelles dobles que el flan­que­gen.

D'altra banda, Santes Creus, inicialment sense torres, poli­cro­mia ni de­coració esculpida figurada _llevat de les mèn­su­les de cornisa, amb caps, personatges grotescos i ajupits i al×lusions a la ramaderia_, re­flectia més que cap al­tre ceno­bi pe­nin­su­lar l'aus­teri­tat ber­nardina. El clar entramat d'es­tan­ces subsistents ens evoca les relacions socials _amb separació dels monjos i dels conver­sos, dels malalts i dels hostes de pas_ i els imperatius litúrgics, a més de l'ac­tivitat diària dels qui habitaven a l'interior dels seus murs. A partir del monestir ideal, podem reconèi­xer la funció primordial de cada una de les parts del complex i els camins de cir­culació més lò­gics. Si ens fixem en la planta, tot gira al vol­tant dels dos eixos per­pen­diculars de l'àmplia es­glésia, en forma de creu llatina, empla­çada al punt més alt. El braç dret del transsepte encapçala una llarga sèrie de cossos jux­ta­po­sats i a dos ni­vells. S'arrengle­ren a l'inferior, tocant a l'escala helicoïdal que conduïa da­munt la coberta i servia per a les guaites, la sa­gris­tia, ados­sada a l'armarium, la Sala Capitular, el parla­dor, el passadís dels horts, la sala dels monjos o scriptorium, so­bre­muntats pel dor­mi­dor, al qual s'a­rriba des del claustre per una ampla esca­linata. Una segona de vint-i-quatre es­glaons i prote­gida per un pas­samà possibilitava els des­plaça­ments a l'es­glé­sia durant la nit. La capacitat de previsió es trasllueix fins i tot en els aspectes més quoti­dians, com és la instal×la­ció de les latri­nes, ac­cessibles des de l'ex­trem oc­cidental de la sala dels monjos. El diedre confi­gu­rat pel temple i les dependències es­mentades consti­tueix el nucli del claus­tre, si­tuat al sud, que es de­sen­volupà als al­tres dos cos­tats. La ga­leria me­ridio­nal, con­necta­da vers la seva meitat amb el tem­plet del lavabo, l'ai­gua del qual es tro­bava degu­da­ment cana­litzada, ens recorda l'e­xis­tèn­cia del refe­tor, in­ter­calat en­tre el ca­le­fac­tor i la cui­na, espais que, si arri­ba­ren a ser en­lles­tits, de­sa­pa­re­gue­ren versemblantment a causa de llur po­bresa. En da­rrer lloc, el corredor dels con­ver­sos, reabsorbit per l'a­la occiden­tal, en resultar ja inne­cessa­ri, comunicava amb el gran ce­ller que pre­cedia el mo­nes­tir, alineat amb el re­fe­tor dels llecs. La ma-
­tei­xa dis­posi­ció per­fectament orien­ta­da ja havia estat apli­cada a la zona sud-oriental o de la In­ferme­ria _edifici ja do­cumentat el 1276_, que articularia igualment un jar­dí voltat d'arca­des.

Els primers treballs, plantejats amb un caràcter provi­sio­nal, degueren ser resolts amb materials febles _fusta i fang_ i de ràpida execució. Es passà més tard a la construcció en pedra. La capella de la Trinitat s'avançà en les edifica­cions ideades per durar, en les quals s'asso­lí un alt nivell de qua­litat, per l'a­cu­rada estereotomia i la pre­ci­sió de l'a­pa­rell. La morfolo­gia dels carreus denota l'ex­plo­ta­ció de dues pedre­res properes. El gros de l'obra mos­tra un ti­pus de pe­dra com­pacta i blan­qui­no­sa, que difereix de la seleccionada per a la Trinitat i el dor­mi­dor, fos­si­lí­fera i poro­sa, alhora que més lleu­gera i fàcil de tren­car.

Els mestres d'obres i els picapedrers implantaren fór­mules innovadores a les nostres terres, com els arcs apun­tats i les voltes de creueria d'arrel borgonyona, combina­ts, però, amb perfils de mig punt i suports un xic in­cohe­rents com les pi­las­tres in­te­rrom­pudes i els senzills culs de llàntia, en impedir la pro­lon­gació dels nervis fins al sòl. Si bé la robustesa dels pilars de l'església ens resulta excessivament severa, ens cap­tiven per la seva harmonia la perspectiva d'arcs dia­fragmàtics que compar­ti­menten el dormidor, la microarquitectura que cobri­cela el lavabo, les columnes o­bertes en palmera del Ca­pí­tol i la sàvia compo­sició de la seva façana. No podem defugir tampoc l'es­tètica de la llum, suaument fil­trada pels entrellaços dels vi­tralls inco­lors de les finestres i de l'espectacular rosassa, transfigurant místicament l'espai interior, en ressaltar-ne les ares­tes vives. Una altra mostra de l'art cistercenc que ens ha pervin­gut a través d'al­guns exemplars conservats al Museu són les rajoles de pa­viment incrustades que reco­brien l'absis. Quant a l'absència imposada de pintures murals, la norma fou mínimament trans­gredida per traços de mangra i negre, de difí­cil visió, als murs del presbiteri.

D'acord amb l'esperit bernardí, l'ornamentació escultòrica, marcada per un rebuig sis­temàtic de l'art imperant, a la recerca novament de la senzi­llesa, es concentra als culs de llàn­tia, als capi­tells, a les claus de vol­ta i als permò­dols. Manifesta una escas­sa preocu­pa­ció pel vo­lum i els motius, consistents en les habituals fulles de llorer i en simples temes geo­mè­trics en baix re­lleu, que seguei­xen els patrons difosos per l'orde, a ex­cepció d'al­gunes mènsu­les traslla­dades als mu­rons del frontispici de l'es­glé­sia.

La porta dels di­funts del braç nord del trans­septe ens condueix al fossar, on les esparses esteles discoï­dals i els relleus heràldics de l'absis trencaven l'ano­nimat absolut de l'indret.

Vers el 1229, s'aixecà un hospital de pobres, sota l'advo­cació de Sant Pere, per iniciativa de Ramon Alemany de Cerve­lló, amb capella pròpia, que potser acolliria la pica baptismal actualment estotjada al Museu Diocesà de Tarragona, en actuar alhora com a parròquia.

Malgrat les múltiples refeccions i les agres­sions violents que ha sofer­t al llarg dels se­gles, Santes Creus segueix brin­dant-nos una vi­sió entenedora i equilibrada, dins la gran famí­lia de Cî­teaux, integrat en la branca de Claravall.
L'evolució del monestir
L'abandó de la rigi­desa cis­tercenca començà amb l'accepta­ció de sepulcres privilegiats a l'interior del claustre, dei­xant enrera el costum dels enterraments no diferenciats del fossar dels monjos. La serenor espiritual de Santes Creus mo­tivà que al­guns mem­bres de la noblesa que participa­ren en la con­questa de Ma­llorca l'esco­llissin per al seu descans etern. En­tre l'es­pai dispo­ni­ble fora de l'església, descomptant la uti­lit­zació de la ga­lilea i de la porta de l'hospi­tal _on foren col×locats els sepulcres del seu creador Ramon Ale­many de Cer­ve­lló, d'Elisenda de Queralt i d'Ermen­gol de Cal­des_, hom deci­dí de bui­dar els murs peri­me­trals del clau­s­tre, agen­çant-hi arcosolis, flan­que­jats per co­lumne­tes o motllurats. Els vincles del llinatge fundador _els Montcada_ amb San­tes Creus s'ana­ren con­solidant a mesu­ra que alguns dels seus repre­sen­tants més il×lustres dema­naren ser-hi traslladats des­prés de la seva mort.

El 1258, l'encara infant Pere trià també el monestir per a la seva sepultura, desig expressat en el seu testament (1283), amb una deixa de deu mil morabatins i confirmat poc abans del seu traspàs. Amb aquesta decisió, que imità el seu fidel almi­rall Roger de Llo­ria, Santes Creus s'erigiria en panteó reial, ei­xam­plat més enda­vant amb les despulles de Jau­me II el Just, que foren antecedides per les de la jove sobirana Bla­nca d'An­jou.

Pere el Gran degué contribuir a l'enllestiment de l'esglé­sia i inicià el palau reial, a la zona sud-oriental. Quant al seu fill, prosseguí les obres de la residència àulica, confe­rint-li un encant femení amb el seu gràcil pati i dotant-lo d'un sump­tuós menja­dor, recuperat més tard com a refetor monàs­tic. El seu mecenatge permeté la in­troducció de llum acolori­da a l'e­sglésia amb el finestral ma­jor, la realització de l'ar­xiu, obert al presbi­teri, on es buidà els sedi­lia, el canvi de la fesomia del trans­sep­te amb l'aplica­ció d'un cim­bo­ri, la me­tamorfosi radi­cal del cl­aus­tre, que de la severitat cister­cenca passà a l'esplendor gòtica, sin­te­titzant l'art del país amb l'ori­ginal saba del lapicida an­glès Rei­nard des Fo­noll _con­tractat per l'abat Pere Alegre_ i l'edificació de l'enda­rrerit refe­tor. El monar­ca enriquí el mones­tir amb una bona quantitat de relí­quies i objectes litúr­gics i, ultra nombrosos artis­tes, com Ber­tran de Riquer, Pere de Prena­feta o el pintor Andreu de la To­rre acompanyat de la seva famí­lia, atragué di­ver­sos mem­bres de la seva cort, alguns dels quals no pogueren de­fugir els be­neficis espi­rituals del cenobi, on foren sebo­llits el treso­rer Bernat de Sarrià o l'emi­nent apote­cari barce­loní Pere de Jutge, que cos­tejà el retaule de Sant Bernat. Pa­ral×lelament, la reina Bla­nca féu con­struir l'altar de Santa Margarida.

L'acompliment de les obligacions contretes amb la corona pels abats Ge­ner, Bonanat de Vila-seca i Pere Alegre, que, des del 1296, de­te­nien el càrrec de capellà major dels regnes d'A­ragó, recai­gue­ren en el seu succes­sor Fran­cesc Miró, que pre­sencià l'enllestiment del claustre, el qual embellí amb un no­table conjunt escultòric.

Amb la pujada al tron de Pere el Cerimoniós, els lligams de simpatia i favor reials es deterioraren, a partir de la
coerció d'emmurallar Santes Creus. Tot i que Guillem de Fe­rrera obtin­gué l'abadiat per la seva mediació i la concessió del Pa­lau Reial com a residència pròpia, on en veiem les armes, no es volgué doblegar a tan dures exigències, que òbviament havien d'im­plicar o un fort endeutament o un greu atemptat al monu­ment, dins el qual instituí una capella que acull el seu magní­fic sarcòfag. La tasca apuntada anà a càrrec de Bartomeu de la Der­nosa, que protegí únicament la clausura, modificant els cap­cers, sobreai­xecant o bastin­t murets, sense respectar, malaura­dament, les estructures més bai­xes, febles i de caràcter secun­dari de l'ex­terior, enca­ra que sabé aprofitar diversos elements decoratius. Podem afegir que rebé un nodrit donatiu reial de còdexs per a la biblioteca. L'abat se­güent, Andreu Porta, que gaudí igual­ment del be­neplàcit del sobirà, deixà la seva em­premta heràldi­ca en múlti­ples manifes­tacions artístiques que impulsà, la principal de les quals fou el meravellós retaule gòtic, acabat per Lluís Bo­rrassà _amb el mecenatge del monjo Vidal de Blanes_ i presi­dit per una formosa Verge de talla, en temps de Bernat Dalmau, a més de la roda de les campanes, amagada al seu darrera, del vestíbul i del segon pati del palau reial i de la creu de terme. Joan Pinyana inter­vingué novament al Palau reial. Pere Blanc assistí a la recep­ció de les restes mortuòries de la reina Margarida de Prades, abadessa de Bon­repòs, juntament amb les de les seves monges, en haver estat extingit aquell monestir femení. També ingressaren a Santes Creus la cadira abacial i els retaules de Tots els Sants i de Nostra Senyora, que s'instal×laren al re­racor.

Amb la vinguda del castellà Pedro de Mendoza s'infiltrà a Santes Creus el Renaixement incipient, no exempt de perdura­cions flamígeres, perceptibles a la galeria occidental del claustre, la conclusió del qual encarregà o en simbiosi amb el mudejarisme, com contemplem a l'enteixinat de la nova bibliote­ca. També sabem que s'elaborà el retaule de la Magdalena _pin­tat per Joan de Borgonya i Nicolau de Credença_, ac­tualment desmuntat al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i tal ve­gada el cadirat del cor. Jaume Valls, que prèviament ha­via es­tat abat coadju­tor del vi­la-rodoní Bernardí Tolrà, dugué a ter­me, durant més d'un quart de segle, impor­tants obres: l'amplia­ció del pa­lau reial amb l'ora­tori i l'afe­giment d'un altre pis amb gale­ries de guix i la construcció del pont, així com potser la mo­difica­ció de la creu de terme annexa o l'apli­cació dels plafons dels sepulcres de Jaume II i Blanca d'Anjou. Sens dubte Jeroni Con­tijoc s'eri­geix com l'abat més signifi­ca­tiu de la setzena cen­túria, tant per la seva personalitat com per l'a­bast de la seva ini­ciativa ar­tística, desplegada al llarg de trenta-tres anys i docu­mentada per un inventari de sagristia. Deci­dí tras­lla­dar el palau aba­cial a la plaça i dig­ni­ficà la casa del­mera de Co­nesa. La con­secució arquitectònica més espec­tacular del seu domini fou l'elevació de la Torre de les Ho­res, amb la pos­te­rior ade­quació del rellotge. Establí la presó darrera la sala dels monjos, amb un cos de guàrdia i dos pisos. Restaurà també els vitralls de l'e­sglé­sia. Com a marmes­sor de Magda­lena Valls, germana del seu pre­de­cessor, con­tractà i dirigí els tre­balls dels artistes que inter­vingue­ren en la ca­pella de l'As­sumpta. Jun­tament amb els dos priors Se­bastià Ar­di­lles i Marc Oller, ad­quirí i encarregà un crescut nombre d'ob­jectes i orna­ments li­túrgics, com peces d'orfebreria, tau­les, teixits o la col×lec­ció de vuit tapissos i una portalera amb les histò­ries de Cir _actualment al Museu Diocesà de Tarra­go­na_. Obrí l'arma­ri de les relíquies del pres­biteri i es féu fer peces de vaixe­lla de luxe i rajoles heràl­diques, modalitat iniciada per Joan Pinyana. Presumible­ment acordà l'obra de l'orgue, cremat a l'ensems de les cadires el 1835.

El reusenc Pere Noguers marcà la transició cap al segle XVII i l'ad­missió del naixent barroc. Li devem el darrer en­grandiment del Palau Reial, al pis superior de la banda orien­tal del segon pati, connectat, mitjançant una feble escaleta de car­gol, amb la Torre de l'Homenatge, que fou aixecada i coberta per teules esmaltades fabricades a Reus i el pou de l'entrada. Con­temporàniament po­dem referir-nos als retaules dels peus de l'església i a l'activitat com a il×lumina­dor de fra Joan Al­menara, originari de la Selva del Camp, que treballà per a la Prioral de Reus. Posteriorment se superposaren dos pisos al Priorat, les parets del qual s'omplirien de grafits, com succeí al Pa­lau Reial, on en descobrim de força graciosos.

No serà fins a mitjan segle XVII que el cenobi prengué una nova embranzida, amb la valent decisió de l'abat Pere Salla de substi­tuir el retaule de l'altar major per un de plenament
barroc, que seria beneït per Josep Canals. En aquells anys es prolongà la sagristia, actualment desapareguda.

El segle XVIII visqué un fort viratge en l'evolució del monestir, que adoptà un aspecte marcadament urbà, en fer sortir de la clau­sura els monjos jubilats i diversos càrrecs relle­vants. Es re­construí la capella de Santa Llúcia, es bastiren els dos por­tals, unificats amb el perímetre de faça­nes de les places, gràcies a la decoració d'esgrafiats. Es pro­tegí l'accés a l'es­glésia amb un cancell guarnit de talla. S'instal×laren diversos retaules a les capelles de la capçalera i al mur occi­dental del reracor i s'agençà el panteó dels Mont­cada-Medinace­li a l'interior del recinte coral. Es treballà igualment al palau abacial, on s'ornamentà l'oratori.

El destí ulterior del cenobi fou lamentable, arran de la desamortització. Sofrí reite­rats saqueigs i agressions, fins que, un altre cop, revalorat s'emprengué la marxa restauradora, a partir de la creació de la Comissió de Monuments.
La creu de terme
A la riba dreta del riu, tocant al pont de l'abat Valls, s'aixeca, sobre tres esglaons vuitavats i una base que duu la data 1652, un fust prismàtic xamfranat, seguit per un nus po­lièdric amb dos escuts caironats que mostren les armes de l'a­bat Andreu Porta i la creu del cenobi, un cap humà, una testa de gos, pàmpols i flors trevolades. Al damunt distingim una llanterna renaixentista, amb querubins suportant vuit fornícu­les formades per petxines i balustres, que allotgen sants. La creu de coronament és moderna.
El pont sobre el riu Gaià
Si bé el cabal d'aquest curs fluvial sempre ha estat es­càs, permetent ser travessat per diferents guals, no podem des­cartar l'existència d'una construcció per salvar-lo anterior a l'actual pont de pedra picada. Realitzat el 1549, en temps de Jaume Valls, com ho recorda la data incisa entre l'escut del monestir i el de l'a­bat, al pilar esquerre, posseeix un sol ull de mig punt re­baixat.
Portals de la clausura exterior i plaça de Sant Bernat Calbó
L'aproximació al monestir s'efectua traspassant un edifici per­forat per un portal d'arc carpanell, cobert per una vol­ta de llunetes, entre les cases que eren antigament la porteria ex­terior i la ferreria. Al pa­ra­ment ex­te­rior, les pi­las­tres, que ac­tuen de mun­tants, con­ti­nuen en una mena de segon or­dre re­duït. Al da­munt, obser­vem dos àngels sos­tenint l'escut del ce­nobi i una for­ní­cu­la buida, su­por­ta­da per vo­lu­tes i vol­tada per rombes esgra­fiats, com les cadenes d'an­gle simulades. La faça­na que dóna a l'a­vant-pla­ça, amb un esgrafiat contemporani de Fer­dinandus Se­rra, compta amb una por­ta de mig punt d'ac­cés a la porte­ria, que també po­dia fer-se a través de l'arc ogival del pas. La llinda de la finestra baixa duu la data 1745, que situa la re­modelació d'àmbits medievals poc després de la benedicció de la parròquia de Santa Llúcia, el 24 d'agost del 1741. Aques­ta ca­pella, de senzilla estructura rectangular, amb una porta carra­da, un òcul i un campanar de cadireta bífor, al frontis, reco­bert per l'esgrafiador esmentat, figura documentada el se­gle XVI, encara que hauria estat precedida per un altre edifici del segle XIII, la pica baptismal del qual es conserva al Museu Diocesà de Tarragona. S'hi troba adossada la casa del monjo-vi­ca­ri, on s'obre el segon portal, reial o de l'Assumpta, entre dues co­lum­nes toscanes sobre pedestals bombats, amb pilastres als ex­trems de la façana, que flanquegen un frontó retallat, a base de corbes i contracorbes. L'arc d'entrada, mixtilini, és sobre­muntat per un frontó corb interromput, que allotja un nín­xol­, limitat per elements rococó, sota la creu de doble traves­ser de San­tes Creus co­ro­na­da, amb un grup es­cultòric que re­pre­sen­ta la Ver­ge en­tre qua­tre àngels sobre un núvol d'on sor­gei­xen tres que­ru­bins. La compo­sició general s'estructura amb tres parelles d'òculs ova­lats i quatre finestres, les superiors bal­coneres. L'ornamenta­ció es­grafiada s'escampa en medallons reti­culats, garlandes de raïms i magra­nes, gerros i àngels. Un cos vuita­vat, sobre un de qua­drat, s'eleva a ma­ne­ra de mi­ra­dor, des d'on s'albira els encon­torns. La contrafaçana reprodueix el mateix esquema, amb algu­nes di­ferències com l'adopció de capi­tells derivats del corinti i l'afegit de dues obertures al cen­tre, imitant el seg­ment su­pe­rior del frontó amb faixes concèn­triques de l'arrebos­sat.

Pel que fa a la plaça, de planta trapezoïdal amb un lleu pen­dent i un re­tomb cap al sud, s'hi arrengleren les cases dels monjos jubilats, de l'administració del monestir, de l'hostal i el palau abacial _ocupades per particulars i per l'ajuntament_ en dos cos­tats, a més de la línia llevantina, perpendicular. S'hi lle­geixen les dates 1560, 1645 i 1652, la qual cosa testi­monia una successió d'ampliacions, que haurien estat unificades gràc­ies als esgrafiats rococó, que imiten pi­lastres dòriques, cor­nises dentella­des, llambrequins, gallonat, els marcs de les obertu­res i plafons. Al seu bell mig s'e­rigeix la font de mit­jan se­gle XVIII de Sant Bernat Calbó, la imatge del qual cime­ja, so­bre cossos en degradació, amb volu­tes, caps i una mena de co­rol×la.

De tot el conjunt destaca l'edifici que hauria estat acon­dicionat com a palau abacial per Jeroni Contijoc. Hom degué reaprofitar anti­gues estructures visibles a la part baixa, que pertanyien a l'hospi­tal de pobres. Una primera transformació seria datable entre la fi del segle XV i el començament de la setzena centú­ria, detectable per les restes de sostres de guix amb motius flamíguers i pel petit claustre, amb pilars hexago­nals que su­porten arcs escarsers i altres lleugerament apun­tats, entorn del brocal del pou. A mà dreta una porta en ansa de paner ens condueix a l'escalinata que dóna pas a dues gale­ries toscanes superposades encarades a migdia. Al fons de la inferior hi descobrim l'oratori, amb ornamentació rococó de guix a l'òcul i al sostre. El retaule, del mateix material, amb es troba mancat de les imatges.
La façana occidental de l'església i el "joc de la pilota"
El frontis del temple s'es­truc­tura en tres cossos, corres­po­nents a les naus, coronats per merlets espitllerats i refor­çats els late­rals per contra­forts bai­xos. L'extrem esquerre es fusiona amb les primeres cases moder­nes dels monjos jubilats. El cim cen­tral acaba­va inicialment, com l'absis i els bra­ços del transsep­te, en un capcer, eli­mi­nat en la fortificació de Pere el Ceri­moniós, jun­ta­ment amb la incli­nació dels costats. Al para­ment del mig es reaprofità un fris amb co­lum­netes embe­gudes, on s'inclogué un escut _segurament amb les barres cata­lanes_ de marc lo­b­ulat. També foren separades per als suports de les ver­desques les mèn­su­les més ben treballades d'entre les extretes de construccions llavors aterrades. Al sector princi­pal destaca un gran fi­nes­tral ogival amb l'in­tradós es­glao­nat, prote­git per un trencaai­gües sobre testes reials. Domina la porta de mig punt amb esplandit subratllat per fins muntants bocellats, damunt un banc i flanquejada per osseres encas­ta­des, per a la qual es preveié un atri o gali­lea. Una fi­nestra semi­cir­cu­lar a cada banda comple­ten el con­junt.

Els capitellets de la portada posseeixen delicats motius treballats en un estil miniaturístic pertanyent a la fi del segle XIII, que retrobem als arcosolis i als sarcòfags del claustre. Sota una trena hi desco­brim aus, entrella­ços, flors de lis, capets, un àngel, dracs, a més de fulles de llo­rer i palmetes.

L'angle format pel mur exte­rior del claustre i la nau de l'Epístola, l'anome­nat popularment "Joc de la Pilota", en haver servit com a lloc d'es­barjo dels monjos joves, fou també so­bre­aixe­cat amb la prolongació dels mer­lets, sobre un tros de pare­dat amb es­pit­lleres, que amaga un camí de ron­da, el qual retom­ba cap a la galeria sud. La plaça del davant es creà a partir de l'enderroc del celler i del refetor dels con­ver­sos. En sub­sisteixen solament un gran capi­tell, u­na teoria de cinc arcs de mig punt i la porta de la primera dependència. Quan s'encas­tellà el mo­nestir s'aplicaren a la paret llarga les armes de la Corona i les de l'abat Bartomeu de Ladernosa.

La porta reial, en substitució de la que donava al primi­tiu distribuidor de la zona dels conversos, a la fi de l'esmen­tat "Joc de la Pilota", fou bastida per iniciativa de Jaume II i de Blanca d'Anjou. D'arc de mig punt, com la de l'església, es compon de peces de ta­lla molt acurada, en què distingim dove­lles planes amb l'intra­dós mot­llurat, que ostenten tres es­cuts penjats, les barres al cap, en­tre blasons flordeli­sats. Les emmarquen arquivoltes bo­cellades i el trencaaigües floronat i amb frondes, que descansa sobre els bustos dels monarques. Al seu damunt arrenquen els nervis de la volta del desaparegut porxo en al­tres petits suports amb les representa­cions de Sant Mateu i Sant Lluc. Les rebranques, que deixen lloc a dues for­nícules, actualment buides, es recolzen sobre un pedestal, or­nat amb els escuts alternats en vuit re­quadres amb arquets apuntats i sobre un banc. La filigranada decoració descobreix un guerrer atacant un lleó, un altre felí aja­çat, un monjo se­dent, un personatge amb un bastó portador d'una gerra _tocant a una inscripció_ i alguns éssers grotes­cos. Els nínxols proveïts de dosserets devien contenir una Anunciació, que ha estat iden­tificada amb dues estàtues del Museu Nacional d'Art de Catalun­ya. Destaquen igualment els batents ferrats d'època.
L'església major
Iniciada el setembre de 1174, durant l'abadiat de Pere de Valldaura/Santes Creus, fou utilitzada per primera vegada el 21 de juny de 1211, en temps de Bernat d'Àger, quan s'acabà de cobrir el creuer. L'arquebisbe Ramon de Roca­ber­tí encarregà en el seu testament (1 de juliol de 1214) que Ber­nat de Santa Maria o d'Àger, a qui havia lliurat l'església del Pla de Santa Maria i la meitat dels béns del seu terme, en­lles­tís l'obra. El 22 de març de 1225, s'havia arribat als tres primers trams, coïnci­dents amb el recin­te coral, etapa distingible exteriorment per una dis­con­ti­nuïtat en les fila­des. Després d'una llar­ga in-
terrupció, es reanudaren els treballs, finalitzats el 1280, amb l'a­jut de Pere el Gran i Constança de Sicília.

L'estructura arquitectònica, clarament ber­nardina, segueix un traçat de creu llatina, amb un pro­fund presbiteri carrat on cal ressaltar la mesa d'altar, sobre quinze columne­tes _recor­dem a propòsit d'aquesta obra la troballa en les pro­ximitats del cenobi d'un interessant peu d'altar visigòtic, reutilitzat com a pica beneitera a la capella de Santa Llúcia, conser­vat al Mu­seu_, un transsepte que allotja qua­tre cape­lles de tes­tera plana i volta de canó apun­tat i tres naus de sis trams, co­mu­ni­ca­des per arcs for­mers se­micirculars, so­bre­mun­tats per ele­va­des fi­nestres de do­ble es­plandit. Reco­rren els murs i els dotze ro­bustos pi­lars qua­dran­gulars un sòcol coro­nat amb un quart bo­cell i una impos­ta con­vexa. El sis­tema de co­bri­ment és la volta de creue­ria, amb ner­vis pris­mà­tics, sobre culs de llàntia, de­corats amb fu­lles de llorer ner­vades i baies, als sectors més ele­vats i arcs torals apuntats damunt pilastres que arren­quen del sòl a les col×laterals i s'aturen en vuit rotlles es­glao­nats _llevat del darrer tram_ a la nau cen­tral.

A la dreta del braç sud del transsepte, on també veiem les entrades a la Torre de les Hores i a la sagristia, una àmplia escala con­dueix a una obertura de mig punt que dóna al dormi­dor. La sortida cap al fos­sar o por­ta de di­funts perfora el mur septentrional del creuer. La comu­nica­ció amb el claus­tre s'e­fec­tua per altres dues portes forma­des per dos arcs en de­gra­da­ció: la dels con­ver­sos, prop dels peus i la de la col×la­ció, a l'an­gle opo­sat.­

Presideix l'absis, tot amagant part de la rosassa, el gran retaule ba­rroc de l'escul­tor Josep Tramulles, establert a Bar­celona, que contractà l'abat Pere Salla, per mil cent lliu­res barce­lo­neses, el 26 d'a­bril del 1647, en subs­titu­ció del gòtic _realitzat pel pintor Lluís Borrassà (1411), amb la in­tervenció ini­cial de Guerau Gener (1402), previ compromís amb Pere Serra, amb una Verge amb el Nen de fusta policromada atri­buïda a Pere Ça Anglada o al cer­cle d'An­toni Canet_, ac­tualment repar­tit en­tre la Catedral de Tarra­gona i el MNAC. S'estructura a base d'un sòcol amb deu estípits i dues portes rellevades amb Sant Pere i Sant Pau i dos cossos orde­nats per parelles de co­lumnes corínties amb es­tries zigza­gue­jants i en­torxades, amb en­taula­ments es­glaonats, volutes i sis fornícu­les. Les tres fi­gures que om­plien les ma­jors, la Verge amb el Nen _repin­ta­da_, Sant Be­net i Sant Ber­nat, les dues da­rreres reno­vades el 1863, jun­ta­ment amb el sa­grari, tam­bé re­fet, foren daurades, estofa­des i encarnades pel daurador barce­loní Joan Niverto, el 1650. Els elements ar­qui­tectònics, els re­lleus _l'Oració a l'hort i la Verònica_ i les figures del pe­des­tal, de les paste­res supe­riors _dos sants de l'orde i Sant Miquel Arcàngel_, de les car­te­les i del co­ro­na­ment _un àngel sobre Déu Pare_, ul­tra quatre àn­gels por­tadors d'escuts, foren aca­bats el 1651, en temps de Josep Se­grià, per bé que hi loca­lit­zem el blasó del seu suc­ces­sor Am­bròs So­ler. El dau­rat i la po­licro­mia del con­junt es re­tardaren fins el 1679, costeja­ts pel general Jo­sep Galce­ran de Pinós, quan regia el mones­tir Josep Canals. L'obra fou consa­grada pel bisbe de Nicòpoli, Francesc Roures, a la fi de 1679, ensems amb el retaule de la Santa Creu i altres tres més.

Cal fixar-se finalment en els sedilia ogi­vals buidats en el mur de l'Epís­tola, enfront de l'armari de les relíquies, que lluu el distintiu del mones­tir i el de Jeroni Contijoc, al seu inte­rior.

La volta del creuer sobresurt per la clau de volta del tipus oculus, formada per una corona foliar inscrita dins un quadrat, que intensificava la sonoritat de les dues campa­nes que cri­daven a l'ofici i anun­ciaven els exer­cicis de la comuni­tat, in­te­grades segurament en una senzi­lla construcció.

Pel que fa a les capelles laterals de la cap­çalera, la pri­mera fou dedicada als Sants Joans per l'abat Guillem de
Fe­rrera (1375), el vas del qual, cobert per la seva imatge ja­cent, era flanque­jat per ambdues figures (actualment al Museu), que com­pletava un relleu amb l'elevatio animae. Conté a més un retau­le barroc, mancat de la imatge del Baptista que el centra­va, amb Santa Anna i Sant Joaquim _extrets de l'altar de les Ànimes_, els relleus de l'Epifania i l'Adora­ció dels pas­tors i, inserida entre els plafons anteriors, una taula pin­tada del segle XVI que mostra Crist entre la Verge i Sant Joan, amb Ma­ria Magdalena als peus, proce­dent d'un altre re­tau­le. La se­güent, abans sota l'advocació de la Verge del Ro­ser _reproduïda en una meravellosa taula de fons daurat penjada a la sagristia de la Seu de Tarragona_, allotja un retau­le, datat segons C. Marti­nell el 1739, amb un escut al capda­munt i amb escultures modernes. A la banda de l'E­pístola, tro­bem el retau­le del Sant Crist, del 1754, amb la inscripció Pri­vile­giatum _recordant el tipus d'al­tar que orna_, sobre un medalló sos­tin­gut per àn­gels i les estàtues de la Verge i Sant Joan als cos­tats del Cruci­fix, nou, com la Dolo­rosa. El darrer altar, de la Puríssi­ma Concep­ció, que duu la data 1739, és el que presen­ta un millor estat, amb quatre estàtues _la Verge, entre Sant Domin­go de Guzmán i Santa Cate­rina de Siena, els dos da­rrers despla­çats de llur emplaçament original, l'al­tar de la Verge del Ro­ser, amb Sant Benet a dalt_ i els Sants Metges Cosme i Damià rellevats de mig cos.
El 1258 Pere el Gran, encara infant, decidí ser ente­rrat a San­tes Creus, determini que potser repercutí directament en la represa de les obres de l'església. El 3 de juny de 1282, en el seu testament dictat a Port Fangós, destinà deu mil mora­batins per al seu sepulcre, voluntat reafirmada en el codicil de l'on­ze de novem­bre del 1285, poc abans de la seva mort a Vilafran­ca. Tras­lla­dat al cenobi el dia de Sant Brici, el seu fill Al­fons II el Franc, que lliurà vint mil sous de la quanti­tat es­tabler­ta per a la tomba provisional, li tri­butà un gran funeral amb la par­ticipa­ció de més de tres-cents bisbes i al­tres pre­lats _cerimònia que descriuria una taula de Poblet, la qual hau­ria estat la predel×la del retaule de Sant Bernat_. Tanma­teix en haver finat Alfons, fou el seu germà Jaume II el Just qui assumí l'en­càrrec patern. El 10 d'agost de 1291 con­tractà el mestre es­cultor Bartomeu de Girona, junta­ment amb els pin­tors Gil i Pere Sanç. Apressà el pri­mer el 1293, any en què efec­tuà dos pagaments de dos mil sous a l'abat Ge­ner, assaben­tant-lo de l'a­rribada de pòrfirs des de Sicí­lia. El 1294, el mo­narca re­clamà la col×laboració del vilafran­quí Gui­llem d'O­ren­ga, que permeté l'assentament del vas funera­ri al creuer, a la banda de l'Evangeli, amb els peus cap a l'altar l'any següent. El cos de Pere el Gran fou introduït a la tomba defi­nitiva el trenta de novembre de 1300. Finalment el 1307 Jaume II manà abonar les quantitats degudes al lleidatà Andreu de la Torre per la pintura del mausoleu. Com a material de prestigi per simbolitzar la monarquia, es trià per al vas el pòrfir, emulant el fast en­lluerna­dor dels reis normands, com Ro­ger II de Sicília. Així es reuti­litzà un sarcòfag d'època cons­tan­ti­nia­na del tipus banyera o cuppa, amb una testa de lleó entre dues anses amb un pàmpol penjant. Ac­tuen com a suports dos lle­ons ajaguts de mar­bre blanc, amb un moltó i una llebre entre les potes. Per a la ta­pa es disposà una llosa de perfil motllu­rat de calcària num­mu­líti­ca de Giro­na. El cos superior, d'ins­pira­ció arqui­tectòni­ca, exhibeix quin­ze sants _els apòs­tols i al­tres sants de l'or­de_ i la Verge amb el Nen en alt relleu, pro­tegits per arcs trevo­lats, amb gablets, separats per contra­forts acabats en pina­cles, que mos­tren, a mitja alça­da, quadrú­pedes monstruo­sos in­vertits, sobre un delicat fris de pàmpols i raïms, en alter­nan­ça amb heura, on s'intercalen ros­tres vege­tals i dos caps de lleó. Del centre emergeix una to­rreta hexa­gonal de tres pisos, amb un floró. Quant al baldaquí que cobri­cela el sepul­cre mit­jançant una vol­ta de creueria es­tre­llada, s'aixe­ca sobre deu columnetes amb fust de pedra num­mu­lítica i de sec­ció qua­drangu­lar i allargada. Als capitells es barregen fulles d'heu­ra, de roure i branques de perera, amb parelles d'ocells pico­tejant glans, de cérvoles i de gossos i dracs alats de cap co­mú. Les quatre cares tenen traceries amb hexalo­bats encerclats, coro­nats per tres creus. Els angles es prolon­guen en sengles pi­na­cles ornats amb caps, dracs i har­pies, que arrenquen de les figures del Tetramorf. La policromia es limita al blau, al ver­mell i al daurat, amb la inclusió d'escudets, decreixents als pinacles.

El 1301 l'almirall Roger de Lloria o Llúria expressà en el seu testament el desig de ser enterrat als peus de Pere el Gran, per la qual cosa hi podem contemplar la corresponent llo­sa sepulcral.

Jaume II, poc després de ser coronat, manifestà com el seu pare una forta predilecció per Santes Creus, escollint el mo­nestir com a darrera morada, el 1292. Un fet atziac precipità l'empre­sa, la desaparició de la seva jove muller, Blanca, el 13 d'octubre de 1310. L'1 de setembre de 1312 encomanà a Bertran de Riquer, mestre d'obres del seu palau barceloní i a Pere de Prenafeta de Lleida que prenguessin les mides i la for­ma ideada _amb les efígies funeràries idealitzades sobre al vas, model im­posat per Lluís IX de França a la catedral, transformada el 1260 en pan­teó reial, de Saint-Denis_ per al se­pulcre doble previst per als sobirans i que adqui­rissin pedra de Girona. El preu fixat amb el lapicida Pere de Bonull pel dosser ascendí a vuit mil sous. La imatge jacent de la di­funta, fou esculpida, a l'ensems pro­bablement de la del rei, d'estil idèntic, pel lleidatà Fran­cesc de Montflo­rit que la lliurà el 1315, tra­mesa seguida per l'epita­fi. El gener de 1316, l'abat Pere Ale­gre pro­cedí al trasllat del cos des del sepulcre provi­sional. Quant al rei, que morí el 2 de novembre de 1327, fou sebollit als Frame­nors de Barcelona. Les seves despulles no ingressaren, però, a San­tes Creus fins el 1410, per bé que podem sospi­tar que no passa­ren al pan­teó abans de la primera meitat del segle XVI. Tot i que Jaume II cobejà inicialment una realització amb el pòrfir com a element primordial de luxe, en no poder-lo ob­tenir, ac­ceptà el projecte dels mestres de Barcelona i de Llei­da. El basament conté un àngel turiferari i les armes alterna­des dels sobirans en cam­pers apuntats dins quadrifolis. Al da­munt una traceria cega, amb fons de pissarra, evoca les gale­ries del claustre. En reco­rre la cornisa un fris renaixentista en alt relleu, amb grotes­cos i bustos romans. Centra el frontal _suportat per dues co­lumnes accessòries_, de corona­ment trian­gu­lar amb tabulae ansa­tae, una pà­tera entre escuts i garlandes on veiem suspesos els atributs de la Passió.

La reina, de serena expressió, amb el cap sobre un coixí que flanquejaven dos àngels _el de l'esquerra perdut, com el simètric_ i els peus tocant uns gossets, lluu la corona i l'hàbit cis­tercenc, que li amaga les mans. El seu espòs, amb llargs ca­bells, la corona com a únic signe de poder temporal i també embolcallat amb la indumentària monàstica, ofe­reix el mateix aspecte ador­mit, vigi­lat per un lleó. Ambdues escultures es troben a les vessants de la coberta, que inclou, fent joc amb el panteó de Pere el Gran, un pinacle de secció qua­drangular i al cap un sant _Sant Pere?_ protegit per un dosseret torrejat. El tabernacle, similar a l'oposat, s'aixeca sobre nou columne­tes, quatre de les quals arrenquen de lleons asseguts, les an­ques i la cua dels quals fin­geixen perfo­rar els pedestals, ­que co­ro­nen ca­pi­tells vegetals amb fulles de roure amb glans, d'a­pi, d'heu­ra i de créixens i escuts arrodonits. Omplen els plans ca­lats qua­drifolis encerclats i trèvols dins triangles corbs, amb fu­llat­ges als extrems i els perfilen frondes i alts flo­rons. Dels angles i del centre sorgeixen pinacles, buidat el del mig.

Al penúltim tram de la col×lateral de l'Evangeli, hom in­troduí dins el mur perimetral l'altar de les Ànimes, des­mem­brat posteriorment entre la capella de San­ta Llúcia i el retau­le de Sant Joan Bap­tista. El 1954, en su­pri­mir-se el rera­cor, que aga­fava els tres primers trams de la nau, s'a­gen­çà el buit re­sul­tant per encabir-hi el panteó dels Mont­cada-Medina­ce­li, cons­truït amb jaspis i mar­bres el 1756, arran de la mort de Teresa de Montcada i Bena­vi­des, mar­quesa d'Aito­na i a fi d'aco­llir totes les restes dels Mont­cada, que ocupaven pri­mitiva­ment l'interval dels dos primers pi­lars de l'Epístola.

Al peu de la mateixa nau, veiem el petit retaule pintat de Sant Joan Evangelista (1603), amb la repre­sentació del titular, sobre un fons paisatgístic d'horitzó molt alt on es juxtaposen el miracle de la caldera i l'exili a l'i­lla de Patmos i, al bancal, aixecat sobre dos atlants en trom­pe-l'oeil, les perso­nificacions de les virtuts teolo­gals i de la justícia, limitant tres cases amb l'A­doració dels Pastors i l'Anunciació a l'an­gle superior dret, la Crucifixió, amb els dos lladres, dues Maries i Sant Joan i la Pietat, amb les Ma­ries, Sant Joan i Simó Ciri­neu, sota un fron­tó amb Deu Pare entre àngels. Al davant se situa una pica baptismal d'immersió romànica, traslla­dada des de l'església de Sant Jaume de Montagut, amb una creu patent astada i encerclada, en baix relleu.

Adossat al parament de la nau simètrica, un altre retau­let del 1602 domina l'altar _en origen probablement dedicat a Sant Francesc, a par­tir de la capellania instituïda per Ponç de Ba-
n­yeres_ de la Verge del Bon Consol. Es tracta d'una obra mix­ta, amb Maria de ple volum, sostenint de forma elegant el Nen, a la pastera del mig, sobre pedestals amb les pintures de Sant Pere i Sant Pau, flanquejant tres requadres amb el miracle de la lactatio de Sant Bernat, en pre­sència de Santo Domingo de Guz­mán, les ànimes del Purgatori i l'es­tigmatització de Sant Francesc. El cancell que protegeix la porta principal consti­tueix un ric exemplar d'ebe­nisteria rococó, amb un frontó de línies corbes, volutes, fu­llatges i cintes de talla.

Si alcem la vista cap a la coberta, el quart tram de la nau major posseeix una clau amb les barres catalanes dins una estrella, que podem posar en correspondència amb les últimes de les naus laterals, on s'aplicaren un altre cop les armes de Catalunya i l'àguila siciliana, que ens remeten al regnat de Pere el Gran i Constança de Sicília, decidits benefactors del monestir. Un altre recorregut indefugible és l'observació dels vi­tralls. Destaca en primer lloc l'excepcional col×lecció dels cister­cencs, els únics preservats in situ a les nos­tres terres, espe­cialment els del transsepte i de la nau central, confeccio­nats amb petites peces de vidre gruixut i de textura irregular, en es­quemes d'entrellaços rectilinis o cur­vilinis i sense co­lor, llevat d'alguns detalls de grisalla. En tres hi llegim les da­tes de restauracions contemporànies a Je­ro­ni Con­tijoc: 1560, 1561 i 1567. També resulta de gran interès la vidriera policro­ma que tan­ca l'immens finestral ogival de la façana, format per un pentalobat i quatre llancetes que inclouen quaranta-vuit requadres, amb àngels de mig cos, escenes de la infantesa, vi­da públi­ca, passió i glori­fi­ca­ció de Crist, del cicle marià, ha­giogràfiques i de la història del mo­nestir, sota arcs de mig punt, encara que amb una col×lo­cació desordenada i motius he­ràl­dics. Aquesta creació anònima, situable vers el 1300 _, s'esca­pa de les rígi­des normes impo­sades per Sant Bernat per adaptar-se al gust dels nous pro­mo­tors reials: Jaume II i Blan­ca de Nàpols o d'An­jou. S'hi com­bi­nen sobre els cam­pers en blau co­balt, el ver­mell, el maragda, el groc, l'ocre i el violat, amb traçats de grisalla i contenen més de tres-centes marques de vitra­ller. Sobre­sur­ten per la delica­desa de les figu­res i l'encert compositiu el Sant Sopar (b8) i el bes de Judes (d7).
La sagristia
Adossada al sud del trans­septe, aquesta estança consta d'una mena de ves­tíbul, obert dins el gruix del mur, de coberta re­bai­xada i de dos trams amb voltes de creue­ria, reforçades per ner­vis pris­màtics i dividides per un arc to­ral sobre un cul de llàntia i una co­lumna em­be­guda, que reben alhora els arcs dia­go­nals, juntament amb les mèn­sules angulars. Al mur nord res­salta part de la caixa cor­ba de la to­rreta d'es­ca­la, continuada amb la Torre de les Hores i a l'oposat hi veiem la pica i la credença. De l'ampliació que se'n féu el segle XVII, eliminada fa uns anys, prové la llosa sepulcral de Josep de Solà i d'Ossó (+1667), oncle del prior Gaspar de Montserrat, que es recolza sobre el mur occidental de la infermeria.
La torre de les Hores
Una porteta ens fa girar un tros dins el mur del transsep­te per passar al buit cilíndric de l'escala de cargol que porta
fins a la coberta, després de deixar els accessos al dor­mi­dor i a l'arxiu, situat damunt les dues capelles de l'E­pístola. L'a­bat Jeroni Contijoc hi agregà dos pisos de secció quadrada, oberts als quatre vents _amb finestres carrades i de mig punt_ i un àtic emmerletat, separats per cornises. D'aques­ta manera la torreta es convertí en campanar, destinat a allot­jar el me­canisme del rellotge i les campanes _la dels quarts al Museu Diocesà de Tarragona_, en resposta al gust de l'època. Encara podem veure'n l'esfera a l'interior de l'esglé­sia. Tant els escuts com la data 1575 rebaixats en dues llindes ens confirmen la iniciativa, encomanada al picapedrer Joan Roig i al mestre de cases Joan Casquilles, ambdós de Vila-rodona.
El cimbori
Sobre el creuer hom bastí vers el 1314 el cimbori, coste­jat per Jaume II. Aquest cos octogonal, de cares perfora­des per simples finestrals ogivals sota arcs de descàrrega re­baixats i amb contraforts esglaonats i capçats en pinacles a les ar­estes, suposà la primera ingerència arquitectònica, aliena a l'esperit del Cister, dins el monestir. Les solucions tècniques emprades en l'obra resulten inèdites. El pas del quadrat a l'octògon s'efectua mitjançant grans trompes còniques intersecades i xam­franades per quatre petxines, creant un espai de difícil accés. Quant a la coberta, els vuit nervis conflueixen en una clau. Els models d'aquest tipus cons­tructiu els tro­bem a Tarra­go­na, Sant Cugat del Vallès i Lleida, com a torre-llanter­na, que pot ser­vir alhora com a cam­panar o no. Santes Creus intro­duí la nove­tat als monestirs de l'orde, com veiem a Poblet i Vallbona de les Monges. A mitjan segle XVIII, es substituí la teulada in­clinada per un dom i un llanternó esmaltats. La campana major que estotjava fou fosa pel campaner de Reus Jaume Mestres, el 1787.
L'absis i el fossar
Coronat primitivament per un capcer angu­lar, sobre corni­ses rampants i mènsu­les, fou modifi­cat el segle XIV, passant
a adoptar una cresta reta­llada horitzontal des­doblada par­cial­ment als costats, simulant un cos de defensa. Les obertures apareixen disposades simbòlicament, una esplèndida rosassa de setze lòbuls al×lusiva a la llum de la Divinitat sobre tres finestres de ressò trinitari. El rosetó que encercla un es­cacat i tres bo­cells és tallat radialment per vuit co­lum­netes de do­ble ca­pi­tell i fust he­xago­nal, on s'encaixen els vitralls, in­tercalades amb puntes. El centre exhibeix una co­rona octolo­ba­da, amb una ziga-zaga i palmetes entorn d'un fràgil en­tre­llaç anellat. Com a singularitats hem d'assenyalar les traces de mangra i les marques de picapedrer per a la col×locació. L'ad­miració davant aquesta obra impulsà que fos copiada a l'esglé­sia del Pla de Santa Maria, traslladant-la als peus de l'edifi­ci.

Si ens deturem a observar la zona inferior dels paraments de la capçalera descobrim diversos relleus funeraris interes­sants per la informació heràl­dica, que ens remet a llinatges
vinculats amb el monestir, alguns dels quals també són repre­sentats al claustre: els Cruïlles, els Caste­llet i els Miró.
Hi comptem deu blasons fa­mi­liars i quatre escuts només repi­cats en connexió amb el cementiri dels monjos, on no hi podia haver cap sen­yal personal.
El claustre
El claustre gòtic ocupa el lloc del primi­tiu cistercenc, que possiblement no arribà a ser en­lles­tit. A més del templet del lavabo i dels fona­ments de les galeries, en veiem vestigis als murs interiors dels costats nord i est, que con­serven el per­fil dels arcs for­mers de mig punt ne­cessaris per a les vol­tes, les quals res­taren a un ni­vell in­fe­rior respecte a la nova es­tructura ogival, mentre que les fi­nes­tres de la nau de l'E­pís­tola foren parcial­ment ta­pa­des. També ha romàs in situ un petit cul de llàn­tia a l'angle sud-est.

Blanca d'Anjou destinà abans de la seva mort, ocorreguda el 13 d'oc­tubre de 1310, cinquanta mil sous per a les obres del refetor i del claustre, als quals Jaume II n'afegí la mateixa suma el 8 de gener de 1326 per al segon. El 13 de setembre de 1313 en fou posada la primera pedra. El 3 de febrer de 1332 l'abat Pere Ale­gre _que el 9 d'abril de 1325 havia nomenat Bernat de Pallars mestre d'obres del monestir i de totes les seves propietats, en relació amb la Guàrdia dels Prats_ i el monjo obrer Guillem de Lillet con­trac­taren el lapi­cida anglès Reinard des Fonoll per al claus­tre i el refetor. El 19 de novembre, G. de Lillet reclutà també els lapicides Pericó Riera, Ferrer Malet, Berenguer Manresa i Ber­nat Casesnoves _els tres primers de l'Espluga de Francolí_. Sabem igualment que, el 25 de juny de 1340, Reinard des Fonoll acceptà com a aprenent durant quatre anys Guillem de Valòria de la Guàrdia dels Prats, que potser l'ajudaria a Santes Creus. El 23 d'octubre de 1331, Pere de Déu, bisbe de Santa Justa (Sardenya), beneí una part del claustre, que fou final­ment acabat el dia de sant Benet (11 de juliol) de 1341. Tan­mateix el 1502 ens consta la pre­sència al mo­nes­tir del fus­ter Joan Alja­mas i dels mestres de cases de MI­quel Borrell Gui­llem Moret o Moreu de Borgonya, mes­tres de l'o­bra del claus­tre, als quals podem afe­gir com a soci del da­rrer, que llavorà les cla­raboies, el f­ran­cès Jordi de Ternats.
D'esquema rectangular, compta amb nou trams per deu, en haver absorbit el corredor dels conversos a la banda de ponent. Els finestrals, seccionats per dos mainells, llevat dels vuit angu­lars, de dos badius, mostren sobre els capitells riques trace­ries _molt refetes a les ales de septentrió i de llevant_, en les quals ob­ser­vem diferents fases estilístiques. Els arcs apuntats i els òculs inicials són substituïts per arcs cono­pials i d'an­sa de paner, en combinació amb altres elements del vocabulari formal del flamíger més tardà, a la nau occidental.
Pel que fa a la part escultòrica, es distribueix sobre els ca­pi­tells _en un o dos nivells_, especialment dels pilars, en un fris angular, a les mènsules del voltant _amb figures ajupides o de mig cos_, a les gàrgoles i a les claus de volta. Ultra els temes vege­tals (fulles d'api, d'heura, créi­xens, pàm­pols i
raïms, una alzina, un arboç i una figuera), tro­bem múlti­ples ani­mals (por­cs, sen­glars, gossos, un gat, lleons, simis, ca­bres, moltons, ocells, un gall, oques, una òliba, cama­llar­gues, un bou, un elefant, un dromeda­ri, un rat pe­nat, un llan­gar­daix...), éssers fantàstics (monstres aï­llats o en pare­lles de testa comu­na, amb ales d'au o de rat penat, de cap ne­groide, amb orelles d'ani­mal, un cen­taure, har­p­ies, una sirena de doble cua, rostres foliars...), perso­natges quo­tidians (un rei, llui­ta­dors, un ba­llester, un gue­r­rer, verema­dors, un es­cul­tor, un por­ter, un ce­llerer...), fi­gures religio­ses (es­ce­nes del Gène­si, Samsó, un àn­gel, un abat i mon­jos), representacions hí­brides en acti­vitats quo­ti­dianes (un metge, músics tocant una viola, una cor­namusa i una trompa, amb la meitat inferior de quadrúpede), caps realistes o gro­tescos, amb dife­rents ba­rrets i ele­ments he­ràldics (ba­rres, flors de lis, una ala, mi­ralls, cas­tells, rode­lles...). Entre aquesta amplíssima varietat ico­nogràfica distingim com a mínim tres estils, un d'imatges de gran format que omplen tot el capitell o n'abasten dos, atri­bui­bles a l'artista britànic, que ens deixà el seu retrat en un capitell enfront del parlador, sostenint la maceta i el cisell; un segon vinculable amb un deixeble seu, que, tot i imitar-ne la fauna fabulosa, talla més d'una figura en composicions que requereixen el complement de fullatges, el qual podria haver-se esculpit en la testa del pilar immediat, mirant al jardí i un tercer, més arrelat a la tradició romànica i disposat a mostrar escenes, amb al×lusions paisatgístiques, en relleus més baixos, autor del cicle del Gènesi (angle SO) i que també s'identificà al fris del cantó tocant a la porta dels conversos.

Abans de partir cap a la conquesta de Mallorca (1229), una sèrie de nobles especificaren en el seu testament que volien ser en­terrats a Santes Creus. A partir d'aquell moment gaudiren del privilegi de penetrar en la clausura, separant-se de l'am­bient comú i anònim del fossar dels monjos, on els únics recor­datoris eren els relleus heràldics dels murs de la capçalera i les esteles discoïdals. Per no obstaculitzar la circulació per les galeries claustrals, hom adoptà la fórmula del sepulcre sota arcosoli _flanquejat per columnetes o de perfil boce­llat_. En iniciar-se el segle XIV, també se se­guí el recurs d'anar canviant el paviment per lloses funeràries. Una darrera modalitat era la de les osseres suspe­ses sobre mèn­sules. Tot i que al llarg del temps es produiren, a més de les violacions de les tombes _cal indicar que en algu­na ocasió es podria tractar simplement de cenotafis_, algunes varia­cions res­pecte a llur emplaçament original, les assenyala­rem circum­dant l'espai des de la porta reial. La galeria del Prio­rat con­té les de Ra­mon Alemany de Cervelló (+1229), Ge­ralda de Cer­ve­lló (+1255), Gui­llem de Cla­ra­munt (+1230), Bernat Salbà (pri­mera meitat del segle XIV), Ramon Beren­guer de Llo­rac (+mitjan s. XV), Bernat de Montbrió (+12­35) o un membre dels Montsuar. A la del Capí­tol, trobem els suports frag­mentaris de l'urna de Gui­llem de Selme­lla (+1366), les anepígrafes dels Caste­llet (des del 1183), Agui­ló (des del 1182) i dels Pinós (des de la segona mei­tat del segle XII), les lau­des del jusrisperit de Montblanc, Gui­llem Mi­ralles (segle XIV), a l'en­tra­da de la Sala Capitu­lar, de l'a­bat Pau Miracle (+1713), de Joan Aznar (+145­8), Maties Gor­nals (+1604), les restes en­castades al banc del sarcòfag de Ramon II el Jove de Montcada, senyor de Tor­tosa (+1229) i el vas del seu cosí Gui­llem II de Bearn, ves­com­te de Bearn i d'O­loron (+1229). A con­tinuació de la porta de la lliçó veiem al mur una placa com­me­morativa de Ponç Pere, que creà l'altar de Sant Fran­cesc i Ermengol de Ban­yeres (+1242), s'arren­gleren els ar­coso­lis dels Cervelló (des del 1198), dels Cerve­ra (des de cir­ca 1276), dels Queralt (des del 1288), de Beren­guer de Puigvert (des del 1291) i dels seus fa­miliars, de Gui­llema de Montcada (vers el 1530), de Pere i Ponç de Cervera (+1267) i la lauda de Pere de Jutge (+1315). Al da­rrer sector localitzem els sepul­cres dels Monto­liu (des de 1279) i dels Tarragona (des del 1194) sota nínxols i la llosa dels comer­ciants barcelonins Jau­me i Gaspar Salla (s. XVII). Les tombes més antigues, pertanyents als cosins Ra­mon II el Jove de Mont­cada i Guillem II de Bearn, inauguraren un tipus de sarcòfag, amb la coberta a doble vessant truncada, com­partimen­tada en requa­dre­s sobre un fris i amb el vas, divi­dit per columnetes entor­xades com l'anterior o format per ar­cuacions ogivals, cercles o qua­dri­folis. Els re­lleus dels més antics combinen motius de la tradició romàni­ca tardana, en un estil miniaturístic present també als arcoso­lis, enllaçable amb la porta oc­cidental de l'església, amb una ico­nografia del gòtic incipient (guerrers orants i sant Miquel Arcàngel) i l'heràldica _les rodelles dels Montca­da, les vaques de Bearn, els cérvols dels Cervelló i dels Cer­vera, els lleons dels Que­ralt..._. Inspirades en els pan­teons reials, criden l'atenció les fi­gures jacents, custo­diades per dos àngels, de Ber­nat de Salbà, d'escàs modelat, amb l'hà­bit cis­tercenc i de Ramon Ale­many de Cer­velló, vestit de gue­rrer, amb un lleó als peus i amb l'a­posto­lat al frontal, provi­nent de la façana de l'hospital de po­bres, fun­dat pel segon, on foren beneïdes el 1331. La ma­nifestació més avançada, ja dins el corrent renai­xentista, co­rrespon a la llegendària "In­victa Amazo­na", muller d'un membre dels Cervelló, efigiada brandant l'espasa dalt del cavall.

La porta de la Lliçó es troba sobremuntada per un magnífic grup escultòric d'alabastre policromat al×lusiu al Judici Fi­nal, compost per cinc imat­ges de cos sencer sobre mènsules igualment figurades. El cen­tra, sota un dosseret hexagonal de gablets calats, Crist jutge sedent, amb nimbe crucífer, barbat i només embol­callat pel suda­ri, mostrant les ferides. El seu suport presenta dos àngels trompeters darrera Adam i Eva, els quals ajuden a aixe­car les tapes dels seus sepulcres. El flan­quegen altres tres àngels portadors de la llança i els claus, el de l'esque­rra, d'una creu esbran­cada i de la corona el de la dreta i de la canya amb l'esponja i la caldereta amb el vi­na­gre, el se­güent. La primera escultura del conjunt resulta espe­cialment in­teres­sant, en tractar-se d'un retrat que podem iden­tificar com de l'abat Francesc Miró, vist de perfil, pre­gant ageno­llat, amb el bàcul. Quant a les quatre mèn­sules, ex­hibei­xen els símbols dels evangelistes desplegant filac­teris. Si bé ignorem l'autoria d'aquesta sèrie d'estàtues de mitjan segle XIV, comprovem semblances esti­lístiques amb el sepulcre del beat Miró de Tagama­nent de Sant Joan de les Aba­desses, en­qua­drable dins del co­rrent italianit­zant, que tornem a desco­brir en la pintura mural de l'Anunciació de l'angle SE. Al mur con­tigu, damunt la fornícula dels Montcada, hom col×locà sota un dosseret similar al del Crist una Verge amb el Nen sobre el braç, damunt una mènsula on veiem dos àngels que presentarien ci­ris. La imatge de Maria, amb túnica de coll tabellat i man­tell subjec­tat per la corona deixant veure cabells d'ondes in­cises, porta un anell al dit anular i sabates punxegudes. Devia dur també un ceptre o branca florida. Quant al Nen, d'orelles separades i treient el peu esquerre, devia agafar un ocell.
Encara que molt deteriorats, localitzem els vestigis pic­tòrics de dues es­ce­nes religioses al fresc del segle XIV, als angles sud-est i nord-oest, sota el perfil apuntat de les vol­tes: una Anunciació i un Judici Final, respectivament. També hem de fer es­men­t de l'ornamentació renaixentista, a base de cubs en pers­pec­tiva, que envolten els sepulcres dels Montcada, i dels fal­sos corti­natges que emmarcaven un altar barroc a l'a­la de la façana.

La salutació evangèlica ocupa la superfície del damunt de la capella de Sant Benet, des del nivell dels culs de llàntia. L'àngel, de grans ales mig esplaiades, que duu una túnica blan­ca amb una retícula vegetal ne­gra i una tovallola vo­leiant, apa­reix ageno­llat da­vant la Ver­ge, tot be­neint i sostenint una palma. El rostre, vist de tres quarts, és perfilat per cabe­lls ros­sos, a manera de co­ro­na. La Verge, de silueta molt esvaï­da, on només les traces de la sinòpia i les incisions prepa­ratòries ens permeten d'endevinar-ne més detalls, és represen­tada dem­peus, amb el cap de­cantat, la mà dreta sobre el pit i l'altra amb el llibre d'ora­cions obert. La protegeix un mantell blau que, subjec­tat al coll, li oculta les espatlles. Cal anotar en­tre els personatges la disposició d'un gerro, que de­via re­pro­duir un exemplar d'orfebreria, amb tres lli­ris blancs. L'am­bientació arqui­tectònica es resol en un paviment jaspiat, en un fons mural i en dues columnetes esveltíssimes interposades en diago­nal que suporten una volta de creue­ria pintada d'atzur, sobremuntada per finestres ogivals. Dos frisos geomètrics, rè­plica de la decoració cosmatesca, ressegueixen la composició triangular. L'escena sembla traspuar un sentit fune­rari, en fusionar el tema de l'anunci de la concepció amb el de la mort, que simbolitza la palma, per mitjà de l'arcàngel Sant Miquel. La interpretació s'adequa a la utilització del recinte claus­tral com a receptacle digne d'egregis difunts.

L'accentuat italianisme d'aquesta obra i diverses peculia­ritats estilístiques ens remeten a Ferrer Bassa, que l'hauria pogut realitzat vers el 1340, quan s'enllestí la pràctica tota­litat del claustre.

El pany de paret immediat a la porta dels conversos pre­sentava un Judici Final, del qual resten solament la figura de Crist dins la màndorla ensenyant els palmells a la part supe­rior i Sant Miquel, només dibuixat, a sota. La composició esca­tològica, de datació situable entorn del 1350, s'inscriu igual­ment en la línia italianitzant subratllada en comentar l'Anun­ciació i les escultures emplaçades a l'extrem oposat.
El templet del lavabo
Únic element a considerar del claustre cister­cenc, pos­seeix, com el de Poblet, una estructura hexago­nal, amb volta de creueria d'encertada estereotomia, con­tra­forts cantoners que suporten columnes em­be­gu­des, panys perfo­rats per arcs apun­tats, que allot­gen òculs i quadrats en alternança, sobre ar­quets de mig punt aparellats i recolzats en columne­tes, com a la sala ca­pitu­lar, amb la qual coincideix igualment en l'entrada. Aquest edicle cobricela una pica monolí­tica de mar­bre blanc
pro­veïda ori­ginària­ment de divuit canelles, d'on emergeix el bro­llador. Quant a l'ornamentació, destaca la clau on confluei­xen els nervis prismàtics, amb una creu esqueixada o acabada en volutes di­vergents _inspirada en la forja_ i quatre palmetes, model també visible al Capítol i els carretellets esculpits en dos capi­tells.
L'antic armarium o capella de l'Assumpta
Situat a l'ala oriental del claustre, entre el sepulcre dels Bearn i Montcada i la sala capitular, a continuació de la sagristia, aquest petit espai rec­tangu­lar amb una volta de canó trans­versal, pre­cedit d'un tram que corres­pon al gruix del mur, amb accés per una porta de mig punt, servia primitivament per desar-hi els llibres d'ús del Ca­pí­tol. Després del 1558, grà­cies a la deixa testa­mentària de Magdalena Valls de Salbà, ger­mana de l'abat, es trans­formà en capella fu­nerària _la darrera mostra subsis­tent dels altars escampats a les galeries claus­trals_, sota l'ad­vocació del Sant Se­pulcre de la Verge. El grup escul­tòric d'alabastre de Sarral, amb vestigis de policro­mia, que s'hi con­serva frag­mentàriament _altres res­tes es tro­ben al claustre posterior i al Museu_, integrat per deu apòs­tols _dos de tres quarts i els restants de mig cos_, al voltant de Maria jacent i per un bell relleu amb l'ànima pujada per quatre àn­gels, fou realitzat pel mestre imaginaire francès Pe­rris d'Austri, que moriria al mo­nestir. El daurà i pintà Cris­tòfol Alegret de Cervera. La llosa tombal de marbre blanc reprodueix en baix relleu la donant _ú­nica representació femenina després de la reial_ ves­tida amb l'hà­bit del Cister, amb l'escut entre els peus.
La sala capitular
Al costat de la capella descrita, descobrim la porta d'arcs bes­sons i de centre suspès i les dues finestres bífores, amb columnetes aparellades i agrupades amb altres d'embegudes i pilastres als muntants i amb ober­tures qua­drades als timpans de la façana del Capí­tol. Per­me­tien als conver­sos que no cabien en la sala d'es­col­tar des de fora les instruccions abacials dels diu­menges i fes­tivi­tats majors. Ini­cia­da a la fi del segle XII, pre­sen­ta una planta qua­drada seccionada en nou trams, co­ber­ts amb voltes de creue­ria, els arcs de les quals tallats en claus en baix re­lleu, juntament amb els to­rals i els for­mers s'ajunten en colum­nes ci­lín­dri­ques i als culs de llàntia del períme­tre. Quant a l'ornamentació, cal assenyalar, a més de les acostumades fulles de llorer, pal­me­tes digitades, unes tisores i esquema­titza­cions arquitec­tò­niques als capitells centrals, dos bàculs oposats en una mènsula i quatre palmetes en creu i un nus de Salomó a les claus de volta.

Incorporades al paviment descobrim set laudes de marbre i pedra sorrenca, la major part deteriorades, amb l'efígie del difunt en baix o alt relleu, voltada per la inscripció i per l'es­cut, pertanyents a un bisbe d'o­rigen italià i als sis
da­rrers abats vitalicis. Si ens si­tuem al fons, d'esquerra a dre­ta s'arrengleren, a la pri­mera fila, els enterraments de Ber­nardí Tolrà (+1534), Pedro de Men­doza (+1519) _per encàrrec de Joanot Vives de Pontons, proba­ble fill seu_, el bisbe leri­nense franciscà Andreu de Va­lle­re­gia (+Nà­pols, després de 1360), Jau­me Valls (+1560) _obra del mateix escultor que féu el de la seva germana_ i a l'altra Pere Nogués (+1608), Jaume Car­ni­cer (+1619) _amb una llosa de marbre negre_ i Jeroni Con­ti­joc (+159­3). Les figures, retratades amb força verisme _especial­ment Jaume Valls i Jeroni Contijoc_, porten les ves­tidures aba­cials, llevat del bis­be que duu les pròpies de la seva prelatu­ra i de Bernar­dí Tol­rà, sim­ple­ment cobert amb l'hà­bit de monjo i un bonet, a més del bàcul i amb el cap decantat com Pedro de Mendoza.
El parlador
Aquest espai longitudinal, amb una volta de canó sobre una im­posta bocellada i resseguit per bancs de pedra, posseeix una porta a cada extrem que posaven en comunicació el claustre amb les cambres dels monjos jubilats construïdes el segle XIV, al costat de la infermeria i amb el Palau Reial i una de més peti­ta que dóna sota l'es­cala del dormi­dor. Era l'àmbit on el prior convo­cava els monjos per as­signar-los la tasca dià­ria.
L'antic passadís dels horts
Paral×lel al locutori o auditorium, aquest passadís, simi­lar a l'anterior però més estret, que conduïa ini­cialment als horts i a la sala dels monjos, restà i­nu­ti­litzat com a tal quan, probablement en temps de l'abat Pere Nogués (1593-1608), se'n de­dicà l'extrem occidental a capella de Sant Benet.

El dormidor
El Dormidor dels monjos s'estén al segon pis des del cap meridional del transsepte fins al cos adherit el segle XIV com a torre de de­fensa, el nivell superior del qual (seu de l'Arxiu Bi­bliogràfic) funcionà a partir de la fi del se­gle XV o el se­güent, com a Biblio­teca i l'in­fe­rior com a presó _l'in­termedi acull el Mu­seu del Mones­tir_. S'hi pot acce­dir a través de l'esca­linata de l'església o pujant pel claustre per u­na al­tra esca­la, con­ti­gua a la Sala Capi­tular. Onze arcs dia­frag­mà­tics, apun­tats i bordo­nats, que sobresurten a l'exterior a manera de contraforts _on advertim una modificació posterior de l'alçada, percepti­ble igualment als murs_, dispo­sats sobre sen­zilles mèn­sules pi­ra­mi­dals, seg­menten l'à­mplia estan­ça, tot suportant l'em­bi­gat de doble ves­sant. Dues sè­ries d'arcs for­mers, lleu­gera­ment apun­tats reforcen els murs llarguers. Una obertura del mur occidental la comunica amb el Priorat i una segona to­cant a l'an­gle NO ens mena al te­rrat del claus­tre. El pa­ra­ment nord, amb la por­ta del trans­septe, mostra l'entrada al primitiu arxiu i a la torre de les Hores. La finestra meridio­nal, ini­cialment exte­rior, filtra part de la llum de la Biblio­teca, dotada d'un mag­nífic enteixi­nat renai­xentista de fusta i guix. Com a curio­si­tat de­corativa de probable valor heràldic anotem les dues espa­ses en pal d'un cul de llàn­tia de la banda de llevant. Aquestes armes, enteses com a senyal de cavaller, al×ludirien a l'ori­gen no­bi­lia­ri dels promotors. Recordem que el sant abat, Bernat Calbó, la cel×la del qual perdurà fins el 1870, aconse­guí acumular una quantitat de béns gens menysprea­ble, provinent d'alguns dels nobles prin­cipals que intervin­gue­ren en la con­questa de Mallorca (1229). No podem dubtar que els inver­tí en la sala, que d'altra banda no desdiu amb la crono­logia apunta­da. La considerable deixa tes­tamentària per al dor­midor de la reina vídua Peronella (1173) degué esmerçar-se en la fonamen­tació inaugurada el 1191, en temps de l'a­bat Hug. Les obres pro­s­se­guiren amb l'ai­xeca­ment de totes les dependèn­cies de la planta baixa: la sa­gris­tia, l'ar­marium, la sala ca­pitu­lar, els dos co­rredors i la sala de mon­jos. L'aportació dels benefactors que lluitaren a Portopí, enterrats al claustre, fou decisiva per a la realització efectiva del dormidor, on s'in­tentà reduir al màxim el pes, se­leccionant una pedra po­rosa, juntament amb la fus­ta, així com li­mitar el cost i la du­rada dels tre­balls.
La biblioteca
Ocupa el cap del dormidor, a un nivell més alt, sobre el Mu­seu i la presó del segle XVI. L'únic element destacable és l'enteixinat de fusta i estuc, on diferenciem set bigues amb tau­les de folre i motlluratge, amb els caps tancats per bogets i llis­tons. Cada un dels sis compartiments s'articula mitjan­çant la jux­ta­po­sició de quatre sèries de disset caselles estre­llades, enfondides i vetejades, amb pinyes penjants i estrelles de vuit pun­tes a les interseccions. Ressegueix el perímetre una ampla faixa en baix relleu, amb fulles de llorer, cards, un rosari i, al fris principal, roleus amb testes de dofins, flors, ge­rros i caps barbats grotescos, en alternança amb bus­tos fe­me­nins, realçats amb tocs de color. El sostre, que evi­dencia trets mu­dè­ja­rs en la combinació dels materials i en el geome­trisme, amalgama motius renaixentistes a l'"arrocabe". Pot ser da­tat vers la fi de l'abadiat del castellà Pedro de Mendo­za. La primitiva biblioteca, que degué incloure obres proce­dents de la Grand Selva i de Valldaura, comptà amb trenta-vuit volums, se­gons ens revela_un inventari de la fi del segle XII, als quals s'incor­poraren al llarg dels anys altres còdexs, al­guns dels quals foren portats de Bonrepòs o do­nats per prelats i monar­ques _fins als dos-cents seixanta-dos que exa­minà Villa­nueva _, in­cu­na­bles _ cent setan­ta manuscrits dels segles X-XVI i cent deu títols, respectiva­ment, conservats a la Biblioteca Pública de Tarragona- i obres del segle XVI.
La sala de monjos
Amb accés des del corredor dels horts, el claustre poste­rior i el priorat, trobem la bella sala de sis trams amb voltes de creueria, que servia de bibliote­ca, convertida posteriorment en celler. Com si es trac­tés de palmeres, els nervis pris­màtics es recol­zen, en grups de vuit, sobre les dues columnes cen­trals, de ca­pitells octogonals, amb els angles en­trants i tri­ples damunt les deu mèn­su­les del vol­tant. El mur meridional mostra dos contra­forts exteriors angulars, en coin­cidir amb el fons del dormidor emplaçat al pis superior. La sala posseïa cinc grans fi­nestres d'esplandit simple molt acusat per facili­tar l'entrada a doll de la llum, indispensable per al treball dels copistes i cal×lígrafs. Cal recordar que l'escrip­tori de Santes Creus as­solí un elevat nivell en aques­tes tas­ques, vers la fi del segle XII, però sobretot du­rant la tretze­na centú­ria fins al segle XVI, en què encara constatem la dedi­cació de fra Joan Almenara.
El claustre de la infermeria
A partir d'ele­ments pre­exis­tents, a la primera meitat del segle XIV, es muntà, da­vant la in­fermeria _bastida a l'inici del cenobi, fou reformada a la primera meitat del segle XVIII_ un se­gon claus­tre rec­tan­gu­lar, que en­vol­ta­ria un jar­dí deli­tós, amb sen­zills arcs apun­tats que sor­gei­xen direc­ta­ment de la ban­queta, a la faisó dels por­xos de pla­ces i de les llot­ges. Acom­plia una imprescindible funció distri­buï­do­ra, en con­nec­tar amb el claus­tre princi­pal _a través del par­lador i del ­pas­sa­dís que con­duia pri­mi­tiva­ment als horts_ amb les cam­bres dels mon­jos jubi­lats i la infer­me­ria, amb les de­pen­dències pri­mi­ti­ves si­tuades a l'est i amb el palau reial que s'expan­dí al llarg de la gale­ria meri­dio­nal.
El palau reial
A la banda de llevant del cenobi, hom bastí un complex d'es­tan­ces des­ti­nat a allotjar els monarques en llurs obligats des­pla­ça­ments i a ofe­rir-los un lloc per al reconfort espiri­tual _des del 1296, l'abat de Santes Creus era Capellà Major Reial_ i àdhuc per a l'ac­ti­vi­tat ci­negèti­ca, prop de pa­rat­ges bos­co­sos _pa­ral·lelament Valldau­ra, indret també nemo­rós, on es man­te­nien captius cér­vols, ca­birols i ós­sos, aco­llí un al­tre es­tat­ge dels sobirans_. Els pri­mers es­pais què con­for­ma­ren el nu­cli del pa­lau reial­ degue­ren ser aixecats per Pere el Gran, el qual, vers el 1280, impulsà la con­clusió de l'esglé­sia. En­tre aquelles es­truc­tures destaca la llar­ga sala seg­men­tada per arcs dia­fragmàtics, con­vertits per fora en con­tra­forts.

Jau­me II, marcat pel ­pe­le­gri­nat­ge cons­tant de la Cort, sovint acom­pan­yat per Blan­ca d'An­jou i fins i tot pels seus fills, optà per am­pliar i enno­blir la re­sidència àulica juxta­posada al mo­nes­tir. L'ac­cep­ta­ció plena del gòtic reper­cutí en configura­cions arqui­tectòni­ques d'un elevat atrac­tiu estètic i de benes­tar, en­front de la se­ve­ra apa­ren­ça cas­trense inicial. El tret més sobre­sor­tint de la reforma és l'organitza­ció en­torn de dos pa­tis, al primer del qual s'hi ingressa per una por­ta d'arc pla i un ves­tíbul embigat amb les armes pintades de l'a­bat Andreu Porta (1380-1404). Cal apuntar que els successors del monarca per­de­ren in­terès pel palau que, des de mitjan segle XIV, es con­ver­tí en abacial, ocupat primerament per Guillem de Fe­rre­ra, fins a la se­go­na mei­tat del se­gle XVI (vers el 1562), en què seria traslladat a l'actual pla­ça de Sant Bernat Cal­bó, per la ini­ciativa de Je­ro­ni Con­ti­joc. A mà esquerra de l'en­tra­da esmen­tada, una se­go­na por­ta s'o­bre a la peça allargassada de Pere el Gran, reutilitzada potser com a cava­lle­ris­ses.

El pati, cen­trat pel brocal del pou, ornat amb l'escut de Pere Noguers (1593-1608), es troba circumdat, llevat del costat dret, per les vol­tes molt re­bai­xa­des _amb dos carcanyols hom hi esculpí el distintiu de Jaume II i el posterior de Guillem de Ferrera entre una creu i la crossa_ de la de­li­ca­da ga­le­ria su­pe­rior, su­por­ta­des per un pilar d'on par­teix l'am­pit, per dues mèn­su­les-pi­las­tra es­glaonades, que es pro­lon­guen fins al sòl i per permòdols mot­llu­rats. La pujada s'e­fec­tua per un tram d'es­ca­les sobre un arc ogi­val ram­pant, prote­git per una barana adossada, tot dei­xant vi­sible el perfil dentat dels es­glaons, i cons­ti­tuïda per dos arcs re­bai­xats as­cen­dents. La sos­té una colum­na de pòrfir _la ma­tei­xa pedra evo­ca­do­ra de presti­gi del sar­còfag de Pere el Gran_, da­munt la qual es dre­ça, tot tra­ves­sant el passamà, un pi­lar qua­dran­gu­lar bordonat de mar­bre blanc. Aques­ta sorprenent so­lu­ció ens remet als lleons esti­lò­fors del pan­teó de Jau­me II i Blan­ca d'An­jou. Per tant, podem con­jectu­rar la par­ticipa­ció d'un ma­teix equip d'ar­tistes, se­guidor de mo­dels ita­lians, en­cap­ça­lat, tal ve­ga­da, per l'es­cul­tor Pere de Bo­null. Al capi­tell que des­cobrim en l'ascensió, de­corat amb un cap barbat, protegit per una lli­ga­dura anusada, ver­sem­blantment el retrat de l'escultor, i amb un lleó afron­tat a un drac d'a­les de rat pe­nat, hi con­flueixen al­tres dos arcs de mig punt _en co­rres­po­ndència amb els dos de dalt, en lloc de les sè­ries tri­ples de les ca­res res­tants_ que arren­quen d'u­na mèn­su­la amb una fi­gu­reta de cos sen­cer i d'una altra de tipus vegetal. Dues curio­ses com­posi­cions zoo­mòrfi­ques s'en­ca­ren als ex­trems de l'esca­la: dos lleons aja­çats do­mi­nant un senglar i un gos, res­pecti­va­ment, temàtica en què aflo­ren l'em­blema de la reia­lesa i l'a­fició del caçador.

L'or­namen­tació escultò­rica es com­pleta amb el relleu de la llinda, on l'ho­rit­zontal s'ajunta amb dues con­cavi­tats late­rals, que distin­gim al peu de la grao­nada. Sota un marc re­bai­xat resse­guit per frondes, les armes ca­talanes són aga­fa­des per dos àngels, amb el tors fron­tal i un genoll a te­rra, entre fu­lles arrissades, en una de les quals s'amaga una testa mons­truosa. Un parell de lleons, de llarga crinera, repe­tei­xen el gest en re­lació amb la corona reial. L'airo­sa galeria se singu­la­rit­za per la frà­gil har­mo­nia que li confereixen les esveltes co­lum­ne­tes de fust qua­dri­lo­bat de cal­cà­ria num­mu­líti­ca po­lida de Giro­na, e­le­ments rea­lit­zats en sèrie, com les bases i els ca­pi­tells de­ri­vats del corin­ti i les im­pos­tes amb rosetes.

Els trams embi­gats, rectangulars i quadrats, que la co­breixen, amb parelles d'arcs angulars so­bre culs de llàntia, ornats amb pal­me­tes, exhibeixen te­mes heràldics pintats: les ar­mes ca­ta­la­nes, les de Si­cí­lia, les per­so­nals del rei, les d'An­jou, la creu de Tolo­sa (al·lu­siva a la re­gió a la qual per­tanyia la casa-mare) i un darrer escut pot­ser en relació amb el pri­mogènit de la Corona. Sospitem que el pin­tor llei­datà An­dreu de la Torre i Bernat de la Vall que, el 1307, havien tre­ballat al se­pulcre de Pere el Gran, foren tam­bé con­trac­tats per a aquesta obra de caràcter eminentment decoratiu.

Al fons del pati devia emplaçar-s'hi el rebost, just to­cant al tinell, al qual conduia una por­ta del vestí­bul i una porteta de servei, al davall de l'escala. Pel que fa al menja­dor destinat a les solemnitats, es tractava d'una altra sala seccionada per arcs diafragmàtics que suportaven una teulada angular, completament refeta a l'inici del segle XVIII so­brealçant-la amb l'a­plicació d'una volta de guix i d'un arram­ba­dor de rajoles. A con­ti­nua­ció, se si­tua­ria la cui­na. Més en­llà, s'es­te­nia, per­pen­dicu­lar­ment, una al­tra sa­la, estre­ta i llarga, dues fi­nes­tres de la qual en­cara perdu­ren a la façana meri­dio­nal, que mostra un am­ple por­tal fo­rà. Pel que fa al sis­te­ma de co­briment de les es­tan­ces, era, un cop més, de fusta da­munt arcs, su­pri­mits per re­for­mes poste­riors.

A la planta noble, s'or­denaven diverses cam­bres, d'ús pri­vat, en una de les quals, amb petxines de guix renaixentistes a l'entrebigat, una fi­nes­tra amb fes­te­ja­dors mi­rava al centre del claus­tre. És pro­ba­ble que ja s'hi in­te­grés un ora­to­ri, al cim de l'es­ca­la, on facili­tava l'ingrés una por­ta ac­tual­ment pare­dada. Enno­blit, quan Jaume Valls feia d'abat coad­jutor de Ber­nardí Tolrà (1531-1534), amb una vol­ta es­tre­lla­da de ra­jo­la i guix, ornada amb claus heràldiques i un sos­tre de fusta pla del ti­pus "a­tau­je­ra­do", re­ve­la al mur meri­dio­nal l'e­xistència d'an­ti­gues fi­nes­tres, a les quals s'afegí una obertura rectan­gular amb un frontó que emmarca les armes parlants de l'abat Tolrà entre àngels.

Passem al segon espai obert, que podríem dife­renciar com a pati d'armes, per la gran portalada que franquejaven les mun­tures i els animals de bast, els quals devien ser allotjats a les velles estruc­tu­res, i per l'ambient auster que ofereix, a ex­cep­ció de l'escut amb un gall dins un quadri­foli rellevat a la clau d'u­na porta. Cap a l'est ens tro­bem amb la cam­bra ma­jor, una ma­jes­tuo­sa es­tança amb tres arcs dia­fragmàtics apun­tats, divi­dida per un tres­pol, en l'ampliació practicada du­rant l'abadiat de Pedro de Mendoza. Al se­gon ni­vell s'en­de­vi­na, so­bre el marc d'un re­tau­le ba­rroc fin­git pictòrica­ment del 1755, part d'una cru­ci­fixió amb els dos lla­dres tar­do-gòti­ca, traça­da en ne­gre. U­na por­ta del mur orien­tal, amb un bla­só suspès d'un clau si­mu­lat con­te­nint una ala ens intro­dueix en un àmbit llò­brec i fresc alho­ra, que hau­ria estat des­tinat a ce­ller i a ca­la­bós.

La llotja que es des­ple­ga només en dos cos­tats del pri­mer pis lluu els blasons dels abats Andreu Porta (1380-1404) _també visible en un carcanyol de sota_ i Joan Pin­yana (1430-1438), respectivament i un se­gon fust por­fí­ric, trencat en dos tros­sos, al tram ini­cial. El replà-distri­buidor, enllaçat amb el pati de Jaume II, compta amb una fines­tra coro­nella entre por­tes de guix dels segles XVI-XVII, al mur nord i amb una obertu­ra d'arc conopial i condueix a l'última planta. Aquesta zona aixecada en temps de l'a­bat Jaume Valls comprenia les arque­ries d'estuc d'ansa de pa­ner, sobre pilars he­xa­go­nals que vore­javen ambdós patis _el primer suprimit el 1892_ i perfora­ven les fa­çanes meridional i occidental.

En da­rrer lloc, podem es­men­tar la torre de l'Home­nat­ge, a l'an­gle sud-est, on Jaume II hau­ria fet tan­car el seu fill ho­mò­nim, abans de la seva pro­fessió mona­cal, la part superior de la qual fou posada en comunicació amb la resta d'edifica­cions al començament del segle XVII, com ho testimonia l'escut de guix en alt relleu col×locat com a sobreporta, datat el 1605 (amb les armes del monestir i de l'abat Nogués), simultani al del pou.
La capella de la Tri­nitat
Aquest sobri petit edifici rectangular, situat al darrera de l'anomenat Claustre Vell i en un extrem del pati de lle­vant, constituí la pri­miti­va esglé­sia dels mon­jos, a la fi del segle XII. Amb la primera consa­gració de la major, en enllestir el trans­septe (1211), es­de­vin­dria la capella de la In­fer­meria, de forma similar a la de Sant Esteve de Poblet. Dedi­cada a la Ver­ge, a Sant Bernat i a la Trini­tat, el 1665, hom hi trobà una lipsano­teca ro­do­na amb re­lí­quies no identificades, en un recon­ditori de la columneta cen­tral de les cinc que suporten la mesa d'al­tar del presbite­ri, sobreaixecat per dos esglaons. Una por­ta de punt rodó ober­ta al migdia ens introdueix sota una volta de canó apuntat so­bre una imposta de quart bo­cell. Il×luminen l'espai dues fines­tres afrontades de doble esplan­dit. Com a les capelles de la capçale­ra del temple princi­pal, trobem les dues forní­cules co­rrespo­nents a la cre­dença i a la pis­cina. Res­tau­rada la construcció els anys quaranta, hom hi col×locà recentment un Crist de fusta renai­xen­tista.
El priorat
Amb aquest terme hom coneix el cos rectangular adossat a la galeria meridional del claustre i a la sala de monjos, així com a l'estructura que s'hi avantposà. Tot i que la porta que comunica la planta baixa amb la clausura pertany al primitiu cale­fac­tor, la disposició de nou grans arcs diafragmàtics apun­tats originà una noble estança, amb sortida cap al sud. Ha es­tat qualificada com a refetor, en no trobar-se aquesta de­pendència a l'indret que li pertocava, just davant el templet del lavabo i de la porta, actualment sense cap finalitat espe­cífica. S'hi edificà al damunt altres dos pisos, en època tar­dana, mancats d'interès artístic, en comunicació amb el dormi­dor, que seran reutilitzats pel Patronat de Santes Creus. La cronologia del primer àmbit ha estat força controvertida. Tan­mateix la presència de merlets en el perfil divisori ens asse­gura que el priorat restà exclòs de la fortificació del 1375, la qual cosa deixa sospitar l'aterra­ment de les construccions exteriors a la galeria claustral i el posterior aixecament d'u­na de nova d'ús incert.

VISITA AL MONUMENT
L'itinerari comença a la creu de terme situada al peu de la carretera de Vila-rodona. Traspassat el pont sobre el Gaià, agafem l'avinguda que ens condueix al primer portal o de la porteria. Un cop franquejat entrem a l'a­vantplaça, on des­taca, a mà dreta, l'es­glésia de Santa Llúcia, tocant al portal barroc de l'Assumpta, amb esgrafiats originals de gust rococó que se­guirem veient a les façanes de la plaça de Sant Bernat Calbó, centrada per la font. Al seu davant distingim el palau abacial, l'entrada del qual ens ofereix un bonic pati tardo-gòtic. Con­ti­nuem l'aproxi­mació al cenobi fins arribar a la façana esglao­na­da de l'esglé­sia, que dominen el gran finestral ogival i la porta de mig punt, de filigranada escultura. Vers el sud s'es­tén el mur del claustre, al qual s'accedeix a través de la Por­ta Reial, amb profusió d'escuts, pertanyents a Jaume II i a Blanca d'Anjou. L'obertura immediata ens permet d'arribar per darrera l'ala claustral disposada al sud a la vasta sala d'arcs diafragmàtics del priorat. Una petita porta la connecta amb la sala dels monjos-scriptorium, les vol­tes de la qual recauen sobre dos pilars cilíndrics i les mènsules encastades al seu perímetre. L'il×luminaven tres finestres, cegades com la porta que donava al corredor dels horts. Ingressem al claustre posterior o de la infermeria, amb arcs apuntats d'una extre­ma simplicitat, probablement rea­profi­tats. Immediatament a la dreta un pe­tit pas ens fa penetrar en una zona fosca, utilit­zada com a presó des de la segona meitat del segle XVI, on un reclús gravà una Crucifixió, entre diversos grafits. Ob­servem un portal forà i tot seguit passem a les sales del Palau Reial, començat per Pere el Gran i desenvolupat per Jaume II. Els espais més propers foren modificats en època barroca, conver­tits en cuina i en refetor nou dels monjos _l'antic tinell o menja­dor solemne_. A l'angle SE un vestíbul de sostre policromat ens introdueix al coquet i enginyós pati, on es combinen sàviament diferents tipus d'arcs, voltes i suports Hi ressal­ta el fust de pòrfir sota l'escala, que, ornada amb animals de ple volum, ens porta, des de sota una delicada llinda, a l'es­velta galeria embigada i a les dependències del seu voltant, no visita­bles. Les portes comuniquen amb el menjador, un possible re­bost, les antigues cavallerisses i amb el segon pati, començat per l'abat Porta i conclòs per Jaume Valls, en estil renaixen­tista, detec­table en la llotja de guix del tercer nivell, que tampoc es troba obert al públic. Eixint del complex àulic, to­pem amb restes d'edificacions, considerades les més recula­des del monestir, entre les quals emergeix al nord la capella de la infermeria o de la Trinitat, la primera rea­lització arqui­tectòni­ca en pedra. La precedeixen el cos de la infermeria, remode­lada en repetides ocasions i les ruïnes de les cases habitades pels monjos jubilats abans de llur trasllat a la plaça. Si torcem a la dreta, experimentem una estranya sensació, en trepitjar la terra del cementiri mentre elevem els ulls a l'esplèndida rosassa, síntesi de la roda, la flor i l'infinit plasmat per l'entrellaç, simbolisme reforçat per les tres obertures al×lusives a la Trinitat. Una ràpida mirada als relleus de les filades inferiors de l'absis ens re­corda alguns dels distingits llinatges atrets per Santes Creus. Vore­jant les capelles absidals, la sagristia i la sala capi­tular, sot­jats pel sober­g campanar, sortim pel parlador a l'angle SE del claustre gòtic (1313-1341), sufragat per Jaume II i Blanca d'Anjou. A mà dreta una escala ens duu al dormi­dor, àmplia estan­ça sec­cionada per arcs dia­frag­màtics, al cap de la qual s'habi­lità la biblio­teca, amb un en­teixinat de guix renai­xentista-mudèjar. L'extrem opo­sat, obert direc­tament vers el transsepte, enllaça també amb l'ar­xiu i permet la pujada a la coberta i al capda­munt de la torre de les Hores (1575). Un
darrer pas, practicat al mur, és el que condueix al Priorat. Bai­xem per la mateixa grao­nada i entrem al Capí­tol, que so­bre­surt per l'harmonio­sa compo­si­ció de la façana per­forada i pel joc lineal de les vol­tes. El paviment mostra in­tercalades les lau­des d'un bisbe ita­lià i dels sis darrers abats vitali­cis. La cambra més septen­trional co­rrespon a l'armarium dels temps ini­cials, esde­vingut, gràcies a la dei­xa testa­mentària de Mag­da­lena Valls (+155­9), enterrada al seu sòl, ca­pella de l'Assumpta, amb el grup es­cultòric del fran­cès Perris Ostris o d'Austri. Una for­nícula un xic apuntada allotja els sepulcres més antics, cores­ponents als Bearn i Mont­cada, sobremuntada per una bonica Verge amb el Nen gòtica, que sembla voler acom­panyar el grup del Judici Final damunt la porta de la Lliçó. La galeria del manda­tum, on es juxta­posen al­tres sis arcosolis, flan­quejats per co­lum­netes, que aixo­pluguen sengles sarcòfags, acaba amb l'entrada dels conversos, als peus de l'església. D'esquena al cancell, apre­ciem la pers­pectiva impressionant de les tres naus, mentre diri­gim els nos­tres pas­sos al llarg de la cen­tral. Ob­servem la robuste­sa dels pi­lars, amb mènsules de rot­lles, les pre­coces vol­tes de creue­ria i els clars vi­tralls cis­tercencs en­cara fi­xats a les fi­nestres, elements tam­bé pre­sents al trans­septe. La porta dels difunts del mur nord ens evoca el trasllat últim dels mon­jos al fossar. Les quatre cape­lles late­rals de la cap­çalera con­serven retaules dels se­gles XVII-XVIII. En­riqueix la prime­ra de l'esquerra, dedicada a Sant Joan Bap­tis­ta, el vas amb la figura jacent del seu fun­da­dor, l'abat Gui­llem de Fe­rre­ra, l'únic en­te­rrat a l'esglé­sia. El profund pres­biteri, on s'encaren l'ar­ma­ri de les relí­quies i els sedilia, embolcalla l'e­xuberant retau­le de Josep Tramu­lles (en­llestit el 167­9), que mig oculta la bella rosassa del fons. En girar-nos no­vament cap al mur de la faça­na, contem­plem els dos baldaquins que prote­geixen les tombes reials. A la ban­da de l'Evangeli, s'aixeca la de Pere el Gran (+1285), amb un vas de pòrfir sobre lleons i una tapa vol­ta­da de sants, obra del mes­tre Bartomeu, a la vora de la qual figura la llo­sa del seu almi­rall Roger de Lloria. Al costat oposat se'ns presenten les del seu fill Jau­me II i Blanca d'Anjou, sobre un cos d'ar­cuacions que simulen el claus­tre, amb llurs efígies cobertes amb els hàbits cistercencs i pla­fons re­naixentistes. La paret meridional del creuer faci­lita el pas a la Torre de les Hores, a la sagristia i al dormi­dor, as­cendint una dreta escalinata. Enfilem la nau late­ral, que ens propor­ciona una visió més reco­llida del temple i tornem després al penúltim tram central per deixar-nos enci­sar amb la policro­mia translú­cida del vi­trall historiat ponentí. Creuem per sego­na vegada el llindar de la porta també anomenada de Sant Ber­nat, a la dreta de la qual es conserven els vesti­gis d'un Judi­ci Final del se­gle XIV. Tot avançant a frec de les sepultures dels Tarragona i dels Mon­toliu, la nau que ocupa l'àmbit del corre­dor dels con­ver­sos, ens me­na al darrer sector del recinte quadrat. Ens ofe­reix, darrera la traceria dels finestrals, afrontats a diverses tombes nobiliàries, el ritme suau marcat per l'alternança dels con­tra­forts i de les finestres, fins al cimbori vuitavat, que només inte­rromp­ el tem­plet del lavabo, única res­ta romà­nica d'aquell conjunt. Alhora podem anar admi­rant la caprit­xosa de­coració dels capi­tells, en un dels quals l'es­cul­tor brità­nic Rei­nard des Fonoll tingué la gosa­dia de retra­tar-se amb la ma­ceta i el ci­sell, de les gàrgoles, de les mènsules i del fris del Gène­si, em­plaçat al can­tó pròxim a la sortida, on el celle­rer ens evoca la seva tasca, amb una
ge­rra a la mà, de la mateixa manera que trobem un monjo pro­veït de claus a la porta del refetor.

Josep serra Vaslls i M Joana Virgili Gasol
Llicenciada en història d'art